Una "Nit Nadal" per a Gallardón.

Aquella nit de Nadal, una mare farta de patir, havia decidit d'avortar.

Cada any les creences l'obligaven a acceptar la gràcia del senyor en forma de nadó. Els desitjos carnals del seu marit, és transformaven en descendència massa sovint, i ella ho acceptava amb resignació crèdula, li havien dit que tot  era pecat. Cardar era pecat, però dins el matrimoni no. Avortar era pecat, però si tenies quartos se t'oferia una solució amb dispendi econòmic i moral. 

Tenien massa fills per poder-los mantenir, i tenir-ne més assegurava incrementar les boques a omplir i les despeses generals, tant mateix el seu futur era la pobresa i l'esclavatge. Per això, ella s'havia plantat. No volia ni patir ni parir més, fer de fàbrica d'esclaus era irracional.

Ella també se sentia esclava, de la criança es clar, ja havia arribat a superar el rècord Guinness.

De tots els fills, mai cap n'havia superat l'edat adulta dels trenta-tres anys, morien en revoltes o esgotats per la feina esclava, abans de superar aquesta edat. D'altres morien molt abans de la mitjana comuna, després d'haver patit tota la seva vida malformacions o malalties incurables. 

El governador Galiardonius, veient que cada cop tenia menys obrers per satisfer les necessitats dels terratinents, dictà dures normes per controlar els naixements de mà d'obra.

Aquest coi d'història fa 2014 anys que dura. I tot perquè una mare no va voler dir que s'havia allitat amb un dels repressors romans, obligada o per gust, el tema és que va parir una criatura, i que aquesta se la va empassar el Joseph, per amor o per interès, ves a saber. La resta ja us l'explicaré un altre dia.

Sempre ens posen lleis per satisfer les necessitats dels poderosos. No crec pas que la manca de mà d'obra es pugui cobrir impedint que les dones puguin avortar. Hi ha molta gent que desitja tenir criatures i no pot, cal fer normes perquè puguin adoptar amb facilitat. Hi ha molta altra gent que no vol tenir aquella criatura, i tenen masses raons que el Ministre Gallardón no pot obviar. Les malformacions, les malalties, la economia, els projectes de vida, un origen fraudulent, un origen forçat, l'edat, ..., o senzillament un error, no poden condemnar les persones a una vida no volguda. L'amputació és quelcom que una dona ha de poder decidir, i cap altra persona pot jutjar.

El pes que ha de suportar una dona quan ha de prendre la decisió de si avorta o no, i la cicatriu emocional que ha de guarir durant tota la seva vida, si això es produeix, són qüestions massa dures per a que un grup de polítics mal aconsellats per representants d'una religió que s'empassa tot el que hi posa al seu llibre sagrat, intervinguin.

QUI NO RECORDA MARIA?

curiosament, demanant-li al meu cercador, fotos de "EL PART DE MARIA", amb l'objectiu d'il·lustrar aquest document, em sortien moltes referències a aquesta "invenerable" monja, això, curiosament. 

Per cert, cedeixo el títol de l'escrit per a una suite per a piano. Si algú ho fa, li demano que m'ho faci saber. Gràcies.

Paràbola de “Les dues cosines”.

Paràbola de “Les dues cosines”.

Fa temps, vaig conèixer dues cosines, i encara segueixo el traç les seves vides.

L’una més gran i robusta, però molt més jove, amb l’ímpetu emocional de defensar els valors de la família tradicional. L’altra més vella i petita. però més forta, més viscuda per l’edat, la que sempre havia tibat del carro, la que encarava un divorci futur en aquells convulsos moments.

La més jove sempre buscava dirigir l’àmbit familiar, s’havia erigit indegudament com a cap. Era capaç de segar els anhels individuals de cada membre, per tal de mantenir-ne el tot com un únic nucli indivisible, sense, molts cops, tenir en compte les capacitats i les voluntats més evidents de cada un dels seus representants.

La família era amplia, però com sempre passa, alguns dels seus membres ressaltaven per be o per mal. Tenien altres cosins, disset n’eren en total, i d’aquests dos nois. A un d’ells el titllaven de rebel, l’altre era l’ovella negra per corrupte i malbaratador, preferien deixar-los corre i no entrar en conflictes massa sovint, encara que no defugien d’intentar coordinar les vides comunes. Tots disset vivien a la mateixa finca.

Aquell edifici, si així li’n podien dir, l’havien construït generacions abans amb l’objectiu de conservar la suposada unitat familiar i patrimonial, i mai n’havien fet la divisió horitzontal de la finca, no ho van trobar necessari, els avis eren molt estrictes. Els apartaments eren de diferents mides, amb diferents vistes als quatre punts cardinals, tots d’una o dues plantes d’alçària. Els habitacles més bons eren els que voltaven la piscina, i fins i tot hi havia dos mòduls aïllats situats a l’altre costat de la basa, però dins el terreny comú. La construcció inicial, havia estat en base a diferents cases individuals rejuntades segles abans, de manera que tot tenia una imatge apedaçada. Els habitacles centrals, havien quedat a sobre d’un turonet, sobresortint del conjunt, dins la finca, més exposats a les inclemències del temps.

Cada un dels cosins tenia la seva pròpia família, i l'educava com creia convenient, però evidentment compartien trets similars, als que no renunciaven. Malgrat això, i com passa a moltes famílies, no tots parlaven el mateix idioma a casa seva. Uns parlaven l’idioma dels avis paterns o materns, que eren de procedències distintes. Altres parlaven la llengua dels avantpassats, doncs l’havien pogut recuperar malgrat un dels avis els havia volgut uniformar en aquest aspecte. En total més de vuit idiomes, però alguns d’ells ja s’estaven perdent, generació rere generació, encara que d’altres entraven de nou, ja se sap l’immigració és un fet que s'integra a les famílies. La majoria apostava per l’educació pública, influïts per l’avi més culte, que era republicà. Però com sempre els més presumits, apostaven per l’escola i la sanitat privada, per sort n’eren els menys.

Com a totes les famílies hi havia membres que les suportaven econòmicament. Malgrat l’època que els havia tocat viure, s’havia constituït un fons comú d’ajuda a aquells que tenien dificultats i el repartiment es feia de bona fe, però de manera desequilibrada. Això havia estat motiu de discussió recurrentment.

Però tornem a les dues cosines, exponents principals del funcionament d’aquell assentament familiar.

La més jove dels disset, estava passant una mala època. El marit s’havia quedat a l’atur i ella era incapaç d’aportar recursos suficients per mantenir el ritme de vida que voldria, que per altra banda mai no havia estat proporcionat. Això li provocava una agressivitat desmesurada cap a la resta dels seus familiars. Els exigia que aportessin més al fons comú, segons ella, per abastir els problemes de tots. Però en realitat el que volia era injectar més diners a la seva unitat familiar, en detriment de la resta. Havia estat una actitud habitual en ella en temps de les vaques grasses, i l’havia aprés dels seus propis pares i avis, per això ella era tant tibada.

Aquest cop per a tots era una mala època. La cosina més gran no va voler donar la cara per la família de la seva cosina més jove, doncs estava en tràmits de divorci, i necessitava tots els recursos disponibles per a mantenir als seus. Va demanar que se li retornés més part dels fons comú, donat que, ella era qui més n’aportava i que no rebia mai la part proporcional al pes de la seva família.

La més jove es va emprenyar irracionalment, i respongué amb vexacions i insults. Ordí un pla d’atac per tal que, la resta dels quinze cosins, es confabulessin per obtenir la claudicació de la família de la cosina gran. Quasi be ho va aconseguir, però els resultats se li començaren a posar en contra.

Per altra banda, la cosina gran, no estava disposada a cedir en un pas tan important de la seva vida. El fet dolorós del divorci era inapel·lable. Sempre havien arribat a acords, però sempre havien beneficiat més a la resta, o no havien estat complertes les responsabilitats o compensacions vers la seva família. Aquest cop la seva vida sentimental o la de la seva pròpia família, estaven pel davant de qualsevol dels seus cosins. Ella era molt conscient, de que podia ser autosuficient, i que no li calien per res, les estrictes relacions amb la resta dels seus cosins. Tenia clar que ella s’entenia molt be amb els veïns de les altres finques limítrofes, i que la relació amb els seus cosins podia esdevenir igual.

Com sempre, davant del mal resultat, la cosina més jove, va canviar l’estratègia. Atacaria els sentiments. Va rebaixar el to agressiu, i va rememorar algun, dels que ella creia, bons moments. Aquesta estratagema sempre li havia funcionat amb tots, però algun cop ja li havia fallat amb la cosina gran. El funcionament era ben senzill, debilitava la percepció sentimental, creant un espai càlid i pròxim per fer refiar l’altra part, ho havia fet amb tots els cosins, enviant un missatge de bondat, enteniment i comprensió. Després, davant l’afebliment anímic i l’aproximació de l’altre, contraatacava fent sentir l’altra part com a culpable, injectant una sensació d’ofec que confonia la realitat i projectava la víctima com a mala persona.

Les experiències anteriors, ja tenien en sobre avís a tota la família de la cosina gran, que tenia molt clar que no cauria en el mateix parany de sempre, reafirmant així, encara més  la seva fugida d’aquell vincle afectiu que l’ofegava sentimental i econòmicament.

El divorci havia de canviar, per a be, una situació insostenible. Era un pas que havia de fer per poder començar una nova vida, lluny dels mals costums familiars, per poder salvaguardar la seva economia, la salut emocional de la seva pròpia família i el propi patrimoni, al que hi tenia tot el dret. Tanmateix serviria per tal que els seus setze cosins restants i les seves famílies aprenguessin a conviure d'una altra manera més sana, entre ells i amb ella.

Paràbola de “Catalunya i Espanya”

NO SOM UNA "RARA AVIS": NACIONALISMES A ESPANYA.

Ja sé que em direu que és poc rigorós, però la intenció és senzillament posar a sobre la taula una realitat, i obrir les ments d'alguns incrèduls. I no vull entrar en Ses Illes ni el País Valencià, per la proximitat de parentiu, o d'altres peculiaritats autonòmiques, regionals o com li vulguin dir.

El nacionalisme andalús és un moviment polític i social que defensa el reconeixement d’Andalusia com a nació dins d’Europa. Els principals partits polítics que representen al nacionalisme andalús són el Partido Andalucista (PA), el Partido Socialista de Andalucía (PSA) i altres partits més minoritaris i independentistes com Nación Andaluza (NA), Asamblea Nacional de Andalucía (ANA). També nomenar el Sindicato de Obreros del Campo (SOC) i el Bloque Andaluz de Izquierdas (BAI), així com a altres grups com l'organicazión juvenil Jaleo!!!, organització independentista i socialista.

El Nacionalisme asturià és un moviment de caire nacionalista que és dóna al Principat d'Astúries, a pesar de no ser un fenomen tan destacat com a Catalunya, Galícia o el País Basc, s'ha deixat notar en la política asturiana, encara que més a un nivell de moviment social que d'element amb una clara representació institucional. Malgrat aquest menor arrelament del nacionalisme, de forma curiosa, Astúries ha viscut diverses etapes de sobirania política, amb l'època del Regne d'Astúries entre els anys 718 i 925, la declaració de sobirania de la Junta General de 1808, i el Consell Sobirà d'Astúries i Lleó de 1937.

El leonesisme és un moviment cultural i socio-polític, autonomista, que persegueix el reconeixement de part dels territoris de l'antic "Reino de León" o "Región Leonesa", als que denominen "País Leonés o Región Leonesa" (les províncies de León, Zamora i Salamanca), com regió històrica, i el seu establiment com comunitat autònoma pròpia, escindida de la actual Castella i Lleó. Segons el Barocyl 2005, a favor d'això es mostra el 42% dels "salmantinos" i el 31% tant de "zamoranos" com de "leoneses".

El Partíu Nacionalista Lleonés (PNL) foi un partíu políticu d'ámbitu lleonés, calter lleonesista y anguaño inactivu.

Foi unu de los primeros partíos lleonesista de la provincia de Llión, tando n'activu mientres la primer parte de la década de 1980 (foi inscritu nel rexistro de partíos del Ministeriu del Interior en noviembre de 1984) y primeros años de la de 1990 Plantía:Sinreferencias Foi creáu por Javier Aguayo Blanco..

El Partit d'El Bierzo (PB) és un partit polític espanyol amb implantació a la comarca d'El Bierzo, de caràcter regionalista bercià, fundat el 23 d'abril de 1979. Compte amb prop de 1.000 afiliats a El Bierzo, dels quals 400 pertanyen a les Joventuts Regionalistes del Bierzo. El PB defensa el gallec com a part del patrimoni cultural del Bierzo i manté acords de cooperació amb el Bloc Nacionalista Gallec.

El cantabrisme o nacionalisme càntabre és una corrent social que preserva i promou el reconeixement de la personalitat política, lingüística i cultural de Cantàbria o del conjunt de terres de parla i cultura càntabres, l'anomenat País.

El nacionalisme aragonès és un moviment polític que defensa que Aragó té història, idioma, lleis i cultura pròpies suficients per a tenir una major autonomia i fins i tot per a conformar una nació independent. Un dels símbols més emprats pel nacionalisme aragonès és “l'estrelada” aragonesa, formada per les quatre barres d'Aragó i una estrella vermella al mig.

Des del principi del segle XVIII, en el qual Aragó va perdre definitivament la seva independència política, la sensació d'una unitat nacional era considerada vagament per la població aragonesa; no obstant això, en cap moment es deixen de tenir clares les característiques que configuren el territori i el poble aragonès, fruit de la continuïtat multisecular d'Aragó com a regne sobirà. Amb tot, no serà fins al segle XX (en 1919) quan començarà a albirar-se políticament una visió d'Aragó amb caràcter nacionalista, a través de les pàgines d’El Ebro, la revista de la Unión Regionalista de Barcelona, que després passaria a dir-se Unión Aragonesista.

Nacionalisme canari és un corrent ideològic que pretén la consideració de les Illes Canàries com a nació. Al llarg de la seva història, el terme ha estat usat per diversitat de moviments polítics d'un ampli espectre: des de moviments independentistes fins a altres moviments més moderats partidaris del federalisme dintre d'Espanya, passant per regionalistes o simplement autonomistes. Inclou també moltes tendències polítiques i socials, però tradicionalment les organitzacions d'esquerra són les més reivindicatives.

El Nacionalisme extremeny és un moviment polític testimonial i sense desenvolupar de la comunitat autònoma d'Extremadura. En aquesta comunitat han existit intents de crear moviments que anessin més enllà del típic regionalisme extremeny que no han prosperat. Avui no existeixen moviments plenament nacionalistes extremenys organitzats ni partits nacionalistes registrats. No obstant això, el PREx de Coalición Extremeña (PREx-CREx) va donar en 2007 un gir en el qual reconeix el caràcter de nació per Extremadura encara que sense canviar la seva línia regionalista cap a un possible nacionalisme extremeny.Els més propers a aquestes tendències solen tenir sovint unes postures més reivindicatives cap a l'idioma extremeny que els regionalistes.

Com a anècdota cal destacar que en 1999 es va inscriure en el registre de partits polítics el "Bloc Nacionalista Extremeny", que cert moviment d'extrema esquerra d'àmbit extremeny en els anys 80, el BPEX, va tenir relacions amb altres moviments sobiranistes o independentistes d'esquerra d'altres zones i que en 1986 el Bloque Extremeñista Revolucionario ocupava l'alcaldia de Majadas de Tiétar.

El nacionalisme gallec és un corrent eminentment social, amb dimensions cultural i política, que proposa el reconeixement de Galícia com nació. Dins del nacionalisme gallec es poden trobar dos corrents ideològics principals:

Un, el majoritari, que advoca per una àmplia autonomia, o per la transformació d'Espanya en un estat federal o confederal.

L'altre, el de l'esquerra independentista, que aposta per la ruptura amb l'Estat espanyol i amb el model de societat capitalista.

Aquests dos corrents, no obstant això, tenen punts en comú com són la defensa de la llengua (defensant alguns el reintegracionisme) i cultura gallega, el reconeixement de Galícia com nació i la defensa de la integració dels ajuntaments gallec-parlants d'Astúries i Castella-Lleó a Galícia. Per altra banda cal ressaltar el fet que a Galícia predomina el nacionalisme d'esquerres, des de posicions que van des de l'esquerra radical (Primeira Linha) fins a posicions moderades de centre-esquerra (BNG).

El Partit d'El Bierzo (PB) és un partit polític espanyol amb implantació a la comarca d'El Bierzo, de caràcter regionalista bercià, fundat el 23 d'abril de 1979. Compte amb prop de 1.000 afiliats a El Bierzo, dels quals 400 pertanyen a les Joventuts Regionalistes del Bierzo. El PB defensa el gallec com a part del patrimoni cultural del Bierzo i manté acords de cooperació amb el Bloc Nacionalista Gallec.

Nacionalisme basc és una ideologia política que advoca per la unitat i defensa de l'entitat política dels territoris que entén que configuren la nació basca i que actualment es reparteixen entre Espanya i França, pel que la seva extensió territorial es correspondria amb la d'Euskal Herria:

Iparralde ("la part nord"): corresponent als territoris de Lapurdi, Zuberoa i Baixa Navarra (Behe Nafarroa) en el departament francès dels Pirineus Atlàntics. És la part del País Basc en territori francès.

Hegoalde ("la part sud"): corresponent a la Comunitat autònoma del País Basc, la Comunitat Foral de Navarra, l'enclavament de Treviño a la província de Burgos i l'enclavament càntabre de la Valle de Villaverde. És la part del País Basc en territori espanyol.

Si bé existeixen concepcions nacionalistes que matisen aquest objectiu, aquesta ideologia es dirigeix en últim terme a constituir un estat independent a Europa que unifiqui els diversos territoris. Hi ha diverses concepcions i postures nacionalistes que difereixen quant a quin hauria de ser la destinació última d'aquesta unió basca i que abasten des de postures federalistes a independentistes, totes elles majoritàriament democràtiques.

El nacionalisme murcià, o murcianisme polític, és un corrent minoritària de pensament d'afirmació de l'anomenada nació murciana, com poble que estaria definit per una història, llengua i cultura pròpies, i comunes a tots els territoris del sud-est de la Península Ibèrica, que componen l'anomenat per molts autors com País Murcià.

HOMENATGE A LA FESTA DE SANT JOAN

Solstici d'estiu, nit del Foc, nit de bruixes, nit del Ros o la rosada, nit per cremar tot allò que ens pesa, tot allò que creiem dolent, potser per fer el veritable canvi d’any.

Una nit d’unió de la riba mediterrània amb una mateixa llengua, digues-li com vulgues, català oriental o occidental, alacantí, alguerès, balear, barceloní, eivissenc, formenterenc, gironí salat o no, mallorquí, menorquí, lleidatà, tarragoní, tortosí, valencià, ..., fins i tot al Carxe en parlen, ah!, no m’oblido de la Val d’Aran ni de l’Alguer.

Catalans del sud o del nord, valencians del nord o del sud, illencs, celebrem aquesta nit màgica, foragitem els mals esperits. Sentim-nos una cultura, una llengua comuna i pròpia, perquè al llarg de la història ens ho han posat igualment de difícil. Si cal, per un dia, sentim-nos andorrans tots plegats, un punt independent, un punt aïllat a la muntanya, un pel neutral, però un punt prop del cel que ens empara a tots sota la mateixa Lluna plena de la Nit de Sant Joan.

Enguany és més propera, la Lluna plena més gran la veurem la nit del 23, la nit més curta de l’any.

Encengueu fogueres per venerar el Sol. Fem foc sagrat per cremar la negativitat, per fer nou tot allò que és vell. Purifiquem l’aire i l’esperit amb herbes remeieres i fums de sacres olors.

• Begueu caves i altres vins, secs i dolços, negres i blancs.
• Mengeu coca i altres pastes. Endrapeu botifarres, botifarrons, sobrassades, fuets, secallones, acompanyats d’un bon pa amb tomàquet...
• Invoqueu encantades, follets i dimonis. Balleu al voltant de les fogueres. Dels petards no en diré gaire res, doncs m'escalfen i em refreden tant ràpid com esclaten. Els seus fums i llums m'emborratxen, però planyo les persones que pateixen pel seu soroll i odio els inconscients que els llencen a mala fe. Malgrat tot gaudeixo de veure des d'una atalaia la guerra que es munta cada Nit de Sant Joan, el cel lluita amb la claror de la Lluna, el fum del sofre cremat i els llums de les explosions.
• Feu l’amor, és una magnífica nit pels amants iniciats o no.
• Banyeu-vos de la seva llum, a ser possible nus, en una petita cala de mar salada, en un estany d’aigua freda, en una bassa d’aigua reescalfada pel Sol, a la piscina del veí o a la terrassa sota la mànega d’una dutxa o del rec. Això sí, podreu veure l’aigua clara i transparent il·luminada pels rajos blancs de la reina de la Nit de Sant Joan, exposeu-vos a la Lluna plena! Torneu-vos una mica bojos, que mai no heu estat del tot serens.
• Feliciteu-vos la festa com si Nadal fóra, és una de les coses que més impressiona als forans, i convideu-vos a la revetlla.

Ja les podeu fer ben altes

les fogueres aquest any

cal que brillin lluny i es vegin

els focs d’aquest Sant Joan.

Cal que es vegin de València,

de Ponent i de Llevant...

i en fareu també en la Serra

perquè els vegin més enllà...

i el crit d’una sola llengua

s’alci dels llocs més distants

omplint els aires encesos

d’un clamor de Llibertat!

Joan Maragall                                                 

FIGUERES https://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=yN_xGQKCdIY

BARCELONA https://www.youtube.com/watch?v=oEuulnXq8M8

CASTELLÓ https://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=SfwlVZa9g2Q

VALLS https://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=CVQQ2MZHKbg

 XÀBIA https://www.youtube.com/watch?v=QiSshXTTavs

LLEIDA https://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=a_7TBFp2xcY

L'ALGUER https://www.youtube.com/watch?v=2pRrjPv_734

CIUTADELLA https://www.youtube.com/watch?v=lJbiBbhDVvo

CIUTADELLA DIA DES BE https://www.youtube.com/watch?v=aIaRf5KUW-M

LA FLAMA DEL CANIGÓ 

https://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=CEOmOhxPqIk

La Flama del Canigó és una tradició catalana vinculada al solstici d'estiu que té lloc en diversos indrets dels Països Catalans cada any, entre el 22 i el 23 de juny. S'inicia amb la renovació del foc al cim del Canigó i culmina amb l'encesa de les fogueres de la nit de Sant Joan després que la flama, portada per voluntaris, es reparteixi per tot el país. Està emparentada amb altres celebracions del solstici al Pirineu, com les falles d'Isil, Alins, Durro, Vilaller, Barruera, Pont de Suert i Andorra o la crema d'eth Haro a la Val d'Aran, on el foc que baixa de la muntanya també és el protagonista de la nit. Però més enllà d'aquesta festa, la Flama del Canigó té una simbologia vinculada amb la persistència i la vitalitat de la cultura catalana.

Lo ram santjoanenc 

Lo dia de Sant Joan

n’és dia de festa grossa;

les nines del Pirineu

posen un ram a la porta,

d’ençà que una n’hi hagué

d’ulls blavencs i cella rossa,

tenia una estrella al front

i a cada galta una rosa. 

Un fallaire li ha caigut

a l’ull, malhaja la brossa!;

n’apar un esparverot

que fa l’aleta a una tórtora.

Lo matí de Sant Joan 

la tortoreta se’n vola,

se’n vola voreta el riu

a cercar ventura bona.

Un ramellet cull de flors,

millor ventura no troba, 

floretes de Sant Joan,

de romaní i farigola,

i amb elles fent una creu

del mas la llinda en corona.

Quan arriba el seu galant 

a la casa entrar no gosa;

ella li diu des de dins:

–Doncs, per què et quedes defora?

–Perquè em barres lo portal

amb les flors d’aqueixa toia. 

–Una ramellet te fa por?

–Me fa por d’aspi sa forma.

–No és d’aspi, no, que és de creu;

si et fa por no ets cosa bona.

–Doncs só el maligne esperit

que les ànimes se’n porta.

Si no fos lo ramellet

la teva fóra ma esposa;

avui jauríem plegats

en mon jaç de foc i sofre.– 

D’ençà que això succeí,

ribera amunt del Garona,

lo matí de Sant Joan,

des del Cantàbric a Roses,

les nines del Pirineu 

posen un ram a la porta.

Dins Canigó, cant I: L'aplec (Jacint Verdaguer)

Funció pública, que no us enredin!, és necessària...

Espanya tenia 3,1 milions de funcionaris públics al 2010; el 56% pertanyia a l'administració autonòmica, el 18%, a l'administració central, i un 26% a les administracions locals.

Un 28% del total de funcionaris a Espanya eren treballadors funcionarials purs, o sigui que realitzen tasques administratives o de gestió, mentre que la resta, un 72%, eren personal que ofereix serveis professionals com metges, mestres, policies, militars, correus, etc.

A nivell autonòmic, Catalunya és la Comunitat amb menys funcionaris, un 8.3%. A Extremadura tenen el 23,03% de funcionaris sobre la seva població ocupada, seguida de Castella i Lleó, Castella la Manxa i Andalusia amb un 16,06%, 15,07% i 15,06% respectivament. El País Valencià té un 10,3%. A continuació segueixen Euskadi, La Rioja, Múrcia, Galícia i la Comunitat de Madrid. A Espanya, el percentatge de persones (adultes, siguem conscients de que no hi ha menors) que treballen per al sector públic és del 13% (els 3 milions de funcionaris sobre els 23 milions totals de població activa i sobre les persones que treballen al gener de 2010, els funcionaris representen un 16%), un dels més baixos de la UE-15, que té la mitjana al 16%.

A Catalunya, l'any 2010, es comptabilitzaven 318.555 treballadors del sector públic. D'aquests 164.808 treballaven en departaments de la Generalitat de Catalunya, 37.083 en consorcis, fundacions o empreses públiques de l'òrbita de l'administració autonòmica catalana, 92.977 són treballadors de l'administració local, mentre que 23.055 ho són de les universitats públiques catalanes i 632 d'ens parlamentaris i organismes independents.

Evidentment, a Catalunya aquestes dades s'han reduït molt, degut a les retallades, i tenen intencions d'empitjorar-les més encara. Feu-ne comparativa amb les afectacions que han tingut les CC.AA. que diuen estar millor gestionades, i que coincideixen amb les que són receptores pures de la nostra solidaritat.

També sabem que el "Gobierno" espanyol, ha dictat i dictarà lleis que ataquen frontalment les administracions locals, desproveïnt-les de les seves funcions i per tant dels seus ingressos. A menys activitat menys recursos. Moltes d'aquestes funcions en són socials, i les fan els ajuntaments, els consells comarcals o les diputacions, i no seran cobertes per cap estament, segant així, més encara, l'estat del ben estar.

Veiem aquest gràfic d'evolució fins al 2013.

SOBRE ELS SALARIS...

La retallada de la despesa pública és un dels eixos principals de la política d'austeritat que han desplegat els governs de Catalunya i Espanya els últims tres anys. Tot i que va ser l'executiu de José Luis Rodríguez Zapatero el primer a anunciar reduccions salarials als funcionaris (va ser el fatídic maig del 2010, poc després del rescat de Grècia), la Generalitat s'ha vist obligada a fer més retallades a la funció pública que el govern de l'Estat. L'any passat, la pressió de Brussel·les sobre el govern espanyol va fer que Mariano Rajoy comencés a moure peça per retallar la despesa de l'administració pública -la paga de Nadal, per exemple-. Tot i així, el pes de la tisorada en els treballadors públics catalans és, encara, més elevat.

Entre el 2010 i el 2012 la despesa de l'Estat en salaris del sector públic s'ha retallat en un 1,97%, mentre que en el cas de la Generalitat la reducció es triplica fins al 6,2%. La diferència segurament s'ampliarà el 2013, ja que la despesa de l'Estat en salaris creixerà en 144 milions (així consta als pressupostos) mentre que la de la Generalitat molt probablement baixarà. La Generalitat encara no ha presentat els pressupostos d'enguany, però ja ha comunicat la supressió d'una paga extra que, en el cas dels funcionaris de l'Estat, no s'ha vist afectada. "Aquest any l'Estat no ha anunciat cap reducció salarial dels funcionaris, mentre que nosaltres l'hem hagut de repetir", es va queixar divendres el conseller d'Economia, Andreu Mas-Colell.

La despesa en salaris de la Generalitat es va duplicar entre el 2005 i el 2010, però, paradoxalment, Catalunya és la comunitat amb menys funcionaris per habitant de tot l'Estat.

La rebaixa en salaris no és només perquè s'hagin retallat les nòmines, sinó perquè també hi ha menys treballadors. La plantilla d'empleats públics que depenen del Govern (departaments, Institut Català de la Salut i organismes públics) s'ha reduït en més de 7.000 persones des del2010. L'1 de gener passat hi havia 160.561 empleats que cobraven un sou de la Generalitat. Tres de cada quatre d'aquests treballadors són funcionaris que tenen una plaça a l'administració catalana guanyada per oposició, mentre que la resta es reparteixen entre personal laboral (tenen conveni propi) i interins, la baula més feble de la cadena.

Els interins han rebut una part molt dura de l'ajust públic del Govern: més de 6.800 afronten aquest 2013 el segon any seguit amb jornada i sou retallats en un 15%. És una mesura implantada l'abril de l'any passat per evitar els acomiadaments proposats per la Generalitat. Els sindicats han denunciat el càstig que aquesta reducció de sou suposa en un col·lectiu en què abunden els perfils administratius amb els salaris més baixos, amb prou feines per sobre dels 1.000 euros mensuals. Amb la reducció de sou i feina molts han quedat per sota del mileurisme, clar és que ser mileurista actualment pot ser una fita.

Més ajustos el 2013

Les retallades als funcionaris de la Generalitat es reediten aquest 2013 amb un decret aprovat al febrer. El text inclou, a més, la supressió d'una de les dues pagues extres, una tisorada que, a diferència del que va passar el 2012, només tindrà impacte sobre els empleats catalans si el govern espanyol no decideix, com va fer per Nadal, suprimir la paga extra a tots els treballadors públics d'Espanya.

Els empleats que depenen del Govern, doncs, ja saben que els ingressos anuals tornaran a reduir-se entre un 6% i un 7% com a mínim. L'eliminació de la paga es farà en dues fases: retallant la meitat tant de l'extra d'estiu com de la de Nadal perquè l'impacte sigui més progressiu. A més, la lletra petita de les retallades està subjecta al fet que Rajoy flexibilitzi almenys fins a l'1,5% el dèficit a Catalunya, un objectiu pendent.

"La injustícia de la retallada és encara més gran per l'acumulació que ja portem a sobre els treballadors públics", lamenta …, Xesús González. Es refereix a la davallada d'ingressos per altres plusos salarials i condicions laborals en l'últim any i mig. El Govern ha actuat en aquells fronts on tenia competència -els complements salarials- per fer retocs temporals o bé permanents.

Entre altres mesures, s'ha congelat l'aportació als fons de pensions i al fons social dels treballadors públics fins que la situació de les arques públiques millori. També s'han canviat les retribucions en cas de baixa de manera que, els tres primers dies, es cobra el 50% del sou i no el 100%. S'han eliminat compensacions com ara les que rebien els treballadors en el primer any de reducció de jornada per tenir cura dels fills i s'ha suprimit el tiquet menjador per als treballadors amb jornada partida.

En el mateix període, el govern de l'Estat també ha tocat la seva plantilla, però amb menys intensitat [vegeu els quadres comparatius]. Tret de la supressió de la paga per a tothom l'any passat -una decisió que va afectar també els treballadors catalans- i alguna mesura com la no aportació al fons de pensions, no ha entrat tan a fons a revisar altres salaris i condicions.

Una quarta part

La retallada d'efectius al cos de funcionariat de l'Estat també s'ha donat, però ha suposat només una quarta part del total d'ajust a la funció pública a Espanya. Segons dades de l'Instituto Nacional de Estadística, l'últim any la plantilla d'assalariats públics va baixar un 4,3% a Catalunya i un 3% a l'administració central. A Catalunya, la xifra d'assalariats públics (totes les administracions i empreses del sector) va caure en 23.000 persones, segons l'Enquesta dela Població Activa del 2012.

Pel que fa a l'escenari que es dibuixa per a aquest any, entre les files dels treballadors catalans no hi ha gaires esperances de millora. "Hem exigit conèixer amb més detalls els números i els comptes que justifiquen cada retallada, però no hem tingut resposta", diu Xesús González. Recorda que Governació, que dirigeix la vicepresidenta Joana Ortega, els deu l'anunciat pla de racionalització de l'ocupació pública ja posposat amb motiu de les eleccions anticipades a la tardor i que encara no s'ha donat a conèixer.

http://www.ara.cat/premium/tema_del_dia/empleats-publics-catalans-mes-retallats_0_909509115.html

ELS SEUS ANUNCIS, DARRERAMENT M'OFENEN.

Ja fa uns mesos que van apareixent anuncis, principalment espots de TV o falques radiofòniques, que generen en mi una aversió important cap al producte que m'ofereixen. Els trobo enganyosos, agressius o senzillament insultants. Definitivament creuen que som idiotes i inconscients. La creativitat publicitària no pot estar associada a cap dels cinc conceptes que acabo d'esmentar. 

Hom dirà que aquests anuncis no van dirigits a la meva persona, i que per això no hi combrego. Jo crec que més aviat, si un anunci no va destinat a un tipus de comprador, el que li ha de generar és indiferència o riure, però mai indignació.

Us en posaré tres casos:

 

1* Una casa de viatges, (no dic quina és, perquè en tinc dubtes), anuncia el seu producte fent un repàs de la llista de tot allò que cal dur, a l'estil de la llista que es fa per anar d'excursió o de colònies. Be, doncs aquesta llista inclou diverses coses o estris i "el nen", que de principi, a sobre, se l'obliden. Són una família, sí; que ha complert l'estàndard familiar, sí; una parella i un nen, sí; que el deurien adquirir en uns grans magatzems ja que el tracten com a un objecte de la seva idiosincràsia. Qui pot trobar graciós el fet d'oblidar "el nen" a casa quan marxes de viatge, deu de ser una seqüela de la pel·lícula "Sol a casa", no ho trobo gens divertit. Per fi en un segon anunci, tornen a repassar la llista i aquest cop reiteren la presència del nen, i amb el to de veu confirmen que ara ja no l'han oblidat. Penós!

2* Els problemes de ser ric. Un conegut òrgan de l'Estat espanyol anima a jugar-s'hi els quartos per a ser ric, i a pensar en els problemes de ser ric. Ja no val allò de si em toca la rifa taparé els forats, ara cal ser extremadament ric. En els seus anuncis plantegen problemes com quin serà el moment de trobar-se amb la parella després d'haver viatjat a cop de jet privat, milers de quilòmetres per ocupar una altra mansió en llocs exclusius per a rics. Un altre greu problema és, quin dels collars de diamants li han de posar al gos. Ai!, els problemes de ser rics.

Potenciar la ludopatia davant la misèria creixent, per causa de la crisi galopant, ve a ser com fer-ne apologia d'aquesta addicció, es a dir, que hauria d'estar prohibit i ser considerat un delicte provocar o incentivar malalties.

3* Diverses cadenes comercials, des de fa més d'un any, fan propaganda dient que no els cobraran l'IVA de les compres realitzades. Una, fins i tot, diu que no són ximples. L'engany pot ser menor, doncs t'apliquen un descompte sobre el producte igual al % de l'IVA que li pertoca, però lògicament després t'han d'aplicar l'impost corresponent, només faltaria. Clar que no els hi he comprat cap cosa sota aquesta condició, i crec que no ho poden fer d'altra manera, ja que si un cop generada la factura no paguessis l'import de l'IVA i l'assolissin ells, això hauria de ser considerat com a rendiments en espècie, i per tant s'hauria de declarar.

En qualsevol cas, aquesta tècnica publicitària, a part de ser enganyosa, incita al frau fiscal, és a dir, fa apologia del frau fiscal, que també hauria de ser considerat un delicte.

Fa que hom vegi com a normal el fet de no pagar l'IVA, i la veritat és que n'estic fart de veure que pago tots els imposts que em pertoquen mentre d'altres comercien en negre fraudulentament, i a sobre, encara es queixen de que l'erari públic no fa prou per nodrir tots els serveis que ell necessita o totes les infraestructures que li pertoquen, o que malgrat ser una comunitat, ajuntament o país, perceptor net de la solidaritat dels altres, es creu en el dret de reclamar-ne més i més, sense aportar res de res. Evidentment no em refereixo a tota la pobra gent que ho passa malament per culpa de la crisi, si no als defraudadors habituals i sistemàtics ja siguin ens físics o jurídics.

Per tant, crec que han de ser considerats anuncis denunciables, si més no des d'aquestes línies, i que l'autoritat corresponent, aquelles que estan relacionades amb el comerç i els defensors dels usuaris, n'haurien de prendre posició respecte d'aquestes propostes enganyoses o incitadores de males pràctiques.

PUBLICITAT ENGANYOSA

La publicitat enganyosa és aquella que, de qualsevol forma -inclosa la seva presentació-, indueix o pot induir a error els seus destinataris, pot afectar al seu comportament econòmic o perjudicar o ser capaç de perjudicar un competidor. La llei també entén per enganyosa la publicitat que silencia dades fonamentals dels béns, activitats o serveis, sempre que l'esmentada omissió indueixi a l'error als destinataris.

Exemples de publicitat enganyosa

• La que no inclou l’IVA, per la qual cosa transfereix una informació errònia.
• La que indueix a confondre un màxim quantitatiu en el servei prestat que després pot no assolir-se. Per exemple: els Mbts de capacitat d'una línia de telefonia contractada per navegar a internet.
• L'ocultació sota lletra gairebé illegible de condicions com: penalitzacions econòmiques si s'interromp el contracte per part del client abans d'un temps determinat.
• Limitació mitjançant apartats de les condicions generals als quals dirigeix un asterisc, en els quals amb lletra gairebé illegible, s'introdueixen exclusions o limitacions al servei que prèviament s'anuncia. Per exemple: oferir telefonia de veu en tarifa plana durant les 24 hores del dia per a després limitar-la a una quantitat de minuts al mes, o a les trucades locals excloent nacionals, etc.
• No disponibilitat efectiva de les alternatives, de les que en fan publicitat, a l'hora de contractar un servei, com pot ser un descodificador de TV.

PUBLICITAT IL·LÍCITA

La publicitat enganyosa pot estar definida i castigada per les lleis, especialment per la normativa de protecció de consumidors. Encara així, la publicitat enganyosa és diferent del concepte de publicitat il·lícita, ja que aquest últim cal, entendre-ho de forma més àmplia. És publicitat il·lícita tant la publicitat enganyosa com la publicitat deslleial, la subliminal o qualsevol altra que infringeixi el disposat en la normativa que reguli la publicitat de determinats productes, béns, activitats o serveis.

El tema s'aborda,, a gairebé tots els països, dins del Dret dels Consumidors.

PENSAMENT PRIMER TRIMESTRE 2013

20-02-13 Sempre he pensat en algú que tinc molt aprop, que no vol pujar a un tren del que la major part de nosaltres hi volem baixar, i per això l'admiro hi pateixo alhora, perquè no sé quin és el seu camí, perquè és un camí diferent al meu, és un camí que no conec, i no el puc ajudar a volar.

22-02-13 Algú de mitjana edat, filosofava sobre l'existència de la humanitat i el seu habitat en mig de  l'univers, en la petitesa de la nostra existència, i no vaig poder reprimir-me de dir:

"M'encanta rememorar els pensaments, les disquisicions, les especulacions, les reflexions, els raonaments o les meditacions, que es fan quan un és adolescent.

Benvingut a la maduresa. Ara podràs entendre que hom es cansa d'elucubrar i que ha de prendre un camí de confrontació amb els règims establerts, i que potser haurà de protegir, amb virulència, l'entorn més immediat per no ser anul·lat."

24-02-13 M'acaben de dir que tot l'assumpte dels problemes de la monarquia, és una qüestió dels gens, es clar, dels gendres, vull dir dels engendres que la conformen.

01-03-13 Prou de ser políticament correctes, prou de ser tan respectuosos amb persones que són indesitjables, prou de respectar als lladres de la llibertat, prou de tolerar als corruptes, fora del nostre entorn. Rebutgeu-los en qualsevol mínima presència en la vida de la nostra societat, assenyaleu-los amb el dit i digueu-los pel seu nom LLADRES. Al menys escarni públic.

La realitat del sistema educatiu.

Les retallades són un llast, sinó recolzem tot el procés educatiu des de tota la comunitat educativa, ens estem carregant tot el país. Document clarificador, formatiu, encara que la seva durada pot semblar llarga, el crec  IMPRESCINDIBLE.

Compareixença de la professora de Matemàtiques i Ciències de la Naturalesa de l'IES Hoya de Buñol, Mª Ángeles Llorente Cortés, en la Comissió no permanent especial d'estudi de les tècniques i de les actuacions per a millorar el rendiment escolar i les possibilitats d'ocupació dels joves, celebrada el dia 15 d'octubre de 2012.

http://www.youtube.com/watch?v=cCs1i6Z03J4&feature=player_embedded

De Rajoy a Ratzinger, del que parla al que canta...

El 8 de febrer de l’any de gràcia del Senyor del 2013, va acabar la cimera. a on els màxims mandataris de l’Europa unida, van decidir de presentar uns pressupostos per als propers 7 anys. Sembla ser que seran uns pressupostos un pel restrets, que és el que volien els països més rics, però que Espanya podrà continuar sent un país receptor net, és a dir que rebrà més del que aporta. S’hi van estar discutint més de 25 hores, i encara i així el pressupost que van parir pot ser que es topi amb el rebuig de la cambra europea, no pas perquè no ho hagin aprovat sota una majoria o consens, si no perquè son massa restrictius. Ja veurem si passen el sedàs de l’eurocambra o no.

El que més em va fer exaltar i preocupar, va ser, veure al Sr. Rajoy en roda de premsa, president d’aquesta Espanya inventada, dient que n’estava molt de content, que se sentia realitzat per haver tancat un acord que permetrà al seu país continuar sent un receptor net o pur, dels fons europeus. Aquesta és la gran aspiració dels espanyols, continuar vivint de la subvenció?, crec jo, que a tots ens agradaria pertànyer a un país que fos contribuent pur i no pas que la nostra aspiració fos viure de l’almoina. Una almoina multimilionària.

Aquesta és la mentalitat d’un suposat poble, al qual diuen que pertanyem i del que jo mai no n’he volgut pertànyer.

Catalans, som d’una altra pasta, d’una altra mentalitat, si optem per seguir el nostre camí, Europa se’n beneficiarà de les nostres aportacions als fons i pressupostos, de la nostra manera de fer política, de la nostra manera de ser. No ens caldrà donar explicacions de perquè gastem els diners en allò que creiem prioritari i necessari per al nostre país, perquè els diners emprats seran els nostres.

Hem sentit, sempre, queixes d’aquells que aporten fons a la compensació entre rics i pobres, i descobreixen que aquests han estat malversats, o que la corrupció és l’estil de vida d’aquells que en són els habituals receptors dels seus diners. Cal que ens n’allunyem, per tal que aquest estil de vida no ens empastifi més del que ja ens n’empastifa.

Tot això ha d’anar acompanyat per una acció contra la nostra corrupció. Hem d’actuar immediatament contra els corruptes que viuen entre nosaltres, i si la justícia no n’és capaç de deslliurar-nos-en, prenguem part, i fem-ne justícia.

Em van explicar que, un ciutadà que dinava en un restaurant, a la Costa Brava, va veure com el Sr. Millet entrava al local, amb tota la família, amb la intenció de menjar-hi. Aquest ciutadà, s’aixecà de la taula i es dirigí cap a l’amo del local, advertint-lo de que si no feia fora a aquell personatge, ell i la seva família marxarien sense pagar i que esperava que la resta del menjador fes el mateix. L’amo del restaurant, convidà al Sr. Millet a marxar.

No en se la certesa d’aquesta història, però pot ser sí, que caldrà fe accions de consciència com aquesta, per tal que tota aquesta patuleia es vegi expulsada de la societat, ja que la justícia no n’és capaç de fer-ho.

                                 

Post data: una persona sensata ha fet un pas amb conseqüències, esperem que bones. El Sr. Joseph Ratzinger, ha decidit que no se n’aprofitaran d’ell com ho varen fer amb el Sr. Karol Wojtyła, que amb 85 anys va morir presentant una decrepitud evident, de la que l’Església Catòlica i els seus representants, més propers a ell, van aprofitar-se’n indignament. La vellesa es un estadi pel qual tots hi hem de passar, si no ens morim abans, i que de segur ens farà perdre facultats, però de la que els altres no en tenen cap dret a aprofitar-se'n, i menys en benefici propi. És clar, mai no sabrem si tot plegat ha estat una decisió orquestrada políticament, o be, una decisió personal i assenyada.

A un capellà, que li preguntaven que havia de fer l’Església a partir d’ara, ho deia ben clar: “allunyar-se del Vaticà”. Segurament, pensant en el mal que fa veure l’ostentació del que en fan gala, pensant en la corrupció que s’ensuma al seu entorn, pensant en les faltes i delictes que es cometen i que l’Església intenta tapar o que perdona amb un gest de la mà, i ves a saber en que més deuria estar pensant.

Es clar, tot son opinions meves, o pensaments d’un radical pensaran d’altres, el cert es que a mi no em paguen per participar en cap tertúlia absurda, on s’escridassen els uns als altres i no en treuen res de clar.