Icària, Ikaria, Ικαρία, Ikaría i el ser en llibertat

La llegenda d'Ícar sempre m'ha atret, com tantes altres del món de l'antiga Grècia, bressol, en part, de la nostra cultura.

Ícar (en grec, Ίκαρος) fou el fill de Dèdal, geni de l'antiguitat i arquitecte de professió, que va mostrar a Ariadna, com Teseu podia trobar el camí de sortida al laberint que ell mateix havia construït per al rei de Creta, Minos (fill de Zeus i Europa), i a on s'hi trobava el Minotaure (animal mitològic amb cos d'home i cap de toro).

Teseu fou capaç de matar el Minotaure gràcies a la seva valentia i a les indicacions de Dèdal, per la qual cosa el rei Minos, pare del monstre, castigà, a Dèdal i Ícar, tancant-los al seu laberint.

Per poder escapar del laberint, Dèdal va fabricar unes ales, per a tots dos, amb plomes i les subjectà amb cera. Abans de fugir el pare va dir a Ícar, que mantingues una altura mitjana. Si volés molt baix, la humitat obstruiria les ales, i si ho fes molt alt, la calor fondria la cera. Li va recomanar que no es separés d'ell per tal que no li passes res.

El fill començà a volar cap amunt amb entusiasme, de manera imprudent en la seva fugida, buscant cada cop més alçada per arribar fins el cel. La proximitat amb els rajos del Sol va començar a fondre la cera que mantenia les plomes unides i va fer que Ícar caigués a l'aigua, mentre el seu pare el cridava desesperadament, Ícar s'enfonsà al mar i s'ofegà. Finalment el seu pare va trobar les restes de les ales i va maleir els seus invents.

Va soterrar el cos del seu fill i va anomenar aquella terra Icària (i al mar on caigué Mar d'Icària) en la seva memòria. Dèdal va arribar fins Sicília, va crear un temple en nom d'Apol·lo i va oferir les seves ales al déu com a ofrena.

Hi ha altres versions de la llegenda, i fins i tot explicacions d'aparença més real.



Aquesta mítica procedència de l'illa d'Icària, quadra perfectament amb la visió idíl·lica que avui ens ofereix des de l'òptica turística. Aigües netes, poblets petits de pescadors, poca població que està dedicada principalment al turisme, l'aïllament lògic d'aquestes masses de terra envoltades pel mar.

No sabem quina influència va tenir tot això per inspirar en Étienne Cabet. Aquest pensador del corrent anomenat socialisme utòpic, va dissenyar i posar en pràctica un model que pot ser ens hauria de guiar en concebre un nou estil de vida.

En general tot hom, aspira a tenir una vida millor i més còmoda, a nivell de la feina, de la família, de les relacions humanes en general. A ningú li agrada fer feines feixugues que puguin fer les màquines. A ningú li desagrada viure en una casa espaiosa, adequada als habitants que hi ha d'encabir. Molts voldrien viure en un lloc més natural, no tant urbà. La major part de gent vol viure en un entorn d'igualtat.

Imagineu-vos un món a on no hi ha propietat individual si no col·lectiva, ni moneda, ni comerç intern; tots els icarians són iguals, excepte en allò on resulti impossible la igualtat absoluta. Tothom treballa igualment per  la comunitat, que ho reparteix tot a parts iguals sense aplicar distincions de major capacitat o de major igualtat, els més treballadors únicament reben honors i distincions públiques, vaja reconeixement, i més a més fan que les funcions dedicades a la comunitat siguin rotatòries, es a dir avui puc ser el carnisser i demà l'escombriaire o el secretari de la ciutat. Hi existeix la família, però sense ni dots matrimonials ni drets d'herència. Un lloc a on les relacions socials tinguessin una base de respecte exquisida, doncs no hi existirien enveges, però si una extraordinària convivència. Les lleis dependrien de tots, i per això caldria regular-ne la quantitat de població que es pogués encabir en aquestes ciutats, no gaires milers.

El més sorprenent, és que a casa nostra, Cabet, seguit per Narcís Monturiol (si, l'inventor del primer submarí), van conviure en un projecte de ciutat Icària, al Poble Nou de Barcelona, per això al barri hi ha una zona que en diem Nova Icària. En tenim coneixement que fou així durant la segona meitat del segle XIX.

Utopia?, potser només caldria fer una adaptació en alguns aspectes a la vida que avui tenim a les nostres ciutats i pobles, si més no generar alguna tendència.

Curiosament, tenim una altra situació a tenir en compte, a l'illa d'Icària a la Mar d'Egea, un terç de la seva població supera els 90 anys, més a més en condicions saludables. Evidentment un estil de vida ens pot fer tenir una existència més longeva. Les preocupacions, l'estrès, les pressions, vaja, l'estil de fer actual, no és d'acord amb la vida mateixa. Ens consumim en excés, ens esgotem abans que siguem conscients de com ens estem castigant i de que ens perdrem si seguim a aquest ritme poc humà. Ni tan sols els més rics, són capaços d'arribar a allargar tant les seves vides. Sabem que hi ha pobles de muntanya en llocs remots, o potser al mig d'una selva, a on es reprodueix el patró de la longevitat,  i té més a veure amb la qualitat de vida que duen, que no pas amb les riqueses materials que tenen.