SERVEIS PÚBLICS: MENTIDES I VERITATS OCULTES

LES MENTIDES QUE ENS EXPLIQUEN

LES VERITATS QUE ENS AMAGUEN

Defensem els nostres SERVEIS PÚBLICS

1a. Mentida: El deute públic és el causant de la crisi

Al contrari. El deute públic, que tampoc és tant alt si el comparem amb els d'Alemanya i França, és conseqüència de la crisi. Està motivat, per una banda, pels diners que l'Estat ha destinat a taponar els forats produïts per la banca i també dels que s'han hagut de dedicar a mitigar les situacions originades per l'auge salvatge de l'atur, originat en bona part per l'esclat de la bombolla immobiliària i, per l'altra, per la dràstica disminució dels ingressos de l'Estat, a causa de la fallida en cadena de milers d'empreses que no reben els préstecs bancaris.

2a. Mentida: No hi ha més opció que retallar

No és així. Es poden augmentar els ingressos, especialment si es persegueix amb eficàcia el frau fiscal, que hom xifra en més de 80.000.000.000€, el 72% d'aquest el fan les grans empreses i les grans fortunes. També es pot reduir la inversió militar, estalviar en medicaments donant prioritat als genèrics, reduir la despesa energètica i revisar els concerts amb centres educatius d'elit i les exempcions religioses. Les polítiques de retallades en els serveis públics obeeixen a una opció ideològica, que té com a objectiu fonamental la seva degradació, asfixien l'economia d'un país i augmenten l'atur.

3a. Mentida: Sobren empleats públics

La realitat demostra el contrari. Al nostre país, hi ha 6,5 empleats públics per cada 100 habitants, mentre que a la resta d'Europa hi ha 15.

4a. Mentida: Hi ha un excés de despesa pública

De cap manera. Aquest argument és una generalització injustificada, que amaga el malbaratament en què han incorregut algunes administracions, més preocupades per l'ostentació, que per oferir uns serveis de qualitat. L'any 2010 la despesa pública espanyola equivalia al 45% del PIB, 5,3 punts per sota de la mitjana dels 27 països de la Unió Europea. Pel que fa al capítol de personal, la majoria d'empleades i empleats públics són mileuristes, o ni tan sols arriben a aquesta xifra a final de mes. La despesa en educació (en % del PIB): a Catalunya: 3’2%, a Espanya: 4,5%, a Finlàndia: 6%. La mitjana a la OCDE: 5%.

5a. Mentida: L'oferta privada pot substituir la pública

Els qui defensen aquesta afirmació, argumenten que el sector privat gestiona millor que el públic i resulta més barat. Res més allunyat de la realitat. La crisi ja està demostrant els perjudicis de les privatitzacions sobre els professionals i els usuaris. La empresa privada mai assumeix els serveis que no generen beneficis, perquè anteposen aquests últims a la qualitat dels mateixos. 

1a. Veritat: Hi ha altres sortides a la crisi

Per descomptat. Islàndia és l'evidència. Fins i tot el mateix FMI discrepa del fonamentalisme en l'austeritat imposat per la cancellera alemanya Angela Merkel. A CCOO proposem un Pacte per a l'Ocupació que permeti el rellançament de l'economia, contempli també una reforma fiscal i del sistema financer, un pacte de rendes i un acord per regular els preus d'aliments bàsics, transport, habitatge, electricitat i gas. I, per descomptat, una forta inversió en el sector públic, justament l'opció contrària a la que postulen els governs neoliberals.

2a Veritat: Es poden incrementar els ingressos de forma justa i eficaç

La nostra fiscalitat és de les més regressives i ineficaces d'Europa. Hi ha molt marge de maniobra per fer una reforma fiscal més justa i que asseguri els ingressos necessaris per sostenir les despeses que demana una sortida de la crisi que consolidi l'Estat de benestar. Les polítiques i inversions públiques són necessàries per sortir de la crisi; invertir en serveis públics és invertir en les persones.

3a Veritat: Els serveis públics dinamitzen l'economia

Prova d'això és que, en aquells països amb un Estat de benestar més desenvolupat, el percentatge de persones que treballen per al sector públic augmenta. Aquest és el cas de Dinamarca, amb un 26%, el 22% de Suècia, o el 19% de Finlàndia. Per contra, abusar de les retallades en els serveis públics anul·la una font de creixement econòmic, prosperitat, ocupació, equilibri i cohesió social.

4a Veritat: Cal enfortir els serveis públics per disminuir la desigualtat

Uns serveis públics forts són l'única garantia d'uns nivells mínims d'equitat social. Només uns serveis públics suficients i de qualitat poden assegurar per a tota la ciutadania, i no només per a una minoria, un ensenyament de qualitat, la cura de la nostra salut, la millora de les condicions mediambientals, la seguretat ciutadana, la mobilitat, la informació, la justícia, la cultura ... i uns sistemes de protecció social que atenguin els més desfavorits i satisfacin les seves necessitats bàsiques.

5a Veritat: No hem de deixar als nostres fills una societat pitjor que la que rebem

La trajectòria lineal del progrés social està en seriós perill de trencar-se en la generació dels nostres fills i les dels seus descendents, en negar-se'ls una feina estable, uns ingressos bàsics per gaudir d'una vida digna i un futur de prosperitat. Aquesta ruptura intergeneracional constitueix un vergonyós retrocés històric que no hem de consentir.

LA BANCA ÈTICA, ÉS POSSIBLE?

Hi ha un concepte que molta gent li costa de definir, el guany.

El guany ha de ser mesurat, ha de ser proporcionat, mai pot ser excessiu ni dolorós. El guany, no hauria de proporcionar sempre pèrdua en una altra part. Qui ofereix alguna cosa buscant el guany, sempre hauria de proporcionar una compensació justa i real al demandant.

Val a dir que, per a l'obtenció del guany no sempre hi ha d'haver dues o més parts, hom pot generar guany o guanys, col·lectiva o individualment, sense que hi hagi cap part perjudicada. D'aquí l'altruisme d'algunes persones, que generen guanys per a d'altres sense res a canvi.

L'excedent econòmic que s'obté d'una relació comercial, basada en la producció material o immaterial, sempre ha de ser l'apropiada per als que ofereixen, i adequada a les possibilitats del demandant. Si un productor agrícola de patates, com exemple, no rep el que li costa la producció, més una compensació digna al seu esforç deixarà de produir, però si la compensació és desproporcionada deixarà de vendre, a menys que tingui un producte exclusiu. Però encara i així, si l'exclusivitat és d'un producte bàsic i necessari, no hauria de exagerar el seu guany, doncs provocaria empobriment als seus compradors. De tal manera que per evitar l'empobriment, aquests, entrarien en el cercle viciós d'haver de pujar els preus del que poguessin produir. Resultat inflació.

Molts cops hem sentit dir, que algú es treia el barret davant els guanys que un altre ha estat capaç d'obtenir, molt per sobre del que és l'habitual. Sempre he pensat que algú, l'altra part, ha perdut per la part que no valia allò que adquiria. Tots ho hem vist i sentit en el món de la construcció, en el sector immobiliari.
Si els estats no són capaços de legislar uns límits màxims d'enriquiment, mai no serem capaços de sortir d'aquest món injust. Si els estats no són capaços de limitar les fortunes, la pobresa existirà en la mateixa proporció que actualment és. Més del 90% del món és pobre, i nosaltres hi som a l'altra banda, en el 5% més ric. Aleshores, com tenim la sensació de que no som rics? És molt senzill, perquè hi ha un 1% del món que acapara més del 90% de la riquesa mundial.
Un cop vaig llegir que només amb les cent persones que la revista "Forbes" publica com a més rics del planeta, només amb les fortunes de les 100 primeres persones, es podria acabar definitivament amb l'epidèmia de fam mundial.  (els més rics del món,, penseu que els americans a on diuen bilions es refereixen a milers de milions). Moltes d'aquestes persones tenen el seu origen i la seva residència en països a on els índex de pobresa són extrems. També és curiós que les llistes de les fortunes dels reis, reines i dictadors, no hagin estat actualitzades des del 2006, si més no, no les separen de les llistes corrents.
No us assembla vergonyosa aquesta situació, i no ens hem de culpabilitzar, no hem de tenir remordiments per viure com vivim, perquè al cap i a la fi es un miratge. Som esclaus del nostre sistema de consum i crèdit, som culpables d'acceptar-ho, no de viure així. Podríem viure de manera més senzilla, si, però ara vivim així, i ho hem de reconduir.
Reconduir, pot passar per redirigir les entitats bancaries actuals, cap al concepte de banca ètica, acotada per uns governs ètics, que pensin en que l'ésser humà és prioritari, doncs és qui realitza els negocis, doncs és a les dues bandes o parts del tracte. Les empreses, siguin financers o no, són escriptures públiques, i qui les governen són persones com tots nosaltres. És doncs exigible la responsabilitat, a cada un dels caps que prenen decisions en nom dels seus accionistes, o dels seus votants en cas dels governs.
La banca ètica no sols s'ha de basar en no negociar o treballar amb productors no ètics convencionals, és a dir, la indústria armamentística, la farmacèutica més voraç. les químiques més nocives, les irrespectuoses mineres corruptes, qualsevol de les empreses que viatja a països no desenvolupats per esclavitzar els treballadors, ... La banca ètica ha de controlar l'excessiu benefici, tant propi com dels seus clients, en la relació mútua o en les seves respectives activitats individuals.
Beneficis sí, però limitats i dignes per a tothom. Benefici moderat per no generar excessius desequilibris. Beneficis limitats en la seva acumulació, per no permetre el creixement de grans fortunes. Beneficis per ser reinvertits en investigació i desenvolupament, ambdós productius per a tothom. Beneficis per afavorir els menys afavorits, en forma d'obra social.
Això sí que seria banca ètica.

Altres dades són:
Els més rics d'Espanya.
Els més rics dels bancs.
LLista dels més poderosos, compte que a l'ombra n'hi ha de molt més poderosos.
Els més poderosos del món
Qui són el club Bilderberg, el poder real
El poder a l'ombra.
Poder i ciència, solucions reals. Capítol 13 resum.
Energia lliure. La base de molts dels problemes.

Escriure a mà o a màquina, no ha de ser un dilema...

Fa molts dies que vull fer-vos arribar aquest escrit, sobre un article publicat per la revista TIME  el 3 d'agost de 2009 , crec que com a mínim ens farà reflexionar i pensar que escriure a mà, no és ni costos, ni tan cansat, ni molt menys desagradable, si més no, tot el contrari. Arran d'aquest document, he navegat llegint d'altres escrits sobre el tema, i crec que tinc la sort de no haver perdut l'ús de l'escriptura manual lligada, doncs prenc notes així i habitualment, en un bloc que solc dur a sobre. Hi anoto pensaments, coses a fer, coses que no s'han d'oblidar per poder-les comentar, resums de coses que he sentit i que em fan pensar, o fins hi tot algun paràgraf per alguna de les meves publicacions a la xarxa. L'hàbit d'escriure a mà és un benefici nutricional per al nostre cervell, que no podem menysprear.

Recordo quan, en altres temps, era un luxe tenir una bona estilogràfica o un bon bolígraf. L'elegància de l'escriptura amb un estri o un altre, o la senzillesa pràctica de l'ús d'un BIC. Cal·ligrafies de diferents mestres, per a diferents persones amb diferents personalitats.

(www.time.com/time/magazine/article/0,9171,1912419,00.html)

LES REVOLUCIONS, PODEN SER PACÍFIQUES?

Veient aquest documental m'han retornat les ganes de pensar que els conflictes tenen solucions pacífiques. Havia perdut l'esperança de que fos així:

Llegir aquest llibre, m'ha fet comprendre que, havia oblidat certes coses. Que són més lògiques, dins del concepte humanitat, les actuacions pacífiques:
 http://www.aeinstein.org/organizations/org/DelaDict.pdf
Molt interessant l'apèndix dels "mètodes de l'acció no violenta".

Ara be, si mirem els països que han donat un tomb a la truita recentment, (Sèrbia, Ucraïna, Geòrgia, Egipte, Tunísia, o Síria per exemple) en tots han patit violència en el seu moviment revolucionari, sí, des dels governs repressors, però els morts han estat nombrosos, i sinó repasseu l'hemeroteca. Quants dels tirans han estat condemnats?
Pot ser crec, que la sentència no hauria de ser com la de Gadafi, però també crec que és difícil passar full quan has estat represaliat, humiliat, espoliat, torturat, o ves a saber que.
Pacífic, sí, com Gandhi, però també ens semblen icones altres revolucionaris com Robespierre, Garibaldi, Bolivar, Zapata, Villa, Trotsky, Durruti, Guevara i no varen ser més revolucionaris Montesquieu, Rousseau, Voltaire, Marx, ..., que foren els inductors ideològics. No són bàsics els conceptes llibertat-igualtat-fraternitat?, la llibertat és, no estar subjecte a una autoritat arbitrària o a un poder aliè que ens constreny, respectar les circumstàncies de vida dels altres de manera general, sentint-nos iguals. La condició de veure'ns com a iguals sense diferències de sexe, creença, edat o procedència social. Obliguem-nos a sentir lligams entre nosaltres que facin de la fraternitat una nova pell.
Els treballadors no poden caminar sense els burgesos, els burgesos han d'entendre que no poden avançar sense els treballadors, el que no és comprensible és l'existència d'altres que es consideren fora d'aquestes dues parts del binomi. Creuen estar per sobre del be i del mal, i infligeixen severs correctius polítics i econòmics, de manera cíclica, a aquest tàndem de treballadors i empresaris burgesos. També de manera cíclica apareixen moviments revolucionaris que han fet avançar tota la humanitat a cop de garrot, o de canvi creatiu.
Fa poc vaig dir que érem al 1788, i que el 2012 seria un altre 1789. Tot dependrà de com ens escanyi la corda. Recordeu que tot plegat està immers en una crisi mundial en un món globalitzat, i que la paraula tsunami està malauradament de moda.

BOMBARDEJOS, MEMÒRIA IMPREGNADA.

http://www.catradio.cat/audio/600466/En-guardia---Els-refugis-de-la-Guerra-Civil

(pots seguir aquest enllaç mentre llegeixes l'article).

Els bombardejos de Barcelona

La Guerra dels Nou Anys va ser una guerra lliurada, a Europa i  les colònies americanes, del 1688 al 1697, entre França i la Lliga d'Augsburg com a resistència a l'expansionisme francès al llarg del Rin, i per salvaguardar els resultats de la Revolució Gloriosa d'una possible restauració de Jaume II d'Anglaterra, afavorida pels francesos. L'escenari de guerra a Nord-Amèrica, representat per colons francesos i anglesos, va ser conegut a les colònies angleses com la Guerra del rei Guillem. La guerra va començar amb la invasió francesa del Palatinat el 1688. L'únic teatre d'operacions de la Guerra dels Nou Anys decisiu al continent europeu fou Catalunya. Les tropes espanyoles només podien oferir resistència, i els aliats eren incapaços de prestar suport suficient. 

Els dies 10 i 11 de juliol de 1691 la ciutat de Barcelona patí un bombardeig de l'estol del Regne de França de vint-i-cinc galeres. L'estol francès més tard bombardejaria Vinaròs i Peníscola, i finalment, del 23 al 27 de juliol, llançaren un terrible bombardeig sobre Alacant, el port més important del Regne de València.

També, i dins la Guerra de Successió Espanyola, el que va esdevenir la nostra llossa, les lluites intestines entre borbons (Felip IV d'Aragó i V de Castella, o senzillament Felip d'Anjou) i  àustries (l'arxiduc Carles d'Àustria), van tenir com a resultat nous bombardejos de la ciutat. Entre el 1705 i el 1706 en els diversos setges, hi va haver ocupacions alternes de l'urbs per les dues parts contendents, sent bombardejada diverses vegades. Això s'allargà fins el 1714. 

El 3 de desembre de 1842 en compliment de les ordres del general Espartero, com a càstig a les revoltes civils que se seguien a Barcelona contra la política lliurecanvista del regent i que havien portat l'exèrcit a refugiar-se al castell de Montjuïc. Va començar el bombardeig artiller de la ciutat des d'aquesta posició dirigit pel capità general Van Halen mitjançant un miler aproximat de projectils. L'acció artillera va ser indiscriminada, provocant incendis per tota la ciutat. L'operació es va iniciar abans del migdia i va concloure en la seva primera etapa prop de les dues de la tarda. Es va reprendre dues hores després, quan diversos edificis públics i privats cremaven o havien estat derrocats i es recollia, per la població, als ferits.

A les 6 de la tarda van sortir dues comissions de ciutadans, una de la ciutat i una altra de la Barceloneta. Es van dirigir a la caserna general per demanar que se suspenguessin les hostilitats i oferint la submissió de la Ciutat. La junta revolucionària demanava el cessament de l'atac per cedir la plaça i l'exèrcit va exigir la prèvia rendició i lliurament dels responsables de la revolta. A la mitjanit, els negociadors havien arribat a un acord amb Van Halen, i es va donar per conclòs el bombardeig. El balanç final va ser 1014 projectils llançats, 462 edificis destruïts o danyats i entre 20 i 30 morts.

La Guerra Civil

En el context de la Guerra Civil Espanyola , els bombardejos aeris de la ciutat de Barcelona el març de 1938 es van produir els dies 16, 17 i 18 per part de la aviació legionària italiana i aviadors alemanys des de les seves tres bases a Mallorca (Illes Balears), causant entre 880 i 1300 morts i entre 1500 i 2000 ferits entre la població civil. Les xifres oficials de l'Ajuntament de Barcelona: 875 morts (118 nens), més de 1500 ferits, 48 edificis destruïts (que representen molts habitatges) i 78 greument danyats. És considerat el primer bombardeig per saturació de la història i el segon que més morts va causar en la guerra espanyola en una sola de les incursions després del de Guernica .

Entre les 22:08 hores del 16 i les 15:19 hores del 18 de març de 1938, es van desplegar els atacs aeris més durs que va patir Barcelona. Un infern que va durar 41 hores i que va suposar 12 atacs massius i el llançament indiscriminat de 44 tones de bombes sobre la població civil barcelonina, que va haver de patir atacs sistemàtics a intervals de tres hores entre acció i acció.

«No sé quantes vegades es va haver de bombardejar Barcelona, però aquest cop es solucionarà tot sense necessitat de bombardejar». La polèmica frase del catedràtic Gregorio Peces-Barba, en la qual el polític socialista evocava la sentència del general Espartero que «cal bombardejar Barcelona cada 50 anys per mantenir-los a ratlla», ha estat enarborada per la historiografia nacionalista catalana per reforçar la condició de la vella Barcino com a ciutat «màrtir». Així, arriben a afirmar que l'asseveració del llavors regent d'Espanya s'ha convertit en profecia, ja que en els últims tres segles la Ciutat Comtal ha patit de mitjana dos bombardejos massius cada centúria. Però Barcelona no és l'única urbs doblegada a base de bombes. Les restes de les muralles de Xàtiva, Alacant i València (al segle XIX, l'amenaça del duc de la Victòria es va complir cada 25 anys) donen fe, de l'alt preu que han pagat al llarg de la història aquestes tres ciutats per aferrar-se a les seves conviccions polítiques. Recordem el dolor de ciutats com Lleida i Granollers. Ens han castigat continuadament només per ser diferents, o per no ser gens espanyols.

Aquest nou tipus de tècnica de guerra (el bombardeig per saturació), va traumatitzar tota la ciutat i malauradament va convertir Barcelona en un dels primers escenaris de bombardejos sobre la població civil de la història.

Les reconstruccions històriques, condicionades per la victòria del bàndol franquista i la política de memòria selectiva del règim, van portar a no poder aclarir del tot l'origen de les responsabilitats d'aquells bombardejos. 

Tot i que els revoltats, no van deixar d'afirmar en tot moment, que els seus atacs contra la ciutat cercaven objectius militars i no civils, el cert és que va ser el comandament italià qui va decidir iniciar aquest nou tipus d’operacions, sense cap consulta prèvia a les autoritats franquistes, com també ho és que qui finalment va ordenar-ne la finalització va ser Franco, que va demostrar així que tenia l’autoritat per decidir sobre la sort de la vida dels barcelonins.

Un altre població abastament massacrada fou Granollers, que es va endur el sobre nom de la Guernica catalana. Un 31 de maig del 1938 fou bombardejada durant un minut per les forces aèries italianes amb el següents resultats: una vuitantena d'edificis afectats. El nombre de morts i ferits es calcula que fou de 224, 124 dones i 84 homes. El nombre de ferits greus, s'alçaria a 165, la majoria dels quals moririen durant el transcurs d'aquell dia. Es calcula, que el mateix dia del bombardeig moririen 195 persones (68 homes i 111 dones) de les quals 16 persones no pogueren ser identificades. Entre els mesos de juny i octubre, 29 persones perdrien la vida com a conseqüència de ferides provocades per les bombes. http://www.youtube.com/watch?v=ZylOx48sd9Q

Lleida va esdevenir un banc de proves per a l'aviació italiana, el 2 de novembre del 1937, es van acarnissar en un bombardeig que durà uns interminables 5 minuts i que s'endugué pel davant el centre de la ciutat amb el Liceu escolar (48 persones entre nens i professors escampats o sota les runes d'aquella escola impulsada per Frederic Godàs, basada en el model pedagògic de la igualtat, la llibertat, l'ajuda mútua, i el saber compartir) i el mercat de Sant Lluís, van deixar un total 221 morts i més de 700 ferits amb l'únic objectiu d'escampar el pànic i la por entre la població civil.

http://www.youtube.com/watch?v=ExvgQDIn5AU&feature=related

http://www.youtube.com/watch?v=IZhISHv9JjI&feature=related

http://www.youtube.com/watch?v=idv7hO1-co8

http://www.youtube.com/watch?v=bJViZ7SaWXg&feature=related

http://www.youtube.com/watch?v=GB2qbqJwRKI&feature=related

http://www.youtube.com/watch?v=a9yGy52V6RY&feature=related

http://www.youtube.com/watch?v=ZylOx48sd9Q

http://www.catradio.cat/audio/600466/En-guardia---Els-refugis-de-la-Guerra-Civil
http://www.btv.cat/btvnoticies/2012/02/13/bombardeig-barcelona-savoia-elizalde-1937/
http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/barcelona/castell-troia-2183963

Fotos de Barcelona.

                                                                                                                                                                                                           

ACTUALITZAT EL 25-01-13

http://www.cadenaser.com/sociedad/articulo/investigaran-els-bombardejos-l-aviacio-mussolini-barcelona/csrcsrpor/20130123csrcsrsoc_4/Tes

http://setmanaridirecta.cat/noticia/quan-els-avions-mussolini-bombardejaven-catalunya

http://www20.gencat.cat/docs/memorialdemocratic/21_Catalunya_Bombardejada/Documents/Dossier_Premsa_web.pdf

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/barcelona/laudiencia-ordena-investigar-els-bombardejos-italians-barcelona-2301311

http://www.racocatala.cat/forums/fil/170728/justcia-investigar-bombardeig-feixista-barcelona-1938

http://www.laxarxa.com/noticia/bombardeig-sobre-barcelona-fa-75-anys

http://www.strambotica.com/foragitats/index.php/bombardeig-de-granollers-31-de-maig-de-1938