HOME, HISTÒRIA D'UN VIATGE

 

De vegades ens hem d'aturar per fer consciència. Avui us proposo veure aquest documental que s'està distribuint de manera gratuïta, amb l'intenció de fer un pensament sobre com ens relacionem amb el Món que ens empara.

* Quina és la petjada, que fa 200.000 anys, està deixant l'esser humà?

* Quines són les conseqüències de l'acceleració de la nostra activitat?, sobre tot en els darrers 50 anys.

* Som víctimes de nosaltres mateixos?

* El pes demogràfic, pot acabar amb 4.000 milions d'anys d'existència de la vida a la Terra?

SINOPSI:

L'expert documentalista Yann Arthus-Bertand, trasplanta tota la seva experiència adquirida a l'Àfrica, per apropar-nos a una visió del Món amplia i històrica, que va des de la ciutat fantasmagòrica de Pripiat a Ucraïna, a prop de Txernòbil, fins una reflexió d'una altra ciutat abandonada, com va ser la majestuosa Petra. El desaparegut Mar d'Aral, entre el Kazakhstan i l'Uzbekistan, un cementiri de grans vaixells ancorats en un desert. Un repàs a tot el Globus, ratllat per meridians, un repàs als nostres excessos i a les possibilitats de canviar un rumb devastador. 

Si no pots dedicar gaire temps, mira'l de mica en mica. Ara, el més possible és, que no el puguis deixar de veure tot seguit, d'un sol cop, per la seva imatge, per la banda sonora, per la veu que t'acarona, i sobre tot pel seu contingut. Ciència fàcil d'entendre, des del principi fins els nostres dies.

El podem veure a YouTube:
http://www.youtube.com/watch?v=SWRHxh6XepM&feature=player_embedded

El podem descarregar gratuïtament des de:
http://www.francetvod.fr/site-vod/home-histoire-d-un-voyage/

CARTA D'UNA MARE O UN PARE QUALSEVOL DE ...

CARTA D’UNA MARE O UN PARE QUALSEVOL DE CANOVELLES

Ja fa molts anys, vaig decidir que, potser en contra de la seva voluntat, faria venir al món la meva descendència. Una de les coses que vaig plantejar-me immediatament, va ser quin tipus d'educació voldria que rebessin a l’escola, i una de les primeres coses que em varen venir al cap, foren els obscurs records d'un ensenyament encarrilat pels ferros de l’església i un estat dictatorial i molt conservador. La segregació, l’extrema disciplina, l’ocultació de la diversitat, la memorització repetitiva, l’educació sense explicacions, la manca d'opinió, eren coses que no volia per als meus fills. Tant mateix, vaig invocar dades rellevants de la meva infantesa i dels resultats d'aquella educació. Un cop posat tot en una balança, vaig determinar que l’educació pública que els podíem oferir en l'actualitat, garantia més avantatges. Un entorn d'igualtat d'oportunitats, una educació no doctrinal, unes infraestructures adequades i de qualitat, a nivell humà, d'instal·lacions i de materials didàctics, eren prou pes per inclinar-me a prendre aquesta opció.

Moltes mares i pares, com jo, per aquestes o d'altres raons, vam optar per aquest projecte de vida i educació. Molts estem àmpliament compromesos amb els centres educatius, mitjançant les AMPES, i amb els seus representants (professors, EAP, inspectors i d'altre personal), que dia a dia ajuden a formar els nostres fills i el futur d'aquest país, i que tan necessiten de la nostra col·laboració.

Contribuïm a l’Estat amb els nostres impostos, i esperem que els gestors, en facin un ús adequat, per satisfer les nostres necessitats. En aquest cas per a uns dels seus destins més sagrats, l’educació i l‘ensenyament, que haurien d'estar pel davant de molts d'altres, doncs són la millor inversió. No caldria de recordar-los  l’article 26 de la Declaració Universal dels Drets Humans, els articles 10 i 27 de la Constitució Espanyola, ni els 21 i 131 de l’Estatut d'Autonomia de Catalunya. L’educació i l’ensenyament dignifiquen la persona.

Es per això que quan aquests drets reconeguts són retrinxats, hem d’alçar la veu i recordar-los els seus deures davant les lleis i el poble. NO podem acceptar les mal dites retallades en ensenyament, doncs en realitat són l’incompliment dels seus deures com a gestors i governants.

Retallar en ... significa:

...ensenyament: significa hipotecar i malferir el futur de tot el país, i el país som les persones.

...la contractació de mestres: significa tenir menys personal i no poder cobrir les necessitats reals; que no es cobriran els primers dies de la baixa per malaltia; que no es podran cobrir totes les necessitats especials als centres; que apuja la ràtio d'alumnes a les classes; que no es podran fer activitats externes en molts casos; que s’augmentaran les baixes per esgotament o estrès generant un cercle de difícil control; en definitiva, que els nostres fills i filles quedaran desatesos en moltes situacions...

...les necessitats de mestres: significa abaixar la qualitat en l’ensenyament; en el control necessari dels alumnes en la seva formació; augmentar la discriminació dels més febles en dedicar menys hores al suport i a la diversitat; atacar a l’alumnat amb discapacitat o amb necessitats educatives específiques; augmentar els conflictes interns als centres; augmentar l’índex de fracàs escolar que tant els i ens preocupa...

...beques: significa no fer universal l’educació, molts alumnes quedaran exclosos en part o la totalitat de l’ensenyament.

...sous i augmentar les hores de treball lectiu: significa exigir més a un col·lectiu amb índex de baixes insostenibles i que l’administració no sol publicar, és cremar-lo; reduir el sou dels interins, és condemnar-los econòmicament i obligar-los a buscar feines per complementar, inexistents en temps de crisi; que es perdran vocacions i voluntats de fer be les coses, vaja, aquell compromís extraordinari que molt del personal aporta sense remuneració, doncs no és inherent a la seva funció.

...pressupostos en educació: significa fer mal conscientment al país; atacar col·lateralment a d'altres sectors com l’editorial, el del lleure, el del transport escolar, ...; i significa, sens cap dubte, fer mal a cada un dels milions de persones que hi estan relacionades, amb el món educatiu, directa o indirectament.

Ens hem queixat per escrit, hem fet nombroses concentracions i manifestacions, s’han fet masses vagues..., fins a on seran capaços de tensar la corda?, fins a on volen que arribem? Com poden comprovar, no estem adormits i som suficients per colpejar a on els pugui fer mal, no aprofundeixin la ferida.

Icària, Ikaria, Ικαρία, Ikaría i el ser en llibertat

La llegenda d'Ícar sempre m'ha atret, com tantes altres del món de l'antiga Grècia, bressol, en part, de la nostra cultura.

Ícar (en grec, Ίκαρος) fou el fill de Dèdal, geni de l'antiguitat i arquitecte de professió, que va mostrar a Ariadna, com Teseu podia trobar el camí de sortida al laberint que ell mateix havia construït per al rei de Creta, Minos (fill de Zeus i Europa), i a on s'hi trobava el Minotaure (animal mitològic amb cos d'home i cap de toro).

Teseu fou capaç de matar el Minotaure gràcies a la seva valentia i a les indicacions de Dèdal, per la qual cosa el rei Minos, pare del monstre, castigà, a Dèdal i Ícar, tancant-los al seu laberint.

Per poder escapar del laberint, Dèdal va fabricar unes ales, per a tots dos, amb plomes i les subjectà amb cera. Abans de fugir el pare va dir a Ícar, que mantingues una altura mitjana. Si volés molt baix, la humitat obstruiria les ales, i si ho fes molt alt, la calor fondria la cera. Li va recomanar que no es separés d'ell per tal que no li passes res.

El fill començà a volar cap amunt amb entusiasme, de manera imprudent en la seva fugida, buscant cada cop més alçada per arribar fins el cel. La proximitat amb els rajos del Sol va començar a fondre la cera que mantenia les plomes unides i va fer que Ícar caigués a l'aigua, mentre el seu pare el cridava desesperadament, Ícar s'enfonsà al mar i s'ofegà. Finalment el seu pare va trobar les restes de les ales i va maleir els seus invents.

Va soterrar el cos del seu fill i va anomenar aquella terra Icària (i al mar on caigué Mar d'Icària) en la seva memòria. Dèdal va arribar fins Sicília, va crear un temple en nom d'Apol·lo i va oferir les seves ales al déu com a ofrena.

Hi ha altres versions de la llegenda, i fins i tot explicacions d'aparença més real.



Aquesta mítica procedència de l'illa d'Icària, quadra perfectament amb la visió idíl·lica que avui ens ofereix des de l'òptica turística. Aigües netes, poblets petits de pescadors, poca població que està dedicada principalment al turisme, l'aïllament lògic d'aquestes masses de terra envoltades pel mar.

No sabem quina influència va tenir tot això per inspirar en Étienne Cabet. Aquest pensador del corrent anomenat socialisme utòpic, va dissenyar i posar en pràctica un model que pot ser ens hauria de guiar en concebre un nou estil de vida.

En general tot hom, aspira a tenir una vida millor i més còmoda, a nivell de la feina, de la família, de les relacions humanes en general. A ningú li agrada fer feines feixugues que puguin fer les màquines. A ningú li desagrada viure en una casa espaiosa, adequada als habitants que hi ha d'encabir. Molts voldrien viure en un lloc més natural, no tant urbà. La major part de gent vol viure en un entorn d'igualtat.

Imagineu-vos un món a on no hi ha propietat individual si no col·lectiva, ni moneda, ni comerç intern; tots els icarians són iguals, excepte en allò on resulti impossible la igualtat absoluta. Tothom treballa igualment per  la comunitat, que ho reparteix tot a parts iguals sense aplicar distincions de major capacitat o de major igualtat, els més treballadors únicament reben honors i distincions públiques, vaja reconeixement, i més a més fan que les funcions dedicades a la comunitat siguin rotatòries, es a dir avui puc ser el carnisser i demà l'escombriaire o el secretari de la ciutat. Hi existeix la família, però sense ni dots matrimonials ni drets d'herència. Un lloc a on les relacions socials tinguessin una base de respecte exquisida, doncs no hi existirien enveges, però si una extraordinària convivència. Les lleis dependrien de tots, i per això caldria regular-ne la quantitat de població que es pogués encabir en aquestes ciutats, no gaires milers.

El més sorprenent, és que a casa nostra, Cabet, seguit per Narcís Monturiol (si, l'inventor del primer submarí), van conviure en un projecte de ciutat Icària, al Poble Nou de Barcelona, per això al barri hi ha una zona que en diem Nova Icària. En tenim coneixement que fou així durant la segona meitat del segle XIX.

Utopia?, potser només caldria fer una adaptació en alguns aspectes a la vida que avui tenim a les nostres ciutats i pobles, si més no generar alguna tendència.

Curiosament, tenim una altra situació a tenir en compte, a l'illa d'Icària a la Mar d'Egea, un terç de la seva població supera els 90 anys, més a més en condicions saludables. Evidentment un estil de vida ens pot fer tenir una existència més longeva. Les preocupacions, l'estrès, les pressions, vaja, l'estil de fer actual, no és d'acord amb la vida mateixa. Ens consumim en excés, ens esgotem abans que siguem conscients de com ens estem castigant i de que ens perdrem si seguim a aquest ritme poc humà. Ni tan sols els més rics, són capaços d'arribar a allargar tant les seves vides. Sabem que hi ha pobles de muntanya en llocs remots, o potser al mig d'una selva, a on es reprodueix el patró de la longevitat,  i té més a veure amb la qualitat de vida que duen, que no pas amb les riqueses materials que tenen.

LA SUPERMAMÀ

L'inventor del terme "supermamà", hauria de ser condemnat a treballs forçats i forçosos. Pretenem, que les nostres companyes o mares, estiguin al peu del canó davant les llars, les feines o la societat en general, al mateix ritme que aquells que no s'impliquen o fan veure que fan, però que no van. Això sí, la societat exigeix que, a sobre, tinguin un bon aspecte cada matí, que siguin elegants, que no tinguin sobrepès o infrapès, i que la seva psique sigui equilibrada, controlada, i que els seus horaris siguin de i a disponibilitat total. I per sobre de tot que siguin "supermamà", que ens cuidin i s'encarreguin de tot i de tots. Quina barra tenen alguns!

APROXIMACIÓ AL FET VITAL DE LA MORT.

           Com ja sabeu els que em coneixeu de més a prop, sempre he pensat que, l'asèpcia amb la que la nostra societat tracta el tema de la mort, està allunyant-nos del coneixement i de l'assumpció d'un fet que forma part de la vida. Les conseqüències anímiques, que impacten a sobre dels que no viuen aquest fet com a una situació normal, els fan patir en excés per no haver comprés, per no haver-se preparat, per no voler assumir, o senzillament per la solitud, encara que estiguin recolzats i acompanyats.

         Educar els fills en aquests aspectes, no és fàcil, se'ls pot fer referències a la mort quan pregunten o quan els fas participar d'un funeral, un enterrament o quan algú proper fina. Però educar els fills significa tenir una societat més conscient i sana, doncs procurarem que no pateixin en excés l'impacte de la mort d'éssers estimats o propers, sobre tot quan la seva desaparició és sobtada, imprevista. Cal doncs, integrar de nou i de forma quotidiana, la proximitat a la mort, com a fet natural que és.

         M'he tornat a endinsar en aquest tema, perquè a mi em va estar privada l'educació al respecte, sense una voluntat expressa, senzillament l'entorn així ho acostumava a fer. No és el primer cop que m'hi refereixo, però cada cop que hi penso, em venen al cap els meus besavis, els companys d'escola, la noia que vaig negar conèixer i que podia haver estat un gran pas dins la meva vida, el cosí, l'amiga, els pares, ..., tots aquells que van desaparèixer sense tancar correctament un dol que podia haver estat més fàcil, cercles de vides que van concloure sense tancar la porta. Avui procuro que no es repeteixin aquests errors que em pesen, malgrat cregui tenir-los assumits, però mai del tot controlats.

          El detonant de tornar a tocar el tema, han estat tres darrers fets:

• El primer és que he vist algú molt proper, tornant a patir per no haver fet passes d'acostament a algú que ja no hi és, i això ha deixat una porta oberta que li dol, i que espero poder ajudar-lo a pal·liar aquest desencís. Normalment el desconcert sentimental que genera la mort sobtada d'algú és de difícil control.
• En segon terme vaig veure un documental anomenat "Al final de l'escapada", on es tracta el dret a la mort digna que es mereix una vida tan digna com la d'en Miguel Núñez, activista social i polític, un model de vida per a mi, mort el passat 2008.
• I com a tercera qüestió, he descobert una sèrie de 13 programes amb una durada d'uns 15', sota el nom de "El vol de la papallona" emesos en diversos mitjans que parlen detingudament d'un munt de temes que ens poden educar, ajudar a pair la mort quan ens colpeix o ens arriba.
• També fer record d'algun llibre: "La mort una alba", de Kübler-Ross, a on tracta de pal·liar el dolor dels que no han mort, però que pateixen per la pèrdua d'algú, un bon ajut encara que no siguis creient de res. "El llibre tibetà de la vida i la mort", a on podrem fer el lligam per no perdre el fil entre la vida i la mort. Sogyal Rimpoché, igual que altres creients de diferents dogmes o religions ens revela la seva visió ancestral sobre el tema. Podríem afegir qualsevol altre, però aquests em van ajudar.

         Espero que amb aquesta publicació, pugui ajudar a aquells que pateixen per la mort dels que s'estimen o els hi són propers, i que així iniciïn un camí més planer. No cal que ho veieu en un sol dia, podeu anar clicant de mica en mica, en qualsevol cas tot us serà profitós.

"AL FINAL DE L'ESCAPADA"  http://www.tv3.cat/videos/3907370

"EL VOL DE LA PAPALLONA" SÈRIE DE 13 PROGRAMES SOBRE LA MORT .

1. Veure la mort i sortir-se'n: Coneixerem els testimonis de la Maria, el Roger i l’Odila, tres persones que s’han trobat de cara amb la mort i que li han guanyat la batalla. En aquest capítol ens explicaran com han superat la malaltia i com aquesta experiència els ha canviat la manera d’entendre la vida.
2. La por a la mort: Mentre que a Occident la mort és un tabú, a altres religions i cultures s’entén com el final d’un procés natural que forma part de la vida. En aquest capítol conversarem amb un budista, un mexicà que entén la mort com una festa, un sacerdot cristià, un jueu, un musulmà i un ateu. Tots ells ens donaran el seu punt de vista. El filòsof Francesc Torralba mirarà de posar ordre a totes aquestes reflexions.
3. El final de la vida: Com arriba la mort a les nostres vides? A vegades s’acosta de manera sobtada sense avisar i en d’altres és el final d’una llarga malaltia. Com reaccionen els familiars que s’enfronten a una mort? Més enllà de la pèrdua, el capítol també explica què és la mort en termes científics i biològics. Des d’un punt de vista més espiritual la doctora en Metafísica, Anji Carmelo, descriu el seu concepte de la mort com un fet alliberador.
4. Conviure amb la mort: Aquest capítol està basat en el punt de vista d’aquells professionals que miren la mort als ulls en el seu dia a dia. Una psicooncòloga, un mossèn i un funerari ens ofereixen una visió de la mort totalment normalitzada, com a part de la seva rutina. També sabrem com ha estat el seu procés d’adaptació perquè treballar amb la mort no els perjudiqui personalment.
5. Em vull morir: En aquest capítol veurem com hi ha persones que es volen morir i no poden per qüestions legals i d’altres que s’omplen de valor i es treuen la vida. Reflexionem al voltant del suïcidi i l’eutanàsia. Morts induïdes que ens fan plantejar fins a quin punt de desesperació s’ha d’arribar per prendre aquesta decisió. També coneixerem l’estat en què queden les famílies.
6. Lluitar per viure: En aquest capítol entrem en la intimitat del Jordi, un jove de 41 anys que pateix un càncer que ha fet metàstasi. Durant tres mesos ens explicarà a través d’una videocàmera com la malaltia li ha canviat la vida, la visió del seu futur i també de la idea que té de la mort. En definitiva, les seves gravacions ens mostraran com lluita per viure.
7. L'embolcall de la mort: Quan es produeix una defunció hi ha tot un seguit de passos a seguir. Veurem com es prepara tot, però des del punt de vista dels professionals que ajuden a preparar tot el ritual fúnebre. El capítol també farà un repàs de com ha evolucionat i com s’ha modernitzat el sector. Veurem urnes ecològiques per conservar cendres i, fins i tot, descobrirem com les restes dels nostres éssers estimats poden convertir-se en diamants.
8. La vida en una funerària: A través de les reflexions d’en Josep Fenés i la Montserrat Nat, dues persones que han dedicat tota la seva vida a l’àmbit funerari, coneixerem el dia a dia en un tanatori. Les històries humanes de la gent que hi treballa s’entrellacen amb totes les situacions que s’hi produeixen arran de la mort d’algú, des que arriba el difunt fins que el cotxe fúnebre se l’emporta cap al cementiri.
9. El dol: El procés de dol és segurament una de les situacions més dures de la vida. En aquest capítol veurem com les persones que l’estan passant gestionen aquest dolor a través de les trobades, els consells dels psicòlegs i les experiències personals que es donen cita als grups de dol. Farem un viatge a través de les emocions de la Mercè i el Jordi, que van perdre un marit i un fill respectivament. Ens explicaran com a través d’un gran treball personal i gràcies al suport dels grups de dol han superat la pèrdua.
10. Didàctica de la mort: Com s’explica als nens què és la mort? Com es prepara als bombers per comunicar una defunció? Aquests són alguns dels aspectes que es tracten en aquest capítol, ja que tenir coneixements de la mort ens ajuda a saber més sobre la vida. També farem pedagogia de la mort amb Concepció Poch i a través d'un taller veurem com la mort relacionada amb l’art ens pot ajudar a canalitzar les nostres emocions.
11. Un òrgan una vida: A partir de diversos casos veurem com l’òrgan d’algú pot salvar la vida d’un altre. Coneixerem les dues vessants dels trasplantaments, les reflexions d’aquells que n’han donat i dels que n’han rebut. La Montse, que ha donat un ronyó al seu marit; el pares de l’Ariadna, que van decidir donar els òrgans de la seva filla al morir; i la Laia, que espera un trasplantament de cor, són alguns dels testimonis que veurem en aquest capítol.
12. Els secrets d'un cementiri: En aquest capítol descobrim les entranyes dels cementiris i de les persones que hi treballen. Enterramorts, conductors de cotxes fúnebres i el gerent d'un tanatori i d'un cementiri, entre d'altres, ens explicaran com es posa en marxa aquesta gran maquinària, que treballa per tenir-ho tot a punt perquè els familiars i amics s’acomiadin del seu ésser estimat. A més, descobrirem que els cementiris poden ser també un punt d’interès turístic i cultural.
13. La mort, llei de vida: Quan envellim la mort s’entén com un fet normal, que forma part del camí natural de la vida. En aquest capítol veurem com s’enfronten les persones grans a la mort. Uns ho fan amb calma i serenor, mentre per a d’altres mirar la mort els omple de por. També viurem la història d’amor de la Marta i el Tiziano que amb més de 80 anys s’han tornat a enamorar i viuen feliços sense pensar en la mort.

La "Dansa de la Mort a Verges", és un fet tradicional que empeny la gent a reconèixer la vida i la mort com un fet proper.

A la seva senyera, hi pots llegir una meravellosa frase "LO TEMPS ÉS BREU", ajuda a conscienciar-te, a entendre que el que no facis avui per una persona, pot ser que demà ja no ho puguis fer, i això pot deixar una porta oberta que no sabràs com tancar de principi, i que hauràs de treballar de valent per reconduir els sentiments, el dol, sobre tot quan hi hagi una mort sobtada.