Icària, Ikaria, Ικαρία, Ikaría i el ser en llibertat

La llegenda d'Ícar sempre m'ha atret, com tantes altres del món de l'antiga Grècia, bressol, en part, de la nostra cultura.

Ícar (en grec, Ίκαρος) fou el fill de Dèdal, geni de l'antiguitat i arquitecte de professió, que va mostrar a Ariadna, com Teseu podia trobar el camí de sortida al laberint que ell mateix havia construït per al rei de Creta, Minos (fill de Zeus i Europa), i a on s'hi trobava el Minotaure (animal mitològic amb cos d'home i cap de toro).

Teseu fou capaç de matar el Minotaure gràcies a la seva valentia i a les indicacions de Dèdal, per la qual cosa el rei Minos, pare del monstre, castigà, a Dèdal i Ícar, tancant-los al seu laberint.

Per poder escapar del laberint, Dèdal va fabricar unes ales, per a tots dos, amb plomes i les subjectà amb cera. Abans de fugir el pare va dir a Ícar, que mantingues una altura mitjana. Si volés molt baix, la humitat obstruiria les ales, i si ho fes molt alt, la calor fondria la cera. Li va recomanar que no es separés d'ell per tal que no li passes res.

El fill començà a volar cap amunt amb entusiasme, de manera imprudent en la seva fugida, buscant cada cop més alçada per arribar fins el cel. La proximitat amb els rajos del Sol va començar a fondre la cera que mantenia les plomes unides i va fer que Ícar caigués a l'aigua, mentre el seu pare el cridava desesperadament, Ícar s'enfonsà al mar i s'ofegà. Finalment el seu pare va trobar les restes de les ales i va maleir els seus invents.

Va soterrar el cos del seu fill i va anomenar aquella terra Icària (i al mar on caigué Mar d'Icària) en la seva memòria. Dèdal va arribar fins Sicília, va crear un temple en nom d'Apol·lo i va oferir les seves ales al déu com a ofrena.

Hi ha altres versions de la llegenda, i fins i tot explicacions d'aparença més real.



Aquesta mítica procedència de l'illa d'Icària, quadra perfectament amb la visió idíl·lica que avui ens ofereix des de l'òptica turística. Aigües netes, poblets petits de pescadors, poca població que està dedicada principalment al turisme, l'aïllament lògic d'aquestes masses de terra envoltades pel mar.

No sabem quina influència va tenir tot això per inspirar en Étienne Cabet. Aquest pensador del corrent anomenat socialisme utòpic, va dissenyar i posar en pràctica un model que pot ser ens hauria de guiar en concebre un nou estil de vida.

En general tot hom, aspira a tenir una vida millor i més còmoda, a nivell de la feina, de la família, de les relacions humanes en general. A ningú li agrada fer feines feixugues que puguin fer les màquines. A ningú li desagrada viure en una casa espaiosa, adequada als habitants que hi ha d'encabir. Molts voldrien viure en un lloc més natural, no tant urbà. La major part de gent vol viure en un entorn d'igualtat.

Imagineu-vos un món a on no hi ha propietat individual si no col·lectiva, ni moneda, ni comerç intern; tots els icarians són iguals, excepte en allò on resulti impossible la igualtat absoluta. Tothom treballa igualment per  la comunitat, que ho reparteix tot a parts iguals sense aplicar distincions de major capacitat o de major igualtat, els més treballadors únicament reben honors i distincions públiques, vaja reconeixement, i més a més fan que les funcions dedicades a la comunitat siguin rotatòries, es a dir avui puc ser el carnisser i demà l'escombriaire o el secretari de la ciutat. Hi existeix la família, però sense ni dots matrimonials ni drets d'herència. Un lloc a on les relacions socials tinguessin una base de respecte exquisida, doncs no hi existirien enveges, però si una extraordinària convivència. Les lleis dependrien de tots, i per això caldria regular-ne la quantitat de població que es pogués encabir en aquestes ciutats, no gaires milers.

El més sorprenent, és que a casa nostra, Cabet, seguit per Narcís Monturiol (si, l'inventor del primer submarí), van conviure en un projecte de ciutat Icària, al Poble Nou de Barcelona, per això al barri hi ha una zona que en diem Nova Icària. En tenim coneixement que fou així durant la segona meitat del segle XIX.

Utopia?, potser només caldria fer una adaptació en alguns aspectes a la vida que avui tenim a les nostres ciutats i pobles, si més no generar alguna tendència.

Curiosament, tenim una altra situació a tenir en compte, a l'illa d'Icària a la Mar d'Egea, un terç de la seva població supera els 90 anys, més a més en condicions saludables. Evidentment un estil de vida ens pot fer tenir una existència més longeva. Les preocupacions, l'estrès, les pressions, vaja, l'estil de fer actual, no és d'acord amb la vida mateixa. Ens consumim en excés, ens esgotem abans que siguem conscients de com ens estem castigant i de que ens perdrem si seguim a aquest ritme poc humà. Ni tan sols els més rics, són capaços d'arribar a allargar tant les seves vides. Sabem que hi ha pobles de muntanya en llocs remots, o potser al mig d'una selva, a on es reprodueix el patró de la longevitat,  i té més a veure amb la qualitat de vida que duen, que no pas amb les riqueses materials que tenen.

LA SUPERMAMÀ

L'inventor del terme "supermamà", hauria de ser condemnat a treballs forçats i forçosos. Pretenem, que les nostres companyes o mares, estiguin al peu del canó davant les llars, les feines o la societat en general, al mateix ritme que aquells que no s'impliquen o fan veure que fan, però que no van. Això sí, la societat exigeix que, a sobre, tinguin un bon aspecte cada matí, que siguin elegants, que no tinguin sobrepès o infrapès, i que la seva psique sigui equilibrada, controlada, i que els seus horaris siguin de i a disponibilitat total. I per sobre de tot que siguin "supermamà", que ens cuidin i s'encarreguin de tot i de tots. Quina barra tenen alguns!

APROXIMACIÓ AL FET VITAL DE LA MORT.

           Com ja sabeu els que em coneixeu de més a prop, sempre he pensat que, l'asèpcia amb la que la nostra societat tracta el tema de la mort, està allunyant-nos del coneixement i de l'assumpció d'un fet que forma part de la vida. Les conseqüències anímiques, que impacten a sobre dels que no viuen aquest fet com a una situació normal, els fan patir en excés per no haver comprés, per no haver-se preparat, per no voler assumir, o senzillament per la solitud, encara que estiguin recolzats i acompanyats.

         Educar els fills en aquests aspectes, no és fàcil, se'ls pot fer referències a la mort quan pregunten o quan els fas participar d'un funeral, un enterrament o quan algú proper fina. Però educar els fills significa tenir una societat més conscient i sana, doncs procurarem que no pateixin en excés l'impacte de la mort d'éssers estimats o propers, sobre tot quan la seva desaparició és sobtada, imprevista. Cal doncs, integrar de nou i de forma quotidiana, la proximitat a la mort, com a fet natural que és.

         M'he tornat a endinsar en aquest tema, perquè a mi em va estar privada l'educació al respecte, sense una voluntat expressa, senzillament l'entorn així ho acostumava a fer. No és el primer cop que m'hi refereixo, però cada cop que hi penso, em venen al cap els meus besavis, els companys d'escola, la noia que vaig negar conèixer i que podia haver estat un gran pas dins la meva vida, el cosí, l'amiga, els pares, ..., tots aquells que van desaparèixer sense tancar correctament un dol que podia haver estat més fàcil, cercles de vides que van concloure sense tancar la porta. Avui procuro que no es repeteixin aquests errors que em pesen, malgrat cregui tenir-los assumits, però mai del tot controlats.

          El detonant de tornar a tocar el tema, han estat tres darrers fets:

• El primer és que he vist algú molt proper, tornant a patir per no haver fet passes d'acostament a algú que ja no hi és, i això ha deixat una porta oberta que li dol, i que espero poder ajudar-lo a pal·liar aquest desencís. Normalment el desconcert sentimental que genera la mort sobtada d'algú és de difícil control.
• En segon terme vaig veure un documental anomenat "Al final de l'escapada", on es tracta el dret a la mort digna que es mereix una vida tan digna com la d'en Miguel Núñez, activista social i polític, un model de vida per a mi, mort el passat 2008.
• I com a tercera qüestió, he descobert una sèrie de 13 programes amb una durada d'uns 15', sota el nom de "El vol de la papallona" emesos en diversos mitjans que parlen detingudament d'un munt de temes que ens poden educar, ajudar a pair la mort quan ens colpeix o ens arriba.
• També fer record d'algun llibre: "La mort una alba", de Kübler-Ross, a on tracta de pal·liar el dolor dels que no han mort, però que pateixen per la pèrdua d'algú, un bon ajut encara que no siguis creient de res. "El llibre tibetà de la vida i la mort", a on podrem fer el lligam per no perdre el fil entre la vida i la mort. Sogyal Rimpoché, igual que altres creients de diferents dogmes o religions ens revela la seva visió ancestral sobre el tema. Podríem afegir qualsevol altre, però aquests em van ajudar.

         Espero que amb aquesta publicació, pugui ajudar a aquells que pateixen per la mort dels que s'estimen o els hi són propers, i que així iniciïn un camí més planer. No cal que ho veieu en un sol dia, podeu anar clicant de mica en mica, en qualsevol cas tot us serà profitós.

"AL FINAL DE L'ESCAPADA"  http://www.tv3.cat/videos/3907370

"EL VOL DE LA PAPALLONA" SÈRIE DE 13 PROGRAMES SOBRE LA MORT .

1. Veure la mort i sortir-se'n: Coneixerem els testimonis de la Maria, el Roger i l’Odila, tres persones que s’han trobat de cara amb la mort i que li han guanyat la batalla. En aquest capítol ens explicaran com han superat la malaltia i com aquesta experiència els ha canviat la manera d’entendre la vida.
2. La por a la mort: Mentre que a Occident la mort és un tabú, a altres religions i cultures s’entén com el final d’un procés natural que forma part de la vida. En aquest capítol conversarem amb un budista, un mexicà que entén la mort com una festa, un sacerdot cristià, un jueu, un musulmà i un ateu. Tots ells ens donaran el seu punt de vista. El filòsof Francesc Torralba mirarà de posar ordre a totes aquestes reflexions.
3. El final de la vida: Com arriba la mort a les nostres vides? A vegades s’acosta de manera sobtada sense avisar i en d’altres és el final d’una llarga malaltia. Com reaccionen els familiars que s’enfronten a una mort? Més enllà de la pèrdua, el capítol també explica què és la mort en termes científics i biològics. Des d’un punt de vista més espiritual la doctora en Metafísica, Anji Carmelo, descriu el seu concepte de la mort com un fet alliberador.
4. Conviure amb la mort: Aquest capítol està basat en el punt de vista d’aquells professionals que miren la mort als ulls en el seu dia a dia. Una psicooncòloga, un mossèn i un funerari ens ofereixen una visió de la mort totalment normalitzada, com a part de la seva rutina. També sabrem com ha estat el seu procés d’adaptació perquè treballar amb la mort no els perjudiqui personalment.
5. Em vull morir: En aquest capítol veurem com hi ha persones que es volen morir i no poden per qüestions legals i d’altres que s’omplen de valor i es treuen la vida. Reflexionem al voltant del suïcidi i l’eutanàsia. Morts induïdes que ens fan plantejar fins a quin punt de desesperació s’ha d’arribar per prendre aquesta decisió. També coneixerem l’estat en què queden les famílies.
6. Lluitar per viure: En aquest capítol entrem en la intimitat del Jordi, un jove de 41 anys que pateix un càncer que ha fet metàstasi. Durant tres mesos ens explicarà a través d’una videocàmera com la malaltia li ha canviat la vida, la visió del seu futur i també de la idea que té de la mort. En definitiva, les seves gravacions ens mostraran com lluita per viure.
7. L'embolcall de la mort: Quan es produeix una defunció hi ha tot un seguit de passos a seguir. Veurem com es prepara tot, però des del punt de vista dels professionals que ajuden a preparar tot el ritual fúnebre. El capítol també farà un repàs de com ha evolucionat i com s’ha modernitzat el sector. Veurem urnes ecològiques per conservar cendres i, fins i tot, descobrirem com les restes dels nostres éssers estimats poden convertir-se en diamants.
8. La vida en una funerària: A través de les reflexions d’en Josep Fenés i la Montserrat Nat, dues persones que han dedicat tota la seva vida a l’àmbit funerari, coneixerem el dia a dia en un tanatori. Les històries humanes de la gent que hi treballa s’entrellacen amb totes les situacions que s’hi produeixen arran de la mort d’algú, des que arriba el difunt fins que el cotxe fúnebre se l’emporta cap al cementiri.
9. El dol: El procés de dol és segurament una de les situacions més dures de la vida. En aquest capítol veurem com les persones que l’estan passant gestionen aquest dolor a través de les trobades, els consells dels psicòlegs i les experiències personals que es donen cita als grups de dol. Farem un viatge a través de les emocions de la Mercè i el Jordi, que van perdre un marit i un fill respectivament. Ens explicaran com a través d’un gran treball personal i gràcies al suport dels grups de dol han superat la pèrdua.
10. Didàctica de la mort: Com s’explica als nens què és la mort? Com es prepara als bombers per comunicar una defunció? Aquests són alguns dels aspectes que es tracten en aquest capítol, ja que tenir coneixements de la mort ens ajuda a saber més sobre la vida. També farem pedagogia de la mort amb Concepció Poch i a través d'un taller veurem com la mort relacionada amb l’art ens pot ajudar a canalitzar les nostres emocions.
11. Un òrgan una vida: A partir de diversos casos veurem com l’òrgan d’algú pot salvar la vida d’un altre. Coneixerem les dues vessants dels trasplantaments, les reflexions d’aquells que n’han donat i dels que n’han rebut. La Montse, que ha donat un ronyó al seu marit; el pares de l’Ariadna, que van decidir donar els òrgans de la seva filla al morir; i la Laia, que espera un trasplantament de cor, són alguns dels testimonis que veurem en aquest capítol.
12. Els secrets d'un cementiri: En aquest capítol descobrim les entranyes dels cementiris i de les persones que hi treballen. Enterramorts, conductors de cotxes fúnebres i el gerent d'un tanatori i d'un cementiri, entre d'altres, ens explicaran com es posa en marxa aquesta gran maquinària, que treballa per tenir-ho tot a punt perquè els familiars i amics s’acomiadin del seu ésser estimat. A més, descobrirem que els cementiris poden ser també un punt d’interès turístic i cultural.
13. La mort, llei de vida: Quan envellim la mort s’entén com un fet normal, que forma part del camí natural de la vida. En aquest capítol veurem com s’enfronten les persones grans a la mort. Uns ho fan amb calma i serenor, mentre per a d’altres mirar la mort els omple de por. També viurem la història d’amor de la Marta i el Tiziano que amb més de 80 anys s’han tornat a enamorar i viuen feliços sense pensar en la mort.

La "Dansa de la Mort a Verges", és un fet tradicional que empeny la gent a reconèixer la vida i la mort com un fet proper.

A la seva senyera, hi pots llegir una meravellosa frase "LO TEMPS ÉS BREU", ajuda a conscienciar-te, a entendre que el que no facis avui per una persona, pot ser que demà ja no ho puguis fer, i això pot deixar una porta oberta que no sabràs com tancar de principi, i que hauràs de treballar de valent per reconduir els sentiments, el dol, sobre tot quan hi hagi una mort sobtada.

CONTAMINACIÓ: Burilles al mig del riu Bellós als Pirineus, ànim fumadors!

Un cap de setmana d'aquest estiu, com quasi be sempre, he visitat la comarca del Sobrarbe a l'Aragó. És una terra que m'estimo per raons obvies de família. Una petita excursió m'ha fet vessar el got.

La consciència que tots hauríem de tenir de no embrutar, és ben lluny del nostre comportament. Habitualment faig sortides en solitari per les serralades properes al poble que visito. Al vell mig dels camins, trobo restes del pas dels homes, restes que són escombraries i no pas vestigis d'un emplaçament habitat. Llaunes, ampolles, plàstics, robes, ferros, ..., un mostrari, que quan puc, recullo per transportar-los al contenidor de deixalles més proper. N'hi ha tants que la major part s'han de quedar allà. Podria ser que alguna bossa haig arribat per una bufada de vent, però la veritat n'és una altra.

El que m'ha fet vessar el got, ha estat un zona de bany al riu Bellós, que el descriuen d'aquesta manera en aragonès:

 (http://an.wikipedia.org/wiki/R%C3%ADo_Bell%C3%B3s)

O río Bellós u Bellos, a sobén dito garona d'Anyisclo en o suyo corso superior, ye un río que trascorre tota la suya lonchitut en acomarca d'o Sobrarbe, d'entre las valles d'Anyisclo, o Quinyón de Fanlo y la valle de Puértolas.

Tien o naixedor en a versant meridional d'o mallo d'as Tres Serols, en as faixas d'o Mallo Escuro (As Solas, 3002 m), a on que d'alto d'a penya en libra tota una torrentera escrumosa que s'espernia per o cillo, fendo puesto ta un d'es endreitos més vesitatos d'o Parque Nacional d'Ordesa y d'as Tres Serols, conoixito como la Fuent Blanca (anque encara se n'ha conservato lo toponimo Font Blanca, que se siente ocasionalment).

A suya garona se cuela per astí enta la barranquera d'A Grallera a escape, o forato que el ha de portar ta dintro d'a valle d'Anyisclo per on que circula, dintro d'as buegas d'o mesmo Parque Nacional, per bells 10 km, dica que n'amaneixe per baixo d'o puesto d'a ermita de Sant Urbez en o molín d'Aso. Mientres o suyo transcorrer per Anyisclo, o Bellós ha agafato las auguas d'o barranco d'a Pardina y en plegando ta lo molín, replega tamién o barranco d'Aso que enta lo puesto en ye baixato de Fanlo.

Zaga d'o molín, o Bellós se mete rapedo ta dintro d'ixaltro forato, dito Foz de Sant Urbez per o decir d'a falordia d'o santo, y en enzata, d'allá ta baixo, lo camín d'o congosto d'as Cambras, per a on que més afuscato que no per alto en Anyisclo, be de correr altros 9 km dica la Fuent d'os Banyos de Puyarruego. A Fuent d'os Banyos ye una viu d'auguas sulfurosas en a mesma ripa d'o río, que ya d'abe buens tiempos congregaba chent con toz ixambre de males d'á redol d'o Sobrarbe, que iban enta allá només que ta banyar-se-be. En o lugar de Puyarruego lo río ha socavatas unas gorgas en a penya que fan a bien precisament ta banyar-se.

En a mesma campeta de Puyarruego, o Bellós i recibe las auguas d'A Yesa, o suyo més gran afluent, que en ye baixato d'a valle de Vio. D'entre Puyarruego y Escalona l'augua ye més calmera y baixa sin guaire corrient.

         

De zones de bany com aquesta n'està ple, però aquesta, pot ser la de més fàcil accés. Allà s'hi poden ajuntar desenes de persones i fins i tot algun centenar. La pressió que s'exerceix sobre el riu hauria de ser mínima, doncs la gent que hi puja, en general, són persones a les que els hi agrada la muntanya i no hi solen deixar brutícia. Això!, no hi solen. La meva indignació és suprema davant la quantitat de puntes de cigarretes que hi podia comptar, cap altra escombraria, només centenars i centenars de burilles procedents de les boques dels fumadors. No sols contaminen amb el fum dels seus cigarrets en un ambient tant net, sinó que llencen temeràriament aquestes brosses incendiaries que són de molt llarga durada en la seva descomposició. Segurament en la propera tamborinada que caigui a les muntanyes, els litres i litres d'aigua que hi solen descarregar en aquestes zones, seran capces d'escombrar-les totes i sepultar-les al fons del primer pantà que trobin, sempre i quan no s'hagi provocat cap incendi abans, que ja hagi acabat amb l'entorn. Curiosament en cap moment vaig veure ningú fumant i molt menys llançant cap d'aquests centenars de bombes de combustió.

La veritat és que com a exfumador, m'he d'acusar d'haver llançat burilles als carrers de la meva ciutat, però també he de dir que en els darrers anys de la meva addicció, ja fa alguna dècada, vaig ser-ne conscient de que fer-la a terra era una porcada, i vaig acostumar-me a apagar molt be la cigarreta i a dipositar-ne les restes al cistell de la brossa més proper.

Aquests darrers dies, m'he estat fixant, arreu a on anava, de quin era el comportament de la gent fumadora, i en general ben pocs feien l'acte de llençar les burilles apagades i a la brossa.

Ànim fumadors, que avui podreu canviar de costums i ajudar a que ciutats i natura estiguin més nets i a que ens costi menys els netejar-los.

Possiblement d'aquí a centenars d'anys, una persona com tu o com jo, picarà el terra i descobrirà les restes de milers de filtres i no entendrà com podíem ser tan i tant porcs, i comprendrà perquè emmalaltíem nosaltres i el nostre entorn.

ELS RIUS SÓN VIDA - OS RÍOS SON BIDA

Pensaments segon trimestre 2012

1. "Quan adverteixi que per produir necessita obtenir autorització de qui no produeix res; quan comprovi que el diner flueix cap a els que trafiquen no bens, sinó favors; quan percebi que  molts es fan rics pel suborn, por influències més que pel treball, i que les lleis no el protegeixen contra ells sinó, ans el contrari, són ells els que són protegits contra vostè; quan adverteixi que la corrupció és recompensada i la honradesa es converteix en un autosacrifici, aleshores podrà afirmar, sense temor a equivocar-se, que la seva societat està condemnada."   Ayn Rand (1950)
2. Finalment serà que tenim una pobre persona turmentada (JC I), que mitiga el seu dolor matant elefants i dissipa la seva responsabilitat demanant disculpes incoherents...16-04-2012
3. Per primer cop, el benefici empresarial respecte del PIB, és superior a la massa salarial de tot el país sobre el mateix PIB. Pensa el que vulguis, però jo ho veig una incongruència, som molts més els que penquem, assalariats o autònoms o petits empresaris, és l'evidència de que encara que redueixin vendes no redueixen beneficis, és demostratiu de que hi ha massa gent sense cobrar o cobrant massa poc. 21-04-2012
4. Un antropòleg va proposar un joc als nens d'una tribu africana. Va posar un cistell ple de fruites a prop d'un arbre i li va dir als nens que el que arribés primer, guanyaria totes les fruites. Quan va donar la senyal de sortida per que correguessin, tots els nens van agafar-se de les mans i corregueren junts, després van seure junts per gaudir del premi. Quan els va preguntar per què havien corregut així, si un de sol podia haver guanyat  totes les fruites, li respongueren: UBUNTU, com què UBUNTU?, a la cultura Xhosa significa: "Jo sóc perquè nosaltres som". No en sé l'origen. Ubuntu és una paraula africana antiga per designar humanitat, -compartir, tenir compte i estar amb harmonia amb tota la creació-. Com a ideal, promou la cooperació entre individus, cultures i nacions. 23-04-2012
5. Un fet inevitable, si vostès no respecten els pactes, si vostès ens maltracten, nosaltres volem marxar. Ja dura massa temps, d'haver de sentir la cremor que ens vol fer perdre l'autoestima, que ens vol anul·lar política i culturalment. Fa 300 anys que paguem la pena de ser diferents. 27-04-2012
6. El primer pas és no reconèixer la pèrdua d'una generació, i crear un nou espai, un nou camí, per no quedar al voral del camí que ens han marcat, es a dir, la marginalitat. No cal ser antisistema, només cal anar a un altre sistema. Hem oblidat la senzillesa de viure, ens hem complicat massa la vida, o ens l'han complicat. Retornem a l'origen, siguem civilitzacions, no esclaus d'un sistema globalitzat. 06-05-2012
7. Xiular els borbons i als seus signes, és llibertat d'expressió..., com també deu de ser llibertat autoritzar una manifestació el dia 25 a Madrid convocada per l'extrema dreta, la que en molts casos avala les teories nazis i feixistes, les teories de les supremacies i els exterminis, de la intolerància i la exclusió. Aguirre demana suspendre la Copa del Rei i jugar-la a porta tancada per evitar les xiulades Per què no hem de caure en la provocació?, xiular relaxa molt, xiular es una expressió, xiular és el que volen i volem..., doncs xiulem. 22-05-12
8. Conciencia colectiva: creencias, pensamientos, sentimientos comunes a una sociedad. A conciencia: aquello que haces bien, sin fraude alguno. No tener conciencia: aquello que haces mal, sin escrupulos. Tomar conciencia: darse cuenta o percibir la realidad. Inconciencia: falta de sentido común. En definitiva tener cociencia de tu existencia y de tu entorno, te acerca a los demás y te ayuda a actuar. 24-05-12