dimecres, 29 de juny del 2011

DOBLE RASER. L'ESGLÈSIA I LA COSPE...

L'ESGLÈSIA I LA VERITAT A L'ESCALA S'HAN QUEDAT...

http://www.elplural.com/politica/la-iglesia-niega-la-comunion-a-los-divorciados-menos-a-cospedal/

http://www.facebook.com/l.php?u=http%3A%2F%2Farv1952.blogspot.com%2F2011%2F06%2Fla-cospedal-tiene-bula.html&h=87c43

Ambdós articles "son de leer" en la seva totalitat. Curiosament, Quevedo al seu poema "Don Dinero", al vers 12 deia: "Y es en Génova enterrado", http://www.poesi.as/fq03015.htm. És clar que millor si anem a l'Arcipreste de Hita amb "Lo que puede el dinero" http://riochico.wordpress.com/2007/12/13/el-poder-del-dinero-arcipreste-de-hita/, llegiu-lo sencer no té pèrdua. Tot això ja ve de molt antic, quina pena.
La veritat és que el fet se me'n fum, però el que crema és el doble raser, qui té diner té la butlla papal, i qui té poder també. Hipocresia en estat pur, el problema és que és massa influent encara a la nostra societat, a nivells econòmic, de pensament, polític,...
I per últim fem memòria d'aquesta senyora,...

dimecres, 22 de juny del 2011

Article del butlletí de la CUP de 21/06/11

Cal pensar que l'article següent també es fa des de la política i possiblement per un polític. Hem de diferenciar polítics corruptes dels que no ho són, hem de diferenciar sous adequats a cada lloc de treball dels que no ho són, precisament per evitar la corrupció. Es pot treballar per vocació, es pot gestionar amb devoció, però és millor que els paguem dignament, a l'igual que cal fer-ho a totes les feines i llocs de treball. El sou mínim interprofessional és exageràdament baix, això ens desvirtua el càlcul de les nòmines de moltes ocupacions i feines. Malgrat tot té una càrrega de raó inqüestionable.


 

15 de juny: «La duresa de la realitat social»

15 de juny: «La duresa de la realitat social»
Els fets que succeïen el 15 de Juny al Parc de la Ciutadella han estat sobradament comentats i tractats. Sense voler entrar en el joc fàcil i simplista de condemnar o donar suport als actes, veiem aquests fets com una ocasió perfecta per exposar breument alguns apunts sobre la realitat social del país.
La protesta del 15J ha d’emmarcar-se dins el conjunt de respostes que dóna una societat asfixiada pel sistema econòmic i polític. La protesta ha estat una forma més de manifestar el creixent descontentament social vers les institucions que ens governen. Al llarg dels últims dies hem vist moltes altres protestes, com ara les múltiples manifestacions davant cases a punt de ser desnonades, les dels mestres per evitar l’eliminació de la sisena hora o les dels metges per evitar tancament d’ambulatoris i quiròfans. Totes aquestes manifestacions són símptomes de resposta d’una societat maltractada davant el maltractador. Amb un atur del global del 20%, juvenil del 40% i una economia basada en treballs precaris i temporals, tothom que forma part d’aquesta societat pot considerar-se maltractat. I com a tals és el nostre deure enfrontar-nos-hi.
Queda clar que la societat, amb totes aquestes actuacions de naturalesa diversa, està demostrant el seu rebuig cap a l’esdevenir de l’estat de benestar i les nostres democràcies. És l’hora també de proposar solucions. Solucions que des de molts col•lectius ja fa temps que proposem perquè la situació econòmica i política actual no és deguda a problemes concrets i conjunturals dels dies d’avui, sinó que es deu a la mateixa naturalesa de l’economia capitalista i, és clar, a una irresponsable gestió d’aquesta per part de les institucions..
Segons els últims baròmetres del CIS, la classe política ja és el tercer problema més important segons els ciutadans de l’Estat Espanyol, només per darrere de l’atur i dels problemes derivats de la situació econòmica actual. Cal que comenci un nou cicle polític, amb noves maneres de fer política per acostar-la al poble i posar en marxa una autèntica democràcia directa. Les desacreditades institucions polítiques no poden seguir mirant cap a una altra banda, i limitar-se a desligitimar els manifestants acusant-los d’anti-democràtes i violents. Rere cada protesta hi ha una disfunció seriosa del sistema que amenaça la subsistència de moltes persones.
Albert Einstein deia que “estupidesa és repetir el mateix una i altra vegada esperant resultats diferents”. I aquesta frase cèlebre, tants cops aplicada en el món de la investigació científica, és totalment aplicable també a la política. Perquè això és el que està fent la classe política actual. Davant les diferents formes d’indignació social i de protesta, la resposta dels polítics és una vegada i una altra la mateixa: anar tirant, mirant cap una altra banda, anar seguint els dictats del capital sense entrar a discutir els problemes de base del sistema i, davant l’oposició de la ciutadania, limitar-se a desacreditar-la.
Entre les múltiples propostes per enfilar una nova manera de fer política, a Navàs, municipi del Bages governat per la CUP des de fa pocs dies, ens n’han mostrat una de ben senzilla i exemplar. L’alcalde entrant s’ha rebaixat el sou mensual de 6100 euros que cobrava l’alcalde sortint de CiU a 1600 que cobrarà des d’ara. Sumem l’estalvi que suposaria una rebaixa similar dels sous de tots els parlamentaris i regidors a tots els municipis catalans. Sumem-hi l’estalvi que suposaria l’eliminació dels càrrecs de confiança. Sumem-hi també l’estalvi pel fet de canviar d’arrel les maneres polítiques, apostant per una verdadera austeritat que apropi la classe política a les condicions de vida de la ciutadania, tot posant fi als projectes faraònics o a les polítiques d’aparador. Sumem-hi també l’aposta per una política d’hisenda de distribució equitativa, etc. Hi ha moltes vies per eixugar la despesa que no passen per retallar serveis essencials per les garanties democràtiques i pels drets humans com són l’educació i la sanitat.

És d’una hipocresia molt gran per part de la classe política, que ha viscut tants anys dirigint el país des de la poltrona com a nous rics que ara vegin com a única sortida a la crisi les retallades socials i que, a sobre, ens titllin d’hipòcrites a totes les persones que ens hi oposem. Però no som hipòcrites sinó responsables i honestos quan exigim desemmascarar tots els culpables de la situació global i local que patim avui dia. Desemmascarar els que (mal)governen i retallen els serveis que hem bastit amb els impostos de moltes generacions de ciutadans (CiU, en la conjuntura actual), sense considerar les múltiples vies alternatives que no volen ni valorar i que passen per renunciar als seus privilegis aconseguits només mitjançant la confiança de la ciutadania. I desemmascarar també l’oposició hipòcrita d’un PSOE-PSC que des de Madrid exigeix retallades a la Generalitat al mateix temps que des de Barcelona les critica.
Més enllà de les retallades socials d’uns i l’oposició hipòcrita dels altres hi ha moltes vies possibles. Des de la CUP tenim com a objectiu participar en la transformació de les institucions democràtiques, refent els ponts amb la ciutadania que fa temps s’han esfondrat i fent crítica coherent, no hipòcrita, d’un sistema econòmic que està demostrant dia a dia els seus fracassos en garantir una vida digna per a totes les persones que formen part d’aquesta societat.


dimarts, 21 de juny del 2011

Un error de base i de formació. El Sr Durán i el seu món.

http://www.tv3.cat/videos/3585530

A l'entrevista que el Sr. Durán i LLeida ha concedit a TV3, fa un repàs des del seu món, un món que ja ha caducat i que ha de tenir una alternativa que no és al seu pensament ni al seu coneixement. Es mostra com un polític que defensa la seva poltrona i que no entén el que passa al carrer. Apel·la al seu món caduc per establir-se en la continuïtat.
Parla del món polític a Espanya i el compara amb Alemanya, però oblida els nivells de corrupció que es pateixen a l'Estat espanyol, compara els sous d'uns i els altres, i privilegis que sembla considera que no són prou per als d'aquí. Esmenta l'Esglèsia com a recolzament del seu discurs lliberal. No recorda el sistema impositiu que allà hi ha, ni els nivells de garanties socials que aquí no tenim.
Sr. Durán hi ha alternatives al capitalisme, que no són l'anarquisme ni el comunisme com vostè diu, encara que aquests sistemes també tenen coses aprofitables, i sobre tot perquè no són utòpics al cent per cent, existeix el socialcapitalisme, que parla de mantenir tot el bàsic en mans públiques (educació, salud, habitatge, seguretat, subministrament i producció d'energia, món financer...), i deixar els bens de consum i productius (fora dels àmbits anteriors) en mans del capital privat. En definitiva un mix prou recomanable, cosa gens utòpica, ja que alguns països s'hi han aproximat.
Diu, com excusa, que el mercat no és just, però jo li dic, no hauria de ser just sempre?, hem de felicitar els especuladors i els corruptes?, espero que no. I sí, el capitalisme és injust i un sistema de domini, que no dominant.
Diu que res no canviarà perquè el sistema és el capitalisme, que vol més llibertat als convenis col·lectius, jornada, horaris, acomiadament, jo li dic, no són negociables si només beneficien el capital, vol ser retrògrad?, no vol avançar cap a la conciliació familiar?, no vol tenir menys baixes laborals?, no vol ser més competitiu?, doncs amb les seves tesi, vostè va en contra del que vol la majoria del poble, ciutadans, o digui-ho com li sembli be.
Hi ha molts altres temes que veiem absolutament de manera diferent, només faltaria, però des de la meva òptica vostè hauria de baixar del seu pedestal i trepitjar el carrer i no mirar només els noticiaris o els diaris, que poden ser opinions esbiaixades de la realitat.
Per cert encara no he entès perquè és sempre el polític més ben valorat, suposo que és un tema d'imatge física, i de que no sol ser barroer en el seu discurs, només són suposicions.
Crec que perpetua un sistema polític caduc i hereu d'una transició, que en contra del que normalment es diu, va ser un error sota l'excusa de la por al franquisme. Eradiquem d'una vegada les pors i fem una democràcia real ja, sense corruptes, ni corrupteles, sense persones que defugin d'assistir als parlaments, que hi van a escalfar la butaca, que ja entenc que no és el seu cas. Acabem amb l'especulació i l'abús dels més rics vers als que no ho som tant i sobre tot, vers els pobres. Ja entenc que visc a la part del món més rica i que hi ha molta misèria a la resta del món, però això no és pot perpetuar ni acceptar com a concepte bàsic.

divendres, 17 de juny del 2011

19-J. Contra el pacto del euro

19-J. Contra el pacto del euro    
Por Juan Torres López y Alberto Garzón Espinosa*
(versión en .pdf)
A finales de marzo los jefes de Estado o de Gobierno de la zona euro más otros seis países (Bulgaria, Dinamarca, Letonia, Lituania, Polonia y Rumanía) suscribieron un acuerdo con el que decían que trataban de hacer frente a la crisis y al problema de deuda que se había generado en Europa. En su virtud, establecieron una serie de obligaciones comunes y el compromiso de que los diferentes gobiernos aplicarán las medidas económicas oportunas para hacerlas efectivas. El acuerdo ha sido conocido como Pacto del Euro e implica que todas las medidas que lleve consigo habrán de sujetarse a las recomendaciones que establezca la Comisión Europea, la cual, además, actuará como principal supervisor y evaluador en su aplicación y desarrollo.
El objetivo general del Pacto según sus firmantes
Los firmantes del Pacto afirman que su objetivo general es hacer frente a la deuda incrementando la competitividad de la zona euro, es decir, facilitando la presencia comercial de las empresas de los países que utilizan el euro en los mercados mundiales.
Para lograr ese objetivo el pacto ha establecido cuatro pilares que deberían marcar las líneas principales de actuación económica por parte de los gobiernos nacionales.
El primer pilar del Pacto: impulsar la competitividad
El primer pilar para alcanzar ese objetivo general es el impulso de la competitividad, y los firmantes del Pacto entienden que eso solo se puede lograr bajando los precios y que estos, a su vez, solo se reducen si bajan los salarios. Para ello, se establece la necesidad de controlar los llamados costes laborales unitarios.
Puesto que estos últimos son el resultado de dividir los salarios nominales por la productividad, para bajarlos o se reducen los salarios nominales (el numerador) o se aumenta la productividad (el denominador).
El Pacto propone medidas en ambos sentidos.
Para bajar los salarios nominales recomienda reformas como las siguientes (Los entrecomillados son citas textuales del Pacto que se puede leer en: http://www.consilium.europa.eu/uedocs/cms_data/docs/pressdata/es/ec/120310.pdf):
-“Revisión de los acuerdos de fijación de salarios”, para restringir sus posibles subidas.
- “Revisión del nivel de centralización del proceso de negociación” para reducir el poder negociador de los trabajadores y así evitar que puedan presionar al alza los salarios al defender su capacidad de compra. Como es bien sabido, cuanto más centralizado esté un sistema de negociación colectiva más trabajadores participen en la negociación y, por tanto, más fuerza tienen. Por el contrario, cuanto más descentralizada sea la negociación (como quieren los líderes neoliberales europeos), más difícil resulta a los trabajadores defender sus derechos o conseguir salarios más elevados: si se negocia a nivel estatal, por ejemplo, los trabajadores pueden tener gran fuerza de negociación pero si se negocia a título personal, no tendrán ninguna. Los firmantes del Pacto proponen esta revisión para que se pueda ir descentralizando la negociación porque saben que así bajarán los salarios, que es lo que buscan.
- “Garantía de que la fijación de salarios en el sector público contribuye a los esfuerzos de competitividad en el sector privado”. Es decir, que los sueldos de los trabajadores públicos se reduzcan para que no sirvan de referencia al alza a los trabajadores del sector privado.
Es evidente que todas estas medidas del Pacto solo están encaminadas a disminuir los salarios, bien de forma inmediata (rebajándolos directamente) bien de forma indirecta (reduciendo la capacidad de negociación de los sindicatos y rebajando los salarios públicos que funcionan como referencia para los salarios privados).
Por tanto, podemos afirmar que el Pacto apuesta por un tipo de competitividad doblemente empobrecedora. Por un lado, porque no la basa en mejorar la calidad o el valor de los productos que ofrecen las empresas europeas sino en igualar a la baja los salarios europeos con el resto de economías del mundo reduciendo, por tanto, los ingresos de la inmensa mayoría de la población y empobreciendo a los trabajadores europeos. El Pacto del Euro es un pacto contra los trabajadores europeos.
Por otro, porque además, hundirá a la economía europea puesto que al reducir los salarios disminuirá también el gasto que se realiza en Europa lo que se traducirá en menos ventas para miles de pequeñas y medianas empresas que viven de las compras que realizan los asalariados europeos.
Desde este punto de vista, los únicos beneficiarios del Pacto son las grandes empresas globales europeas, las que actúan en los mercados mundiales y no solo en el europeo y cuyos beneficios, por tanto, no dependen solo del gasto que se realice en Europa, como suele ocurrir con la inmensa mayoría de las pequeñas y medianas empresas. Por esa razón se puede afirmar que el Pacto del Euro es un pacto también contra las pequeñas y medianas empresas europeas.
Y como estas últimas son las que crean la mayor parte del empleo (alrededor del 70% de media en toda Europa) podemos decir que el Pacto del Euro es igualmente un pacto contra el empleo.
Para aumentar la productividad el Pacto recomienda “Mayor apertura de los sectores protegidos”, “Mejorar los sistemas educativos y fomentar la I+D” y “Mejorar el entorno empresarial”.
Significativamente, el Pacto no solo menciona sino que incluso va en la dirección contraria de algunos factores que desde los tiempos de los primeros economistas se sabe que son muy beneficiosos para incrementar la productividad: buenos salarios, buenas condiciones de trabajo, seguridad en el empleo, participación de los trabajadores en la vida de la empresa, protección social adecuada y abundante… Lo que permite afirmar que el Pacto del Euro no busca en realidad aumentar la productividad sino solo reducir los salarios para hacer que aumenten los beneficios de las grandes empresas europeas.
Además, es sabido que de esas tres medidas que propone para aumentar la productividad la más determinante con diferencia es la segunda y todo el mundo sabe que para mejorar los sistema educativos y fomentar la I+D es necesario mucho dinero público.
Sin embargo, el Pacto, como veremos más adelante, propone también la reducción de gasto público, de modo que se puede aventurar con toda seguridad que en lugar de aumentar la productividad, lo que provocará el Pacto del Euro será su disminución, al deteriorar las condiciones de trabajo y la dotación de capital social que es imprescindible para que aumente.
Y, por otra parte, el Pacto olvida algo esencial: aunque se lograse que con esas medidas se produjeran incrementos de productividad no es seguro que, unidas a rebajas paralelas de salarios, dieran lugar automáticamente a mayor competitividad ya que ésta, como los propios firmantes del Pacto asumen, depende del precio de los productos en venta. Y si resulta que los mercados, como ocurre en Europa -y el Pacto no propone nada para arreglarlo-, son muy imperfectos, es decir, que están muy concentrados y en ellos dominan pocas empresas con gran poder de mercado, lo más seguro que ocurra es que la bajadas en los costes laborales unitarios se aprovechen por estas empresas para aumentar su beneficio y no para rebajar los precio de sus productos. De hecho, eso es lo que hemos podido comprobar que ocurre constantemente en los mercados europeos (y muy especialmente en los españoles).
Por tanto, podemos decir que, en contra de lo que dice, el Pacto del Euro es en realidad un pacto contra la competitividad de la economía europea.
Finalmente hay que hacer una observación general. Según las tres cuartas partes de las exportaciones de los países europeos son de tipo “intraeuropeo”, es decir, con otros países europeos como importadores. Eso quiere decir que si se reduce la capacidad de consumo de las economías europeas (como consecuencia de las rebajas salariales y de la caída del gasto público) necesariamente también caerán las importaciones… de modo que de nada habrá servido que bajen los precios de los productos exportados, si es que se consiguiera que bajen. Lo que significa que lo que el Pacto del Euro va a producir es una caída de la actividad económica en toda Europa.
El segundo pilar del Pacto: el impulso del empleo.
El impulso del empleo en Europa se trata de conseguir partiendo de la idea de que el desempleo está provocado por un mal funcionamiento en el mercado laboral de manera que, para evitarlo, lo que hay que hacer son reformas que modifiquen su regulación y estructura. En concreto, el Pacto propone medidas como “Fomentar la ‘flexiseguridad’”, la “reducción del trabajo no declarado”, el “aumento de la tasa de actividad” y la “educación permanente”, además, por supuesto, de la reducción del coste del trabajo antes señalada.
Para lograr esto último el pacto también recomienda la “reducción de la presión impositiva sobre las rentas del trabajo”, es decir, de las cotizaciones sociales. Una propuesta que es doblemente negativa y perjudicial para la inmensa mayoría de la población. Por un lado, porque debilita el sistema público de pensiones cuya sostenibilidad tanto dicen los dirigentes neoliberales que les preocupa. Por otro, porque lo que en realidad significa es disminuir la masa salarial y, por tanto, generar más desigualdad, más empobrecimiento y menos gasto, con los problemas que esto lleva y que hemos apuntado más arriba apuntados. Y, con independencia de ello, también supone aumentar la regresividad del sistema fiscal puesto que, como al mismo tiempo se propone mantener los ingresos fiscales globales, se propone que esa tributación directa (que se sostiene sobre la capacidad de cada persona) se sustituya por impuestos indirectos, que se pagan con independencia del ingreso de los individuos. Es precisamente lo que acaba de proponer la Comisión Europea a España.
La idea de que lo que hay que hacer para crear empleo es abaratar el trabajo y facilitar las condiciones de contratación en los mercados laborales “flexibilizando” las relaciones laborales, de la que parte el Pacto, se demostró que es falsa hace más de setenta años. Es la idea que supone que el empleo se crea solo en función del precio del trabajo sin considerar que el empleo depende, en realidad, de la demanda efectiva que haya en el mercado de bienes y servicios porque, por muy barato que sea el trabajo, si los empresarios no venden los productos que fabrican no contratarán trabajadores.
Por eso el Pacto del Euro es una falacia y un engaño como instrumento para crear empleo: abarata el salario pero como al mismo tiempo debilita el mercado de bienes y servicios porque éste depende del gasto que en su mayor parte realizan los trabajadores, resulta que hace imposible o dificulta, como hemos mencionado ya anteriormente, la creación de empleo. De hecho, los estudios empíricos demuestran que las condiciones que han sido más favorables para la creación de empleo en Europa en las últimas décadas no han sido las que tienen que ver con la flexibilidad en los mercados laborales sino con las condiciones macroeconómicas generales: nivel de salario, tipos de interés, actividad económica, que son precisamente las que deteriora el pacto del Euro (Engelbert Stockhammer y Erik Klär, Capital accumulation, labour market institutions and unemployment in the medium run . Cambridge Journal of Economics, 2011, 35; pp. 437–457).
Lo que sí conseguirá el Pacto del Euro será precarizar aún más el empleo en Europa, hacerlo más inseguro y temporal, además de más barato. Y, por tanto, menos productivo porque con la generalización de ese tipo de mano de obra será cada vez más difícil que se impulse en Europa la actividad económica de alto valor añadido y más competitiva. Lo que conseguirá el Pacto del Euro será especializar a Europa en la oferta de mano de obra barata vinculada a la oferta de servicios personales de baja calidad, como ya ha ido pasando con los países, como España, en donde se han ido adelantando estas políticas.
En lugar de hacer que Europa sea más competitiva, el Pacto del Euro convertirá a Europa en una especia de gran parque de atracciones de bajo costo del que solo se aprovecharán, como hemos dicho, las grandes empresas europeas que tienen mercados cautivos dentro y fuera de Europa y que son verdaderamente las que han impulsado este pacto y obligado a los gobiernos a firmarlo.
El tercer pilar del Pacto: el “incremento de la sostenibilidad de las finanzas públicas”.
El Pacto recalca la necesidad de garantizar la aplicación del Pacto de Estabilidad y Crecimiento que obliga a reducir los déficits presupuestarios por debajo del 3%, para lo cual se recomienda reformar el sistema de pensiones, el sistema sanitario y las prestaciones sociales, es decir, los gastos que tienen un impacto más directo sobre el bienestar social pero, eso sí, que significan provisión de bienes (pensiones privadas, sanidad privada, cuidados privados, etc.) muy rentables para las empresas privadas (Para entender las falsas razones en que se basa el Pacto de Estabilidad puede verse, ¿Por qué el 3% de déficit público y no el 2 o el 7? Mentiras y verdades sobre los déficit y la deuda de Juan Torres López).
En particular se recomienda “el ajuste de la edad de jubilación efectiva a la esperanza de vida”, “la limitación de los planes de jubilación anticipada” y el “uso de incentivos específicos para emplear a trabajadores de más edad”, todo lo cual no sirve sino para debilitar el sistema público de pensiones y así favorecer su progresiva privatización que es en realidad lo que se busca como hemos analizado con más detalle en otro trabajo (sobre la falsedad de esos argumentos puede verse Están en peligro las pensiones públicas? Las preguntas que todos nos hacemos, las respuestas que siempre nos ocultan de Vicenç Navarro, Juan Torres y Alberto Garzón).
Además, en algunas recomendaciones adicionales la Comisión Europea propone también avanzar en los procesos de privatización de las empresas y servicios públicos, es decir, simplemente proporcionar más suculentos negocios al capital privado porque no es cierto que las privatizaciones constituyan ingresos netos para las arcas públicas: se suelen vender a precios bajos, cuando no regalados, y no se tienen en cuenta los ingresos que se dejan de percibir desde el momento en que las empresas o servicios públicos pasan al sector privado.
Para reafirmar estas medidas antisociales, el Pacto insta a “traducir en legislación nacional las normas presupuestarias de la UE establecidas en el Pacto de Estabilidad y Crecimiento” con objetivo de garantizar que posean un “carácter vinculante y duradero suficientemente sólido”. De hecho, se propone que se introduzcan en leyes marco o incluso en las propias constituciones.
Esta recomendación del Pacto es profundamente antidemocrática y se puede calificar como un auténtico golpe de estado económico ya que significa, por un lado, proponer el blindaje de un determinado tipo de política económica, prohibiendo legalmente todas las alternativas posibles; y, por otro, impedir que los países con más atraso en la dotación de inversiones e infraestructuras sociales puedan recurrir en el futuro al endeudamiento que suele ser el único medios que permite conseguirlas. Es decir, significa condenarlos al atraso y al empobrecimiento.
Esta medida es, además de todo ello, profundamente inútil y a la postre solo va a provocar que haya mucha más deuda de la que se quiere evitar.
El Pacto del Euro ni siquiera va a conseguir reducir el déficit y la deuda con estas imposiciones porque es falso que para aliviar la deuda sea suficiente con limitar el gasto, tal y como han demostrado numerosos estudios empíricos como, por ejemplo, el de Mark Weisbrot y Juan Montecino Alternativas a la austeridad fiscal en España. Lo más probable es que estas medidas terminen produciendo una caída semejante o sustancial en los ingresos porque reducen la actividad y, por tanto, la generación de ingresos para las arcas del Estado, lo que al final impide que desaparezcan los desequilibrios presupuestarios. Con ellas solo se consigue aumentar el malestar social, las carencias sociales y e incluso la falta de los recursos públicos que precisa el capital privado para crear actividad y empleo.
El cuatro pilar del Pacto: el refuerzo de la estabilidad financiera.
En este punto se propone un programa de “coordinación de la política tributaria” pero sin que se determine de antemano. De hecho los Estados simplemente “se comprometen a entablar debates estructurados en torno a la política tributaria”, lo que muestra que la voluntad de avanzar hacia una necesaria hacienda europea con potentes figuras impositivas que promuevan una tipo de economía más productiva y sostenible con un reparto más justo de la renta o hacia la coordinación de la lucha efectiva contra el fraude y la evasión fiscal es nula.
En lo que se refiere a regulación bancaria únicamente se afirma que “efectuarán periódicamente pruebas rigurosas de resistencia bancaria”, una auténtica tomadura de pelo a la ciudadanía europea si se tiene en cuenta que las que se han realizado han sido un completo engaño: baste recordar que afirmaron que los bancos irlandeses se encontraban en perfectas condiciones y que solo unas semanas más tarde hubo que inyectarles 80.000 millones de euros para tapar sus agujeros patrimoniales.
En el caso de España la Comisión Europea también ha recomendado avanzar en el proceso de privatización de las cajas de ahorro, pero permitiendo que, antes de eso, se gaste dinero público en dejarlas saneadas. Con total desvergüenza, las autoridades que suscriben el Pacto y que en tantas ocasiones manifiestan su gran preocupación por el mal uso del dinero público recomiendan “reestructurar las entidades vulnerables, que incluirán soluciones del sector privado” y la “prestación de apoyo público en caso de necesidad”.
Finalmente la problemática de la deuda pública queda al amparo del Mecanismo Europeo de Estabilidad (MEDE), que tiene como objetivo “salvaguardar la estabilidad financiera de la zona euro” y que tendrá como función prestar asistencia financiera a los países que lo demanden. Esa asistencia la efectuará la Comisión Europea y el Fondo Monetario Internacional en colaboración con el Banco Central Europeo y se afirma en el Pacto que dicha asistencia se realizará “bajo unas condiciones estrictas” y tendrá que estar dirigido a “conseguir y conservar la mayor calificación de solvencia de las principales agencias de calificación crediticia”.
La asistencia financiera se realizará en forma de préstamos y de forma excepcional con la compra de deuda en los mercados primarios, pero siempre “con arreglo a un programa de ajuste macroeconómico sujeto a condiciones estrictas”. Es decir, que el Pacto implica sujetar a Europa a la condicionalidad que siempre han usado esos organismos para imponer las políticas de ajuste neoliberal y cuyos resultados han sido nefastos en todos los países en donde se han aplicado.
Conclusiones
El Pacto del Euro es un torpedo hacia la línea de flotación de la Europa social.
Es técnicamente deficiente porque se basa en simples concepciones ideológicas que no tienen más fuerza que el poder de quien resulta beneficiado con las medidas que se proponen.
El punto de partida del que parte (que para hacer frente a la deuda que atenaza a Europa es preciso aumentar la competitividad de las economías nacionales y que eso solo se puede conseguir reduciendo el coste del trabajo) es doblemente falso.
Por un lado es falso porque la deuda que está provocando problemas gravísimos a muchos gobiernos europeos y a las empresas y familias no se ha originado porque las economías europeas sean poco o muy competitivas. La deuda pública generada en los dos últimos años es consecuencia de que los gobiernos han debido afrontar la crisis financiera que han causado la banca internacional y los grandes fondos especulativos. Y la deuda privada es el efecto de la pérdida de ingresos producida por las políticas, como las que ahora se vuelven a proponer, de reducción salarial que se han aplicado en los últimos años. Así lo demuestra el que la crisis y la deuda hayan afectado a países y economías con muy desigual nivel de competitividad.
Y es falso también porque no es verdad, como hemos comentado, que la causa de la deuda sean los salarios excesivos o que se pueda alcanzar más productividad disminuyéndolos.
Por lo tanto, el Pacto de Euro es una colosal estafa concebida solo para favorecer los beneficios de la banca y de las grandes empresas porque diciendo que trata de luchar contra la deuda lo que provocará con el tipo de medidas que propone será que haya menos empleo, menos ingresos salariales y de pequeñas y medianas empresas y, por tanto, que la deuda aumente en realidad aún más en el futuro. ¡Que es justamente lo que le interesa y pretende la banca! porque no hay que olvidar que el negocio que le proporciona beneficio y poder es precisamente la generación de deuda.
La lucha contra la deuda de los líderes europeos es solo aparente. Es falsa. La verdadera causa del incremento brutal de la deuda en Europa ha sido la pérdida de peso de las rentas salariales de los últimos años y de la recaudación impositiva que han producido las políticas que vienen defendiendo. Lo que el Pacto del Euro dice que es luchar contra la deuda es, en realidad, una lucha contra el gasto público destinado a suministrar bienes y servicios sociales a la población de ingresos más bajos para justificar de esa forma su conversión en negocio privado mediante las privatizaciones que propone. Buena prueba de ello es que el Pacto de Euro no haga mención alguna del gasto público dedicado a subvencionar a los grandes grupos empresariales, a la banca o a la industria militar a la hora de ahorrar dinero público. Si de verdad quisiera reducir el gasto improductivo ¿cómo es que no propone reducir este último?
Y el Pacto del Euro no solo es una estafa por lo que dice sino también por lo que calla, es decir, porque no aborda los verdaderos problemas de la economía y la sociedad europeas: nada se hace para garantizar que el sistema bancario funcione y vuelva a financiar a empresas y consumidores; nada se propone para frenar a los especuladores que son los que realmente provocaron la crisis y los que ahora se hacen de oro gracias a las emisiones de deuda; guarda silencio sobre el incremento espectacular de las desigualdades, o sobre el uso criminal de los paraísos fiscales dentro del propio territorio europeo…, por citar solo algunos.
El Pacto del Euro, en fin, es un engaño para ocultar que el problema radica en la propia constitución de la unión monetaria sobre bases técnicamente erróneas, antisociales y solo favorables para el gran capital empresarial y bancario.
Europa es cada vez más necesaria pero su constitución monetaria y política se acerca más al diseño de una dictadura que al de una democracia real y por eso las mujeres y los hombres decentes que aspiran a vivir en un mundo justo, respetuoso con la naturaleza y en paz con los seres humanos, debemos oponernos con fuerza a este nuevo intento del Pacto del Euro dedicado a someter a las personas a la única razón del beneficio privado.
La Europa del euro neoliberal ha dado ya de sí todo lo que podía dar y esto solo ha sido el incremento de las desigualdades, crisis financieras, pérdida de puestos de trabajo, degeneración del empleo y cierre de millones de pequeñas y medianas empresas. Solo los beneficios del gran capital se benefician netamente del euro así que o se cambian las condiciones en que se encuentra Europa esclavizada por esta unión monetaria o no habrá otra alternativa que luchar por salir del euro para poder aplicar otras políticas económicas que proporcionen bienestar humano, sostenibilidad y equilibrio social y de cuyo contenido nos ocuparemos en un artículo posterior.
* Juan Torres López (http://www.juantorreslopez.com) es catedrático de Economía Aplicada en la Universidad de Sevilla y miembro del Consejo Científico de ATTAC-España. Alberto Garzón Espinosa (http://www.agarzon.net) es investigador en la Universidad Pablo de Olavide y miembro del Consejo Científico de ATTAC-España. Ambos son editores de www.altereconomia.org
  • AlterEconomía es un modesto intento de difundir análisis críticos sobre cuestiones económicas que no suelen aparecer en los grandes medios de comunicación precisamente porque son los que mejor ayudan a entender la realidad económica, a descubrir cómo actúan los grandes poderes económicos y a desvelar lo que se pretende que quede oculto a la inmensa mayoría de los ciudadanos.

dilluns, 13 de juny del 2011

NO ENTENEN RES. Que cal ser per què ens respectin? RACISME GRATUÏT

Discriminació al City Arms d'Olot                                           dijous 22 abr 2010 00:46
Olot ( La Garrotxa) Jordi Gasulla i Flavià, educaor en el lleure i estudiant de Magisteri
En Met és un noi de 18 anys. Dedica bona part del seu temps a organitzar activitats de cara als joves, col·laborar amb associacions culturals, ensenyar informàtica a gent gran i nens petits, etc. En definitiva, és un noi compromès amb la societat que l'envolta, d'aquells que tant de bo n'hi haguessin més.
El passat 19 de febrer de 2010 va sortir de festa per Olot amb el seu tiet, que feia mig any que no veia. Primer van anar a la Taverna de dalt, després al Dnit i finalment al City Arms. Aquell hauria estat un dia qualsevol si no fos perquè en arribar al City Arms el guàrdia de seguretat, dirigint-s'hi en castellà, els va prohibir l'entrada. Per què? —van preguntar ells dos. El guàrdia va dir que eren ordres de l'amo. Però quines ordres? “Prohibir la entrada de cualquier marroquí”.
Estupefacte, en Met li va explicar que ha nascut i ha viscut tota la vida aquí i que té el DNI espanyol com qualsevol altra persona, però no va servir de res. Al seu carnet d'identitat hi diu Mohamed (encara que tothom li diu Met), i això és motiu suficient per l'amo del City Arms per prohibir l'entrada a algú. Encara que sigui totalment il·legal —i immoral— fer-ho.
Encara ens hem de sentir dir, de tant en tant, "en cristiano que no le entiendo" i ara a sobre, si no ets més blanc no entres. Catalunya i tots els pobles de la riba Mediterrània han viscut sempre barrejant-se entre ells, a cops per la força, a voltes pel comerç, a cops barrejant cultures, a cops respectant la dels altres. Però pretendre que un català ha de ser més o menys blanc és el súmmum de la incoherència.
M'agradaria poder fer una anàlisi de la sang del porter, per poder veure quina n'és la proporció d'ari, àrab o jueu que reflecteixen els seus gens, o es pensa que és un iber pur que només du sang dels cromanyons ja desapareguts, que habitaven aquestes terres. També cal recordar que hi ha un cap de seguretat i un amo de la discoteca que han donat les indecents ordres que segueix aquest personatge. Potser si els coneixem podríem saber del cert si en té culpa o no de la seva xenòfoga actuació.

Article de Carles Capdevila

L'hi faig amb IVA o sense?

Un lector em diu que es va posar molt pesat per exigir factura oficial a un lampista i que al final l'home li va dir que d'acord, que demanaria a un col·lega que l'hi fes: ell feia temps que no pagava autònoms. Un conegut m'assegura que li torna a costar molt comprar material pagant l'IVA. Assumim-ho, hi ha l'atur que hi ha i la cosa no peta perquè molta gent treballa en negre. Acceptem que el drama de les petites empreses i dels autònoms és el crèdit, el finançament per sobreviure el retard a cobrar, fins i tot -o sobretot- de l'administració. I, denunciem-ho, hi ha una gran injustícia amb l'IVA: els que facturen l'impost l'han d'avançar a Hisenda abans de cobrar-lo, i això és mortal quan molts clients acaben pagant al cap d'un any, i si el morós acaba tancant (és el pa de cada dia) els costa Déu i ajuda recuperar-ho. Fa uns dies es va fer públic que només els autònoms han avançat a l'administració espanyola 1.600 milions d'euros de factures no cobrades. És el súmmum: els de més avall finançant l'Estat, fent-li de banc, i posant en risc la seva iniciativa empresarial, la viabilitat del seu negoci, i també la seva moral. Si no se solucionen urgentment traves tan letals, que dinamiten l'ànim dels emprenedors, els uns aniran tancant per força i els altres veuran tan negres les perspectives de futur oficial que s'acabaran apuntant a la il·legalitat fiscal com a sistema de supervivència.

RESPOSTA: 13/06/11 XAVIER PLENS


Sr. Carles Capdevila, el problema no és que l'Estat cobri allò que li pertoca, el problema són les persones que volen evitar de pagar l'import de l'IVA, i els clients que pacten pagar tard. En aquest país es creu més en el dret del no pagar que en el de pagar. Fa poc un empresari important del moble em va dir que li és extraordinàriament difícil fer vendes amb IVA en aquelles comunitats autònomes a on reben més de l'Estat, es a dir aquelles que reben més del que aporten que són deficitàries a la balança. Comunitats que per altra banda solen criticar les demandes de Catalunya. Evidentment els seus clients són altres empreses o persones del mateix ram, ell ven a l'engròs. Pel seu propi prestigi i consciència evita aquest tipus de tractes.
Per altra banda, veiem com alguns empresaris acomiaden empleats per tal que puguin cobrar l'atur, fent que continuïn treballant per a ells en negre. L'empleat, possiblement, tindrà més ingressos nets entre l'atur i un sou un pel més reduït del que cobrava abans, però ningú li explica que l'empressari, a part de pagar-li menys, deixa de cotitzar per ell a la SS i no efectua les retencions corresponents de l'IRPF, a part que consumeix un atur que en altres temps pot necessitar. Mal negoci per a tots.
Hi ha l'altre modalitat el protoautònom, es a dir aquell que competeix sense donar-se d'alta, es a dir, persones que no tenen feina i cobren l'atur o no, i que surten al món laboral a competir amb la gent que ho té tot en regla, rebentant preus o no, però trencant l'equilibri lògic de la producció vers l'aportació a la societat.Molts d'ells actuen així de tota la vida, i diuen que l'Estat ha d'estar al seu servei, però no hi aporten res de res. 
Molt d'espavilat està fent l'agost mentre altres lluiten per tirar endavant amb unes regles establertes per a tots. Pagar impostos no redueix els beneficis, és el que ja s'ha d'haver descomptat del que jo vull treure de beneficis, o és la part que jo recapto, o és la contribució al país.
Clar és que la corrupció no sols és a la banda dels polítics, sinó també a la banda de tots els que defrauden l'eradi públic.

XAVIER PLENS

divendres, 10 de juny del 2011

100M € EN VISITES PAPALS SEMBLA UN ACUDIT

Aquesta visita, com moltes d'anteriors del Cap d'Estat del Vaticà, sembla que sigui per assumptes personals i no d'Estat, no entenc perquè cal pagar les despeses que genera i beneficiar a uns pocs empresaris que aprofitaran per fer l'agost venen banderetes i refrescos.
Que dirien si el Sr. Sarkozy o el Sr. Hugo Chavez, vinguessin en viatge particular, i generessin aquest dispendi a l'erari públic, que diríem si el President del Govern, viatges a algun país per assumptes propis i li haguéssim de pagar el menjar i el beure.
Cal que comencem a nomenar les coses pel seu nom, això és un atac directe a la sobirania d'un Estat.
El nivell de capacitat de concentració de feligresos que tenen els Papes, sigui quin sigui, sempre generen molèsties allà on es realitzen els seus actes, recordem tot el dispositiu que es va muntar quan va consagrar la Basílica de la Sagrada Família, o qualsevol de les visites que hem patit darrerament.
Hom podria dir que té el mateix dret que un grup de música  o  la celebració d'altres actes, culturals o no. El cert és que, normalment, aquestes visites no provoquen tots els problemes que si provoquen les visites papals.
50 milions semblen excessius en temps de crisi, i si els sumem a la recent visita a la Sagrada Família, i al seu pas per Galícia, la cosa es dispara.
A Barcelona, malgrat tot es va xifrar la despesa pública en uns 2.5 milions i la despesa a Galícia, va rondar els 3 milions.
Segons publicava "La Vanguardia" el 22/10/2010:
A l'article queda palesa l'estimació de la despesa, però no sabem quin va ser el cost final.
També parla del cost que va suposar la visita a Galícia i fa una pinzellada del cost de la visita a València.
Altres publicacions (articles curts):

En resum: Barcelona 2,5, Galícia 3, València 25 i ara Madrid 50. La inflació és altíssima. Pensem ara que podríem fer amb quasi 100 milions d'euros, i no cal sortir de l'àmbit de l'Esglèsia. Posem el cas que ho destinem a Càritas Diocesana (http://www.caritasbcn.org/ca/), quantes persones podrien menjar o arreglar una mica la seva destrossada vida per culpa de la crisi. La resposta es senzilla, milers.
Càritas, més a més, manté una conducta poc apropiada en les relacions amb els seus empleats, als que no tracta massa be des del punt de vista laboral. Tot es discutible, però els números són la imatge d'una Església molt allunyada de la realitat que viu aquest país i aquest món en general.
Sí, senyor PAPA, prengui banys de masses, que potser allargarà la seva excel·lent vida, i sobre tot empenyi als seus nous missioners a expandir la paraula del seu Déu, entenent com a nous missioners, no a monges que potser pateixen abusos sexuals a l'Àfrica, sinó a les televisions públiques que retransmeten els partits de la seva Champions tan particular.

SABÓ, CARANTONYES I RETRETS, PERÒ DIMISSIÓ NO. (Conselleria d'Interior)

Ahir a la compareixença del Conseller Puig, els partits de dretes, i n'incloc el PSC, varen ensabonar per la conveniència de l'actuació al Cap d'Interior. Només, de manera suau, varen fer-li retret per com s'havia executat aquella operació del dia 27-05-11. El PSC per salvar el cul, és de suposar que li era d'obligació de parlar en aquests termes. El PP va desviar l'atenció sobre si s'entenien o no el comandaments dels Mossos i els de la Guàrdia Urbana. Però el que van deixar clar, CIU-PP-PSC, és que era necessari l'operatiu per netejar d'objectes i de persones la Plaça de Catalunya.
IC va fer esment de tots els errors comesos: l'organització, la desmesura en l'actuació, la inoperància, el risc al que varen abocar als operaris de neteja i als cossos de "seguretat", l'error en els dispositius materials i humans en nombre necessari, i més a més va deixar palès el que ja varem veure durant la retransmissió de la reunió, el Conseller no reconeix els error encara que va dir que es van equivocar, no assumeix la responsabilitat encara que se'n anomena l'únic responsable, i no pensa dimitir si no li ordena el seu cap directe. Faig un sonor aplaudiment pel portaveu d'IC, que molt lluny del que diu el Sr. Puig, no té cap fixació envers la seva persona, sinó que relata les veritats més evidents dels successos.
ERC va denunciar, potser amb menys experiència, tots els mateixos errors als que feia referència, també, IC. L'única equivocació va ser escudar-se de no demanar la dimissió del Conseller, en que aquest només portava 5 mesos i potser calia donar-li més marge per demostrar si ho fa be o no. Els fets són tan greus als ulls de la ciutadania, que ningú pot comprendre perquè se li ha de donar més marge a algú que té a les seves ordres un Cos que no s'ha de tornar repressiu, un cos format per fills, pares, germans, amics o senzillament persones del nostre entorn, i que gràcies que hi són, però no han de fer-los desviar de la seva veritable comesa, ni fer-los pagar pels errors dels qui els donen males ordres.
SI, va demanar també la seva dimissió, i va rebre un rebuf directe del Conseller. Van exposar-ne els motius més que clars per apuntar-se a aquesta demanda, i són comprensibles del tot, als menys per al meu enteniment.
Reconec que algunes imatges, que ell ha magnificat, estan distorsionades si no se'n veu la seqüència sencera, però són una part insignificant de tot el succeït.
S'ha restat credibilitat mundial a una Policia, necessària, estimada fins ara i de la que ens en podíem sentir orgullosos de tenir-la, malgrat els problemes jurídics i d'imatge amb els que, de tant en tant, ens obsequia.
En resum que el Conseller se sent be, no té cap remordiment i farà veure que canvia alguna cosa, diu que n'assumeix tota la responsabilitat i això, per a ell, es una expressió absolutament buida.

Preguntes pendents:
Per què va enviar inicialment 5 camions de les brigades de neteja, i després en va necessitar 35?
Segons ell no era feina seva comprovar les necessitats operatives.
Per què van actuar durant quasi 6 hores?
Segons ell perquè violents sorgits de no sabem on, els van impedir de realitzar la tasca que van anar a fer.
Per què l'operatiu policial va ser clarament insuficient?
Perquè no s'esperava el merder que va provocar.
Per què es van endur objectes personals sense empara legal?
Perquè eren objectes contundents i perillosos, i sobre tot perquè havien de desallotjar el campament o, com se li va escapar, desmantellar-lo. Fins el moment ho havia negat.
Per què no es van identificar els operatius policials?
?????
Per què es va agredir persones amb actitud obstruccionista però pacifica?
Perquè eren violents.
Per què van agredir periodistes?
Periodistes?, no se'n va agredir cap. Clar que les imatges el delaten.
Per què no es va avisar de les càrregues com darrerament fan sempre?
?????
Per què l'idioma vehicular dels Mossos no és el català?
"Això només m'ho pregunto jo".
Per què hem de pagar com a societat aquest monumental error?
?????
Per què no dimiteix?
Perquè el President no li demana. Es a dir no se'n sent responsable, encara que digui que se'n fa.

dijous, 9 de juny del 2011

SENTÈNCIES

Una llengua no mor perquè els que no la saben no la aprenen.
Una llengua mor perquè els que la saben no la parlen.   19/4/11

Eleccions
Per aquells que et diuen: Per què? no cal, fes-te'n l'orni...
(ORNI: paraula que s'utilitza en la locució "fer l'orni", que vol dir "fer veure que no es veu o no se sent una cosa". Exemple: em varen dir d'anar a votar i em vaig fer l'orni.1/4/11


Fem memòria, ERC va recomanar el NO a l'estatut?, jo, després de llegir-lo vaig votar en aquesta direcció, doncs em semblava un estatut de mínims. La defensa davant Estrasburg, pot ser contradictòria si partim d'aquesta base, malgrat tot és l'Estatut aprovat per referèndum pels catalans, ratificat pel Parlament i, retallat i aprovat per les Corts espanyoles. Els espanyols saben perfectament, en quin merder jurídic s'han ficat. 30-3-11

L'estiu passat, vaig pujar a un escenari convidat per un mag, em va preguntar a que em dedicava, jo contestar: "a viure". Tothom va riure. Sóc un principiant, però intento que tot em faci sentir viu.
Cada minut, cada cosa, cada petita cosa que passa i no veus, no la sents, per això perds vida. Allò que passi de bo o de dolent si ho sents ho vius.2/3/11

Abans es parlava dels nous rics, ara ja caldria parlar dels nous aristòcrates.., potser caldran nous anarquistes, nous revolucionaris, o nous republicans per combatre'ls. Tot són nous conceptes.24/2/11

Compartir la nostra llengua és un deure, és imprescindible, cal que s’estengui per un ús normal i quotidià. Que tot aquell que visqui al nostre entorn, en tingui la necessitat i el deure de conèixer la llengua d’allà a on viu i treballa ara. 23/2/11

L'amor és més fort que la mort, i amb l'amor i la mort, no hi val ser fort.
Qui sempre pren i mai no dóna, al fi tothom l'abondona. (Refranys)
 
Podem despertar i deixar de comportar-nos com màquines (Gurdjieff)
La majoria vivim de forma automatitzada sense ser conscients de les nostres possibilitats, estem adormits.
La nostra civilització, tecnològicament, avança ràpid i en altres aspectes encara som analfabets.14/11/10

Excusa, explicació, reflexió 24-02-11 Una societat justa.

24/2/11

L’excusa: Quan els actuals governants van perdre les eleccions anteriors a les darreres, després de masses anys al poder, els seus representants varen demostrar una bel·ligerància extraordinària, que em va fer pensar en la reacció d’una núvia tractada amb despit. Ara, amb el seu retorn em fan pensar en la núvia que recupera la seva parella i en fa escarni, per venjança, de la seva contrincant. Molt de pel·lícula. Tot allò que s’ha fet fins ara s’ha d’esborrar, moltes de les inversions fetes, de la feina feta s’han de llençar. A quants àmbits ho podries aplicar tot això?
L’explicació: Aquesta cultura és hereva d’una mala formació que evoluciona i s’estén des dels vuitanta de la centúria anterior. Ho podem veure en molts àmbits, però sobre tot en l’econòmic i empresarial. Aquell que arriba per substituir un president, un director general, un gerent, un gestor o el lloc que sigui, ha de passar com Atila per sobre de la feina feta, en pro de penjar-se el més aviat les medalles (en temps de crisi són molt cares), que li permetin sobreviure al càrrec per treure-hi el major fruït personal i no pas el col·lectiu. Mireu les vostres empreses, els vostres governs, els vostres clubs, les vostres associacions..., sempre hi ha algú que actua així, en contra de la majoria.
Hom, de l’entorn educatiu i als inicis de la crisi actual, va dir i reconèixer que, tot plegat era un error de formació, econòmica i empresarial, dels darrers vint anys. Doncs són aquests que han estat errats en la seva formació qui ens dirigeixen actualment, tant en l’àmbit laboral, com en el polític o d’altres. En resum, uns incapaços que oculten la seva mediocritat amb ma de ferro.
La reflexió: Companys, us faig un crit a la reflexió. El sistema dels “yuppies”, brokers especuladors i taurons, està matant i ha mort el que varen defensar les generacions anteriors, es a dir, un món més igual, més anivellat econòmicament, amb valors de proximitat entre nosaltres i defensor d’ideals solidaris, un camí cap a un estat del benestar. Quants van morir per defensar tantes idees igualitàries o de llibertats?, si les perdem hi haurem de tornar a passar per lluites massa cares de pair. No és una cursileria parlar d’això. Tu i jo volem progressar, però si tu progresses en excés serà perquè jo em torno més pobre. Hem de lluitar perquè tu o jo no especulem, i perquè ni un ni l’altre siguem uns paràsits. Evitarem així, grans índex d’atur i tot el que ve associat a la pobresa, (no cal que ho escrigui, oi?). Potser va sent hora de demanar responsabilitats als qui les tenen i a reconèixer les pròpies. Allunyem-los, els culpables, dels òrgans de poder i fem properes les decisions. Si, això vol dir que la justícia hi ha d’intervenir, si cal d'ofici. Polítics i empresaris, dirigents i directius, si heu especulat produint mals aliens, ho haureu de pagar. No us sembla just?

ESGLÈSIA ANTIDEMOCRÀTICA. II

Esglèsia antidemocràtica. A part de tots els ingressos que a l'artícle queden reflectits, cal comptar tot allò que reben directament dels feligressos sense declarar-ne ni un duro encara que no hagin de tributar, i que a voltes desapareix sense arribar a cap activitat social. També cal comptar el manteniment dels patrimonis que s'han de posar a la seva disposició sent del poble la propietat en realitat.


www.ara.cat
El primer estudi de la laïcitat elaborat a l'Estat exposa que l'Església rep uns 7.000 milions d'euros de fons públics, uns privilegis que xoquen amb la davallada en l'adscripció religiosa de la població.

Una Esglèsia que genera activitats socials importants i reconegudes per tothom, sí, des de fundacions, associacions, empreses o d'altres formes, a on no tracten massa be, laboralment parlant, els seus treballadors civils contractats. 31/5/11

Una Esglèsia que discrimina la dona, que té privilegis sobre d'altres pesaments i creences, que sovint només actua amb l'objectiu d'extendre el seu credo i no per fer el be social. Una Esglesia rica que ignora l'Esglesia dels pobres. 31/5/11

La il•lusió i l’alegria de la mort campa per tot arreu. Veneren morts i maten perquè en venerin... Desenterren J Pau II, maten la família de Gadafi, maten l’Ossama, maten Bildu... quines reaccions esperen. De moment les d’alegria a la premsa i les ràdios. Esperem que els plors dels seus familiar no en seguin els nostres plors. 2/5/11
Ahir parlavem del cost del casament de dues persones que només són essers vius, i que fan una despesa incorregible, per molt que uns pocs s'enbutxaquin aquestes riqueses. Avui tenim un altre dispendi que el paguem nosaltres amb els diners que rep l'Esglesia dels nostres impostos. Mentre Càrites ha de reduir inversions els seus caps rebenten diners beatificant cadavers. Quin cost té aquest casament amb la mort? 30/4/11

HEM PILLAT MOLT. LLADRES AMB PEDIGRÍ

Ens han fet creure en els òrgans judicials, per tal que no sortim al carrer a linxar-los, en canvi uns defraudadors i estafadors com van ser aquells de l'abella (RUMA...) o de l'os i l'arboç(AT Mad...), podien linxar periodistes o fins i tot ministres a la via pública. Que vagin a fer la mà... a veure si "pillen" entre ells i mos deixen tranquils.

gdata.youtube.com
Els presumptes corruptes enregistren la seva cançó: "Hem pillat molt". És una cançó coral amb la melodia de "We are the world".

Avui 07-02-2012, trobo adient incloure aquest vídeo que m'han fet arribar, segueix aportant el mateix tema, ja han fet escola.


REFLEXIONS D'UN MESTRE DE MESTRES ARCADI OLIVERES

La crua veritat i realitat. Si ens adormim ens la foten. De moment només ens tenen sedats. Tenim temps per a la reacció?

www.tv3.cat
És un rebel, un activista social, una d'aquelles persones convençudes que canviar el món és possible. És l'economista Arcadi Oliveres, professor del departament d'Economia Aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona i president de Justícia i Pau. Oliveres, que sempre s'ha mostrat crític amb el ...

... la flama de tot un poble en moviment...

... la flama de tot un poble en moviment...

 
gdata.youtube.com
Lipdub per la independència de Catalunya i la resta dels Països Catalans, realitzat el 24 d'octubre del 2010 a la ciutat de Vic. Aquest vídeo té el rècord mundial de més gent participant en un lipdub, 5.771 persones, acreditades per la World Records Academy. La iniciativa sorgeix de la gent del pobl

ELS SEGADORS

Ara és l'hora segadors...

 
gdata.youtube.com
Al 1640, després d'anys de presió i l'incendi de la església de Santa Coloma, la revolta dels segadors va acabar amb la tirania del virrei de Catalunya i va donar pas a una nova etapa a la història del poble català... Aquesta n'és la història (cantada per Rafael Subirachs). Amb dibuixos d'Oriol Gar.

IMMIGRACIÓ

Darrerament he sentit massa missatges polítics o no sobre el llast que la immigració suposava, pot ser cal que algú llegeixi aquest estudi...

Ultimamente he oido demasiados mensajes políticos o no sobre el lastre que la inmigración suponia, quizás hace falta que alguien lea este estudio...

SENTÈNCIES

Cal posar davant la justícia als corruptes, als que hagin provocat la crisi, fer responsables als polítics i empresaris que després de fer el forat amb decisions per al benefici propi, se'n surten sense cap mena de justificació. Tots podem errar, però en som responsables, i quan hi ha delicte ha d'haver càstig. (Xavier Plens)

"Les dones constitueixen la meitat de la població mundial. Realitzen les dues terceres parts del treball que es fa al món. Guanyen el 10% dels salaris totals. Només són propietàries d´un 1% de la propietat mundial". (Dades d´informe global ONU)

"Proposem un règim en el que l´esclavitud no sigui necessària per fer produir a l´home, ni sigui precisa la misèria per obligar-lo a sotmetre´s davant l´avarícia del Capital". (Isaac Puente)

"La diversitat és una de les avantatges de la humanitat, gràcies a ella, som un tot col.lectiu on cadascú es complementa a la resta i necesita d´ells. Aquesta variació infinita és la veritable causa i la base principal de la solidaritat, un argument molt important a favor de la igualtat" (M. Bakunin)

En una societat tan encarada a programar i valorar el futur, pot ser molt beneficiós saber quina serà la seva data de caducitat, s'anticiparan els projectes o no, però es donaran prioritats a la vida, com per exemple la descendència, o d'altres temes més banals com l'oci, o d'altres projectes de vida. Tot fins que perdem la por a la mort, part essencial de la vida. (Xavier Plens)

NO cal ser jove per a canviar el món, el que cal és no perdre l'empenta, cada dia pots canviar petites coses i així defensar-ne de més grans. No oblidis els teus principis i no els perdis perquè et fas gran. (Xavier Plens)


NEGOCIACIONS

No renoven, no contracten, no substitueixen, redueixen sous, redueixen drets laborals, cancel·len serveis, miren de privatitzar, i tenen els nassos de dir que no retallen. Com pot ser que rebin tants de vots? Som un país malalt?, jo penso que no, som un país enganyat... NO volen ni seure a negociar.
www.ara.cat
Les negociacions per pactar la tisorada a la funció pública no es reprendran. Els sindicats denuncien que s'han acomiadat 1.600 interins en els últims quatre mesos mentre que el Govern ho desmenteix.

dimecres, 8 de juny del 2011

ESGLÈSIA ANTIDEMOCRÀTICA

Esglèsia antidemocràtica. A part de tots els ingressos que a l'artícle queden reflectits, cal comptar tot allò que reben directament dels feligressos sense declarar-ne ni un duro encara que no hagin de tributar, i que a voltes desapareix sense arribar a cap activitat social. També cal comptar el manteniment dels patrimonis que s'han de posar a la seva disposició sent del poble la propietat en realitat.

www.ara.cat
El primer estudi de la laïcitat elaborat a l'Estat exposa que l'Església rep uns 7.000 milions d'euros de fons públics, uns privilegis que xoquen amb la davallada en l'adscripció religiosa de la població.
Una Esglèsia que genera activitats socials importants i reconegudes per tothom, sí, des de fundacions, associacions, empreses o d'altres formes, a on no tracten massa be, laboralment parlant, els seus treballadors civils contractats.
Una Esglèsia que discrimina la dona, que té privilegis sobre d'altres pesaments i creences, que sovint només actua amb l'objectiu d'extendre el seu credo i no per fer el be social. Una Esglesia rica que ignora l'Esglesia dels pobres.

DESAFECCIÓ POLÍTICA I SINDICAL

Desafecció política i sindical.

per el Xavier Josep Plens el dilluns, 30 / maig / 2011 a les 20:49
És evident la desafecció, com la pròpia paraula expressa, no hi ha una tracte recíproc de simpatia i estimació. Les cúpules dels partits i bona part de les bases són afectes sense possibilitat de participació directe en les directrius ideològiques. Només en alguns partits, de caire assembleari, es dona aquesta possibilitat. Per desgràcia sembla inviable un sistema que permeti aquesta reciprocitat, l’únic sistema viable seria fugir dels blocs del format "bipartidisme" amb recolzament dels partits nacionalistes allà on poden existir. Multiplicar el pensament en un format de representació de molts més partits en l’escena política, seria una solució si la llei electoral ho permetés. Malgrat tot, això, ha estat el mal endèmic de les esquerres, per tant l’ideal seria presentar coalicions a l’estil de CiU, però de partits d’esquerra, fet que sí es va produir als inicis de la nova democràcia, recordem EDC, o IC en els seus inicis, o el PSC que va sumar dos partits socialistes. El que cal es que aquestes coalicions mantinguin la personalitat de cada un del partits en forma de pacte i equilibri per poder presentar una idea conjunta.
Per suposat, cal aconseguir que els sindicats no caiguin en el mateix parany a on els està abocant la política. Siguin plurals, i facin venda d’aquesta manera de ser, fugin dels corrents que els polititzen, no per proximitat als partits, sinó per la manera d’actuar de molts dels representants que intenten apropar-se a les cúpules. No pot ser que els considerin animals polítics, ni tan sols per excusar les relacions que han de mantenir amb els polítics. A voltes, potser, cal veure al polític com aquells mals empresaris o executius que tant els costa abatre a les negociacions.

QUE QUE VOLEM? UNITAT DELS PARTITS PER LA INDEPENDÈNCIA

Fa temps que advoco per una unitat dels partits d'esquerra, i molt més per una unió de les diferents representacions dels partits d'esquerra independentista. Iniciar un procés de coalició amb l'objectiu concret de la independència, hauria de ser senzill d'entomar amb prou voluntat política per part de tots. En altres moments l'esquerra, tradicionalment dividida, ha fet passes per crear partits de coalició com Esquerra Democràtica de Catalunya, o d'altres opcions com IC o fins i tot el reagrupament del PSC post franquista, també en l'actualitat SI.
Cal que algú lideri aquesta opció eliminant problemes de relació entre els seus dirigents, pot ser algú desconegut, però amb carisma.
Esquerra Republicana de Catalunya, Estat Català, Unitat Nacional Catalana, Partit Republicà Català, Reagrupament, Candidatura d'Unitat Popular, Partit Republicà Català, Partit Socialista d'Alliberament Nacional, Catalunya Lliure, Plataforma per la Unitat d'Acció,Independentistes dels Països Catalans, Esquerra Catalana dels Treballadors,Joventuts d'Esquerra Republicana de Catalunya, Nosaltres Sols!, Joves reagrupats, Col·lectiu de Joves Comunistes,Catalunya Acció, Endavant, Moviment de Defensa de la Terra,Solidaritat Catalana per la Independència, Els Verds-Alternativa Verda, Catalunya Nació Independència.
Pot ser moviments com La Crida a la Solidaritat, en el seu moment, també en podria ser exemple.