CARTA D'UNA MARE O UN PARE QUALSEVOL DE ...

CARTA D’UNA MARE O UN PARE QUALSEVOL DE CANOVELLES

Ja fa molts anys, vaig decidir que, potser en contra de la seva voluntat, faria venir al món la meva descendència. Una de les coses que vaig plantejar-me immediatament, va ser quin tipus d'educació voldria que rebessin a l’escola, i una de les primeres coses que em varen venir al cap, foren els obscurs records d'un ensenyament encarrilat pels ferros de l’església i un estat dictatorial i molt conservador. La segregació, l’extrema disciplina, l’ocultació de la diversitat, la memorització repetitiva, l’educació sense explicacions, la manca d'opinió, eren coses que no volia per als meus fills. Tant mateix, vaig invocar dades rellevants de la meva infantesa i dels resultats d'aquella educació. Un cop posat tot en una balança, vaig determinar que l’educació pública que els podíem oferir en l'actualitat, garantia més avantatges. Un entorn d'igualtat d'oportunitats, una educació no doctrinal, unes infraestructures adequades i de qualitat, a nivell humà, d'instal·lacions i de materials didàctics, eren prou pes per inclinar-me a prendre aquesta opció.

Moltes mares i pares, com jo, per aquestes o d'altres raons, vam optar per aquest projecte de vida i educació. Molts estem àmpliament compromesos amb els centres educatius, mitjançant les AMPES, i amb els seus representants (professors, EAP, inspectors i d'altre personal), que dia a dia ajuden a formar els nostres fills i el futur d'aquest país, i que tan necessiten de la nostra col·laboració.

Contribuïm a l’Estat amb els nostres impostos, i esperem que els gestors, en facin un ús adequat, per satisfer les nostres necessitats. En aquest cas per a uns dels seus destins més sagrats, l’educació i l‘ensenyament, que haurien d'estar pel davant de molts d'altres, doncs són la millor inversió. No caldria de recordar-los  l’article 26 de la Declaració Universal dels Drets Humans, els articles 10 i 27 de la Constitució Espanyola, ni els 21 i 131 de l’Estatut d'Autonomia de Catalunya. L’educació i l’ensenyament dignifiquen la persona.

Es per això que quan aquests drets reconeguts són retrinxats, hem d’alçar la veu i recordar-los els seus deures davant les lleis i el poble. NO podem acceptar les mal dites retallades en ensenyament, doncs en realitat són l’incompliment dels seus deures com a gestors i governants.

Retallar en ... significa:

...ensenyament: significa hipotecar i malferir el futur de tot el país, i el país som les persones.

...la contractació de mestres: significa tenir menys personal i no poder cobrir les necessitats reals; que no es cobriran els primers dies de la baixa per malaltia; que no es podran cobrir totes les necessitats especials als centres; que apuja la ràtio d'alumnes a les classes; que no es podran fer activitats externes en molts casos; que s’augmentaran les baixes per esgotament o estrès generant un cercle de difícil control; en definitiva, que els nostres fills i filles quedaran desatesos en moltes situacions...

...les necessitats de mestres: significa abaixar la qualitat en l’ensenyament; en el control necessari dels alumnes en la seva formació; augmentar la discriminació dels més febles en dedicar menys hores al suport i a la diversitat; atacar a l’alumnat amb discapacitat o amb necessitats educatives específiques; augmentar els conflictes interns als centres; augmentar l’índex de fracàs escolar que tant els i ens preocupa...

...beques: significa no fer universal l’educació, molts alumnes quedaran exclosos en part o la totalitat de l’ensenyament.

...sous i augmentar les hores de treball lectiu: significa exigir més a un col·lectiu amb índex de baixes insostenibles i que l’administració no sol publicar, és cremar-lo; reduir el sou dels interins, és condemnar-los econòmicament i obligar-los a buscar feines per complementar, inexistents en temps de crisi; que es perdran vocacions i voluntats de fer be les coses, vaja, aquell compromís extraordinari que molt del personal aporta sense remuneració, doncs no és inherent a la seva funció.

...pressupostos en educació: significa fer mal conscientment al país; atacar col·lateralment a d'altres sectors com l’editorial, el del lleure, el del transport escolar, ...; i significa, sens cap dubte, fer mal a cada un dels milions de persones que hi estan relacionades, amb el món educatiu, directa o indirectament.

Ens hem queixat per escrit, hem fet nombroses concentracions i manifestacions, s’han fet masses vagues..., fins a on seran capaços de tensar la corda?, fins a on volen que arribem? Com poden comprovar, no estem adormits i som suficients per colpejar a on els pugui fer mal, no aprofundeixin la ferida.

Icària, Ikaria, Ικαρία, Ikaría i el ser en llibertat

La llegenda d'Ícar sempre m'ha atret, com tantes altres del món de l'antiga Grècia, bressol, en part, de la nostra cultura.

Ícar (en grec, Ίκαρος) fou el fill de Dèdal, geni de l'antiguitat i arquitecte de professió, que va mostrar a Ariadna, com Teseu podia trobar el camí de sortida al laberint que ell mateix havia construït per al rei de Creta, Minos (fill de Zeus i Europa), i a on s'hi trobava el Minotaure (animal mitològic amb cos d'home i cap de toro).

Teseu fou capaç de matar el Minotaure gràcies a la seva valentia i a les indicacions de Dèdal, per la qual cosa el rei Minos, pare del monstre, castigà, a Dèdal i Ícar, tancant-los al seu laberint.

Per poder escapar del laberint, Dèdal va fabricar unes ales, per a tots dos, amb plomes i les subjectà amb cera. Abans de fugir el pare va dir a Ícar, que mantingues una altura mitjana. Si volés molt baix, la humitat obstruiria les ales, i si ho fes molt alt, la calor fondria la cera. Li va recomanar que no es separés d'ell per tal que no li passes res.

El fill començà a volar cap amunt amb entusiasme, de manera imprudent en la seva fugida, buscant cada cop més alçada per arribar fins el cel. La proximitat amb els rajos del Sol va començar a fondre la cera que mantenia les plomes unides i va fer que Ícar caigués a l'aigua, mentre el seu pare el cridava desesperadament, Ícar s'enfonsà al mar i s'ofegà. Finalment el seu pare va trobar les restes de les ales i va maleir els seus invents.

Va soterrar el cos del seu fill i va anomenar aquella terra Icària (i al mar on caigué Mar d'Icària) en la seva memòria. Dèdal va arribar fins Sicília, va crear un temple en nom d'Apol·lo i va oferir les seves ales al déu com a ofrena.

Hi ha altres versions de la llegenda, i fins i tot explicacions d'aparença més real.



Aquesta mítica procedència de l'illa d'Icària, quadra perfectament amb la visió idíl·lica que avui ens ofereix des de l'òptica turística. Aigües netes, poblets petits de pescadors, poca població que està dedicada principalment al turisme, l'aïllament lògic d'aquestes masses de terra envoltades pel mar.

No sabem quina influència va tenir tot això per inspirar en Étienne Cabet. Aquest pensador del corrent anomenat socialisme utòpic, va dissenyar i posar en pràctica un model que pot ser ens hauria de guiar en concebre un nou estil de vida.

En general tot hom, aspira a tenir una vida millor i més còmoda, a nivell de la feina, de la família, de les relacions humanes en general. A ningú li agrada fer feines feixugues que puguin fer les màquines. A ningú li desagrada viure en una casa espaiosa, adequada als habitants que hi ha d'encabir. Molts voldrien viure en un lloc més natural, no tant urbà. La major part de gent vol viure en un entorn d'igualtat.

Imagineu-vos un món a on no hi ha propietat individual si no col·lectiva, ni moneda, ni comerç intern; tots els icarians són iguals, excepte en allò on resulti impossible la igualtat absoluta. Tothom treballa igualment per  la comunitat, que ho reparteix tot a parts iguals sense aplicar distincions de major capacitat o de major igualtat, els més treballadors únicament reben honors i distincions públiques, vaja reconeixement, i més a més fan que les funcions dedicades a la comunitat siguin rotatòries, es a dir avui puc ser el carnisser i demà l'escombriaire o el secretari de la ciutat. Hi existeix la família, però sense ni dots matrimonials ni drets d'herència. Un lloc a on les relacions socials tinguessin una base de respecte exquisida, doncs no hi existirien enveges, però si una extraordinària convivència. Les lleis dependrien de tots, i per això caldria regular-ne la quantitat de població que es pogués encabir en aquestes ciutats, no gaires milers.

El més sorprenent, és que a casa nostra, Cabet, seguit per Narcís Monturiol (si, l'inventor del primer submarí), van conviure en un projecte de ciutat Icària, al Poble Nou de Barcelona, per això al barri hi ha una zona que en diem Nova Icària. En tenim coneixement que fou així durant la segona meitat del segle XIX.

Utopia?, potser només caldria fer una adaptació en alguns aspectes a la vida que avui tenim a les nostres ciutats i pobles, si més no generar alguna tendència.

Curiosament, tenim una altra situació a tenir en compte, a l'illa d'Icària a la Mar d'Egea, un terç de la seva població supera els 90 anys, més a més en condicions saludables. Evidentment un estil de vida ens pot fer tenir una existència més longeva. Les preocupacions, l'estrès, les pressions, vaja, l'estil de fer actual, no és d'acord amb la vida mateixa. Ens consumim en excés, ens esgotem abans que siguem conscients de com ens estem castigant i de que ens perdrem si seguim a aquest ritme poc humà. Ni tan sols els més rics, són capaços d'arribar a allargar tant les seves vides. Sabem que hi ha pobles de muntanya en llocs remots, o potser al mig d'una selva, a on es reprodueix el patró de la longevitat,  i té més a veure amb la qualitat de vida que duen, que no pas amb les riqueses materials que tenen.

LA SUPERMAMÀ

L'inventor del terme "supermamà", hauria de ser condemnat a treballs forçats i forçosos. Pretenem, que les nostres companyes o mares, estiguin al peu del canó davant les llars, les feines o la societat en general, al mateix ritme que aquells que no s'impliquen o fan veure que fan, però que no van. Això sí, la societat exigeix que, a sobre, tinguin un bon aspecte cada matí, que siguin elegants, que no tinguin sobrepès o infrapès, i que la seva psique sigui equilibrada, controlada, i que els seus horaris siguin de i a disponibilitat total. I per sobre de tot que siguin "supermamà", que ens cuidin i s'encarreguin de tot i de tots. Quina barra tenen alguns!

APROXIMACIÓ AL FET VITAL DE LA MORT.

           Com ja sabeu els que em coneixeu de més a prop, sempre he pensat que, l'asèpcia amb la que la nostra societat tracta el tema de la mort, està allunyant-nos del coneixement i de l'assumpció d'un fet que forma part de la vida. Les conseqüències anímiques, que impacten a sobre dels que no viuen aquest fet com a una situació normal, els fan patir en excés per no haver comprés, per no haver-se preparat, per no voler assumir, o senzillament per la solitud, encara que estiguin recolzats i acompanyats.

         Educar els fills en aquests aspectes, no és fàcil, se'ls pot fer referències a la mort quan pregunten o quan els fas participar d'un funeral, un enterrament o quan algú proper fina. Però educar els fills significa tenir una societat més conscient i sana, doncs procurarem que no pateixin en excés l'impacte de la mort d'éssers estimats o propers, sobre tot quan la seva desaparició és sobtada, imprevista. Cal doncs, integrar de nou i de forma quotidiana, la proximitat a la mort, com a fet natural que és.

         M'he tornat a endinsar en aquest tema, perquè a mi em va estar privada l'educació al respecte, sense una voluntat expressa, senzillament l'entorn així ho acostumava a fer. No és el primer cop que m'hi refereixo, però cada cop que hi penso, em venen al cap els meus besavis, els companys d'escola, la noia que vaig negar conèixer i que podia haver estat un gran pas dins la meva vida, el cosí, l'amiga, els pares, ..., tots aquells que van desaparèixer sense tancar correctament un dol que podia haver estat més fàcil, cercles de vides que van concloure sense tancar la porta. Avui procuro que no es repeteixin aquests errors que em pesen, malgrat cregui tenir-los assumits, però mai del tot controlats.

          El detonant de tornar a tocar el tema, han estat tres darrers fets:

• El primer és que he vist algú molt proper, tornant a patir per no haver fet passes d'acostament a algú que ja no hi és, i això ha deixat una porta oberta que li dol, i que espero poder ajudar-lo a pal·liar aquest desencís. Normalment el desconcert sentimental que genera la mort sobtada d'algú és de difícil control.
• En segon terme vaig veure un documental anomenat "Al final de l'escapada", on es tracta el dret a la mort digna que es mereix una vida tan digna com la d'en Miguel Núñez, activista social i polític, un model de vida per a mi, mort el passat 2008.
• I com a tercera qüestió, he descobert una sèrie de 13 programes amb una durada d'uns 15', sota el nom de "El vol de la papallona" emesos en diversos mitjans que parlen detingudament d'un munt de temes que ens poden educar, ajudar a pair la mort quan ens colpeix o ens arriba.
• També fer record d'algun llibre: "La mort una alba", de Kübler-Ross, a on tracta de pal·liar el dolor dels que no han mort, però que pateixen per la pèrdua d'algú, un bon ajut encara que no siguis creient de res. "El llibre tibetà de la vida i la mort", a on podrem fer el lligam per no perdre el fil entre la vida i la mort. Sogyal Rimpoché, igual que altres creients de diferents dogmes o religions ens revela la seva visió ancestral sobre el tema. Podríem afegir qualsevol altre, però aquests em van ajudar.

         Espero que amb aquesta publicació, pugui ajudar a aquells que pateixen per la mort dels que s'estimen o els hi són propers, i que així iniciïn un camí més planer. No cal que ho veieu en un sol dia, podeu anar clicant de mica en mica, en qualsevol cas tot us serà profitós.

"AL FINAL DE L'ESCAPADA"  http://www.tv3.cat/videos/3907370

"EL VOL DE LA PAPALLONA" SÈRIE DE 13 PROGRAMES SOBRE LA MORT .

1. Veure la mort i sortir-se'n: Coneixerem els testimonis de la Maria, el Roger i l’Odila, tres persones que s’han trobat de cara amb la mort i que li han guanyat la batalla. En aquest capítol ens explicaran com han superat la malaltia i com aquesta experiència els ha canviat la manera d’entendre la vida.
2. La por a la mort: Mentre que a Occident la mort és un tabú, a altres religions i cultures s’entén com el final d’un procés natural que forma part de la vida. En aquest capítol conversarem amb un budista, un mexicà que entén la mort com una festa, un sacerdot cristià, un jueu, un musulmà i un ateu. Tots ells ens donaran el seu punt de vista. El filòsof Francesc Torralba mirarà de posar ordre a totes aquestes reflexions.
3. El final de la vida: Com arriba la mort a les nostres vides? A vegades s’acosta de manera sobtada sense avisar i en d’altres és el final d’una llarga malaltia. Com reaccionen els familiars que s’enfronten a una mort? Més enllà de la pèrdua, el capítol també explica què és la mort en termes científics i biològics. Des d’un punt de vista més espiritual la doctora en Metafísica, Anji Carmelo, descriu el seu concepte de la mort com un fet alliberador.
4. Conviure amb la mort: Aquest capítol està basat en el punt de vista d’aquells professionals que miren la mort als ulls en el seu dia a dia. Una psicooncòloga, un mossèn i un funerari ens ofereixen una visió de la mort totalment normalitzada, com a part de la seva rutina. També sabrem com ha estat el seu procés d’adaptació perquè treballar amb la mort no els perjudiqui personalment.
5. Em vull morir: En aquest capítol veurem com hi ha persones que es volen morir i no poden per qüestions legals i d’altres que s’omplen de valor i es treuen la vida. Reflexionem al voltant del suïcidi i l’eutanàsia. Morts induïdes que ens fan plantejar fins a quin punt de desesperació s’ha d’arribar per prendre aquesta decisió. També coneixerem l’estat en què queden les famílies.
6. Lluitar per viure: En aquest capítol entrem en la intimitat del Jordi, un jove de 41 anys que pateix un càncer que ha fet metàstasi. Durant tres mesos ens explicarà a través d’una videocàmera com la malaltia li ha canviat la vida, la visió del seu futur i també de la idea que té de la mort. En definitiva, les seves gravacions ens mostraran com lluita per viure.
7. L'embolcall de la mort: Quan es produeix una defunció hi ha tot un seguit de passos a seguir. Veurem com es prepara tot, però des del punt de vista dels professionals que ajuden a preparar tot el ritual fúnebre. El capítol també farà un repàs de com ha evolucionat i com s’ha modernitzat el sector. Veurem urnes ecològiques per conservar cendres i, fins i tot, descobrirem com les restes dels nostres éssers estimats poden convertir-se en diamants.
8. La vida en una funerària: A través de les reflexions d’en Josep Fenés i la Montserrat Nat, dues persones que han dedicat tota la seva vida a l’àmbit funerari, coneixerem el dia a dia en un tanatori. Les històries humanes de la gent que hi treballa s’entrellacen amb totes les situacions que s’hi produeixen arran de la mort d’algú, des que arriba el difunt fins que el cotxe fúnebre se l’emporta cap al cementiri.
9. El dol: El procés de dol és segurament una de les situacions més dures de la vida. En aquest capítol veurem com les persones que l’estan passant gestionen aquest dolor a través de les trobades, els consells dels psicòlegs i les experiències personals que es donen cita als grups de dol. Farem un viatge a través de les emocions de la Mercè i el Jordi, que van perdre un marit i un fill respectivament. Ens explicaran com a través d’un gran treball personal i gràcies al suport dels grups de dol han superat la pèrdua.
10. Didàctica de la mort: Com s’explica als nens què és la mort? Com es prepara als bombers per comunicar una defunció? Aquests són alguns dels aspectes que es tracten en aquest capítol, ja que tenir coneixements de la mort ens ajuda a saber més sobre la vida. També farem pedagogia de la mort amb Concepció Poch i a través d'un taller veurem com la mort relacionada amb l’art ens pot ajudar a canalitzar les nostres emocions.
11. Un òrgan una vida: A partir de diversos casos veurem com l’òrgan d’algú pot salvar la vida d’un altre. Coneixerem les dues vessants dels trasplantaments, les reflexions d’aquells que n’han donat i dels que n’han rebut. La Montse, que ha donat un ronyó al seu marit; el pares de l’Ariadna, que van decidir donar els òrgans de la seva filla al morir; i la Laia, que espera un trasplantament de cor, són alguns dels testimonis que veurem en aquest capítol.
12. Els secrets d'un cementiri: En aquest capítol descobrim les entranyes dels cementiris i de les persones que hi treballen. Enterramorts, conductors de cotxes fúnebres i el gerent d'un tanatori i d'un cementiri, entre d'altres, ens explicaran com es posa en marxa aquesta gran maquinària, que treballa per tenir-ho tot a punt perquè els familiars i amics s’acomiadin del seu ésser estimat. A més, descobrirem que els cementiris poden ser també un punt d’interès turístic i cultural.
13. La mort, llei de vida: Quan envellim la mort s’entén com un fet normal, que forma part del camí natural de la vida. En aquest capítol veurem com s’enfronten les persones grans a la mort. Uns ho fan amb calma i serenor, mentre per a d’altres mirar la mort els omple de por. També viurem la història d’amor de la Marta i el Tiziano que amb més de 80 anys s’han tornat a enamorar i viuen feliços sense pensar en la mort.

La "Dansa de la Mort a Verges", és un fet tradicional que empeny la gent a reconèixer la vida i la mort com un fet proper.

A la seva senyera, hi pots llegir una meravellosa frase "LO TEMPS ÉS BREU", ajuda a conscienciar-te, a entendre que el que no facis avui per una persona, pot ser que demà ja no ho puguis fer, i això pot deixar una porta oberta que no sabràs com tancar de principi, i que hauràs de treballar de valent per reconduir els sentiments, el dol, sobre tot quan hi hagi una mort sobtada.

CONTAMINACIÓ: Burilles al mig del riu Bellós als Pirineus, ànim fumadors!

Un cap de setmana d'aquest estiu, com quasi be sempre, he visitat la comarca del Sobrarbe a l'Aragó. És una terra que m'estimo per raons obvies de família. Una petita excursió m'ha fet vessar el got.

La consciència que tots hauríem de tenir de no embrutar, és ben lluny del nostre comportament. Habitualment faig sortides en solitari per les serralades properes al poble que visito. Al vell mig dels camins, trobo restes del pas dels homes, restes que són escombraries i no pas vestigis d'un emplaçament habitat. Llaunes, ampolles, plàstics, robes, ferros, ..., un mostrari, que quan puc, recullo per transportar-los al contenidor de deixalles més proper. N'hi ha tants que la major part s'han de quedar allà. Podria ser que alguna bossa haig arribat per una bufada de vent, però la veritat n'és una altra.

El que m'ha fet vessar el got, ha estat un zona de bany al riu Bellós, que el descriuen d'aquesta manera en aragonès:

 (http://an.wikipedia.org/wiki/R%C3%ADo_Bell%C3%B3s)

O río Bellós u Bellos, a sobén dito garona d'Anyisclo en o suyo corso superior, ye un río que trascorre tota la suya lonchitut en acomarca d'o Sobrarbe, d'entre las valles d'Anyisclo, o Quinyón de Fanlo y la valle de Puértolas.

Tien o naixedor en a versant meridional d'o mallo d'as Tres Serols, en as faixas d'o Mallo Escuro (As Solas, 3002 m), a on que d'alto d'a penya en libra tota una torrentera escrumosa que s'espernia per o cillo, fendo puesto ta un d'es endreitos més vesitatos d'o Parque Nacional d'Ordesa y d'as Tres Serols, conoixito como la Fuent Blanca (anque encara se n'ha conservato lo toponimo Font Blanca, que se siente ocasionalment).

A suya garona se cuela per astí enta la barranquera d'A Grallera a escape, o forato que el ha de portar ta dintro d'a valle d'Anyisclo per on que circula, dintro d'as buegas d'o mesmo Parque Nacional, per bells 10 km, dica que n'amaneixe per baixo d'o puesto d'a ermita de Sant Urbez en o molín d'Aso. Mientres o suyo transcorrer per Anyisclo, o Bellós ha agafato las auguas d'o barranco d'a Pardina y en plegando ta lo molín, replega tamién o barranco d'Aso que enta lo puesto en ye baixato de Fanlo.

Zaga d'o molín, o Bellós se mete rapedo ta dintro d'ixaltro forato, dito Foz de Sant Urbez per o decir d'a falordia d'o santo, y en enzata, d'allá ta baixo, lo camín d'o congosto d'as Cambras, per a on que més afuscato que no per alto en Anyisclo, be de correr altros 9 km dica la Fuent d'os Banyos de Puyarruego. A Fuent d'os Banyos ye una viu d'auguas sulfurosas en a mesma ripa d'o río, que ya d'abe buens tiempos congregaba chent con toz ixambre de males d'á redol d'o Sobrarbe, que iban enta allá només que ta banyar-se-be. En o lugar de Puyarruego lo río ha socavatas unas gorgas en a penya que fan a bien precisament ta banyar-se.

En a mesma campeta de Puyarruego, o Bellós i recibe las auguas d'A Yesa, o suyo més gran afluent, que en ye baixato d'a valle de Vio. D'entre Puyarruego y Escalona l'augua ye més calmera y baixa sin guaire corrient.

         

De zones de bany com aquesta n'està ple, però aquesta, pot ser la de més fàcil accés. Allà s'hi poden ajuntar desenes de persones i fins i tot algun centenar. La pressió que s'exerceix sobre el riu hauria de ser mínima, doncs la gent que hi puja, en general, són persones a les que els hi agrada la muntanya i no hi solen deixar brutícia. Això!, no hi solen. La meva indignació és suprema davant la quantitat de puntes de cigarretes que hi podia comptar, cap altra escombraria, només centenars i centenars de burilles procedents de les boques dels fumadors. No sols contaminen amb el fum dels seus cigarrets en un ambient tant net, sinó que llencen temeràriament aquestes brosses incendiaries que són de molt llarga durada en la seva descomposició. Segurament en la propera tamborinada que caigui a les muntanyes, els litres i litres d'aigua que hi solen descarregar en aquestes zones, seran capces d'escombrar-les totes i sepultar-les al fons del primer pantà que trobin, sempre i quan no s'hagi provocat cap incendi abans, que ja hagi acabat amb l'entorn. Curiosament en cap moment vaig veure ningú fumant i molt menys llançant cap d'aquests centenars de bombes de combustió.

La veritat és que com a exfumador, m'he d'acusar d'haver llançat burilles als carrers de la meva ciutat, però també he de dir que en els darrers anys de la meva addicció, ja fa alguna dècada, vaig ser-ne conscient de que fer-la a terra era una porcada, i vaig acostumar-me a apagar molt be la cigarreta i a dipositar-ne les restes al cistell de la brossa més proper.

Aquests darrers dies, m'he estat fixant, arreu a on anava, de quin era el comportament de la gent fumadora, i en general ben pocs feien l'acte de llençar les burilles apagades i a la brossa.

Ànim fumadors, que avui podreu canviar de costums i ajudar a que ciutats i natura estiguin més nets i a que ens costi menys els netejar-los.

Possiblement d'aquí a centenars d'anys, una persona com tu o com jo, picarà el terra i descobrirà les restes de milers de filtres i no entendrà com podíem ser tan i tant porcs, i comprendrà perquè emmalaltíem nosaltres i el nostre entorn.

ELS RIUS SÓN VIDA - OS RÍOS SON BIDA

Pensaments segon trimestre 2012

1. "Quan adverteixi que per produir necessita obtenir autorització de qui no produeix res; quan comprovi que el diner flueix cap a els que trafiquen no bens, sinó favors; quan percebi que  molts es fan rics pel suborn, por influències més que pel treball, i que les lleis no el protegeixen contra ells sinó, ans el contrari, són ells els que són protegits contra vostè; quan adverteixi que la corrupció és recompensada i la honradesa es converteix en un autosacrifici, aleshores podrà afirmar, sense temor a equivocar-se, que la seva societat està condemnada."   Ayn Rand (1950)
2. Finalment serà que tenim una pobre persona turmentada (JC I), que mitiga el seu dolor matant elefants i dissipa la seva responsabilitat demanant disculpes incoherents...16-04-2012
3. Per primer cop, el benefici empresarial respecte del PIB, és superior a la massa salarial de tot el país sobre el mateix PIB. Pensa el que vulguis, però jo ho veig una incongruència, som molts més els que penquem, assalariats o autònoms o petits empresaris, és l'evidència de que encara que redueixin vendes no redueixen beneficis, és demostratiu de que hi ha massa gent sense cobrar o cobrant massa poc. 21-04-2012
4. Un antropòleg va proposar un joc als nens d'una tribu africana. Va posar un cistell ple de fruites a prop d'un arbre i li va dir als nens que el que arribés primer, guanyaria totes les fruites. Quan va donar la senyal de sortida per que correguessin, tots els nens van agafar-se de les mans i corregueren junts, després van seure junts per gaudir del premi. Quan els va preguntar per què havien corregut així, si un de sol podia haver guanyat  totes les fruites, li respongueren: UBUNTU, com què UBUNTU?, a la cultura Xhosa significa: "Jo sóc perquè nosaltres som". No en sé l'origen. Ubuntu és una paraula africana antiga per designar humanitat, -compartir, tenir compte i estar amb harmonia amb tota la creació-. Com a ideal, promou la cooperació entre individus, cultures i nacions. 23-04-2012
5. Un fet inevitable, si vostès no respecten els pactes, si vostès ens maltracten, nosaltres volem marxar. Ja dura massa temps, d'haver de sentir la cremor que ens vol fer perdre l'autoestima, que ens vol anul·lar política i culturalment. Fa 300 anys que paguem la pena de ser diferents. 27-04-2012
6. El primer pas és no reconèixer la pèrdua d'una generació, i crear un nou espai, un nou camí, per no quedar al voral del camí que ens han marcat, es a dir, la marginalitat. No cal ser antisistema, només cal anar a un altre sistema. Hem oblidat la senzillesa de viure, ens hem complicat massa la vida, o ens l'han complicat. Retornem a l'origen, siguem civilitzacions, no esclaus d'un sistema globalitzat. 06-05-2012
7. Xiular els borbons i als seus signes, és llibertat d'expressió..., com també deu de ser llibertat autoritzar una manifestació el dia 25 a Madrid convocada per l'extrema dreta, la que en molts casos avala les teories nazis i feixistes, les teories de les supremacies i els exterminis, de la intolerància i la exclusió. Aguirre demana suspendre la Copa del Rei i jugar-la a porta tancada per evitar les xiulades Per què no hem de caure en la provocació?, xiular relaxa molt, xiular es una expressió, xiular és el que volen i volem..., doncs xiulem. 22-05-12
8. Conciencia colectiva: creencias, pensamientos, sentimientos comunes a una sociedad. A conciencia: aquello que haces bien, sin fraude alguno. No tener conciencia: aquello que haces mal, sin escrupulos. Tomar conciencia: darse cuenta o percibir la realidad. Inconciencia: falta de sentido común. En definitiva tener cociencia de tu existencia y de tu entorno, te acerca a los demás y te ayuda a actuar. 24-05-12

MARINALEDA, MOLT LLUNY DE LA UTOPIA SOCIAL.

          Fa molt de temps que tot hom, usem una expressió en diverses modalitats, que cada cop odio més i de la que n’intento fugir: “... hauríem de començar a....”, “...ja va sent hora de...”, “...algú hauria de...”, “...penso que hauríem de...”. El fotut d’aquests termes és, que denoten sempre un pas previ a un fet. que mai no s’acaba de realitzar, que mai no acaba de succeir, perquè tots plegats pensem molt, però actuem poc.

          Potser sortim al carrer a sumar presència, amb un resultat que no té el reconeixement dels governants. Potser pertanyem a alguna organització més o menys compromesa, potser assistim a actes a on no badem boca. Volem fet i no paraules.

          Vaig escrivint i vaig pensant, que tot plegat no és del tot cert. Jo, a les concentracions hi participo activament, a les reunions hi expresso el meu parer, difonc el meu pensament i això ha tingut conseqüències. A voltes, algú molt proper no m’ha entès i m’ha atacat verbalment, i m’he tingut de defensar argumentant i argumentant, malgrat les evidències m’avalen, però com no són dintre de l’ordre establert, no les acaben de comprendre. A vegades les conseqüències han influït a la meva vida laboral o familiar.

          Les generacions que estem compartint aquest espai de temps, ridícul d’altre banda, dins la història de la humanitat, hem estat massa adormits, i ara al treure’ns la son, no tots tenim un bon despertar. És clar que això passa en aquesta petita porció de gent, que vivim en l’opulència del món occidental, que l’orient vol imitar i que la resta ho veu com una pel·lícula massa cara i inaccessible. 

Doncs be, resulta ser que Marinaleda, és molt lluny de la utopia. Aquest  poble proper a Sevilla i amb poc més de 2.500 habitants, ha donat el pas. Ha actuat, s’ha compromès. Quan diem Marinaleda, ens referim, evidentment, a la gent que allà hi viu.

L’any 1997 obtenen els fruïts de dècades lluita, que transformaran el poble, que convertiran la utopia en realitat, feina per quasi be tothom, i una vida digna que depèn d’ells mateixos. (http://www.marinaleda.com/historia.htm).

          Avui són l’exemple de utopia convertida en realitat, ells han fet, ells han caminat, ells van començar, i les paraules es van tornar realitat.

http://www.marinaleda.com/datosgenerales.htm

http://www.deredactie.be/cm/vrtnieuws/mediatheek/programmas/terzake/2.19975/2.19976/1.1226597 (el reportatge és en alemany, però les entrevistes són en castellà)

          Hom pot relacionar la seva manera de viure amb l’anarquisme col·lectivista, que advoca per fer que els bens de producció i comercialització, han de ser de propietat col·lectiva, a l’igual que la seva administració. Per tant es pot crear una petita illa en mig d’un entorn capitalista. Una cooperativa que faci que el poble visqui amb dignitat.

          Evidentment tot el que es produeix, reverteix de manera igualitària en els propis col·lectivistes, incidint en la creació d’un entorn de convivència adequat.

          És veritat que per poder arribar a un estadi similar, s’ha de tenir una educació humana molt diferent a la que fa anys ens estan inoculant, una educació que formi persones amb pensament col·lectiu, i no amb obsessió individualista.

          IDEES PRINCIPALS: 

• Abolició de l'Estat perquè estarà sempre corrupte i en mans d'una classe privilegiada.
• L'autoritat ha de ser l'esperit públic i col·lectiu.
• Respecte humà.
• Llibertat, igualtat, fraternitat.
• Destrucció de totes les institucions de la desigualtat, la fundació de la igualtat econòmica i social de tots.
• Sobre aquesta base s'elevaran la llibertat i la moralitat i es construirà la humanitat solidària.

          Tot plegat una gran realitat, que ara molts envegem, cal doncs mirar enrere, per fer memòria de velles idees utòpiques del socialisme, d’aquelles ciutats Icària, a on un nombre reduït d’habitants, a l’entorn de 100.000, compartien i col·lectivitzaven l’esforç del treballador, el benefici comú, la relació humana, i a on avui hi podríem aportar les exigències sobre els drets humans i socials en general. A on el progrés, revertís sobre totes les persones i no sobre les butxaques dels que no fan res per l’evolució comuna, i si ho fan tot per a les seves butxaques.

          Actua ara, després no valdran els plors. 

D'ON SORGEIX EL PROBLEMA: EL PACTISME

            D'on sorgeix el problema, no és pas un fet lingüístic. El problema rau en el fet de com concebem el concepte de relació humana i de país. Una de les anomenades glòries catalanes, entre d'altres, és el pactisme. Més enllà de ser un concepte buit o superflu, va ser base jurídica d'interrelació entre la gent d'aquest país, i concret dels seus governants. Era una norma, concepte moral i jurídic, sorgit amb el feudalisme, que regulava les relacions entre les dues parts que establien el pacte feudal, és a dir entre iguals o amb plebeus.

       Aquest fet era entès, no com a imposició d'una part damunt l'altra, sinó com un compromís entre dues parts lliures, basat en el respecte mutu i la fidelitat recíproca en el compliment dels termes del pacte. Va adquirir una força extraordinària a Catalunya, i esdevingué gradualment la base de les relacions de la monarquia catalanoaragonesa amb els seus súbdits (afavorit per l'evolució social catalana) i formà el mecanisme constitucional català, amb l'organització d'uns representants dels estaments en un cos, la cort general, única institució europea -juntament amb el parlament anglès- que plantejà d'una manera eficaç i estable les relacions entre poder i subjectes. Això fou la base de la democràcia moderna.

     La teoria del pactisme català és expressada ja en forma desenvolupada en el llibre dotzè de "Lo Crestià", de Francesc Eiximenis (Girona, 1327/32-Perpinyà, 1409), que nega tota vàlua jurídica a la violència i a les conquestes armades. L'arribada al poder dels Trastàmara (1412) representà un reforçament de l'esperit pactista català, ara amb actitud defensiva davant l'autoritarisme de la dinastia castellana, que hagué d'adaptar-s'hi, no sense conflictes (guerra contra Joan II), i procurant, en tot moment, de reforçar l'autoritat reial fins a arribar al compromís que suposà la Constitució de l'Observança (Poc valria...), en la qual Ferran II de Catalunya-Aragó acceptà la doctrina pactista (1481). La unió de Castella i Catalunya-Aragó comportà un agreujament d'aquesta situació, que es mantingué, però, relativament estable mentre Castella pogué sostenir la seva política imperialista sense ajuts externs. La crisi castellana del s XVII enfrontà l'autoritarisme del comte duc d'Olivares i les institucions catalanes i provocà, després de reiterades tensions, la Guerra dels Segadors. El conflicte es repetí en topar l'absolutisme de FelipV amb l'esperit pactista català, que restà reduït a la impotència per la derrota militar (guerra de Successió), però que ha continuat essent una de les característiques bàsiques del caràcter català. Jaume Vicens i Vives l'analitzà en el seu assaig Notícia de Catalunya i en altres obres històriques.

            En resum, l’esperit bel·licista i autoritari dels castellans, (entenent per castellà al que procedeix de l’antic Regne de Castella, i no aquell que parla aquest idioma), sempre toparà amb els nostres conceptes: de democràcia, de relació, de respecte, de compromís. Tots ells els vàrem forjar durant l’edat mitjana, i evolucionàrem com a país i poble, cosa que alguns encara no han entès ni comprès, i això els fa menys avançats o evolucionats democràticament, i per això tenen aquests rampells que tant ens fan patir. Només a títol d'exemple recordeu el comportament dels polítics espanyols o les declaracions del fill de la tan castellana casa de Alba, "Cayetano Martínez de  Irujo y Fitz-James Stuart" (nom sencer), http://www.lasexta.com/sextatv/salvados/cayetano_de_alba___me_hubiera_encantado_vivir_en_el_medievo/286293/1061 (3'28"), és un tema que el porten als gens.

            Som i serem, com diu la sardana, i encara podem combatre aquest continu atac a les nostres institucions, a la nostra cultura, al nostre patrimoni, a la nostra gent, en definitiva a tot Catalunya. Tenim  poc marge des de l’òptica jurídica, és el que ens han deixat, però cal trencar barreres i anar més enllà, no afluixar, i creure fermament en el que reivindiquem.

            Quan alguns parlen d’espoli, no sols ens hem de referir a un tema impositiu, cal pensar en com s’han estat fent lleis, des de fa moltes dècades, per afavorir les empreses no catalanes, inclús per forçar que empreses del nostre país, patrimoni al cap i a la fi, hagin hagut d’instal·lar les seves seus centrals i la seva raó social a la capital espanyola o als seus entorns.  Altres lleis han atacat la nostra cultura, d’altres han intentat malmetre el nostre patrimoni natural, d’altres fan que la vida aquí ens sigui molt més cara.

            La confrontació ja dura fa més de 500 anys i des d’en fa 300 que ens ofega, ha arribat l’hora de posar fi a aquesta situació, i buscar l’aixopluc de les lleis internacionals i si això no pot ser, que la nostra sang no hagi de ser vessada.

MES INFORMACIÓ a favor i en contra

http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0128833

http://www.tv3.cat/historiesdecatalunya/cronologia/cron103448882.htm

http://webs.racocatala.cat/eltalp/pactisme.htm

PENSAMENTS PRIMER TRIMESTRE 2012

1. En contra de les tendències dels segles precedents, i retonant a les idees dels grecs d'A.C., un país petit és més facilment governable. En democràcia, hi ha menys diferències entre rics i pobres, per tant la justícia és més propera i real, la seva productivitat sol ser més alta, el reconeixement social avança pel be de tota la comunitat. Per tant un país petit és fa més viable. La globalització ha de ser una eina de relació, no d'ocupació ni d'enpobriment o enriquiment. 09-01-2012
2. ¡Ay, las dos españas!, siempre discutiendo. Lo que nunca percibieron, es que nunca existieron ni una ni dos, sencillamente las engañaron. Les crearon una ilusión administrativa, para gozo y disfrute de unos pocos ricachones, que desde siglos atrás, devoran y saquean a los pueblos que habitan en la península. Cuanto más los cabrean, más les sisan, cuanto más les sisan, más los cabrean. Y así de ciegos,  no ven que los ricachones, los aristócratas y sus adláteres políticos o religiosos, se forran más aun, y se ríen de las disputas del mal llamado pueblo español. Les dan el opio del futbol, de las tertulias, de las revistas del corazón, de los concursos de zombis,  y celebran juicios entre ellos, donde se acaban de mofar de las instituciones más o menos democráticas y de las libertades, que deben residir en el pueblo llano. Llano que no simple, llano que no tonto. Rían, pues, ustedes y arremetan contra los que nos sisan, estafan y saquean en nombre de su españolidad, no discutan entre iguales, que los ladrones son otros. Ríanse ustedes de todo y para todos, que los respetos solo traen mal humor. Si una cosa caracteriza la cercanía con nuestros vecinos, es el humor negro, irreverente y ácido, como el del señor Rubianes, actor inmortal e inmoral (que no amoral) galaico-catalán.  Cabrearse no es bueno, pero podemos echar pestes de lo que bien no está, es decir, nos podemos quejar y, si podemos, actuar en contra de ello.20-01-12
3. Ai, les dues espanyes!, sempre discutint. El que mai no van percebre, és que mai varen existir ni una ni dues, senzillament les enganyaren. Els hi van crear una il·lusió administrativa, per a goig i gaudi d’uns pocs potentats, que des de fa segles, devoren i saquegen als pobles que habiten a la península. Quant més els cabregen, més els cisen, quant més els cisen, més els cabregen. I així de cecs, no veuen que els potentats, els aristòcrates i els seus adlàters polítics o religiosos, es folren més encara, i es riuen de les disputes del mal nomenat poble espanyol. Els hi donen l’opi del futbol, de les tertúlies, de les revistes del cor, dels concursos de zombis, i celebren judicis entre ells, a on s’acaben de mofar de les institucions més o menys democràtiques i de les llibertats, que han de residir en el poble ras. Ras que no simple, ras que no ximple. Riguin, doncs, vostès, i carreguin contra els que ens cisen, estafen i saquegen en nom de la seva espanyolitat, no discuteixin entre iguals, que els lladres són uns altres. Riguin vostès de tot i per a tots, que els respectes sols porten mal humor. Si una cosa caracteritza la proximitat amb els nostres veïns, es l’humor negre, irreverent i àcid, com el del senyor Rubianes, actor immortal i immoral (que no amoral) galaic-català. Emprenyar-se no és bo, però podem llençar pestes del que be no està, es a dir, ens podem queixar i, si podem, actuar contra això.20-01-12
4. ‎775.400 a Catalunya + 641.300 al País Valencià + 146.500 a les Illes Balears= 1.563.200 aturats als Països Catalans , més del 20%. Renda per habitant als Països Catalans 22.733€ (2010), renda per habitant Espanya 23.063€. PIB(2010) 322.438Milions d'€ el 30,7% d'Espanya. Habitants el 29.19% 13.769.922 persones.27-01-12
5. Els empleats d'ETT,s, no sols haurien de ser controlats quan els contracten per ocupar llocs fixes, sinó que les ETT,s haurien de tenir-los com a fixes, si més no en un % dels serveis que presten a d'altres empreses, ja que no són merament una empresa de selecció. 03-02-12
6. Crec que generalment els partits que governen o han governat, ajuden empreses i empresaris afectes, amb la solidaritat impositiva a la que ens obliguen, i sinó fan lleis adequades per als empresaris i empreses afectes als seus governs, tal i com podem intuir en els contractes, en les obres adjudicades, en els projectes realitzats o no..., fins i tot se'n aprofiten de les catàstrofes... Compren roba, canals, eines, construccions, cotxes, etc. i procuren afavorir als que coneixen, no ho fan amb clau de país.05-02-12
7. Ha quedat oberta la veda per a la liquidació de contractes laborals, un cop liquidats, te'n faran un en pitjors condicions, no pateixis. 12-02-12
8. M'has sentit dir moltes vegades que la solució a la crisi, per desgràcia, no té una sortida pacífica. Hi ha molta informació, que ens pot guiar o confirmar dades sobre l'origen d'aquesta o sobre una futura confrontació bèl·lica a escala mundial, només cal buscar-la. Tan sols pensa si veus solucions a curt de la situació econòmica, financera, política,... Tan sols pensa si creus que podem continuar pagant els carburants a aquests preus. Tan sols pensa, i si pot ser, actua.21-02-12
9. Hi ha esquerres amb o sense PSOE, és un concepte més obert i dinàmic, que representa el progrés i no el retrocés. Representa l'evolució i no la involució. 21-02-12
10. L'inventor del terme "supermama", hauria de ser condemnat a treballs forçats i forçosos. Pretenem, que les nostres companyes o mares, estiguin al peu del canó davant les llars, les feines o la societat en general, al mateix ritme que aquells que no s'impliquen o fan veure que fan, però que no van. Això si, la societat exigeix que, a sobre tinguin, un bon aspecte cada matí, i que la seva psique sigui equilibrada, controlada, i que els seus horaris siguin de disponibilitat total.27-02-2012
11. Si no juguen al joc de tots, si s'enriqueixen a costa de tots, si èticament són reprovables, si el seu egoisme causa el patiment de milers de milions de persones, com és que encara són aquí? Ells són pocs, nosaltres, hi som tots.28-02-2012
12. El terme "PRIMAVERA VALENCIANA" no m'agrae, preferix "VALÈNCIA S'ESCALFA", és més sobre l'esclafament global polític.28-02-12
13. La "ROJA" ja juga amb els colors del PP, aquell blauet tan tendenciós, clar com la roja, no?, si, si.28-02-12
14. Hoy te ¨cagarás¨ por lo molestas que resulten las reivindicaciones de los demás, mañana sufrirás las consecuencias por todo aquello que no comprendiste que ocurría. SantAnna. 01-03-12
15. Als que no poden treballar, alguns els diem treballadors en atur. Als que ja varen acabar la seva vida laboral, els hi diem pensionistes, als discapacitats o incapacitats, els intentem protegir. Tu a quina societat vius? A la del tu i només tu? A la meva vida laboral de la SS hi ha diversos dies que no hi figuren, per vaga, i al teu? Pot ser acotes el cap   quan t'insulten, o quan et roben, pot ser ja és hora de que l'aixequis i defensis no sols el que és teu, si no també el que són drets de tots, encara que tu creguis que amb tu no hi va. 09-03-2012
16. Rousseau hablaba del soberano, identificando al pueblo como a tal, y en el debe residir, pués, la soberanía, y no en los oligarcas, los amos, los representantes religiosos, los poderes militares, u otros acaparadores de nuestro poder democrático. No te duermas, actua.12-03-2012
17. Un poble capaç de construir, mai no l'acaben d'enderrocar. 19/03/12