QUÉ ÉS EL P.E.R.?

Fa dies, vàrem sentir a algun polític nostrat, parlar del PER (Plan de Empleo Rural) de manera despectiva, i la veritat és que vaig pensar que no en sabia massa d'aquest tema. Avui he sentit que a Extremadura hi ha un atur del 27% i que a Andalusia és del 32%. He pensat que era una bestiesa tot plegat. He sentit que al cap i la fi la gent del camp, allà, són més aviat víctimes dels latifundistes, com la Duquessa de Alba, que decideixen conrear o no una terra, i per tant contractar o no camperols que els facin la feina tot plegat depèn de les subvencions que rebin des de l'Estat o la UE. És a dir m'han definit als cacics que fa segles que perviuen al nostre país. És la relació que té l'obrer del camp amb l'amo de la terra.

Després he sentit que, molts camperols, immigrants o no, quan venen a Catalunya, es sorprenen de que el propietari de la terra sigui realment un empresari i treballador alhora. Es a dir, que treballa al seu costat, colze amb colze, controlant i recollint la collita, podant o fent qualsevol altre feina adient al sector. Sorprèn que tornem a haver de pensar en velles cançons o a recordar les imatges i informació que aquí us penjo.

Plan de Fomento del Empleo Agrario

El Plan de Fomento del Empleo Agrario (PFEA), más conocido como Plan de Empleo Rural (PER), su antigua denominación, es un plan de subvenciones a los ayuntamientos de varias comunidades autónomas, para realizar inversiones en el mundo rural.

Fue establecido en 1986 por el Gobierno de España durante el mandato de Felipe González con el nombre de Plan de Empleo Rural y en sustitución del llamado "empleo comunitario". El PER estaba destinado a las comunidades de Andalucía y Extremadura para que contratasen a trabajadores eventuales agrarios (jornaleros) en paro y facilitar así un periodo de empleo y el acceso a un subsidio especial de desempleo.

En diciembre de 1996 como consecuencia del Acuerdo para el Empleo y la Protección Social Agrarios (AEPSA) pasó a llamarse Plan de Fomento del Empleo Agrario y pasó a aplicarse a más comunidades autónomas, aunque Andalucía y Extremadura copan el 86,5% de las ayudas.

Implicaciones

Ocupar los puestos de trabajo temporales financiados por el PER (ahora PFEA) ha permitido el acceso de numerosos jornaleros del campo al Subsidio por desempleo a favor de los trabajadores eventuales del Régimen Especial Agrario. Los jornaleros que hayan trabajado en el campo al menos 35 jornadas tienen derecho a cobrar seis meses de subsidio por, siempre que se cumplan ciertas condiciones en función de la edad, situación familiar e ingresos mínimos. Desde 2002, los trabajadores eventuales agrarios deben cotizar a la Seguridad Social por desempleo y pueden tener derecho a una prestación contributiva.

El subsidio equivalente actual, AEPSA, requiere de 20 días trabajados y fue ampliado a seis comunidades autónomas más.

En 2008 los fondos dedicados por comunidades del total de 203,65 millones de euros son:

• Andalucía 134.458.594,48 €
• Extremadura 35.742.158,03 €
• Castilla-La Mancha 8.730.463,30 €
• Comunidad Valenciana 7.236.708,50 €
• Castilla y León 3.681.038,60 €
• Región de Murcia 4.326.554,07 €
• Canarias 2.699.428,31 €
• Aragón 774.371,59 €

Polémica

El PER ha sido polémico desde su creación: sus defensores argumentan que contribuye a mejorar las condiciones de vida en el medio rural y a evitar un éxodo de población de este a las ciudades; sus detractores argumentan que evita un verdadero desarrollo de los pueblos y que lleva aparejado diversos tipos de fraude (trabajadores que declaran peonadas falsas para alcanzar el subsidio, o que continúan trabajando ilegalmente mientras lo reciben).

Otro argumento de crítica al PER habla de voto cautivo, en el sentido de que la entrega de subsidios por parte del gobierno favorece el que los subsidiados le voten. Sin embargo, un estudio de la Universidad de Granada apunta a un beneficio de IU frente a un perjuicio del PP, sin que el PER repercutiera en los apoyos al PSOE.

La reducción del número de peonadas requeridas para cobrar el subsidio de 35 a 20 fue duramente criticada por algunos sectores que la tildaron de artefacto para reducir la cifra real de parados en más de 200.00 personas en el segundo trimestre de 2010, de compra de votos o motivo de la posterior subida del IVA.

De los fondos destinados al PAC , 5100 Millones de Euros (2008), solo 203 millones fueron destinados a AEPSA, partida reducida en comparación con las ayudas recibidas por otros sectores como la banca con 50.000 Milones de euros o el sector del automóvil con 5200 millones.

A DESALAMBRAR

Yo pregunto a los presentes
si no se han puesto a pensar
que esta tierra es de nosotros
y no del que tenga más.

Yo pregunto si en la tierra
nunca habrá pensado usted
que si las manos son nuestras
es nuestro lo que nos den.

¡A desalambrar, a desalambrar!
que la tierra es nuestra,
tuya y de aquel,
de Pedro, María, de Juan y José.

Si molesto con mi canto
a alguien que no quiera oír
le aseguro que es un gringo
o un dueño de este país.

¡A desalambrar, a desalambrar!
que la tierra es nuestra,
tuya y de aquel,
de Pedro, María, de Juan y José.

 JUAN SIN TIERRA

Voy a cantar el corrido
de un hombre que fue a la guerra
que anduvo en la sierra herido
para conquistar su tierra.
Lo conocí en la batalla
y entre tanta balacera
el que es revolucionario
puede morir donde quiera.
El general nos decía:
"Peleen con mucho valor,
les vamos a dar parcelas
cuando haya repartición."
Mi padre fue peón de hacienda
y yo un revolucionario,
mis hijos pusieron tienda,
y mi nieto es funcionario.
Grito Emiliano Zapata:
"Quiero tierra y libertad",
y el gobierno se reía
cuando lo iban a enterrar.
Vuela, vuela palomita,
párate en aquella higuera
que aquí se acaba el corrido
del mentado Juan sin Tierra.

Fundación Rafael Alberti		LOS NIÑOS DE EXTREMADURA Los niños de Extremadura van descalzos. ¿Quién les robó los zapatos? Les hiere el calor y el frío. ¿Quién les rompió los vestidos? La lluvia les moja el sueño y la cama. ¿Quién les derribó la casa? No saben los nombres de las estrellas. ¿Quién les cerró las escuelas? Los niños de Extremadura son serios. ¿Quién fue el ladrón de sus juegos? (El poeta en la calle, 1935)

El niño yuntero

Carne de yugo, ha nacido
más humillado que bello,
con el cuello perseguido
por el yugo para el cuello.

Nace, como la herramienta,
a los golpes destinado,
de una tierra descontenta
y un insatifecho arado.

Entre estiércol puro y vivo
de vacas, trae a la vida
un alma color de olivo
vieja ya y encallecida.

Empieza a vivir, y empieza
a morir de punta a punta
levantando la corteza
de su madre con la yunta.

Empieza a sentir, y siente
la vida como una guerra,
y a dar fatigosamente
en los huesos de la tierra.

Contar sus años no sabe,
y ya sabe que el sudor
es una corona grave
de sal para el labrador.

Trabaja, y mientras trabaja
masculinamente serio,
se unge de lluvia y se alhaja
de carne de cementerio.

A fuerza de golpes, fuerte,
y a fuerza de sol, bruñido,
con una ambición de muerte
despedaza un pan reñido.

Cada nuevo día es
más raíz, menos criatura,
que escucha bajo sus pies
la voz de la sepurtura.

Y como raíz se hunde
en la tierra lentamente
para que la tierra inunde
de paz y panes su frente.

Me duele este niño hambriento
como una grandiosa espina,
y su vivir ceniciento
resuelve mi alma de encina.

Le veo arar los rastrojos,
y devorar un mendrugo,
u declarar con los ojos
que por qué es carne de yugo.

Me da su arado en el pecho,
y su vida en la garganta,
y sufro viendo el barbecho
tan grande bajo su planta.

¿Quién salvará a este chiquillo
menor que un grano de avena?
¿De dónde saldrá el martillo
verdugo de esta cadena?

Que salga del corazón
de los hombres jornaleros,
que antes de ser hombres son
y han sido niños yunteros.

 Miguel Hernández

El camp no ens ha de neguitejar ans el contrari, em de recordar que gaire be tots hi tenim un vincle directe amb ell, cal mantenir una relació estreta amb l'entorn rural i adequar la seva realitat a la realitat de tot el país, encara n'és una part important de la societat i no l'hem de perdre.

BELLULLA

El primer que us he de dir, és que no sóc pas creient, el segon és que des de que vaig arribar a Canovelles, he estat encuriosit per la presència del mot BELLULLA, i el tercer és que cal saber coses d'allà a on vivim. Segurament, molts de vosaltres tot això ja ho sabreu, però m'ha semblat correcte el fer aquesta composició de dades.

Al barri de Bellulla es troba el santuari on es venerava la imatge de la Mare de Déu de Bellulla. Els orígens de la seva devoció són confosos i comparteix la llegenda de les marededéus trobades. Actualment, la capella és de propietat privada, però se'n conserven les imatges d'aquesta capella situada al nostre municipi de Canovelles.

La llegenda explica que mentre una pastora de Canovelles guardava uns bous, es va adonar que un dels animals se separava del grup i es dirigia cap a la muntanya, avui coneguda amb el nom de Bellulla. Allà, el bou s’agenollava i s’alçava i esgarrapava la terra. La noia va explicar-ho al poble que, encuriosit, es va dirigir cap al petit turó. En aquell indret van descobrir que hi havia un pou sec, dins del qual hi havia una cova amb la imatge de la Mare de Déu.

La devoció es va estendre pel Vallès i s’ha constatat que la capella ja existia l’any 1279, quan es va fer un llegat d’una lliura cera per a l’obra de l’església. El pare Palmerola citava el reverend Guillem Prat com a administrador el 1300. El 1310 es va fer una donació a la capella i el 1364 el rector de Canovelles va autoritzar a Guillem Negrals a ser el rector de Bellulla.

L'edifici primitiu fou substituït per un de tipus renaixentista, probablement quan la capella pertanyia als dominicans de Santa Caterina, de Barcelona, des del 1611, fins que el 1835 en foren desposseïts.

L’antiga imatge de bronze de la Mare de Déu de Bellulla era venerada per la gent, ja que la consideraven advocada de la vista, i era coneguda per tot el Vallès. Des del 1872 es trobava a la parròquia Sant Fèlix de Canovelles, on va desaparèixer el 1936 a causa de la Guerra Civil espanyola, i des de llavors se li ha perdut el rastre. Durant el període de Guerra civil la capella va ser un hospital infantil que donava servei a tots els infants malalts i ferits de la comarca.

Un reflex de la importància i de la devoció a la Mare de Déu de Bellulla és l’encàrrec d’un retaule als coneguts pintors Vergós, els mateixos que van realitzar el retaule de sant Esteve de Granollers. Els germans Vergós, que eren deixebles de Jaume Huguet, van pintar unes taules per al Santuari de Bellulla de les quals només se’n coneixen tres: una era una Crucifixió (en mans de particulars), una altra dedicada a Santa Llúcia i la tercera a Santa Àgueda (aquestes dues són a l’Art Institute of Chicago).

Santa Llúcia Santa Àgueda

L'origen medieval de la població de Canovelles resta evidenciat pel seu topònim, format en llengua romànica. Segons el Diccionari Alcover-Moll, la seva etimologia demostra que és un derivat diminutiu de Cànoves, que significa ‘ca(ses) noves'. El 1008, quan és documentat per primer cop, Canovelles devia ser un petit agrupament de cases noves relacionat amb algun nucli de poblament proper més antic.

El terme de Sant Feliu de Canovelles és esmentat el 1008, quan Ingilbert i Incúncia, la seva muller, permuten amb l'abat Ot de Sant Cugat cinc peces de terra que ells hi tenien, per compra, en canvi d'unes terres situades en un altre lloc que els donava el monestir; amb la cessió de les terres, els donadors traspassaven a l'abat i al monestir el domini i la potestat que hi tenien. D'aquest document hom pot deduir que dins el terme de Sant Feliu la propietat de la terra era força repartida entre aloers lliures (propietaris amb domini complet, absolut i lliure sobre les terres); entre els diversos aloers posseïdors de les terres amb les quals confrontaven les que passaren a ser del monestir de Sant Cugat (Condefred i els seus hereus, Vives i els seus hereus, Bonús, Pedrós i hereus, Sunyer i Pere, el qual era un dels qui més terres posseïa), s'esmenta l'església de Sant Feliu i el monestir de Santa Maria de Ripoll, que també hi posseïen terres. L'estructura de la propietat mostra encara un estadi prefeudal.

L'església de Sant Feliu no és documentada com a parròquia fins el 1072, quan Berenguer Guislabert vengué un alou situat en terme de la parròquia de Sant Feliu de Canovelles, i en terme de Santa Eulàlia (es suposa que Santa Eulàlia de Corró d'Avall, bé que el document no ho diu). Aquest document, el fet que no hàgim conservat gaire documentació medieval de Canovelles i la seva proximitat respecte de Granollers i dels altres pobles que gaudien de franquesa, ens porta a plantejar-nos la pregunta de si originàriament el terme de Canovelles no devia ser vinculat a algun d'aquests llocs que eren inclosos en les franqueses del Vallès. Canovelles fou de jurisdicció reial.

Sant Feliu (Fèlix) de Canovelles és un edifici del primer art romànic, probablement edificat en la segona meitat del segle XI. D'una sola nau, molt llarga (cosa que fa suposar que fou allargada amb posterioritat) i amb arcuacions llombardes (hi ha encastada una làpida romana amb una inscripció dedicada a L. Porcius Partenius). A banda i banda del presbiteri s'obrien sengles absidioles semicirculars que sobresortien exteriorment de la fàbrica de l'edifici; la de tramuntana desaparegué vers el 1500, quan al seu lloc fou construït un pas de comunicació amb la casa veïna de Magarola, i la de migdia, de la qual es conservava la fonamentació, fou reconstruïda durant la dècada del 1980. L'aparell de petits carreus és característic del segle XI. A la façana de migdia hi ha dues finestres romàniques i una porta de mig punt adovellada que podríem datar del segle següent. A la de ponent, al segle XIII, se sobreposà una bella portalada romànica, amb arquivoltes, decoració esculpida de temes geomètrics (ziga-zagues i escaquejats) i sengles columnes acanalades per banda, coronades per capitells composts amb decoració vegetal (acants) i zoomòrfica (diversos ocells), i un dels quals amb unes carotes als vèrtexs. La coberta de l'església, de canó lleugerament apuntat, data probablement dels segles XII o XIII. S'hi conserven dos quadres dedicats a sant Roc i a sant Andreu, de la fi del segle XVI. A la rectoria hi ha dues taules procedents d'un retaule on hi ha representats sant Llorenç i sant Esteve. Així mateix, es conserven dos quadres del 1750 amb l'Assumpció de la Mare de Déu i la Puríssima.

Al segle XVII, els Magarola hi posseïen extenses possessions: Can Castells, Can Guri, Can Bellver (avui Can Serra) i Can Pagès Vell. Els dominicans de Santa Caterina establerts a Bellulla hi tenien els masos de Can Camps (documentat des del segle XIII, anomenat més modernament Mas Lledó i Mas Figueres), Can Diviu Vell, Can Canyelles i Can Pertegàs. Els propietaris de Can Duran (mas documentat al segle XIII) eren batlles de Canovelles.

Si voleu aprofondir més sobre la Mare de Déu de Bellulla, llegiu aquesta meravellosa publicació del 1712:

http://books.google.com/books?id=Ko-iq6rOLn8C&printsec=frontcover&hl=ca&source=gbs_ge_summary_r&cad=0#v=onepage&q&f=false

Sembla que la talla de la Mare de Déu Bellulla no va ser sempre la mateixa. Les nombroses visites pastorals parlen de talles amb mides diferents. Segurament la primera talla d'època medieval, en estil romànic o gòtic, fou de fusta policromada. La talla que va arribar al segle XX, era d'aram daurat esmaltat, amb unes mides de 14 per 7 centímetres. Es tractava, per tant, d'una talla petita. La Mare de Déu apareixia entronitzada sostenint a la falda el nen Jesús, que duia un llibre. La Verge, amb la mà dreta, sostenia un ull. Els dos ulls del rostre de la talla eren de perles de colors diferents. Tot plegat reforça les tesis que presenten la Mare de Déu de Bellulla com a advocada de la vista.

La talla fou venuda amb la resta de béns del santuari després de la desamortització de 1835, que exclaustrà els monjos dominics que des de 1611 havien custodiat la casa. L'any 1872 fou recuperada per l'església parroquial de Sant Feliu de Canovelles, on s'hi quedà fins al 1936 on, amb l'esclat de la Guerra Civil Espanyola, es va perdre, com ja he dit.

PENSAMENTS PER ACABAR AMB L'ATUR.

1. IL·LEGALITZAR DEFINITÍVAMENT LES HORES EXTRAORDINÀRIES. A l'estatut dels treballadors hi diu, que es poden realitzar 80 hores extres anuals com a màxim, jo dic que haurien de ser absolutament il·legalitzades. L'ocupació laboral pot ser considerada un be escàs, per tant, qualsevol allargament de jornada, propicia la no ocupació d'altres treballadors. Sancionem a les empreses que obliguen o demanen als seus treballadors de perllongar la jornada i també als treballadors que ho accepten. A més a més, moltes d'aquestes hores no són compensades ni econòmicament ni amb dies lliures, per tant, il·legalitzem-les i sancionem als infractors, empreses i treballadors. La conseqüència evident seria la disminució de l'atur, treballadors amb ingressos superiors al subsidi, més tributació d'IRPF i cotització a la SS. Recordem que el nostre Estat, és l'estat de tota  Europa que més hores treballa i que té la productivitat més baixa. Els empleats, no per treballar més, són més productius, ans el contrari.


2. DISMINUIR EL TEMPS DE TREBALL. En l'actualitat l'horari més comú és el de 40 hores setmanals, és a dir 8 hores diàries. Al comerç ja en fan bastant difícil la seva computació, els horaris intensius no ajuden a determinar una regularitat, hi ha modalitats de contractes a temps parcial, horaris nocturns, etc. Quan es va començar a comptabilitzar les hores als treballadors contractats, ja deu de fer més de cent anys, un obrer treballava, potser, 16 hores diàries, ho em aconseguit reduir fins a la situació actual. Ara cal donar un pas més. Sota el mateix concepte del punt primer, cal repartir l'ocupació per tal que aquest be escàs arribi a més persones. Per tant cal reduir la jornada laboral, sí, un cop més. Ja sabem que no ens voldran pagar el mateix, però serà més just, i quan se n'adonin de que els salaris són més baixos hauran d'adequar els preus a les possibilitats econòmiques del moment. Segur que ja buscaran com mantenir beneficis aquells que encara en continuen tenint.


3. RECUPERAR ALGUNES ACTIVITATS QUE HAN ESTAT OBLIDADES. De segur que, tots recordem activitats laborals que, han estat oblidades per desús o que han sofert una davallada important en ocupació per haver estat substituïdes per maquinària. No, no vull dir que haguem de renunciar a l'avenç, a l'evolució, el que vull dir és, que hi ha algunes activitats que podrien ser recuperades. Posem per exemple: - Si, a les comunitats de veïns que tenen més de "x" habitatges, les incentivem en contractar una persona que faci les labors de control de la finca, neteja o alguna altra activitat pròpia d'un conserge o porter, incrementaríem la seguretat, la higiene i el correcte control de l'estat de conservació de les finques.
- Si, a les benzineres féssim que ningú pogués autoservir-se, perquè tots els operaris haguessin de tenir un permís especial de manipulador de productes tòxics, de segur que ho trobaríem comprensible.
No trobeu correcte la recuperació d'aquestes o d'altres ocupacions?, de segur que sí. Pensem que podem recuperar, que s'ha perdut per benefici d'uns pocs.
4. FER QUE LES ETT,s TINGUIN EL PERSONAL FIXE. Seria bo que les empreses de treball temporal, es convertissin en veritables empreses de servei, que oferissin treballadors a aquells negocis que necessiten cobrir una plaça laboral durant un breu espai de temps, per puntes extraordinàries de producció, substitucions de baixes laborals temporals, etc. Facturarien pels serveis oferts i tindrien en nòmina veritables professionals ja formats en diverses especialitats. Aquest fet disminuiria el temps de selecció, de formació, i els resultats productius serien de més qualitat.
5. ACABAR AMB L'ECONOMIA SUBMERGIDA I EL FRAU FISCAL. Hom comptabilitza l'economia submergida en el 30% del PIB actual. A novembre del 2011, en plena crisi, ¿com podem permetre que el nostre veí, el nostre company, el nostre familiar, encara estigui estafant la societat?, una societat necessitada d'un correcte funcionament. Sabem del cert que la màfia és qui sempre ha operat així, i els tenim per delinqüents, i, no és delinqüent qui defrauda? Quan una persona fa hores extres i no cobra, posem per exemple, s'estafa a ell mateix i als demés via la Hisenda Pública, ell no ingressa per les rendes produïdes i no tributa els impostos corresponents. Aquest fet, pot semblar inversemblant i idiota, però és molt habitual als sectors de banca i estalvi. Aquesta feina que fa de més un empleat, evita que es pugui contractar a un aturat que percebria ingressos, tributaria i cotitzaria al sistema social. Aquesta feina que fa l'esgota i provoca baixes laborals temporals innecessàries que hem de costejar. Quan anem a comprar un be o un servei i ens ofereixen o demanem una factura sense IVA, cal pensar que és possible que el botiguer o l'empresari tributi per mòduls, i realment l'únic que produïm és un encariment del producte, ja que li aplicarà el mateix valor amb IVA com sense. El venedor de productes sense IVA, es a dir, en negre, ens capa la possibilitat de la reclamació, del bescanvi, o pot ser, de la garantia. Algú pot pensar, "si, si, ja pots dir missa, que jo he comprat més barat", doncs cal saber que el que ven sense pagar impostos indirectes, també deixa de pagar impostos directes, doncs no declara la totalitat dels ingressos que percep. Allò que uns no paguen ho acabem pagant entre tots. La dissort de no tenir feina, o de tenir pocs ingressos no pot ser justificant d'una actitud irresponsable. Els països més avançats a nivell de l'estat del ben estar, son els que més impostos han pagat, i als que més està costant de desmantellar en aquest aspecte. Quants més ingressos té un país més cobertura pot donar als seus ciutadans.
   TAMBÉ PODRÍEM AFEGIR QUE:
   
   • L'assignació de l'Estat espanyol a l'Esglèsia Catòlica, anualment és de 10.000.000.000€, amb aquest import podríem cobrir el següent: 23.474.178 subsidis d'atur a 426€/mes, 16.627.868 pensions mínimes de 601,40€/mes, 15.590.895 salaris mínims interprofessionals de 641,40€/mes, etc. Ja, ara em direu allò de que l'Esglèsia col·labora a pal·liar les necessitats des d'organismes com Càrites Diocesanes, Mans Unides o d'altres, però són un sistema de rec amb multiples fuites, ja que la seva macro-organització deriva cap als seus interessos d'expansió del seu credo. Tenen unes cúpules enriquides i un patrimoni que no els pertany, i a sobre el manteniment del seu immobilitzat el traspassen als feligressos majoritàriament. Recordem els escandols de les inversions fetes en valors mobiliaris, en consums poc ètics per a les seves creences, els recolsaments econòmics o no, a polítics o cadenes de radio, tv o premsa. Realment en podríem retallar l'assignació?, només caldria trencar els acords amb el Vaticà, que des de la dictadura de Franco arrosseguem com llast. Influeixen en l'educació, en la política, en el lliure pensament, en ... Els bons representants de l'Esglèsia sobreviuran, doncs són útils a la societat, només desapareixeran aquells que són parasits institucionals. Cal recordar que aquesta porta oberta a la subvenció d'una creença és traspassada per totes les doctrines i creences que conviuen a l'Estat espanyol, s'estan multiplicant i algun dia voldran els mateixos  drets. 
   • He llegit que hi ha uns 56.000 milions d'euros en bitllets de 500€ rodant per tota Espanya. Molts coneixem que algunes persones els acaparen per amagar-los, doncs representen els seus fruïts en negre. Fem-los aflorar eliminant-los, no són necessaris ni els de 500€ ni els de 200€, normalment, només s'usen en transaccions de gran import i que convè ocultar. Cada persona, que vulgui canviar-los, que ho hagi de fer en un banc i  que hagi de quedar enregistrada aquesta operació, i posteriorment es comuniqui al Banc d'Espanya o al Banc Central Europeu, que alhora ho comunicaran a l'Hisenda pública.
   • Als pressupostos de l'Estat hi figura una partida de 9 milions d'euros, en concepte de la despesa de la Monarquia. La realitat és molt diferent, aquests 9 milions, no inclouen els sous de les persones que hi tenim dedicades al seu reial dia a dia, no consten les depeses que generen l'ús i manteniment de tots els seus palaus, palauets, vehicles, recepcions, vacances, i ves a saber que més. El còmput aproximat supera en escreix els 33.000.000 d'euros. Si hi afegim els escàndols de frau, que hem de patir provocats pels gendres, que no sabem el que ens costen o costaran, els escàndols del propi Monarca, o dels seus fills. Ves a saber si al final l'estripada és més gran que un set. Per què, la vida anterior i privada d'una princesa ens ha de cridar l'atenció?, que no pot tenir drets, si més no el de l'equívoc. Com és que sempre hem de protegir la seva honorabilitat amb diners i censura? No cal parlar de l'existència d'una noblesa vividora del seu títol i d'allò que va rebre, potser, fa uns 500 anys. Encara ens han de fer memòria de que la Duquesa de Alba és la major latifundista de tota Europa, i que aquestes terres reben el major nombre de subvencions i el major import d'aquestes, des d'Espanya i Europa. Que ens hem begut l'enteniment?