Les Philípiques del 1982 fins avui.

L'any 1982, jo en comptava només amb 17, i no podia votar. Malgrat tot vaig seguir amb molt d'interès les campanyes dels diversos partits que contendien a les eleccions al "Parlamento" i al "Senado" del "Reino de España".

Tot hom recordarà aquells actes nomenats mítings que començàvem a conèixer, i en concret, les macroreunions del #PSOE. Allà un @Felipe_GlezM (ara desaparegut a Twitter), rebia l'oferiment de multitud de dones en edat fèrtil, que li proposaven una maternitat desinteressada. "¡Queremos un hijo tuyo!,¡queremos un hijo tuyo!", cridaven esverades, com si fossin fans adolescents d'un cantant de mantega.

Al cap de dècades he comprés que les ofrenes dels seus bressols uterins, no eren altruistes. Sabien perfectament que, al cap d'anys, podrien reclamar la fortuna multinacional que, aquest "prohom" atresora. Podrien fer rics als seus primogènits hereus. Primogènits perquè n'eren els primers fills del dirigent socialista amb cada una d'elles.

Avui els fills polítics, que no carnals, vaguen buscant una herència política desfeta sigla per sigla:

Partit: si, perquè està dividit, i caminen cap al sectarisme, sequaços del PP (AP)

Socialista: no, perquè han oblidat la lluita de classes per la igualtat

Obrer: no, perquè és ple de barons, amos i propietaris

Español: si, perquè no hi veuen més enllà en la seva ceguesa.

http://puertoreal.cnt.es/es/denuncias-sociales/4370-mas-de-20-testimonios-acreditan-que-felipe-gonzalez-ha-acumulado-para-si-y-su-familia-una-inmensa-fortuna.html

Em faig gran però, no em torno idiota.

Em faig gran però, no em torno idiota. Perdó volia dir que, no em torno conservador malgrat l'edat.

Hom diu que, les esquerres, somien i prometen un paradís utòpic  i inabastable.

De manera rasa. Crec que les esquerres pensen i treballen per fer polítiques en benefici de la col·lectivitat, i que per contra, les dretes, defensen i generen polítiques per a la individualitat personal o de les seves famílies. Les diferències són ben paleses quan fem una comparativa entre el suposadament món ric, i el 95% de la població mundial. Tan sols valorant les 100 fortunes més grans del planeta, podem saber que acumulen més riquesa que aquest 95% de persones menys afortunades econòmicament, i que amb aquests tresors es podria eradicar la fam mundial de manera permanent, segons els estudis.

Però no fem demagògia, les dretes algun cop han pensat en la col·lectivitat i han generat les pitjors guerres i han fet que la balança econòmica hagi basculat cap als més rics. El feixisme, el falangisme i el nacionalsocialisme, són clars exemples d’aquests models populistes, que ara tornem a veure ressorgir amb força. No me’n vull oblidar de les monarquies absolutistes, de les religions amb rics representants, i de les famílies o dels partits que, ocults darrera d’un suposat comunisme, hereten generació rere generació el poder i acumulen fortunes vinculades al crim social.

La massa treballadora sap perfectament qui és a cada lloc, i cal tenir ben oberts els ulls, tancar les orelles als cants de sirena que solen fer els més rics per vendre’ns, aquest cop sí, el paradís que et deixaran tastar, però que després recuperaran amb qualsevol crisi, cuinada a les brases de la dreta rica i explotadora.

Perdre alguns centenars de milers d’euros en forma de pis o negoci i anar a parar al carrer, perdre la feina i anar al carrer, perdre a cops la vida en tots els seus sentits, perdre l’autoestima en definitiva, no és gens comparable amb la pèrdua d’alguns milions de les fortunes dels grans rics que continuaran sent-ho i que recuperaran la seva fortuna en pocs anys arrossegant tot allò que mínimament va acumular la classe treballadora, el seu petit paradís. Uns ho perden tot i altres perden un bocí de la fortuna manllevada dels primers. Si no limitem la riquesa sempre hi haurà qui n’acumuli massa.

L’única solució és escapçar les cúpules dominants, tal i com va passar el 1789. Previ a la Revolució Francesa, va haver-hi multitud de petites revoltes en resposta a l’empobriment sistemàtic del poble per culpa d’un estat monàrquic absolutista i medieval, que el dessagnava per un suposat dret de propietat. Avui veiem un món artificial i globalitzat, i comptem petites revoltes, plantades en primavera, i desobediència civil, que farien global, per fi, el nostre particular 14 de juliol.

Els detonants són clars: la pobresa generalitzada a nivell mundial. La corrupció, ja no sols aplicable als pobles llatins. L’enriquiment desmesurat d’una ínfima part de la població. La legislació en defensa dels drets dels rics que sempre és viable. La legislació que és favorable als més pobres, que mai no té els recursos necessaris. Obsessió en demonitzar el sindicats i d’altres associacions que lluiten pels drets col·lectius de les persones. La insistència en radicalitzar fictíciament des de les dretes, els partits que defensen projectes d’esquerres. Intents sistemàtics de retallar els accessos al coneixement, no fos cas que tinguéssim massa cultura per engegar-los a dida. Minvar la sanitat pública per a que sigui un bé privatiu i de classe. Reformes laborals salvatges que acaben legalment amb el nivell mitjà de la població. Sobre explotació dels recursos i les persones. I milers de coses més.

Patiu quan els partits d’esquerra viatgen cap al centre, realment fan una remodelació cap a la dreta i no se’n sabran sortir, s’hi quedaran atrapats. Desconfieu quan els partits de dretes es proclamen i s’anomenen de centre, només busquen vots per via del missatge populista.

No estem sols, som molts i creuen que estem desunits, aquesta és la nostra. Visca la França revolucionària, amunt els pobles que es revelen, visca la Catalunya que no accepta l’ordre de la Monarquia Parlamentària del “Reino de España”.   

Del tot i el per... Conclusió...

Tots els dies que t’has manifestat.
Totes les vegades que ho has somiat.
Totes les respostes a les seves mentides i injustícies.
Totes les consultes, totes les diades.
Tot allò que hem estat.
Tot el que podem arribar a ser.
Tots els que ho volien i ja no hi són.
Tots els que vindran.
Tot allò que hem fet.
Tot allò que volem fer.
Tot, absolutament tot, hi cap dins un sobre, i es guanya en una urna.
Tot només depèn de tu.

Per qui ens va deixar i per qui vindrà,
Per tant insult, tanta amenaça i tanta por.
Per les andanes plenes de gent esperant.
Per aquelles maletes de cartró i aquelles sabates gastades.
Per la memòria d'aquella derrota.
Per tant fred, tanta pluja i tanta calor en una paradeta.
Per qui ja no ho pot veure i per les llàgrimes que va vessar.
Per tant sospir i tanta indignació davant de la tele.
Per la República.
Per tanta mentida i tanta traïció.
Per poder parlar com es vulgui i del que es vulgui.
Per tants que esperen que guanyem per alçar-se ells.
Per demostrar que sí que es pot més enllà d'un plató de televisió.
Per canviar-ho tot i tenir-ho tot.
Per equivocar-nos nosaltres i no esperar que ningú s'equivoqui per nosaltres.
Per tanta espera i tanta pèrdua.
Per aquella persona que tant t'estimava i que tant et va demanar que ho aconseguissis.
Pel més bell dels llegats que es poden deixar.
Per no haver de donar més explicacions de qui ets i per què ho ets.
Per demostrar que al carrer es guanya i es perd tot.
Per les abraçades, les rialles i les mirades a les diades.
Per no tornar a explicar per què a Catalunya es parla català.
Per no avergonyir-nos més dels presidents espanyols.
Per veure un PPSOE ser el que fa molt que hauria de ser: intranscendent.
Per no tornar a despertar-nos pensant quina portada de quin diari ens insultarà aquest matí.
Per no haver de reconèixer cap altre rei que no sigui aquell que càpiga als teus braços i et digui “papa” i “mama”.
Per no veure tanta indignitat camuflada de suficiència.
Per tenir una dreta decent i una esquerra valenta.
Per viure en un país on votar no sigui una “amenaça”.
Per aquells nens que no es mereixen que no ho aconseguim.
Per aquella gent gran que es mereixia haver-ho aconseguit molt abans.
Per començar-ho tot amb tot.
Per guanyar un país.
Per recordar-ho tot cada cop que hi ha eleccions.
Pel demà, no podem fallar
Per la república catalana.
Per tu, per mi, per ells, per tothom.

Aviam, t'has de fer un reciclatge, si vols defensar l'estatus quo, hauràs de trobar raons lògiques fora dels sentiments i les pors....
Les raons econòmiques que t'oferim són de prou pes perquè no tinguis cap dubte. I tranquil, els grans magatzems i empreses tenen a Catalunya, un pulmó igual al dels bancs, no marxaran, els seus beneficis.neixen als rius de les nostres butxaques..
Votar partits que defensen l'independentisme, no t'ha de fer por, ans el contrari, t'ofereix una oportunitat que no pots menysprear...

NOMÉS EN 180 ANYS: DE 1835 A 2015 - CATALANS A LES URNES!

NOMÉS EN 180 ANYS: DE 1835 A 2015

CONSEQÜÈNCIES DE L'OBTÚS PENSAMENT DE L’ESTAT ESPANYOL I PARAL·LELISMES

1835:

• Situació: Malestar pel xoc entre liberalisme i absolutisme, en l'entorn de les guerres carlines, i de crisi econòmica. Culpabilització de l'Església per la seva excessiva influència a l'Estat. Menysteniment de les classes populars i treballadores.
• Perjudicats: La classe treballadora.
• Detonant: Inauguració amb un mal espectacle de la Plaça el Torín.
• Conseqüència: Bullangues del 1835, principalment a Barcelona i Reus. Crema de convents i esglésies. Liquidació d'alguns funcionaris i de part del clergat, per estar vinculats als liberals o als conservadors.

CONSEQÜÈNCIES DE L'OBTÚS PENSAMENT DE L’ESTAT ESPANYOL I PARAL·LELISMES

1909:

• Situació: Després del fracàs del colonialisme espanyol a Cuba i Filipines, en un entorn de crisi econòmica, es prepara una imminent guerra contra el Marroc. Les places espanyoles del Nord d'Àfrica, eren percebudes a Catalunya com una qüestió aliena, pròpia de la política Madrilenya, Anticlericalisme latent, per la posició de l'Esglèsia i sindicats afins, de frenar el moviment obrer de base progressista.
• Perjudicats: La classe treballadora.
• Detonant: Mobilització de reservistes, molts d'ells ja amb família i majoritàriament catalans, Es permet a les famílies riques pagar per dispensar els fills, unes 1.500 pessetes. Sou mitja d'un obrer 5 pessetes.
• Conseqüència: La Setmana Tràgica a Barcelona i d'altres poblacions. 18 de juliol primers incidents al port amb suport dels partits republicans i socialistes. 21 juliol, després de la mort de 300 reservistes, vaga i aldarulls. Reacció del Ministre de Governació, declara l'estat de guerra i la suspensió de les garanties constitucionals a tota la província de Barcelona. Reacció del poble, 250 barricades a Barcelona, crema d'edificis religiosos (convents, esglésies i escoles), assalt de comissaries. L'exercit es nega a anar contra els revoltats. Es una revolta obrera i republicana, l'Estat la titlla de separatista.

CONSEQÜÈNCIES DE L'OBTÚS PENSAMENT DE L’ESTAT ESPANYOL I PARAL·LELISMES

1936:

• Situació: Crisi econòmica mundial d'entreguerres. Govern democràtic, d'esquerres i republicà, elegit a les urnes pel poble per sufragi universal. Cop d'estat de les dretes.
•  Perjudicats: La classe treballadora.
•  Detonant: No acceptació de la situació, per part de les dretes, l'Església, l'aristocràcia i part de l'exercit, de la pèrdua dels seus privilegis, ni de la democràcia. Insurrecció a Melilla 17 de juliol. Cop d'estat 18 de juliol.
•  Conseqüències: Guerra Civil 1936-39. Més de 500.000 morts. Aniquilació del pensament plural. Destrucció massiva d'infraestructures i de l'economia.
• Dictadura 1939-1977. “Ajusticiaments, assassinats i desaparicions forçoses”: a l'entorn dels 200.000, malgrat l'Estat ha ocultat sempre les dades. Milers de foses comunes, moltes als vorals de les carreteres. “Represàlies”: Contra qualsevol que no fos afecte al règim o en fos senzillament sospitós de no ser-ho. Camps de concentració amb treballs forçats; presó; espoli del patrimoni econòmic, intel·lectual o cultural. Intent d'aniquilació del coneixement, de la igualtat de gènere, de les cultures diferents, de l'homosexualitat, del laïcisme, del pensament polític plural, de la interrelació amb l'estranger...

CONSEQÜÈNCIES DE L'OBTÚS PENSAMENT DE L’ESTAT ESPANYOL I PARAL·LELISMES

2015:

•  Situació: Severa crisi econòmica mundial. Democràcia des del 1977. Transició en dubte. Creixement del sentiment independentista a Catalunya. Crisi de la configuració de l'Estat espanyol. Corrupció politico-econòmica desbocada. Milers de milions llançats en infraestructures inservibles, infrautilitzades i deficitàries.
• Perjudicats: La classe treballadora.
• Detonants: Des del 2010, negacions continuades a buscar una solució a l'encabiment insostenible de Catalunya dins d'Espanya. Greuge comparatiu permanent amb el tracte respecte d'altres CCAA dins l'Estat. Catalunya és la Nació sense estat amb més dèficit fiscal de tota Europa. L'ofegament, social, fiscal, d'inversions, polític, cultural per part de l'Estat vers Catalunya. Insults i menyspreus continuats. Incompliment permanent dels pressupostos estatals vers Catalunya, sobre tot en inversions d'infraestructures. I la gota que vessa el got, rodalies RENFE.
• Conseqüències: Quantes provocacions necessites més, per fer el pas definitiu. No calen ni violència, ni desqualificacions, només cal sortir al carrer per votar, per fer fora a liberals, neoliberals, feixistes, neofeixistes, monàrquics recalcitrants, religiosos fanàtics, i polítics dedicats al xou televisiu. Ja no cal vessar més sang, vessem les urnes de paperetes amb opcions que defensin la nostra terra. Que hi haurem de posar als llibres d'història?

CATALANS A LES URNES!

Més enllà de les nostres capacitats cognitives. Polítics i altres bèsties.

Els humans, més enllà de les nostres capacitats cognitives, ens formem de totes les experiències, informacions i aprenentatges que anem rebent al llarg de tota la nostra vida. Tot això configura el nostre pensament, les nostres idees, i aquests i aquestes són variables, modificables, i emmotllables a les circumstàncies canviants de l'entorn de cada un dels éssers que configuren aquesta humanitat. No naixem programats en el pensament, pot ser si que hi hagi trets de comportament en herència, però no de pensament.

Posem pel cas els polítics. No en neixen i no haurien de ser, especialment, hereus del pensament dels seus avantpassats. De la política se n'hauria d'entrar i sortir, i evidentment no hi hauria d'haver cap branc consanguini dedicat professionalment a crear una estirp  familiar per l'enriquiment del clan.

No són humans més avançats, no són humans diferents a la resta, senzillament el seu pensament es correspon a l'experiència viscuda, a la informació rebuda, i als aprenentatges participats. L'error d'algun d'ells és pensar, que la gent els seguirà sense haver rebut les mateixes formacions. 

Polítics i polítiques, en som tots. Uns se'n dediquen professionalment, uns altres de manera altruista o circumstancial, altres només expressen idees sense participar-hi més enllà de les convocatòries a les urnes. i uns altres se'n distancien.

Però hi ha moments a la vida, que hom ha d'ésser actiu i no pot deixar en mans dels habituals, les decisions que afectaran el seu futur i el de la seva descendència, fills o nets si en té.

Ens hi juguem molt per deixar-ho en mans d'aquells que han volgut fer de la política, un estil de vida per arrapar-se al poder. Famílies que fa cinc-cents anys que ens pressionen i se'n aprofiten, i d'altres que intenten crear nous feus per constrènyer les nostres llibertats de ciutadans.

Tots heu sentit que a l'època medieval, els feus eren la fórmula de funcionament normalitzada. Era una forma de vassallatge, de dependència, de servitud i subjecció de les persones. Ara depenem dels ingressos regulats, de les hipoteques o els lloguers, dels preus d'articles i serveis bàsics regulats per mercats despietats, etcètera.

Els territoris per créixer humanament, necessiten de l'aportació de tots, i no tan sols en forma d'imposts i taxes, sinó de l'empenta de la gent i del pensament consensuat de tots.

Ara és el moment, ara és l'hora de fer un nou país, amb fórmules més actuals i humanes, modernes des de l'òptica dels seus habitants, i no de la dels seus avantpassats o de les famílies que ara ens governen a l'ombra d'uns polítics titelles.

Si mireu l'espectre de l'imaginari polític als parlaments o el senat, hi trobareu molts cognoms repetits durant dècades i fins hi tot segles. Alguns d'ells han passat de la cort a les corts, canviant de cognoms però no de títols nobiliaris. Per tant no són ídols, ni imatges, ni tan sols figures santificades, als que calgui venerar en cap lloc sagrat. No són a la nostra imaginació, són de carn i ossos, i no, tant sols un imaginari espectral.

FAMÍLIES AMB NEFASTA TRADICIÓ

http://www.racocatala.cat/forums/fil/155039/50-families-mes-importants-catalunya

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/economia/nomes-families-espanya-gestionen-32000-milions-deuros-2787019

http://www.cgtcatalunya.cat/spip.php?article9919#.VZjmNvntmko

http://www.economiadigital.es/cat/notices/2015/05/-forbes-situa-ana-boti-entre-les-dones-mes-poderoses-del-mon-73600.php

Bé, hi ha moltíssims articles que en parlen, només cal buscar-los, Ara ho tenim a les nostres mans.

Recordeu aquest vell acudit? riem, però canviem el rumb de les nostres vides...

Va Franco, resucita, y se encuentra con el vigilante del Valle de los Caídos:

- Pero, ¿cómo es posible? – pregunta el vigilante.

- ¡Deje de extrañarse y dígame! ¿Quién manda ahora en España?

- Mandan los suyos, Excelencia. Mire, de presidente, Aznar.

- ¡Buen periodista Manuel Aznar Zubigaray! Escribió “Historia Militar de la Guerra en España”.

- ¡No! El nieto del periodista.

- ¿Quién es el portavoz del Gobierno?

- Pío Cabanillas.

- ¡Muy inteligente, si señor! ¡Cabanillas Gallas! ¡Mi ministro de Información!

- No, el hijo.

- ¿Quién está de embajador en Marruecos?

- Arias Salgado.

- ¡Bien! Mi otro ministro de Información y Turismo, Gabriel Arias Salgado.

- ¡No! El hijo.

- ¿Y quién anda por Castilla-La Mancha? ...como me gustaba cazar por sus inmensas fincas

- Adolfo Suárez.

- Muy buena elección, a ese chico, Adolfo, le nombré Secretario General del Movimiento y tenía un futuro prometedor. Podría haber llegado mucho más, incluso a Presidente del Gobierno, y no conformarse con una región.

- No, mi General, es el hijo, Adolfo Suárez Illana.

- ¿Y en Vascongadas y Cataluña, cómo van las cosas?

- Ahora las regiones se llaman autonomías y el ministro que las coordina es Jesús Posada.

- ¡Posada Cacho! Mi fiel gobernador civil de Soria.

- ¡No! El hijo. Y Oreja es el representante del partido del Gobierno en Vascongadas.

- ¡Hombre, mi fiel Marcelino!

- No, el sobrino.

- Bueno, y en Galicia, dime: ¿Quién está en mi Galicia natal?

- Fraga.

-¿El nieto?

- No... ¡¡¡ El de siempre !!!"

Salut, força i república.

ENDOFòBICA ? ? ? XIULADA ? ? ?

He trobat aquesta petició a change.org, i només vull fer unes consideracions.

1. Hi ha llibertat per fer les peticions que un vulgui. Però malgrat la paraula "endofòbia" o "endofòbica" no surt al diccionari de la RAE ni al DIEC, hom li ha donat un significat que ve a dir que és el menyspreu a un mateix, i l'odi a la pròpia raça o a la pròpia cultura.
2. Bé, queda clar que l'auto-odi, no sembla que pugui emparar-se en aquest concepte, a menys de que no sàpigues qui ets o que hagis comés alguna barbaritat de la que te'n penedeixes, i no és el cas dels que varen xiular al camp, als bars, al carrer, a casa o des del balcó.
3. Odi a la pròpia raça, terme ja per ell mateix desagradable, crec que aquesta qüestió no pot ser considerada, doncs molts de nosaltres, vivint al bressol mediterrani i a Europa, som, com vulgarment diuen, uns mil llets.
4. El tema de la cultura, queda clar que no som estrictament de les mateixes cultures, tenim llengües diferents, tradicions i costums diferents, es a dir, que el conjunt dels símbols, valors, normes, models d’organització, coneixements, objectes, etc., que constitueixen la tradició, el patrimoni, la forma de vida, d’una societat o d’un poble, no coincideixen del tot amb els que organitzen aquesta recollida de firmes.
5. Per últim, al final de la petició, com sempre ho trobem a change.org, hi ha la possibilitat de denunciar per contingut no apropiat, i si la definició de la petició ja ho és, més val que no llegiu els motius pels quals els 50.000 signants creuen que ho han de fer.

CARTA OBERTA ALS MILITANTS D'UNIÓ

Cada cop que a Catalunya assolim un nivell de maduresa política suficient, i aquest coincideix amb una època de greuges aberrants per part d’Espanya, s’inicia un camí abastament anhelat pel poble d’ara i de sempre, al nostre país. El camí cap a la independència requereix trencar amb els sentiments que encara lliguen algunes persones a aquell país que els castiga. En situacions de violència, diuen que la víctima sol justificar l’agressor, buscant el costat amable de qui l’ofega, sobre tot si hi va haver vincles sentimentals, fins que hom arriba i li obre els ulls a qui pateix per la seva vida i li revela el monstre que l’està anul·lant.

Ahir vàrem veure com UDC tornava a mostrar el seu costat indefinit respecte del procés madur d’independència. Sempre apareixen grups porucs, que busquen soterrar túnels que els permetin el retorn a l’Espanya que els castiga. Aquesta síndrome és el reflex d’aquells que han patit l’agressió i tornen a admetre a l’agressor, perquè no són prou madurs per admetre que poden ser independents de la seva antiga parella. L’únic que cal doncs, és fer-los veure que SÍ són capaços de viure en llibertat sense la seva antiga parella, que SÍ poden viure a l’habitatge que ja tenen i que és seu per dret, i que han d’aprofitar tot el que deixa l’agressor quan marxa i dictar-li una ordre d’allunyament.

Evidentment al seu Manifest Fundacional del 1931, optem per una Catalunya plenament autònoma que recuperi la plena llibertat dins d’una Espanya Federal. Crec que després de 83 anys, al novembre 84, cal que canviïn la vocació federalista per la independentista, doncs se’ns ha demostrat abastament que les intencions de l’Estat espanyol, no passen pas per permetre que l’evolució del seu país, derivi cap al model federal, i que l’objectiu és la re-centralització i l’espanyolització dels nostres usos i costums, és a dir, un genocidi cultural, tal i com han descrit diverses personalitats internacionals, que demanaran al PEN Internacional -membre consultiu de les Nacions Unides- que faci arribar a la comissió de Drets Humans de l'ONU aquest greuge.

Senyors d’Unió, no els demanem que dubtin més, els demanem que facin un retorn a la realitat i perdin les pors per iniciar definitivament el traspàs cap al país que mai havíem d’haver deixat de ser, CATALUNYA.

http://www.racocatala.cat/forums/fil/151725/manifest-fundacional-dunio-democratica-catalunya

Pensament segon i tercer trimestre 2014

01-04-2014 No tots els Skins Heats asiàtics són monjos...

02-04-2014 N'hi ha que són tan liberals que aparquen a on els hi rota.

03-04-2014 Darrerament el "Gobierno de España", diu que som deficitaris, que estem subsidiats, que rebem més del que aportem. Jo dic, doncs deixin anar el llast, que no volem fer nosa, adéu Espanya adéu.

11-04-2014 Avui en faig 49, i com diu ma muller són els quaranta i tots... I amb els 49 continuo fent el que cal, o no?

12-04-2014 A esto no debieran llamarlo revolucionario, si no que tendría que ser nuestra actitud habitual, la reclamación permanente de nuestros derechos és un deber.

12-04-2014 A cops els que més critiquen són els que més practiquen.

21-04-2014 Les agressions, les hem d'assumir sense tornar-nos-hi, ens aparten del camí si ho fem, i no volem que s'allargui.

01-05-2014 Et sents crispat o exasperat? Jo crec que no. Hi ha discussió sobre temes polítics. I si, hi ha crispació per la situació social que ha provocat la crisi capitalista. Però no pels anhels de molta gent d'aquest país, respecte de l'organització política que uns, molts, volem.

05-05-2014 PPSOE dos rius que mesclen les seves tèrboles aigües per fer una mateixa sagnia.

05-05-2014 Les grans multinacionals de la moda, no sols exploten els treballadors, com els que van morir a Bangladesh, sinó que rebenten les fonts bàsiques de la vida, contaminen l'aigua i l'aire profusament. 

07-05-2014 Si els votes (PPSOE), ets qui cuina el xoriço?, o, ets el xarcuter especialitzat? Vota altres grups, fuig del bipartidisme.

08-05-2014 Avui he vist un vídeo a on un pare a l'atur feia un símil futbolístic sobre el suport que l'equip-família ha de donar al que no troba feina. I les famílies monoparentals o desestructurades, o amb discapacitats o depenents, els hi aportaran algun membre per poder jugar en condicions? No sols és necessària la família o un entorn propici, sinó també un estat ben gestionat, que empari la gent més necessitada o dèbil.

08-05-2014 Contracorrent, NO!      Trencant la presa torna a rajar el riu...

21-05-2014 Encara dubtes de a qui has de votar, de moment ja saps a qui no cal fer-ho...

02-06-2014 Per fi el rei Juanca abdica, ja ens cau a sobre un altre Felip, que és el mascle primogènit. Que no ens passi res!.
Gràcies a la moguda monàrquica, avui hem tingut un altre dia de "rei"vindicació.

03-06-2014 Ningú, amb dos dits de front, entendria cap despesa per coronar en Felipe (vi), ni tan sols amb el patrocini dels cellers de La Rioja.

30-07-2014 Poques persones en poden parlar d'honestedat fiscal. Els que creiem tenir-ne el dret, perquè sempre hem exigit de pagar tots els imposts, encara que pensem que es gasten i reparteixen malament, som els que exigim que es faci net, sense amnistia ni indult, ni per a monarques, ni polítics, ni empresaris, ni aristòcrates, ni autònoms, ni déu, ni la mare que els va parir a tots, ni per tu ni per mi.

05-08-2014 Si us hi fixeu, aquests dies s'han intensificat, sense mesura, els atacs als símbols o persones que defensem altres maneres de pensar com la d'un país independent. A Ses Illes, al País Valencià, també a l'Aragó i sobre tot a Catalunya, s'estan produint atacs feixistes, als que hem de respondre amb serenitat. En poc temps podrem passar de nomenar-los atacs feixistes a atacs terroristes, i aplicar-los les lleis antiterroristes més severes, això sí, tan democràtiques com les que han aplicat fins ara els governs espanyols...

10-08-2014 Ja clareja, fa estona que ha començat un nou dia, i no sembla gaire diferent als ja passats..., si, la vida, quin luxe...
No, no penso, només transito per la nit...
Foscor tranquil·la, llum fixa, núvols de coixí, somnis de grandesa...
Cel negre, llum aïllada, pensaments serens...

12-08-2014 Ha mort el capellà Pajares. Gràcies al Gobierno del PP per intentar estendre la malaltia com a pandèmia i.posar en risc, innecessàriament, a l'equip sanitari que l'ha atès...

Pensaments primer trimestre 2014

11-01-2014 Espurnes..., fa dies que us penjo articles dels que faig comentaris,  en la línia de que moltes revoltes han començat gràcies a espurnes, poc relacionades amb la situació de crisi de cada moment, però que han fet besar el got.

26-01-2014 Ja sabeu que en Cristobal Montoro, Ministre d'Hisenda ha anunciat, a la convenció del PP de Catalunya, que un grup d'experts treballa en el canvi de la metodologia per a calcular las balances fiscals, que passaran a nomenar-se "cuentas públicas regionalizadas" i es publicaran al març. Diu que el 31 de gener presentarà a Girona el nou model. L'objectiu és que serveixin per contrarestar les balances fiscals que Catalunya utilitza per a denunciar el dèficit fiscal.

Havia promès, que presentaria aquestes balances a la convenció d'aquest cap de setmana, i no ho ha pogut fer perquè cap dels càlculs que pot trobar afavoreixen les seves posicions. 

Sense cap vergonya, fa aquest pas per crear una nova acció d'eginyeria comptable i financera, tant poc ortodoxa com les seves pròpies actuacions.

Montoro: "Estamos superando la crisis en España gracias a Cataluña"

26-01-2014 Rajoy ens ha dut el seu pla, ho ha dit molt clar, mentre ell sigui Presidente del Gobierno del Reino de España, no deixarà exercir el dret a decidir el nostre futur, mitjançant una consulta democràtica, per tant ens ha anunciat la seva pròxima i irrevocable dimissió.

29-01-2014 De vegades, voldria que la natura em tornés a integrar, i dir-vos que jo ja no parlo humà. M'hauré d'esperar a la mort?, o, ho podré fer abans? Viure entre dos móns, el que voldries i el que ens toca viure. Cal tornar a les arrels per sentir-nos integrats al món, un món del que no en som propietaris.

29-01-2014 Contra l'economia submergida, en un nou país, en faríem neteja. Per educar la gent a contribuir-hi cal de convèncer i ser realista, fer un mirall dels diners rebuts i els diners invertits.., sense esquerdes al vidre.

02-02-2014 Hom pot mostrar-se més o menys indiferent o afligit, per la mort d'una persona. Que Aragonés hagi finat, és una notícia, per a mi, de poca transcendència, malgrat el respecte que mereix com a persona. És per això que, em subleva que sigui la notícia de capçalera d'alguns mitjans genèrics de tv, ràdio o escrits. Això em fa pensar si la trajectòria professional d'aquesta home és suficient per aquest personatge, una persona de la qual tots recordem imatges d'assetjament als seus jugadors amb una xuleria esparverant, inclòs aquell cop que va insultar en un entrenament un jugador de raça diferent a la seva.

06-02-2014 Solteros y faltos de amor de pareja, uniros contra el horrible evento consumista de chorradas sanvalentinianas, festejad vuestra singularidad a salto de cerveza y la promiscuidad que ofrezca una buena borrachera.

10-02-2014 L'any 2006, en plena sequera, va nàixer la meva filla. El primer cop que va rebre gotes d'aigua de pluja a la seva cara, va ser un experiència que mai no podré oblidar. Jo la duia en braços, i ella semblava no entendre res del que passava, estirava les mans i obria els ulls mirant al cel, li era del tot incomprensible.

15-02-2014 Fantàstic!, sempre ideo fantasies per donar explicacions diferents a fets aparentment evidents, això eixampla el pensament i permet formar els que t'envolten i a tu mateix. No tot és el que sembla.

15-03-14 Segur que jo, tinc sang àrab, jueva, ària o ibèrica. Els catalans ens hi sentim i punt, no és un tema territorial, és un sentiment social i això és el que no entenen.Els nacionalismes sempre s'havien basat en purs fets de casta o territori, ara és un tema social, de la societat catalana.

16-03-14 Aquí hem de creure? Ens balla el pensament? Un país sense diàleg genera manipulació i ocultacions, per part de tot-hom. Sense diàleg s'ha de prendre decisions unilateral.

30-03-14 Diàleg? Jo ja no hi sóc a temps. Només estic disposat a acceptar un mediador internacional per negociar el retorn de la llibertat des de la independència.

(anteriors no publicats) 
* Davant una malaltia greu d'un fill, que fàcil seria que, el pediatra del nen, receptes i donés la baixa als pares per poder-lo atendre ...

* Ahir parlàvem del cost del casament de dues persones que només són éssers vius, i que fan una despesa incorregible, per molt que uns pocs s'enbutxaquin aquestes riqueses. Avui tenim un altre dispendi que el paguem nosaltres amb els diners que rep l'Església dels nostres imposts. Mentre Càrites ha de reduir inversions els seus caps rebenten diners beatificant cadàvers. Quin cost té aquest casament amb la mort?
La il·lusió i l’alegria de la mort campa per tot arreu. Veneren morts i maten perquè en venerin... Desenterren J Pau II, maten la família de Gadafi, maten l’Ossama, maten Bildu... quines reaccions esperen. De moment les d’alegria a la premsa i les ràdios. Esperem que els plors dels seus familiar no en seguin els nostres plors.

* Les perruqueries són la causa més habitual de divorci, si elles es fan la permanent, ells són transitoris?

* La Revolució francesa i el maig del 68 quedaran eclipsats en les cròniques de la història, comença una nova era, ..., qui no estigui preparat, que es prepari per aquest viatge...,

* Ja pren el caire de moviment mundial no dono abast per llegir totes les poblacions a on els seus ciutadans han sortit al carrer, arreu de tot el món, ho he dit be, arreu de tot el món... Siguem fidels al pensament pacífic i no caiguem en provocacions. La revolta ja és més que un èxit...

*  Indignació és poc...

27 / maig / 2011 a les 23:26

PúblicAmistatsNomés joPersonalitzatAmicsents juridics o noMostra totes les llistes...entorn fumanal + labuerdaentorn st ignacientornentorn plens + peig +entorn ccoo+cecentorn eugenientorn valènciaFamíliaConegutsTorna enrere

felip.puig@parlament.cat

NO crec que voleu entendre perquè hi són allà aquesta gent. Això si, sou molt comprensius amb l'acte de barbàrie d’una policia mal manada. Amnistia Internacional ja investiga, el Síndic de Greuges investigarà d’ofici, i a mi les imatges m’han regirat l’estómac. Sí, ocupen la via pública amb el consentiment implícit de l’Ajuntament , la Generalitat i la “Delegación del Gobierno del Reino de Espanya”.

Han actuat de manera desproporcionada, amb l’objectiu clar d’endur-se tot allò que els ha semblat, pals, perillosíssimes pancartes, ordinadors, tot el menjar de la cuina, tota la cuina, les tendes, els sacs, cartrons, etc., i hi han deixat ferits, odi, una flama encesa cap a la violència, un efecte crida, la indignació de molts altres ciutadans que fins ara no reaccionaven, etc.

Evidentment la misèria s’ha escenificat en roda de premsa, i ara aquells que heu votat als convergents encara esteu més contents d’haver-ho fet, (de fons ja es senten els somriures connivents des de Gènova).

Sortiu al celebrar les vostres victòries, rebenteu les Rambles com sempre i estomaqueu als seguidors d’altres equips, que això es tolera millor.

DESHONRA EN LA FRONTERA; LA SEÑORA + Y LA SEÑORA -

DESHONRA EN LA FRONTERA

Dos mujeres de mediana edad, amigas de toda la vida y después de muchos meses, se reencuentran al cruzar la plaza mayor de su pueblo, volviendo del mercado donde la pobreza y la pena luchan con los olores de las especias.

-¿Dónde vas con esa cara? ¿Acaso has perdido tu sonrisa de perlas blancas?

-Y tu familia, ¿seguís cómo siempre?

+Ciertamente he perdido mi sonrisa y mi alma.

+Mi hijo mayor, quiso huir del sin futuro y perdió la vida, ¿creo?

+Y digo creo, porque sus compañeros de viaje me dicen que murió, engullido por las aguas de la mezquindad.

-Pero, ¿qué pasó?

+Creyó que, para ayudar a la familia, debía viajar al paraíso en búsqueda del maná, de un trabajo que le permitiera ejercer de ingeniero, para eso se había preparado durante tantos años, en la universidad que tanto nos costó pagarle, ya sabes.

-¿Qué me dices?, no pudo encontrar trabajo aquí.

+No. Ya sabes que nunca fuimos una familia de suerte, ni los gobernantes nos consideraron desde que el abuelo participó en las revueltas de años atrás. Ninguno de mis siete hijos ha podido conseguir prosperar más allá de la miseria de tener que vivir con nosotros y nuestra vil pobreza.

+Invertimos todo lo que teníamos en pagarle los estudios al mayor, y ahora nuestro esfuerzo ha fracasado. Tuvimos que pedir un empréstito para costearle el viaje en camioneta hasta la frontera, y allí perdió la vida. Nunca pensamos en que debíamos enseñarle a nadar, total para eso existen la barcas que él diseñaba.

+Mis seis hijos vivos, sus hermanos, vagan por las calles sin ánimo de nada, su referente sigue perdido y sin futuro.

-¿Y su padre?

+¿El del mayor?

-Si.

+No debe saber ni que su hijo ha desaparecido. Ya sabes que desde que perdió su trabajo en la fábrica alemana, cuando la compraron los chinos, se hundió en la barra del bar para liquidar su vida con licor de caña o de palmera.

+Suerte que el padre de mis pequeños, nos anima y trabaja, si no ¿cómo íbamos a poder vivir?, pero no nos llega para todos.

-Y, ¿qué pensáis hacer?

+Haber, si el segundo pudiera intentar el viaje. Ya no sé quién nos va a fiar. Si no, tendremos que vender a la niña de once, para que se case con algún viejo del pueblo. No nos fiamos del que vino a buscar a la de quince, para que fuera a trabajar a Europa como sirvienta de una casa rica. Ya sabes lo que paso con la hija de los del Moundé, que acabó secuestrada y con muchas deudas, total para prostituirla contra su voluntad, para vergüenza de su familia. Acabo suicidándose, ya lo sabías ¿no?

-Sí, ya lo sabía, y desde entonces lloro por ella, era mi ahijada.

+Caramba, no era consciente de ello. Lo siento por todos. Como ves, la mala suerte cayó hace ya demasiado tiempo sobre nuestro pueblo, y no nos dejarán salir del agujero en el que nos metieron los primeros invasores, perdón quiero decir colonizadores.

-En fin, cuando sepas con certeza que pasó con tu hijo, ya me dirás…, a ver si podemos honrar su alma para vuestra tranquilidad y su memoria.

+Cuando la guardia de la frontera se digne reconocer a los muertos ya te vendré a buscar para el velatorio. Gracias por escucharme, me hacía falta.

-¡Qué dios os proteja!

+Dios ya se olvidó de los pobres, le damos demasiado trabajo. Besa y abraza a tus hijos cuanto puedas, que no sabemos que muerte les depara.

TRADICIONS: enretirar el pessebre.

TRADICIONS

Ja ens acostem a la Candelera, dia en que es rememora el ritus jueu de l'ofrena d'espelmes (candeles de cera), justament 40 dies després del Natalici de Jesús, quan aquest va ser presentat al temple de Jerusalem i quan es va fer la Purificació de la seua mare, Maria de Natzaret, ritus imprescindible passada la quarantena del part, i que permetia la relació social amb l'entorn.

Tradicionalment el dia 2 de febrer es marca com el dia en què cal desmuntar el pessebre i, per tant, el moment en què es dóna per tancat el cicle de Nadal iniciat, prèviament, amb l'Advent amb tantes espelmes com setmanes queden fins el Nadal.

La Presentació del Nen Jesús i la Purificació de Maria, és una de les festes més antigues, en reconeixement a Maria, que es fan durant tot l'any. Va ser introduïda a la litúrgia cristiana pel papa Gelasi I l'any 496. El Papa Gelasi I va introduir la festa com a continuació de diverses tradicions gregues i romanes que se celebraven per aquestes dates. Com sempre passa, totes les festes cristianes són hereves de tantes altres festes paganes.

Aquest petit relat, m'ha fet recordar el nom de Haile Selassie, conegut com el Messies Negre. El Crist nou vingut, gran referent per a la religió rastafarian, que segueix la Bíblia amb una visió particular dels seus versicles, clar que també és particular la interpretació que en fan els cristians, en les seves múltiples i diverses branques.

Vaja que aquest cap de setmana enretiraré el pessebre. 

Fa 22 anys vàrem comprar el naixement, i ara, comptem amb gran nombre de peces, i coincidim amb un munt de pessebristes que, gràcies a la labor de "Les figures de la Mª Aurora", any rere any, anem ampliant aquesta simpàtica representació. Veureu que hi ha molts models de pessebres i gran imaginació en cada un dels artistes, i així els hem de dir, per les mostres que ens fan anualment. Però tot ho basem en les característiques figures que habiten a Betlem. En resum tot plegat és una fantàstica tradició. 

Fins el NADAL vinent!

("clic a sobre de la primera foto i ho podreu passar com en una galeria de visualització")