Del tot i el per... Conclusió...

Tots els dies que t’has manifestat.
Totes les vegades que ho has somiat.
Totes les respostes a les seves mentides i injustícies.
Totes les consultes, totes les diades.
Tot allò que hem estat.
Tot el que podem arribar a ser.
Tots els que ho volien i ja no hi són.
Tots els que vindran.
Tot allò que hem fet.
Tot allò que volem fer.
Tot, absolutament tot, hi cap dins un sobre, i es guanya en una urna.
Tot només depèn de tu.

Per qui ens va deixar i per qui vindrà,
Per tant insult, tanta amenaça i tanta por.
Per les andanes plenes de gent esperant.
Per aquelles maletes de cartró i aquelles sabates gastades.
Per la memòria d'aquella derrota.
Per tant fred, tanta pluja i tanta calor en una paradeta.
Per qui ja no ho pot veure i per les llàgrimes que va vessar.
Per tant sospir i tanta indignació davant de la tele.
Per la República.
Per tanta mentida i tanta traïció.
Per poder parlar com es vulgui i del que es vulgui.
Per tants que esperen que guanyem per alçar-se ells.
Per demostrar que sí que es pot més enllà d'un plató de televisió.
Per canviar-ho tot i tenir-ho tot.
Per equivocar-nos nosaltres i no esperar que ningú s'equivoqui per nosaltres.
Per tanta espera i tanta pèrdua.
Per aquella persona que tant t'estimava i que tant et va demanar que ho aconseguissis.
Pel més bell dels llegats que es poden deixar.
Per no haver de donar més explicacions de qui ets i per què ho ets.
Per demostrar que al carrer es guanya i es perd tot.
Per les abraçades, les rialles i les mirades a les diades.
Per no tornar a explicar per què a Catalunya es parla català.
Per no avergonyir-nos més dels presidents espanyols.
Per veure un PPSOE ser el que fa molt que hauria de ser: intranscendent.
Per no tornar a despertar-nos pensant quina portada de quin diari ens insultarà aquest matí.
Per no haver de reconèixer cap altre rei que no sigui aquell que càpiga als teus braços i et digui “papa” i “mama”.
Per no veure tanta indignitat camuflada de suficiència.
Per tenir una dreta decent i una esquerra valenta.
Per viure en un país on votar no sigui una “amenaça”.
Per aquells nens que no es mereixen que no ho aconseguim.
Per aquella gent gran que es mereixia haver-ho aconseguit molt abans.
Per començar-ho tot amb tot.
Per guanyar un país.
Per recordar-ho tot cada cop que hi ha eleccions.
Pel demà, no podem fallar
Per la república catalana.
Per tu, per mi, per ells, per tothom.

Aviam, t'has de fer un reciclatge, si vols defensar l'estatus quo, hauràs de trobar raons lògiques fora dels sentiments i les pors....
Les raons econòmiques que t'oferim són de prou pes perquè no tinguis cap dubte. I tranquil, els grans magatzems i empreses tenen a Catalunya, un pulmó igual al dels bancs, no marxaran, els seus beneficis.neixen als rius de les nostres butxaques..
Votar partits que defensen l'independentisme, no t'ha de fer por, ans el contrari, t'ofereix una oportunitat que no pots menysprear...

NOMÉS EN 180 ANYS: DE 1835 A 2015 - CATALANS A LES URNES!

NOMÉS EN 180 ANYS: DE 1835 A 2015

CONSEQÜÈNCIES DE L'OBTÚS PENSAMENT DE L’ESTAT ESPANYOL I PARAL·LELISMES

1835:

• Situació: Malestar pel xoc entre liberalisme i absolutisme, en l'entorn de les guerres carlines, i de crisi econòmica. Culpabilització de l'Església per la seva excessiva influència a l'Estat. Menysteniment de les classes populars i treballadores.
• Perjudicats: La classe treballadora.
• Detonant: Inauguració amb un mal espectacle de la Plaça el Torín.
• Conseqüència: Bullangues del 1835, principalment a Barcelona i Reus. Crema de convents i esglésies. Liquidació d'alguns funcionaris i de part del clergat, per estar vinculats als liberals o als conservadors.

CONSEQÜÈNCIES DE L'OBTÚS PENSAMENT DE L’ESTAT ESPANYOL I PARAL·LELISMES

1909:

• Situació: Després del fracàs del colonialisme espanyol a Cuba i Filipines, en un entorn de crisi econòmica, es prepara una imminent guerra contra el Marroc. Les places espanyoles del Nord d'Àfrica, eren percebudes a Catalunya com una qüestió aliena, pròpia de la política Madrilenya, Anticlericalisme latent, per la posició de l'Esglèsia i sindicats afins, de frenar el moviment obrer de base progressista.
• Perjudicats: La classe treballadora.
• Detonant: Mobilització de reservistes, molts d'ells ja amb família i majoritàriament catalans, Es permet a les famílies riques pagar per dispensar els fills, unes 1.500 pessetes. Sou mitja d'un obrer 5 pessetes.
• Conseqüència: La Setmana Tràgica a Barcelona i d'altres poblacions. 18 de juliol primers incidents al port amb suport dels partits republicans i socialistes. 21 juliol, després de la mort de 300 reservistes, vaga i aldarulls. Reacció del Ministre de Governació, declara l'estat de guerra i la suspensió de les garanties constitucionals a tota la província de Barcelona. Reacció del poble, 250 barricades a Barcelona, crema d'edificis religiosos (convents, esglésies i escoles), assalt de comissaries. L'exercit es nega a anar contra els revoltats. Es una revolta obrera i republicana, l'Estat la titlla de separatista.

CONSEQÜÈNCIES DE L'OBTÚS PENSAMENT DE L’ESTAT ESPANYOL I PARAL·LELISMES

1936:

• Situació: Crisi econòmica mundial d'entreguerres. Govern democràtic, d'esquerres i republicà, elegit a les urnes pel poble per sufragi universal. Cop d'estat de les dretes.
•  Perjudicats: La classe treballadora.
•  Detonant: No acceptació de la situació, per part de les dretes, l'Església, l'aristocràcia i part de l'exercit, de la pèrdua dels seus privilegis, ni de la democràcia. Insurrecció a Melilla 17 de juliol. Cop d'estat 18 de juliol.
•  Conseqüències: Guerra Civil 1936-39. Més de 500.000 morts. Aniquilació del pensament plural. Destrucció massiva d'infraestructures i de l'economia.
• Dictadura 1939-1977. “Ajusticiaments, assassinats i desaparicions forçoses”: a l'entorn dels 200.000, malgrat l'Estat ha ocultat sempre les dades. Milers de foses comunes, moltes als vorals de les carreteres. “Represàlies”: Contra qualsevol que no fos afecte al règim o en fos senzillament sospitós de no ser-ho. Camps de concentració amb treballs forçats; presó; espoli del patrimoni econòmic, intel·lectual o cultural. Intent d'aniquilació del coneixement, de la igualtat de gènere, de les cultures diferents, de l'homosexualitat, del laïcisme, del pensament polític plural, de la interrelació amb l'estranger...

CONSEQÜÈNCIES DE L'OBTÚS PENSAMENT DE L’ESTAT ESPANYOL I PARAL·LELISMES

2015:

•  Situació: Severa crisi econòmica mundial. Democràcia des del 1977. Transició en dubte. Creixement del sentiment independentista a Catalunya. Crisi de la configuració de l'Estat espanyol. Corrupció politico-econòmica desbocada. Milers de milions llançats en infraestructures inservibles, infrautilitzades i deficitàries.
• Perjudicats: La classe treballadora.
• Detonants: Des del 2010, negacions continuades a buscar una solució a l'encabiment insostenible de Catalunya dins d'Espanya. Greuge comparatiu permanent amb el tracte respecte d'altres CCAA dins l'Estat. Catalunya és la Nació sense estat amb més dèficit fiscal de tota Europa. L'ofegament, social, fiscal, d'inversions, polític, cultural per part de l'Estat vers Catalunya. Insults i menyspreus continuats. Incompliment permanent dels pressupostos estatals vers Catalunya, sobre tot en inversions d'infraestructures. I la gota que vessa el got, rodalies RENFE.
• Conseqüències: Quantes provocacions necessites més, per fer el pas definitiu. No calen ni violència, ni desqualificacions, només cal sortir al carrer per votar, per fer fora a liberals, neoliberals, feixistes, neofeixistes, monàrquics recalcitrants, religiosos fanàtics, i polítics dedicats al xou televisiu. Ja no cal vessar més sang, vessem les urnes de paperetes amb opcions que defensin la nostra terra. Que hi haurem de posar als llibres d'història?

CATALANS A LES URNES!

Més enllà de les nostres capacitats cognitives. Polítics i altres bèsties.

Els humans, més enllà de les nostres capacitats cognitives, ens formem de totes les experiències, informacions i aprenentatges que anem rebent al llarg de tota la nostra vida. Tot això configura el nostre pensament, les nostres idees, i aquests i aquestes són variables, modificables, i emmotllables a les circumstàncies canviants de l'entorn de cada un dels éssers que configuren aquesta humanitat. No naixem programats en el pensament, pot ser si que hi hagi trets de comportament en herència, però no de pensament.

Posem pel cas els polítics. No en neixen i no haurien de ser, especialment, hereus del pensament dels seus avantpassats. De la política se n'hauria d'entrar i sortir, i evidentment no hi hauria d'haver cap branc consanguini dedicat professionalment a crear una estirp  familiar per l'enriquiment del clan.

No són humans més avançats, no són humans diferents a la resta, senzillament el seu pensament es correspon a l'experiència viscuda, a la informació rebuda, i als aprenentatges participats. L'error d'algun d'ells és pensar, que la gent els seguirà sense haver rebut les mateixes formacions. 

Polítics i polítiques, en som tots. Uns se'n dediquen professionalment, uns altres de manera altruista o circumstancial, altres només expressen idees sense participar-hi més enllà de les convocatòries a les urnes. i uns altres se'n distancien.

Però hi ha moments a la vida, que hom ha d'ésser actiu i no pot deixar en mans dels habituals, les decisions que afectaran el seu futur i el de la seva descendència, fills o nets si en té.

Ens hi juguem molt per deixar-ho en mans d'aquells que han volgut fer de la política, un estil de vida per arrapar-se al poder. Famílies que fa cinc-cents anys que ens pressionen i se'n aprofiten, i d'altres que intenten crear nous feus per constrènyer les nostres llibertats de ciutadans.

Tots heu sentit que a l'època medieval, els feus eren la fórmula de funcionament normalitzada. Era una forma de vassallatge, de dependència, de servitud i subjecció de les persones. Ara depenem dels ingressos regulats, de les hipoteques o els lloguers, dels preus d'articles i serveis bàsics regulats per mercats despietats, etcètera.

Els territoris per créixer humanament, necessiten de l'aportació de tots, i no tan sols en forma d'imposts i taxes, sinó de l'empenta de la gent i del pensament consensuat de tots.

Ara és el moment, ara és l'hora de fer un nou país, amb fórmules més actuals i humanes, modernes des de l'òptica dels seus habitants, i no de la dels seus avantpassats o de les famílies que ara ens governen a l'ombra d'uns polítics titelles.

Si mireu l'espectre de l'imaginari polític als parlaments o el senat, hi trobareu molts cognoms repetits durant dècades i fins hi tot segles. Alguns d'ells han passat de la cort a les corts, canviant de cognoms però no de títols nobiliaris. Per tant no són ídols, ni imatges, ni tan sols figures santificades, als que calgui venerar en cap lloc sagrat. No són a la nostra imaginació, són de carn i ossos, i no, tant sols un imaginari espectral.

FAMÍLIES AMB NEFASTA TRADICIÓ

http://www.racocatala.cat/forums/fil/155039/50-families-mes-importants-catalunya

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/economia/nomes-families-espanya-gestionen-32000-milions-deuros-2787019

http://www.cgtcatalunya.cat/spip.php?article9919#.VZjmNvntmko

http://www.economiadigital.es/cat/notices/2015/05/-forbes-situa-ana-boti-entre-les-dones-mes-poderoses-del-mon-73600.php

Bé, hi ha moltíssims articles que en parlen, només cal buscar-los, Ara ho tenim a les nostres mans.

Recordeu aquest vell acudit? riem, però canviem el rumb de les nostres vides...

Va Franco, resucita, y se encuentra con el vigilante del Valle de los Caídos:

- Pero, ¿cómo es posible? – pregunta el vigilante.

- ¡Deje de extrañarse y dígame! ¿Quién manda ahora en España?

- Mandan los suyos, Excelencia. Mire, de presidente, Aznar.

- ¡Buen periodista Manuel Aznar Zubigaray! Escribió “Historia Militar de la Guerra en España”.

- ¡No! El nieto del periodista.

- ¿Quién es el portavoz del Gobierno?

- Pío Cabanillas.

- ¡Muy inteligente, si señor! ¡Cabanillas Gallas! ¡Mi ministro de Información!

- No, el hijo.

- ¿Quién está de embajador en Marruecos?

- Arias Salgado.

- ¡Bien! Mi otro ministro de Información y Turismo, Gabriel Arias Salgado.

- ¡No! El hijo.

- ¿Y quién anda por Castilla-La Mancha? ...como me gustaba cazar por sus inmensas fincas

- Adolfo Suárez.

- Muy buena elección, a ese chico, Adolfo, le nombré Secretario General del Movimiento y tenía un futuro prometedor. Podría haber llegado mucho más, incluso a Presidente del Gobierno, y no conformarse con una región.

- No, mi General, es el hijo, Adolfo Suárez Illana.

- ¿Y en Vascongadas y Cataluña, cómo van las cosas?

- Ahora las regiones se llaman autonomías y el ministro que las coordina es Jesús Posada.

- ¡Posada Cacho! Mi fiel gobernador civil de Soria.

- ¡No! El hijo. Y Oreja es el representante del partido del Gobierno en Vascongadas.

- ¡Hombre, mi fiel Marcelino!

- No, el sobrino.

- Bueno, y en Galicia, dime: ¿Quién está en mi Galicia natal?

- Fraga.

-¿El nieto?

- No... ¡¡¡ El de siempre !!!"

Salut, força i república.

ENDOFòBICA ? ? ? XIULADA ? ? ?

He trobat aquesta petició a change.org, i només vull fer unes consideracions.

1. Hi ha llibertat per fer les peticions que un vulgui. Però malgrat la paraula "endofòbia" o "endofòbica" no surt al diccionari de la RAE ni al DIEC, hom li ha donat un significat que ve a dir que és el menyspreu a un mateix, i l'odi a la pròpia raça o a la pròpia cultura.
2. Bé, queda clar que l'auto-odi, no sembla que pugui emparar-se en aquest concepte, a menys de que no sàpigues qui ets o que hagis comés alguna barbaritat de la que te'n penedeixes, i no és el cas dels que varen xiular al camp, als bars, al carrer, a casa o des del balcó.
3. Odi a la pròpia raça, terme ja per ell mateix desagradable, crec que aquesta qüestió no pot ser considerada, doncs molts de nosaltres, vivint al bressol mediterrani i a Europa, som, com vulgarment diuen, uns mil llets.
4. El tema de la cultura, queda clar que no som estrictament de les mateixes cultures, tenim llengües diferents, tradicions i costums diferents, es a dir, que el conjunt dels símbols, valors, normes, models d’organització, coneixements, objectes, etc., que constitueixen la tradició, el patrimoni, la forma de vida, d’una societat o d’un poble, no coincideixen del tot amb els que organitzen aquesta recollida de firmes.
5. Per últim, al final de la petició, com sempre ho trobem a change.org, hi ha la possibilitat de denunciar per contingut no apropiat, i si la definició de la petició ja ho és, més val que no llegiu els motius pels quals els 50.000 signants creuen que ho han de fer.

CARTA OBERTA ALS MILITANTS D'UNIÓ

Cada cop que a Catalunya assolim un nivell de maduresa política suficient, i aquest coincideix amb una època de greuges aberrants per part d’Espanya, s’inicia un camí abastament anhelat pel poble d’ara i de sempre, al nostre país. El camí cap a la independència requereix trencar amb els sentiments que encara lliguen algunes persones a aquell país que els castiga. En situacions de violència, diuen que la víctima sol justificar l’agressor, buscant el costat amable de qui l’ofega, sobre tot si hi va haver vincles sentimentals, fins que hom arriba i li obre els ulls a qui pateix per la seva vida i li revela el monstre que l’està anul·lant.

Ahir vàrem veure com UDC tornava a mostrar el seu costat indefinit respecte del procés madur d’independència. Sempre apareixen grups porucs, que busquen soterrar túnels que els permetin el retorn a l’Espanya que els castiga. Aquesta síndrome és el reflex d’aquells que han patit l’agressió i tornen a admetre a l’agressor, perquè no són prou madurs per admetre que poden ser independents de la seva antiga parella. L’únic que cal doncs, és fer-los veure que SÍ són capaços de viure en llibertat sense la seva antiga parella, que SÍ poden viure a l’habitatge que ja tenen i que és seu per dret, i que han d’aprofitar tot el que deixa l’agressor quan marxa i dictar-li una ordre d’allunyament.

Evidentment al seu Manifest Fundacional del 1931, optem per una Catalunya plenament autònoma que recuperi la plena llibertat dins d’una Espanya Federal. Crec que després de 83 anys, al novembre 84, cal que canviïn la vocació federalista per la independentista, doncs se’ns ha demostrat abastament que les intencions de l’Estat espanyol, no passen pas per permetre que l’evolució del seu país, derivi cap al model federal, i que l’objectiu és la re-centralització i l’espanyolització dels nostres usos i costums, és a dir, un genocidi cultural, tal i com han descrit diverses personalitats internacionals, que demanaran al PEN Internacional -membre consultiu de les Nacions Unides- que faci arribar a la comissió de Drets Humans de l'ONU aquest greuge.

Senyors d’Unió, no els demanem que dubtin més, els demanem que facin un retorn a la realitat i perdin les pors per iniciar definitivament el traspàs cap al país que mai havíem d’haver deixat de ser, CATALUNYA.

http://www.racocatala.cat/forums/fil/151725/manifest-fundacional-dunio-democratica-catalunya