dimarts, 15 de novembre del 2011

BELLULLA

El primer que us he de dir, és que no sóc pas creient, el segon és que des de que vaig arribar a Canovelles, he estat encuriosit per la presència del mot BELLULLA, i el tercer és que cal saber coses d'allà a on vivim. Segurament, molts de vosaltres tot això ja ho sabreu, però m'ha semblat correcte el fer aquesta composició de dades.

Al barri de Bellulla es troba el santuari on es venerava la imatge de la Mare de Déu de Bellulla. Els orígens de la seva devoció són confosos i comparteix la llegenda de les marededéus trobades. Actualment, la capella és de propietat privada, però se'n conserven les imatges d'aquesta capella situada al nostre municipi de Canovelles.

La llegenda explica que mentre una pastora de Canovelles guardava uns bous, es va adonar que un dels animals se separava del grup i es dirigia cap a la muntanya, avui coneguda amb el nom de Bellulla. Allà, el bou s’agenollava i s’alçava i esgarrapava la terra. La noia va explicar-ho al poble que, encuriosit, es va dirigir cap al petit turó. En aquell indret van descobrir que hi havia un pou sec, dins del qual hi havia una cova amb la imatge de la Mare de Déu.

La devoció es va estendre pel Vallès i s’ha constatat que la capella ja existia l’any 1279, quan es va fer un llegat d’una lliura cera per a l’obra de l’església. El pare Palmerola citava el reverend Guillem Prat com a administrador el 1300. El 1310 es va fer una donació a la capella i el 1364 el rector de Canovelles va autoritzar a Guillem Negrals a ser el rector de Bellulla.
L'edifici primitiu fou substituït per un de tipus renaixentista, probablement quan la capella pertanyia als dominicans de Santa Caterina, de Barcelona, des del 1611, fins que el 1835 en foren desposseïts.
L’antiga imatge de bronze de la Mare de Déu de Bellulla era venerada per la gent, ja que la consideraven advocada de la vista, i era coneguda per tot el Vallès. Des del 1872 es trobava a la parròquia Sant Fèlix de Canovelles, on va desaparèixer el 1936 a causa de la Guerra Civil espanyola, i des de llavors se li ha perdut el rastre. Durant el període de Guerra civil la capella va ser un hospital infantil que donava servei a tots els infants malalts i ferits de la comarca.

Un reflex de la importància i de la devoció a la Mare de Déu de Bellulla és l’encàrrec d’un retaule als coneguts pintors Vergós, els mateixos que van realitzar el retaule de sant Esteve de Granollers. Els germans Vergós, que eren deixebles de Jaume Huguet, van pintar unes taules per al Santuari de Bellulla de les quals només se’n coneixen tres: una era una Crucifixió (en mans de particulars), una altra dedicada a Santa Llúcia i la tercera a Santa Àgueda (aquestes dues són a l’Art Institute of Chicago).
Santa Llúcia Santa Àgueda

L'origen medieval de la població de Canovelles resta evidenciat pel seu topònim, format en llengua romànica. Segons el Diccionari Alcover-Moll, la seva etimologia demostra que és un derivat diminutiu de Cànoves, que significa ‘ca(ses) noves'. El 1008, quan és documentat per primer cop, Canovelles devia ser un petit agrupament de cases noves relacionat amb algun nucli de poblament proper més antic.

El terme de Sant Feliu de Canovelles és esmentat el 1008, quan Ingilbert i Incúncia, la seva muller, permuten amb l'abat Ot de Sant Cugat cinc peces de terra que ells hi tenien, per compra, en canvi d'unes terres situades en un altre lloc que els donava el monestir; amb la cessió de les terres, els donadors traspassaven a l'abat i al monestir el domini i la potestat que hi tenien. D'aquest document hom pot deduir que dins el terme de Sant Feliu la propietat de la terra era força repartida entre aloers lliures (propietaris amb domini complet, absolut i lliure sobre les terres); entre els diversos aloers posseïdors de les terres amb les quals confrontaven les que passaren a ser del monestir de Sant Cugat (Condefred i els seus hereus, Vives i els seus hereus, Bonús, Pedrós i hereus, Sunyer i Pere, el qual era un dels qui més terres posseïa), s'esmenta l'església de Sant Feliu i el monestir de Santa Maria de Ripoll, que també hi posseïen terres. L'estructura de la propietat mostra encara un estadi prefeudal.
L'església de Sant Feliu no és documentada com a parròquia fins el 1072, quan Berenguer Guislabert vengué un alou situat en terme de la parròquia de Sant Feliu de Canovelles, i en terme de Santa Eulàlia (es suposa que Santa Eulàlia de Corró d'Avall, bé que el document no ho diu). Aquest document, el fet que no hàgim conservat gaire documentació medieval de Canovelles i la seva proximitat respecte de Granollers i dels altres pobles que gaudien de franquesa, ens porta a plantejar-nos la pregunta de si originàriament el terme de Canovelles no devia ser vinculat a algun d'aquests llocs que eren inclosos en les franqueses del Vallès. Canovelles fou de jurisdicció reial.
Sant Feliu (Fèlix) de Canovelles és un edifici del primer art romànic, probablement edificat en la segona meitat del segle XI. D'una sola nau, molt llarga (cosa que fa suposar que fou allargada amb posterioritat) i amb arcuacions llombardes (hi ha encastada una làpida romana amb una inscripció dedicada a L. Porcius Partenius). A banda i banda del presbiteri s'obrien sengles absidioles semicirculars que sobresortien exteriorment de la fàbrica de l'edifici; la de tramuntana desaparegué vers el 1500, quan al seu lloc fou construït un pas de comunicació amb la casa veïna de Magarola, i la de migdia, de la qual es conservava la fonamentació, fou reconstruïda durant la dècada del 1980. L'aparell de petits carreus és característic del segle XI. A la façana de migdia hi ha dues finestres romàniques i una porta de mig punt adovellada que podríem datar del segle següent. A la de ponent, al segle XIII, se sobreposà una bella portalada romànica, amb arquivoltes, decoració esculpida de temes geomètrics (ziga-zagues i escaquejats) i sengles columnes acanalades per banda, coronades per capitells composts amb decoració vegetal (acants) i zoomòrfica (diversos ocells), i un dels quals amb unes carotes als vèrtexs. La coberta de l'església, de canó lleugerament apuntat, data probablement dels segles XII o XIII. S'hi conserven dos quadres dedicats a sant Roc i a sant Andreu, de la fi del segle XVI. A la rectoria hi ha dues taules procedents d'un retaule on hi ha representats sant Llorenç i sant Esteve. Així mateix, es conserven dos quadres del 1750 amb l'Assumpció de la Mare de Déu i la Puríssima.
Al segle XVII, els Magarola hi posseïen extenses possessions: Can Castells, Can Guri, Can Bellver (avui Can Serra) i Can Pagès Vell. Els dominicans de Santa Caterina establerts a Bellulla hi tenien els masos de Can Camps (documentat des del segle XIII, anomenat més modernament Mas Lledó i Mas Figueres), Can Diviu Vell, Can Canyelles i Can Pertegàs. Els propietaris de Can Duran (mas documentat al segle XIII) eren batlles de Canovelles.

Si voleu aprofondir més sobre la Mare de Déu de Bellulla, llegiu aquesta meravellosa publicació del 1712:
Sembla que la talla de la Mare de Déu Bellulla no va ser sempre la mateixa. Les nombroses visites pastorals parlen de talles amb mides diferents. Segurament la primera talla d'època medieval, en estil romànic o gòtic, fou de fusta policromada. La talla que va arribar al segle XX, era d'aram daurat esmaltat, amb unes mides de 14 per 7 centímetres. Es tractava, per tant, d'una talla petita. La Mare de Déu apareixia entronitzada sostenint a la falda el nen Jesús, que duia un llibre. La Verge, amb la mà dreta, sostenia un ull. Els dos ulls del rostre de la talla eren de perles de colors diferents. Tot plegat reforça les tesis que presenten la Mare de Déu de Bellulla com a advocada de la vista.
La talla fou venuda amb la resta de béns del santuari després de la desamortització de 1835, que exclaustrà els monjos dominics que des de 1611 havien custodiat la casa. L'any 1872 fou recuperada per l'església parroquial de Sant Feliu de Canovelles, on s'hi quedà fins al 1936 on, amb l'esclat de la Guerra Civil Espanyola, es va perdre, com ja he dit.

divendres, 11 de novembre del 2011

PENSAMENTS PER ACABAR AMB L'ATUR.

  1. IL·LEGALITZAR DEFINITÍVAMENT LES HORES EXTRAORDINÀRIES. A l'estatut dels treballadors hi diu, que es poden realitzar 80 hores extres anuals com a màxim, jo dic que haurien de ser absolutament il·legalitzades. L'ocupació laboral pot ser considerada un be escàs, per tant, qualsevol allargament de jornada, propicia la no ocupació d'altres treballadors. Sancionem a les empreses que obliguen o demanen als seus treballadors de perllongar la jornada i també als treballadors que ho accepten. A més a més, moltes d'aquestes hores no són compensades ni econòmicament ni amb dies lliures, per tant, il·legalitzem-les i sancionem als infractors, empreses i treballadors. La conseqüència evident seria la disminució de l'atur, treballadors amb ingressos superiors al subsidi, més tributació d'IRPF i cotització a la SS. Recordem que el nostre Estat, és l'estat de tota  Europa que més hores treballa i que té la productivitat més baixa. Els empleats, no per treballar més, són més productius, ans el contrari.

  2. DISMINUIR EL TEMPS DE TREBALL. En l'actualitat l'horari més comú és el de 40 hores setmanals, és a dir 8 hores diàries. Al comerç ja en fan bastant difícil la seva computació, els horaris intensius no ajuden a determinar una regularitat, hi ha modalitats de contractes a temps parcial, horaris nocturns, etc. Quan es va començar a comptabilitzar les hores als treballadors contractats, ja deu de fer més de cent anys, un obrer treballava, potser, 16 hores diàries, ho em aconseguit reduir fins a la situació actual. Ara cal donar un pas més. Sota el mateix concepte del punt primer, cal repartir l'ocupació per tal que aquest be escàs arribi a més persones. Per tant cal reduir la jornada laboral, sí, un cop més. Ja sabem que no ens voldran pagar el mateix, però serà més just, i quan se n'adonin de que els salaris són més baixos hauran d'adequar els preus a les possibilitats econòmiques del moment. Segur que ja buscaran com mantenir beneficis aquells que encara en continuen tenint.

  3. RECUPERAR ALGUNES ACTIVITATS QUE HAN ESTAT OBLIDADES. De segur que, tots recordem activitats laborals que, han estat oblidades per desús o que han sofert una davallada important en ocupació per haver estat substituïdes per maquinària. No, no vull dir que haguem de renunciar a l'avenç, a l'evolució, el que vull dir és, que hi ha algunes activitats que podrien ser recuperades. Posem per exemple: - Si, a les comunitats de veïns que tenen més de "x" habitatges, les incentivem en contractar una persona que faci les labors de control de la finca, neteja o alguna altra activitat pròpia d'un conserge o porter, incrementaríem la seguretat, la higiene i el correcte control de l'estat de conservació de les finques.
  4. - Si, a les benzineres féssim que ningú pogués autoservir-se, perquè tots els operaris haguessin de tenir un permís especial de manipulador de productes tòxics, de segur que ho trobaríem comprensible.
    No trobeu correcte la recuperació d'aquestes o d'altres ocupacions?, de segur que sí. Pensem que podem recuperar, que s'ha perdut per benefici d'uns pocs.
  5. FER QUE LES ETT,s TINGUIN EL PERSONAL FIXE. Seria bo que les empreses de treball temporal, es convertissin en veritables empreses de servei, que oferissin treballadors a aquells negocis que necessiten cobrir una plaça laboral durant un breu espai de temps, per puntes extraordinàries de producció, substitucions de baixes laborals temporals, etc. Facturarien pels serveis oferts i tindrien en nòmina veritables professionals ja formats en diverses especialitats. Aquest fet disminuiria el temps de selecció, de formació, i els resultats productius serien de més qualitat.
  6. ACABAR AMB L'ECONOMIA SUBMERGIDA I EL FRAU FISCAL. Hom comptabilitza l'economia submergida en el 30% del PIB actual. A novembre del 2011, en plena crisi, ¿com podem permetre que el nostre veí, el nostre company, el nostre familiar, encara estigui estafant la societat?, una societat necessitada d'un correcte funcionament. Sabem del cert que la màfia és qui sempre ha operat així, i els tenim per delinqüents, i, no és delinqüent qui defrauda? Quan una persona fa hores extres i no cobra, posem per exemple, s'estafa a ell mateix i als demés via la Hisenda Pública, ell no ingressa per les rendes produïdes i no tributa els impostos corresponents. Aquest fet, pot semblar inversemblant i idiota, però és molt habitual als sectors de banca i estalvi. Aquesta feina que fa de més un empleat, evita que es pugui contractar a un aturat que percebria ingressos, tributaria i cotitzaria al sistema social. Aquesta feina que fa l'esgota i provoca baixes laborals temporals innecessàries que hem de costejar. Quan anem a comprar un be o un servei i ens ofereixen o demanem una factura sense IVA, cal pensar que és possible que el botiguer o l'empresari tributi per mòduls, i realment l'únic que produïm és un encariment del producte, ja que li aplicarà el mateix valor amb IVA com sense. El venedor de productes sense IVA, es a dir, en negre, ens capa la possibilitat de la reclamació, del bescanvi, o pot ser, de la garantia. Algú pot pensar, "si, si, ja pots dir missa, que jo he comprat més barat", doncs cal saber que el que ven sense pagar impostos indirectes, també deixa de pagar impostos directes, doncs no declara la totalitat dels ingressos que percep. Allò que uns no paguen ho acabem pagant entre tots. La dissort de no tenir feina, o de tenir pocs ingressos no pot ser justificant d'una actitud irresponsable. Els països més avançats a nivell de l'estat del ben estar, son els que més impostos han pagat, i als que més està costant de desmantellar en aquest aspecte. Quants més ingressos té un país més cobertura pot donar als seus ciutadans.
    TAMBÉ PODRÍEM AFEGIR QUE:
    • L'assignació de l'Estat espanyol a l'Esglèsia Catòlica, anualment és de 10.000.000.000€, amb aquest import podríem cobrir el següent: 23.474.178 subsidis d'atur a 426€/mes, 16.627.868 pensions mínimes de 601,40€/mes, 15.590.895 salaris mínims interprofessionals de 641,40€/mes, etc. Ja, ara em direu allò de que l'Esglèsia col·labora a pal·liar les necessitats des d'organismes com Càrites Diocesanes, Mans Unides o d'altres, però són un sistema de rec amb multiples fuites, ja que la seva macro-organització deriva cap als seus interessos d'expansió del seu credo. Tenen unes cúpules enriquides i un patrimoni que no els pertany, i a sobre el manteniment del seu immobilitzat el traspassen als feligressos majoritàriament. Recordem els escandols de les inversions fetes en valors mobiliaris, en consums poc ètics per a les seves creences, els recolsaments econòmics o no, a polítics o cadenes de radio, tv o premsa. Realment en podríem retallar l'assignació?, només caldria trencar els acords amb el Vaticà, que des de la dictadura de Franco arrosseguem com llast. Influeixen en l'educació, en la política, en el lliure pensament, en ... Els bons representants de l'Esglèsia sobreviuran, doncs són útils a la societat, només desapareixeran aquells que són parasits institucionals. Cal recordar que aquesta porta oberta a la subvenció d'una creença és traspassada per totes les doctrines i creences que conviuen a l'Estat espanyol, s'estan multiplicant i algun dia voldran els mateixos  drets. 
    • He llegit que hi ha uns 56.000 milions d'euros en bitllets de 500€ rodant per tota Espanya. Molts coneixem que algunes persones els acaparen per amagar-los, doncs representen els seus fruïts en negre. Fem-los aflorar eliminant-los, no són necessaris ni els de 500€ ni els de 200€, normalment, només s'usen en transaccions de gran import i que convè ocultar. Cada persona, que vulgui canviar-los, que ho hagi de fer en un banc i  que hagi de quedar enregistrada aquesta operació, i posteriorment es comuniqui al Banc d'Espanya o al Banc Central Europeu, que alhora ho comunicaran a l'Hisenda pública.
    • Als pressupostos de l'Estat hi figura una partida de 9 milions d'euros, en concepte de la despesa de la Monarquia. La realitat és molt diferent, aquests 9 milions, no inclouen els sous de les persones que hi tenim dedicades al seu reial dia a dia, no consten les depeses que generen l'ús i manteniment de tots els seus palaus, palauets, vehicles, recepcions, vacances, i ves a saber que més. El còmput aproximat supera en escreix els 33.000.000 d'euros. Si hi afegim els escàndols de frau, que hem de patir provocats pels gendres, que no sabem el que ens costen o costaran, els escàndols del propi Monarca, o dels seus fills. Ves a saber si al final l'estripada és més gran que un set. Per què, la vida anterior i privada d'una princesa ens ha de cridar l'atenció?, que no pot tenir drets, si més no el de l'equívoc. Com és que sempre hem de protegir la seva honorabilitat amb diners i censura? No cal parlar de l'existència d'una noblesa vividora del seu títol i d'allò que va rebre, potser, fa uns 500 anys. Encara ens han de fer memòria de que la Duquesa de Alba és la major latifundista de tota Europa, i que aquestes terres reben el major nombre de subvencions i el major import d'aquestes, des d'Espanya i Europa. Que ens hem begut l'enteniment?

diumenge, 2 d’octubre del 2011

DANIEL COHN-BENDIT (eurodiputat), la crisi de Grècia.

La hipocresia política ha arribat a límits insospitats, demanen a la població allò que mai demanarien a les seves famílies, les persones han estat substituïdes per imports en Euros, Dòlars US, Iuan xinès, Ien japonès, ...
Daniel Cohn-Bendit (1945), francès nacionalitzat alemany, fill de jueus que varen fugir de la II Guerra Mundial, apàtrida fins els 14 anys, fill del maig del 68, eurodiputat.
Ens obre els ulls, fa referència al que ens oculten sobre Grècia, sobre quines coses hem de fer per ajudar-los, i identifica els culpables de la seva situació, els polítics corruptes, tant grecs com de la resta d'Europa.
Curiosament, se l'ha volgut implicar diverses vegades en assumptes de pedofília, curiosament des de l'extrema dreta, i curiosament basant-se en unes declaracions fetes en uns altres moments on la llibertat d'expressió era real, a on ell parlava sobre la sexualitat dels nens, no de que ell practiqués sexe amb ells. Sigmund Freud ja en va parlar, i avui està absolutament superat.
Si els polítics de dretes de tota Europa l'assetgen deu de ser per alguna cosa.



http://www.youtube.com/watch?v=nqno8H-mjeY

PENSAMENTS tardor 2011



1- PENSAR ES GRATIS, NO HACERLO SALE CARÍSIMO.
Esta es la frase que colgó un amigo en su muro, a la que respondí lo siguiente:
A parte de pensar cabe actuar. Este país está lleno de grandes pensadores que nos exigen y exigen, pero que nunca arriman el hombro para andar el camino. Peor es aún, cuando encima de no arrimar, ni piensan ni dejan pensar, eso sí, siempre tienen la capacidad de asignarse o augmentarse sus sueldos, y de joder a los demás. 02-10-2011

2- Seguint idees,... passant idees,... establint idees,... aportant idees,... recuperant idees,... suggerint idees,... aprofitant idees,... digerint idees,... copsant idees,... exigint idees,... plasmant idees,... obtenint idees,... reconduint idees,... absorbint idees,... rebutjant idees,... generant idees,... tot menys ser ideal o idealista. 20-10-2011.
3- En els darrers 160 anys, l'època de la industrialització, hem tingut aproximadament 80 anys de bonança i 80 de crisi. Les més profundes, les que han trencat els cicles i han tingut conseqüències més devastadores, han estat les provocades per l'especulació financera, en les que el món financer ha volgut fer liquidació dels bens aconseguits i recollir beneficis ràpids. Les crisi de l'energia, o de la producció, de les matèries primeres, o d'altres, mai no han fet el mal de les financeres. No ens hem de queixar?, i tant que sí, uns s’embutxaquen el que els altres creen des de les bases dels països, els seus ciutadans. 14-11-2011.
4- Una campanya electoral és molt més que el paperot que fan els grans partits, alguns comentem idees i compartim sentiments nacionals, no cal fer converses per arreglar el món, sinó posar en pràctica actituds en vindicació del que voleu defensar, pot ser definireu el vot d'algun indecís, com a mínim per tal que no voti els grans partits oligarques. 15-11-2011.
5- Els polítics i els bolquers s'han de canviar sovint,... i pel mateix motiu. Sir George Bernard Shaw
6- Si fos el teu cap, et diria que llegissis “Qui s’ha endut el meu formatge?” (absurda producció neolliberal americana), però com no ho sóc et dic: Trenca les parets del laberint a on ens han dut, i no justifiquem als que ens han pres i prendran. Fa anys que diem que la societat de consum corromp, i sí, penso com tu, cal actuar des del dia a dia, però no amaguem als que ens fan mal, denunciem-los. 29-11-2011.
7- ‎"Un món feliç" d'Aldous Huxley, un món de droga (soma), consumisme i sexe..., i així no pensem i fem el que volen que fem, no el que nosaltres decidim. "Matrix" dels germans Wachowski, una idea igual però amb solució revolucionària, quasi que m'agrada més aquesta. 30-11-2011.
8- Joseba va piular: "Acabo de terminar de leer la Wikipedia. No está mal." i jo li vaig respondre:"si me puede hacer una sinopsis, ganaría tiempo, gracias." 01-12-2011.


9- La sabana Sta. de Jesús, la guitarra de Jimmy Hendrix, el canuto de Frank Sinatra, la caja del papel de Bob Marley, el vestido de Marilyn Monroe, la chaqueta de Elvis Presley, las recetas de hongos de Jim Morrison, la gorra del Che, la espada de Juana de Arco, todo símbolos para seguidores enfermos de sus ídolos. 02-12-2011.


10-  Error, refundar Europa hauria de voler dir, fer una Europa federal i no una Europa de nacions-estat de les del S.XIX basada en les idees del segle precedent. Els polítics han de ser substituïts per nous lliure pensadors, amb conceptes més oberts de mires. 02-12-2011.


11- Avui ens han anunciat, que no ens retornen els confiscats papers de Salamanca. Queda clar que no ens els tornen per precaució. Després del bombardeig del 1691, el del 1892, el del 1934 i els continuats durant la Guerra Civil, i seguint el criteri del Sr. Peces-Barba, deuen d'estar esperant un nou correctiu. Per tant seria perillós que, aquest patrimoni documental, fos tornat en aquests moments. Gran lògica de pensament espanyol. 13-12-2011.


12- Els que governen tenen noms i cognoms. Als que manen els hi diem que són el govern. Els que manen en són responsables directes dels seus actes, i les seves accions de govern ens estan fent mal. Si ens fan mal i en són responsables, no han de pagar per aquest delicte? 14-12-2011.


13- ¡Cuánto llegáis a saber todos de vuestras tierras, vuestros idiomas, vuestra cultura!, ¡ah!, y de las de los demás. Sentid lo que queráis, pero avergonzaros de vuestras actitudes agresivas hacia las diferencias.
¿Cuál es la discusión?, que sois o dejáis de ser. Sed, sencillamente sed. No vais a convencer a ninguno de lo que son o lo que sienten, son y sienten otra cosa distinta a la vuestra.
Solo os pido que améis vuestra cultura propia, vuestra tierra cercana, es lo más próximo que tenéis, y lo estáis olvidando. Han muerto demasiadas lenguas, se han olvidado demasiadas buenas costumbres, han desaparecido demasiados pueblos.
Recordad y preservad lo vuestro, y respetad lo de los demás, más aún si sois sus huéspedes, si habitáis en tierra ajena con costumbres, cultura o idioma distintos.
15-12-2011.



dilluns, 22 d’agost del 2011

Per la igualtat, denuncia 016.

15/08/2011 
Avui, els cristians celebren el dia de l'assumpció de la Mare de Déu, a la que havent parit i conviscut amb el seu marit, encara consideren verge. Sí, la dona que també reconeix l'Islam com a extraordinària i a la que se li dedica un capítol sencer a l'Alcorà, una de les úniques quatre dones que hi apareixen. És un bon dia per recordar la grandesa de totes les dones, per la seva lluita constant en un entorn que els sol ser hostil. La història és plena de dones que ocupen un lloc principal, però la realitat és molt més crua, el més habitual és que la seva història quedi en l’oblit malgrat tot són la pedra angular de la vida de quasi tots. La major part d'elles ens pareixen, tenen cura dels fills, dels grans o de les seves parelles, i l'agraïment sol ser poc o nul. En alguns països lluiten al món laboral amb desavantatge i a tot el món, fan la feina familiar i social a canvi de res.
Hom diu que cal conservar i respectar els costums, les tradicions, en definitiva la cultura. Sí, n'estem d'acord, però és inadmissible que la cultura, les tradicions o els costums, emparin conductes gens evolucionades o retrògrades.
Dia darrera dia ens fan saber l'estadística de dones maltractades o mortes al nostre entorn més immediat, i això n'és la punta de l'iceberg. No en tenim ni punyetera idea de quina és la realitat, però si tots hi pensem una mica, recordarem petits o grans mals gestos que haurem vist al carrer, a la feina, d'un veí, d'un familiar o algú totalment desconegut, exercint violència de gènere, entre famílies, entre amics, entre gent que ni tant sols és coneix, tant sols pel mal entès privilegi del mascle més fort. Es diferencia amb rapidesa un enfrontament qualsevol, d'un a on hi ha vexació, menyspreança o sotmetiment.
La desraó envaeix la nostra ment quan algú o alguna notícia ens en fa saber les circumstàncies, l'abús sexual sense miraments d'edat, l'abús psicològic que programa esclaves al servei de les creences socials/religioses. No té miraments dins qualsevol estadi laboral, econòmic, familiar, social en definitiva.
Els coneixements no són garantia de que aquest aspecte hagi estat educat, cal fer incidència des de molt petits sobre la realitat de la igualtat de gènere. Fins als cinc anys, l'entorn, no en fa massa d'incidència o no la percebem, és a partir d'aquesta edat quan els menuts se n'adonen de les diferències reals, aprenen a tenir consciència de la seva diferència sexual, i és feina dels pares o tutors que aprenguin a viure sense diferències socials de gènere.
Avui, veiem com bona part del que havíem avançat, ha reculat per la influència d'altres cultures que han migrat cap al nostre país. És doncs el moment d'incidir en la formació dels nostres petits i joves per evitar un futur d'involució. L'ensenyament públic pot ser un bon garant d'aquest fet formatiu, no me'n refio tant de les escoles religioses, ni de les catequesis cristianes o islàmiques, o de qualsevol altra religió que no respecti el concepte d'igualtat dona/home. Malgrat tot, cal tenir present, que la major part dels casos coneguts relacionats amb abús o violència, són de persones formades i nascudes a la nostra societat.
Avancem, i fem-nos més forts davant d'influències que ens poden fer anar enrere. Cal acabar amb el llast de les morts, de les vexacions, de l'esclavitud. Cal doncs dedicar-hi els recursos suficients, humans i econòmics, convèncer els polítics que han de donar pas a les dones en els seus òrgans de direcció, que s'han de fer accions que equilibrin la situació, que arribi el dia en que no n'haguem de parlar. Cal estendre el missatge a les empreses i a les famílies, cal unificar drets dins la realitat social, i no sols a sobre els papers.
Sí, si cal, per la igualtat, per acabar amb les vexacions i l'escalvitud, denuncia al 016.

dimecres, 17 d’agost del 2011

Pensaments Juny 2011

13/06/11 Sóc molt optimista en quant al que s'ha de fer, i estic convençut que si ens deixen fer en sortirem d'aquest mal son. El problema és que des de les orbites econòmiques tothom està fent les maletes per marxar, arrepleguen sous enormes, primes desmesurades, es passen entre ells la patata calenta, i miren de tenir bitllet per fugir. Cal que rendeixin comptes abans que no comencin el camí, cal que passin pels tribunals si cal. Corruptes, inconscients o malversadors, tant en el món polític, com en l'empresarial han de respondre pel seu desmesurat enriquiment obtingut de l'endeutament que han generat a les nostres economies.

22/06/11 Canviar el mètode de revisió salarial de l'IPC als barems de productivitat, hauria d'anar acompanyat del canvi del mètode de revisió dels preus en general, ja que tots o quasi tots s'incrementen en base a l'IPC. Per la qual cosa, hauria de reduir-se la inflació buscant càlculs més equitatius de pujada dels preus, clar que això no interessa al que ens ven serveis o productes.

27/06/11 ¿Cuál es el salario que debe cobrar un alcalde?, entiendo que si queremos que no sea corrupto debe ser adecuado a su gestión, proporcional a los ingresos del pueblo o ciudad, y al número de sus habitantes. Es algo fácil juzgar sin tener más datos. Es mucho o poco que este o aquel alcalde cobre X porque no X+1 ó X-1...

28/06/11 El vicepresident del Constitucional, Eugeni Gay, diu que la societat catalana no ha sigut intolerant amb l'alt tribunal, però que molt poques persones s'han llegit el text íntegre de la sentència sobre l'Estatut. Gay, que va presentar la dimissió per forçar la renovació de la Institució, ha admès el retard a l'hora de dictar la sentència.
El que no recorda, és que molts catalans vàrem votar "no", per trobar el nou Estatut insuficient i de mínims després d'haver-lo llegit integrament, imagini quan després li varen passar el ribot al "Congreso" i el que debem pensar després de la STC, evidentment al TC només poden pensar en una sola direcció, la seva.

dimarts, 5 de juliol del 2011

Divendres 1 de juliol del 2011, un dia diferent. "quieren casa y comida, pero no quieren trabajar"

Els començament de dia solen ser estressants. Un es lleva a toc d'algun soroll estrident que el reclama de ser callat. Normalment ja solc estar despert, però encara i així em sorprèn el so del despertador. Afaitat, dutxat, vesteix-te. Avui no toca esmorzar fins més tard, amb la colla de la feina. Pren el tren de les 07:24, espero no perdre'l ahir ja ho vaig fer, i em va costar més de mitja hora d'espera. Arribo a Barcelona a les 08:19, a Sants hi fa un dia radiant, corro a la concentració davant d'una empresa d'un sector que no vol signar conveni, per allò de que les patronals són fortes en època de crisi i toca escanyar una mica més els empleats amb sous precaris, horaris infectes i inseguretat laboral.
Se'm passa l'estona, informant, saludant, fent ostentació de la queixa. No hi ha massa seguiment, resulta que l'empresa a donat dia lliure als empleats el dia de la vaga, caram. Intercanvio opinions sobre la crisi...
Em salto l'esmorzar, i corro cap al centre de Barcelona, viatjo en metro tot perfecte, arribo a les Rambles i enfilo pel carrer Ferran.
Em sorprèn la quantitat de cotxes d'alta gamma que hi ha aparcats. El carrer és brut, aquella brutícia de la humitat enganxada amb la brossa que fa brut després del rec del carrer. Fa pudor d'humit. Sento crits i xiulets al fons de la via, i relaciono la presència de Guàrdia Urbana i soroll de manifestants amb la presa de possessió del nou alcalde, el Sr. Trias. En arribar a la plaça Sant Jaume els Mossos d'Esquadra, sense cap explicació no em deixen travessar per on jo vull i em desvien per davant el portal de la Generalitat, no em molesta massa, doncs estic més per observar la disposició que n'han fet de la Plaça. Han creat amb tanques quatre quadrilàters on engabiaran els gemegaires per poder-los controlar, de moment només omplen una tercera part d'una de les gàbies. Han deixat un passadís en forma de creu de la Generalitat a l'Ajuntament i de Ferran a Jaume I. Criden de tot menys guapo.
Segueixo pel carrer Jaume I. Em crida l'atenció que ara tornen a aparèixer els membres de la Urbana, una parella a cada cruïlla fins a Via Laietana, semblen antiavalots vinguts a menys, clar no tots. Una senyora d'avançada edat, s'atura davant una de les parelles i pregunta, i aquests de que es queixen?, l'uniformat amb un somriure a la cara li respon "quieren casa y comida, pero no quieren trabajar", la senyora sembla satisfeta amb la resposta, a mi, em pugen els fums i penso que hauria de dir alguna cosa. Alguna cosa com que hi ha un acte i ells aprofiten a presentar queixes, com que realment volen casa i menjar, però que no tenen feina i també en volen. Mentre ho penso, la senyora ja ha marxat i els urbans em miren secament.
Segueixo, doncs arribo just a un acte al sindicat. Faig cua dins el local esperant que em donin un paper, però abans de rebre'l desvien la cua cap a la sala d'actes. Allà ens expliquen, ens animen, ens donen raons. Donen sentit al que fem i també a la vida. Parlen de crisi, d'ocupació digna, de restablir drets, de no acceptar les retallades, de regeneració democràtica, aplaudiments a l'orador. Al final del discurs no puc més que demanar la paraula, ja que me n'oferixen l'oportunitat. Puntualitzo sobre l'economia submergida, sobre que ens han de demanar al sindicat i com hem d'actuar, quina és la nostra fita i si la complim o no. Com sempre parlo molt i acabo pensant que no he transmès tot el que volia. Malgrat tot també hi ha aplaudiments igual de generosos. A fora de la sala algun comentari de complaença amb el meu discurs. Recullo el document i marxo cap a la Diagonal.
Feia anys que no agafava el 17. Enfila cap a munt. En arribar al Passeig de Gràcia em crida l'atenció altre cop un munt de vehicles d'alta gamma, aquest cop en compto uns dotze de mal aparcats a sobre de la vorera i molts més aparcats be. Uns grans anuncis llueixen l'inici de cotització de Caixabank, amb k, a la Borsa de Barcelona. Hi ha rotllanes de xofers a les voreres, penso que són xofers, però podrien ser executius, tots van mudats amb vestit fosc i corbata. Tanta distracció m'ha despistat i no havia vist una dona gran que li podria convenir el seient que ocupo, no li va be perquè va d'esquena i es mareja. Finalment seu al meu davant i tenim una conversa intranscendent, però rica en vida. Cedeixo el meu seient a una altra senyora gran, o pot ser era un home, només m'he fixat que era gran, ja no ho recordo. Haig de preguntar si encara es desvia a Via Augusta, i baixo allà.
Recupero la Diagonal i cerco els companys del matí, en mig d'una multitud que es manifesta a favor d'un conveni millor i del manteniment de les empreses, i de que no els prenguin el pèl, i ...
La Guàrdia Urbana ens escorta pel lateral de la Diagonal, girem per Balmes i travessem l'Avinguda. En arribar al davant la patronal conflictiva, hi ha Mossos i Urbans, només dirigeixen el transit, no hi ha antiavalots ni cap cos especial, sols treballadors que fan la seva feina. Lectura de discurs i enganxen triangles vermells de perill a la façana del local assetjat. Un petit conflicte entre moto i manifestant, res d'importància. Dissolem a prop de les dues de la tarda i proposo de menjar alguna cosa per matar el cuc de no haver esmorzat. Mengem, comentem i organitzem. A les tres cap a casa.
De tot el matí només tinc fixades les paraules d'aquella parella d'Urbans, "quieren casa y comida, pero no quieren trabajar", la seva insensibilitat em regira un cop més l'estómac, i em fa pensar dues coses, l'una es que no entenen res, i l'altre que no he d'oblidar d'escriure quatre línies sobre aquesta relliscada dels representants de la llei, que no de la justícia.
Avui al tren de tornada no ha passat res, ahir es va llençar algú a la via, i vaig haver de canviar de línia. Tot plegat un fet d'algú que potser no tenia ni casa, ni menjar, ni feina, ves a saber.

dimecres, 29 de juny del 2011

DOBLE RASER. L'ESGLÈSIA I LA COSPE...

L'ESGLÈSIA I LA VERITAT A L'ESCALA S'HAN QUEDAT...

http://www.elplural.com/politica/la-iglesia-niega-la-comunion-a-los-divorciados-menos-a-cospedal/

http://www.facebook.com/l.php?u=http%3A%2F%2Farv1952.blogspot.com%2F2011%2F06%2Fla-cospedal-tiene-bula.html&h=87c43

Ambdós articles "son de leer" en la seva totalitat. Curiosament, Quevedo al seu poema "Don Dinero", al vers 12 deia: "Y es en Génova enterrado", http://www.poesi.as/fq03015.htm. És clar que millor si anem a l'Arcipreste de Hita amb "Lo que puede el dinero" http://riochico.wordpress.com/2007/12/13/el-poder-del-dinero-arcipreste-de-hita/, llegiu-lo sencer no té pèrdua. Tot això ja ve de molt antic, quina pena.
La veritat és que el fet se me'n fum, però el que crema és el doble raser, qui té diner té la butlla papal, i qui té poder també. Hipocresia en estat pur, el problema és que és massa influent encara a la nostra societat, a nivells econòmic, de pensament, polític,...
I per últim fem memòria d'aquesta senyora,...

dimecres, 22 de juny del 2011

Article del butlletí de la CUP de 21/06/11

Cal pensar que l'article següent també es fa des de la política i possiblement per un polític. Hem de diferenciar polítics corruptes dels que no ho són, hem de diferenciar sous adequats a cada lloc de treball dels que no ho són, precisament per evitar la corrupció. Es pot treballar per vocació, es pot gestionar amb devoció, però és millor que els paguem dignament, a l'igual que cal fer-ho a totes les feines i llocs de treball. El sou mínim interprofessional és exageràdament baix, això ens desvirtua el càlcul de les nòmines de moltes ocupacions i feines. Malgrat tot té una càrrega de raó inqüestionable.


 

15 de juny: «La duresa de la realitat social»

15 de juny: «La duresa de la realitat social»
Els fets que succeïen el 15 de Juny al Parc de la Ciutadella han estat sobradament comentats i tractats. Sense voler entrar en el joc fàcil i simplista de condemnar o donar suport als actes, veiem aquests fets com una ocasió perfecta per exposar breument alguns apunts sobre la realitat social del país.
La protesta del 15J ha d’emmarcar-se dins el conjunt de respostes que dóna una societat asfixiada pel sistema econòmic i polític. La protesta ha estat una forma més de manifestar el creixent descontentament social vers les institucions que ens governen. Al llarg dels últims dies hem vist moltes altres protestes, com ara les múltiples manifestacions davant cases a punt de ser desnonades, les dels mestres per evitar l’eliminació de la sisena hora o les dels metges per evitar tancament d’ambulatoris i quiròfans. Totes aquestes manifestacions són símptomes de resposta d’una societat maltractada davant el maltractador. Amb un atur del global del 20%, juvenil del 40% i una economia basada en treballs precaris i temporals, tothom que forma part d’aquesta societat pot considerar-se maltractat. I com a tals és el nostre deure enfrontar-nos-hi.
Queda clar que la societat, amb totes aquestes actuacions de naturalesa diversa, està demostrant el seu rebuig cap a l’esdevenir de l’estat de benestar i les nostres democràcies. És l’hora també de proposar solucions. Solucions que des de molts col•lectius ja fa temps que proposem perquè la situació econòmica i política actual no és deguda a problemes concrets i conjunturals dels dies d’avui, sinó que es deu a la mateixa naturalesa de l’economia capitalista i, és clar, a una irresponsable gestió d’aquesta per part de les institucions..
Segons els últims baròmetres del CIS, la classe política ja és el tercer problema més important segons els ciutadans de l’Estat Espanyol, només per darrere de l’atur i dels problemes derivats de la situació econòmica actual. Cal que comenci un nou cicle polític, amb noves maneres de fer política per acostar-la al poble i posar en marxa una autèntica democràcia directa. Les desacreditades institucions polítiques no poden seguir mirant cap a una altra banda, i limitar-se a desligitimar els manifestants acusant-los d’anti-democràtes i violents. Rere cada protesta hi ha una disfunció seriosa del sistema que amenaça la subsistència de moltes persones.
Albert Einstein deia que “estupidesa és repetir el mateix una i altra vegada esperant resultats diferents”. I aquesta frase cèlebre, tants cops aplicada en el món de la investigació científica, és totalment aplicable també a la política. Perquè això és el que està fent la classe política actual. Davant les diferents formes d’indignació social i de protesta, la resposta dels polítics és una vegada i una altra la mateixa: anar tirant, mirant cap una altra banda, anar seguint els dictats del capital sense entrar a discutir els problemes de base del sistema i, davant l’oposició de la ciutadania, limitar-se a desacreditar-la.
Entre les múltiples propostes per enfilar una nova manera de fer política, a Navàs, municipi del Bages governat per la CUP des de fa pocs dies, ens n’han mostrat una de ben senzilla i exemplar. L’alcalde entrant s’ha rebaixat el sou mensual de 6100 euros que cobrava l’alcalde sortint de CiU a 1600 que cobrarà des d’ara. Sumem l’estalvi que suposaria una rebaixa similar dels sous de tots els parlamentaris i regidors a tots els municipis catalans. Sumem-hi l’estalvi que suposaria l’eliminació dels càrrecs de confiança. Sumem-hi també l’estalvi pel fet de canviar d’arrel les maneres polítiques, apostant per una verdadera austeritat que apropi la classe política a les condicions de vida de la ciutadania, tot posant fi als projectes faraònics o a les polítiques d’aparador. Sumem-hi també l’aposta per una política d’hisenda de distribució equitativa, etc. Hi ha moltes vies per eixugar la despesa que no passen per retallar serveis essencials per les garanties democràtiques i pels drets humans com són l’educació i la sanitat.

És d’una hipocresia molt gran per part de la classe política, que ha viscut tants anys dirigint el país des de la poltrona com a nous rics que ara vegin com a única sortida a la crisi les retallades socials i que, a sobre, ens titllin d’hipòcrites a totes les persones que ens hi oposem. Però no som hipòcrites sinó responsables i honestos quan exigim desemmascarar tots els culpables de la situació global i local que patim avui dia. Desemmascarar els que (mal)governen i retallen els serveis que hem bastit amb els impostos de moltes generacions de ciutadans (CiU, en la conjuntura actual), sense considerar les múltiples vies alternatives que no volen ni valorar i que passen per renunciar als seus privilegis aconseguits només mitjançant la confiança de la ciutadania. I desemmascarar també l’oposició hipòcrita d’un PSOE-PSC que des de Madrid exigeix retallades a la Generalitat al mateix temps que des de Barcelona les critica.
Més enllà de les retallades socials d’uns i l’oposició hipòcrita dels altres hi ha moltes vies possibles. Des de la CUP tenim com a objectiu participar en la transformació de les institucions democràtiques, refent els ponts amb la ciutadania que fa temps s’han esfondrat i fent crítica coherent, no hipòcrita, d’un sistema econòmic que està demostrant dia a dia els seus fracassos en garantir una vida digna per a totes les persones que formen part d’aquesta societat.


dimarts, 21 de juny del 2011

Un error de base i de formació. El Sr Durán i el seu món.

http://www.tv3.cat/videos/3585530

A l'entrevista que el Sr. Durán i LLeida ha concedit a TV3, fa un repàs des del seu món, un món que ja ha caducat i que ha de tenir una alternativa que no és al seu pensament ni al seu coneixement. Es mostra com un polític que defensa la seva poltrona i que no entén el que passa al carrer. Apel·la al seu món caduc per establir-se en la continuïtat.
Parla del món polític a Espanya i el compara amb Alemanya, però oblida els nivells de corrupció que es pateixen a l'Estat espanyol, compara els sous d'uns i els altres, i privilegis que sembla considera que no són prou per als d'aquí. Esmenta l'Esglèsia com a recolzament del seu discurs lliberal. No recorda el sistema impositiu que allà hi ha, ni els nivells de garanties socials que aquí no tenim.
Sr. Durán hi ha alternatives al capitalisme, que no són l'anarquisme ni el comunisme com vostè diu, encara que aquests sistemes també tenen coses aprofitables, i sobre tot perquè no són utòpics al cent per cent, existeix el socialcapitalisme, que parla de mantenir tot el bàsic en mans públiques (educació, salud, habitatge, seguretat, subministrament i producció d'energia, món financer...), i deixar els bens de consum i productius (fora dels àmbits anteriors) en mans del capital privat. En definitiva un mix prou recomanable, cosa gens utòpica, ja que alguns països s'hi han aproximat.
Diu, com excusa, que el mercat no és just, però jo li dic, no hauria de ser just sempre?, hem de felicitar els especuladors i els corruptes?, espero que no. I sí, el capitalisme és injust i un sistema de domini, que no dominant.
Diu que res no canviarà perquè el sistema és el capitalisme, que vol més llibertat als convenis col·lectius, jornada, horaris, acomiadament, jo li dic, no són negociables si només beneficien el capital, vol ser retrògrad?, no vol avançar cap a la conciliació familiar?, no vol tenir menys baixes laborals?, no vol ser més competitiu?, doncs amb les seves tesi, vostè va en contra del que vol la majoria del poble, ciutadans, o digui-ho com li sembli be.
Hi ha molts altres temes que veiem absolutament de manera diferent, només faltaria, però des de la meva òptica vostè hauria de baixar del seu pedestal i trepitjar el carrer i no mirar només els noticiaris o els diaris, que poden ser opinions esbiaixades de la realitat.
Per cert encara no he entès perquè és sempre el polític més ben valorat, suposo que és un tema d'imatge física, i de que no sol ser barroer en el seu discurs, només són suposicions.
Crec que perpetua un sistema polític caduc i hereu d'una transició, que en contra del que normalment es diu, va ser un error sota l'excusa de la por al franquisme. Eradiquem d'una vegada les pors i fem una democràcia real ja, sense corruptes, ni corrupteles, sense persones que defugin d'assistir als parlaments, que hi van a escalfar la butaca, que ja entenc que no és el seu cas. Acabem amb l'especulació i l'abús dels més rics vers als que no ho som tant i sobre tot, vers els pobres. Ja entenc que visc a la part del món més rica i que hi ha molta misèria a la resta del món, però això no és pot perpetuar ni acceptar com a concepte bàsic.

divendres, 17 de juny del 2011

19-J. Contra el pacto del euro

19-J. Contra el pacto del euro    
Por Juan Torres López y Alberto Garzón Espinosa*
(versión en .pdf)
A finales de marzo los jefes de Estado o de Gobierno de la zona euro más otros seis países (Bulgaria, Dinamarca, Letonia, Lituania, Polonia y Rumanía) suscribieron un acuerdo con el que decían que trataban de hacer frente a la crisis y al problema de deuda que se había generado en Europa. En su virtud, establecieron una serie de obligaciones comunes y el compromiso de que los diferentes gobiernos aplicarán las medidas económicas oportunas para hacerlas efectivas. El acuerdo ha sido conocido como Pacto del Euro e implica que todas las medidas que lleve consigo habrán de sujetarse a las recomendaciones que establezca la Comisión Europea, la cual, además, actuará como principal supervisor y evaluador en su aplicación y desarrollo.
El objetivo general del Pacto según sus firmantes
Los firmantes del Pacto afirman que su objetivo general es hacer frente a la deuda incrementando la competitividad de la zona euro, es decir, facilitando la presencia comercial de las empresas de los países que utilizan el euro en los mercados mundiales.
Para lograr ese objetivo el pacto ha establecido cuatro pilares que deberían marcar las líneas principales de actuación económica por parte de los gobiernos nacionales.
El primer pilar del Pacto: impulsar la competitividad
El primer pilar para alcanzar ese objetivo general es el impulso de la competitividad, y los firmantes del Pacto entienden que eso solo se puede lograr bajando los precios y que estos, a su vez, solo se reducen si bajan los salarios. Para ello, se establece la necesidad de controlar los llamados costes laborales unitarios.
Puesto que estos últimos son el resultado de dividir los salarios nominales por la productividad, para bajarlos o se reducen los salarios nominales (el numerador) o se aumenta la productividad (el denominador).
El Pacto propone medidas en ambos sentidos.
Para bajar los salarios nominales recomienda reformas como las siguientes (Los entrecomillados son citas textuales del Pacto que se puede leer en: http://www.consilium.europa.eu/uedocs/cms_data/docs/pressdata/es/ec/120310.pdf):
-“Revisión de los acuerdos de fijación de salarios”, para restringir sus posibles subidas.
- “Revisión del nivel de centralización del proceso de negociación” para reducir el poder negociador de los trabajadores y así evitar que puedan presionar al alza los salarios al defender su capacidad de compra. Como es bien sabido, cuanto más centralizado esté un sistema de negociación colectiva más trabajadores participen en la negociación y, por tanto, más fuerza tienen. Por el contrario, cuanto más descentralizada sea la negociación (como quieren los líderes neoliberales europeos), más difícil resulta a los trabajadores defender sus derechos o conseguir salarios más elevados: si se negocia a nivel estatal, por ejemplo, los trabajadores pueden tener gran fuerza de negociación pero si se negocia a título personal, no tendrán ninguna. Los firmantes del Pacto proponen esta revisión para que se pueda ir descentralizando la negociación porque saben que así bajarán los salarios, que es lo que buscan.
- “Garantía de que la fijación de salarios en el sector público contribuye a los esfuerzos de competitividad en el sector privado”. Es decir, que los sueldos de los trabajadores públicos se reduzcan para que no sirvan de referencia al alza a los trabajadores del sector privado.
Es evidente que todas estas medidas del Pacto solo están encaminadas a disminuir los salarios, bien de forma inmediata (rebajándolos directamente) bien de forma indirecta (reduciendo la capacidad de negociación de los sindicatos y rebajando los salarios públicos que funcionan como referencia para los salarios privados).
Por tanto, podemos afirmar que el Pacto apuesta por un tipo de competitividad doblemente empobrecedora. Por un lado, porque no la basa en mejorar la calidad o el valor de los productos que ofrecen las empresas europeas sino en igualar a la baja los salarios europeos con el resto de economías del mundo reduciendo, por tanto, los ingresos de la inmensa mayoría de la población y empobreciendo a los trabajadores europeos. El Pacto del Euro es un pacto contra los trabajadores europeos.
Por otro, porque además, hundirá a la economía europea puesto que al reducir los salarios disminuirá también el gasto que se realiza en Europa lo que se traducirá en menos ventas para miles de pequeñas y medianas empresas que viven de las compras que realizan los asalariados europeos.
Desde este punto de vista, los únicos beneficiarios del Pacto son las grandes empresas globales europeas, las que actúan en los mercados mundiales y no solo en el europeo y cuyos beneficios, por tanto, no dependen solo del gasto que se realice en Europa, como suele ocurrir con la inmensa mayoría de las pequeñas y medianas empresas. Por esa razón se puede afirmar que el Pacto del Euro es un pacto también contra las pequeñas y medianas empresas europeas.
Y como estas últimas son las que crean la mayor parte del empleo (alrededor del 70% de media en toda Europa) podemos decir que el Pacto del Euro es igualmente un pacto contra el empleo.
Para aumentar la productividad el Pacto recomienda “Mayor apertura de los sectores protegidos”, “Mejorar los sistemas educativos y fomentar la I+D” y “Mejorar el entorno empresarial”.
Significativamente, el Pacto no solo menciona sino que incluso va en la dirección contraria de algunos factores que desde los tiempos de los primeros economistas se sabe que son muy beneficiosos para incrementar la productividad: buenos salarios, buenas condiciones de trabajo, seguridad en el empleo, participación de los trabajadores en la vida de la empresa, protección social adecuada y abundante… Lo que permite afirmar que el Pacto del Euro no busca en realidad aumentar la productividad sino solo reducir los salarios para hacer que aumenten los beneficios de las grandes empresas europeas.
Además, es sabido que de esas tres medidas que propone para aumentar la productividad la más determinante con diferencia es la segunda y todo el mundo sabe que para mejorar los sistema educativos y fomentar la I+D es necesario mucho dinero público.
Sin embargo, el Pacto, como veremos más adelante, propone también la reducción de gasto público, de modo que se puede aventurar con toda seguridad que en lugar de aumentar la productividad, lo que provocará el Pacto del Euro será su disminución, al deteriorar las condiciones de trabajo y la dotación de capital social que es imprescindible para que aumente.
Y, por otra parte, el Pacto olvida algo esencial: aunque se lograse que con esas medidas se produjeran incrementos de productividad no es seguro que, unidas a rebajas paralelas de salarios, dieran lugar automáticamente a mayor competitividad ya que ésta, como los propios firmantes del Pacto asumen, depende del precio de los productos en venta. Y si resulta que los mercados, como ocurre en Europa -y el Pacto no propone nada para arreglarlo-, son muy imperfectos, es decir, que están muy concentrados y en ellos dominan pocas empresas con gran poder de mercado, lo más seguro que ocurra es que la bajadas en los costes laborales unitarios se aprovechen por estas empresas para aumentar su beneficio y no para rebajar los precio de sus productos. De hecho, eso es lo que hemos podido comprobar que ocurre constantemente en los mercados europeos (y muy especialmente en los españoles).
Por tanto, podemos decir que, en contra de lo que dice, el Pacto del Euro es en realidad un pacto contra la competitividad de la economía europea.
Finalmente hay que hacer una observación general. Según las tres cuartas partes de las exportaciones de los países europeos son de tipo “intraeuropeo”, es decir, con otros países europeos como importadores. Eso quiere decir que si se reduce la capacidad de consumo de las economías europeas (como consecuencia de las rebajas salariales y de la caída del gasto público) necesariamente también caerán las importaciones… de modo que de nada habrá servido que bajen los precios de los productos exportados, si es que se consiguiera que bajen. Lo que significa que lo que el Pacto del Euro va a producir es una caída de la actividad económica en toda Europa.
El segundo pilar del Pacto: el impulso del empleo.
El impulso del empleo en Europa se trata de conseguir partiendo de la idea de que el desempleo está provocado por un mal funcionamiento en el mercado laboral de manera que, para evitarlo, lo que hay que hacer son reformas que modifiquen su regulación y estructura. En concreto, el Pacto propone medidas como “Fomentar la ‘flexiseguridad’”, la “reducción del trabajo no declarado”, el “aumento de la tasa de actividad” y la “educación permanente”, además, por supuesto, de la reducción del coste del trabajo antes señalada.
Para lograr esto último el pacto también recomienda la “reducción de la presión impositiva sobre las rentas del trabajo”, es decir, de las cotizaciones sociales. Una propuesta que es doblemente negativa y perjudicial para la inmensa mayoría de la población. Por un lado, porque debilita el sistema público de pensiones cuya sostenibilidad tanto dicen los dirigentes neoliberales que les preocupa. Por otro, porque lo que en realidad significa es disminuir la masa salarial y, por tanto, generar más desigualdad, más empobrecimiento y menos gasto, con los problemas que esto lleva y que hemos apuntado más arriba apuntados. Y, con independencia de ello, también supone aumentar la regresividad del sistema fiscal puesto que, como al mismo tiempo se propone mantener los ingresos fiscales globales, se propone que esa tributación directa (que se sostiene sobre la capacidad de cada persona) se sustituya por impuestos indirectos, que se pagan con independencia del ingreso de los individuos. Es precisamente lo que acaba de proponer la Comisión Europea a España.
La idea de que lo que hay que hacer para crear empleo es abaratar el trabajo y facilitar las condiciones de contratación en los mercados laborales “flexibilizando” las relaciones laborales, de la que parte el Pacto, se demostró que es falsa hace más de setenta años. Es la idea que supone que el empleo se crea solo en función del precio del trabajo sin considerar que el empleo depende, en realidad, de la demanda efectiva que haya en el mercado de bienes y servicios porque, por muy barato que sea el trabajo, si los empresarios no venden los productos que fabrican no contratarán trabajadores.
Por eso el Pacto del Euro es una falacia y un engaño como instrumento para crear empleo: abarata el salario pero como al mismo tiempo debilita el mercado de bienes y servicios porque éste depende del gasto que en su mayor parte realizan los trabajadores, resulta que hace imposible o dificulta, como hemos mencionado ya anteriormente, la creación de empleo. De hecho, los estudios empíricos demuestran que las condiciones que han sido más favorables para la creación de empleo en Europa en las últimas décadas no han sido las que tienen que ver con la flexibilidad en los mercados laborales sino con las condiciones macroeconómicas generales: nivel de salario, tipos de interés, actividad económica, que son precisamente las que deteriora el pacto del Euro (Engelbert Stockhammer y Erik Klär, Capital accumulation, labour market institutions and unemployment in the medium run . Cambridge Journal of Economics, 2011, 35; pp. 437–457).
Lo que sí conseguirá el Pacto del Euro será precarizar aún más el empleo en Europa, hacerlo más inseguro y temporal, además de más barato. Y, por tanto, menos productivo porque con la generalización de ese tipo de mano de obra será cada vez más difícil que se impulse en Europa la actividad económica de alto valor añadido y más competitiva. Lo que conseguirá el Pacto del Euro será especializar a Europa en la oferta de mano de obra barata vinculada a la oferta de servicios personales de baja calidad, como ya ha ido pasando con los países, como España, en donde se han ido adelantando estas políticas.
En lugar de hacer que Europa sea más competitiva, el Pacto del Euro convertirá a Europa en una especia de gran parque de atracciones de bajo costo del que solo se aprovecharán, como hemos dicho, las grandes empresas europeas que tienen mercados cautivos dentro y fuera de Europa y que son verdaderamente las que han impulsado este pacto y obligado a los gobiernos a firmarlo.
El tercer pilar del Pacto: el “incremento de la sostenibilidad de las finanzas públicas”.
El Pacto recalca la necesidad de garantizar la aplicación del Pacto de Estabilidad y Crecimiento que obliga a reducir los déficits presupuestarios por debajo del 3%, para lo cual se recomienda reformar el sistema de pensiones, el sistema sanitario y las prestaciones sociales, es decir, los gastos que tienen un impacto más directo sobre el bienestar social pero, eso sí, que significan provisión de bienes (pensiones privadas, sanidad privada, cuidados privados, etc.) muy rentables para las empresas privadas (Para entender las falsas razones en que se basa el Pacto de Estabilidad puede verse, ¿Por qué el 3% de déficit público y no el 2 o el 7? Mentiras y verdades sobre los déficit y la deuda de Juan Torres López).
En particular se recomienda “el ajuste de la edad de jubilación efectiva a la esperanza de vida”, “la limitación de los planes de jubilación anticipada” y el “uso de incentivos específicos para emplear a trabajadores de más edad”, todo lo cual no sirve sino para debilitar el sistema público de pensiones y así favorecer su progresiva privatización que es en realidad lo que se busca como hemos analizado con más detalle en otro trabajo (sobre la falsedad de esos argumentos puede verse Están en peligro las pensiones públicas? Las preguntas que todos nos hacemos, las respuestas que siempre nos ocultan de Vicenç Navarro, Juan Torres y Alberto Garzón).
Además, en algunas recomendaciones adicionales la Comisión Europea propone también avanzar en los procesos de privatización de las empresas y servicios públicos, es decir, simplemente proporcionar más suculentos negocios al capital privado porque no es cierto que las privatizaciones constituyan ingresos netos para las arcas públicas: se suelen vender a precios bajos, cuando no regalados, y no se tienen en cuenta los ingresos que se dejan de percibir desde el momento en que las empresas o servicios públicos pasan al sector privado.
Para reafirmar estas medidas antisociales, el Pacto insta a “traducir en legislación nacional las normas presupuestarias de la UE establecidas en el Pacto de Estabilidad y Crecimiento” con objetivo de garantizar que posean un “carácter vinculante y duradero suficientemente sólido”. De hecho, se propone que se introduzcan en leyes marco o incluso en las propias constituciones.
Esta recomendación del Pacto es profundamente antidemocrática y se puede calificar como un auténtico golpe de estado económico ya que significa, por un lado, proponer el blindaje de un determinado tipo de política económica, prohibiendo legalmente todas las alternativas posibles; y, por otro, impedir que los países con más atraso en la dotación de inversiones e infraestructuras sociales puedan recurrir en el futuro al endeudamiento que suele ser el único medios que permite conseguirlas. Es decir, significa condenarlos al atraso y al empobrecimiento.
Esta medida es, además de todo ello, profundamente inútil y a la postre solo va a provocar que haya mucha más deuda de la que se quiere evitar.
El Pacto del Euro ni siquiera va a conseguir reducir el déficit y la deuda con estas imposiciones porque es falso que para aliviar la deuda sea suficiente con limitar el gasto, tal y como han demostrado numerosos estudios empíricos como, por ejemplo, el de Mark Weisbrot y Juan Montecino Alternativas a la austeridad fiscal en España. Lo más probable es que estas medidas terminen produciendo una caída semejante o sustancial en los ingresos porque reducen la actividad y, por tanto, la generación de ingresos para las arcas del Estado, lo que al final impide que desaparezcan los desequilibrios presupuestarios. Con ellas solo se consigue aumentar el malestar social, las carencias sociales y e incluso la falta de los recursos públicos que precisa el capital privado para crear actividad y empleo.
El cuatro pilar del Pacto: el refuerzo de la estabilidad financiera.
En este punto se propone un programa de “coordinación de la política tributaria” pero sin que se determine de antemano. De hecho los Estados simplemente “se comprometen a entablar debates estructurados en torno a la política tributaria”, lo que muestra que la voluntad de avanzar hacia una necesaria hacienda europea con potentes figuras impositivas que promuevan una tipo de economía más productiva y sostenible con un reparto más justo de la renta o hacia la coordinación de la lucha efectiva contra el fraude y la evasión fiscal es nula.
En lo que se refiere a regulación bancaria únicamente se afirma que “efectuarán periódicamente pruebas rigurosas de resistencia bancaria”, una auténtica tomadura de pelo a la ciudadanía europea si se tiene en cuenta que las que se han realizado han sido un completo engaño: baste recordar que afirmaron que los bancos irlandeses se encontraban en perfectas condiciones y que solo unas semanas más tarde hubo que inyectarles 80.000 millones de euros para tapar sus agujeros patrimoniales.
En el caso de España la Comisión Europea también ha recomendado avanzar en el proceso de privatización de las cajas de ahorro, pero permitiendo que, antes de eso, se gaste dinero público en dejarlas saneadas. Con total desvergüenza, las autoridades que suscriben el Pacto y que en tantas ocasiones manifiestan su gran preocupación por el mal uso del dinero público recomiendan “reestructurar las entidades vulnerables, que incluirán soluciones del sector privado” y la “prestación de apoyo público en caso de necesidad”.
Finalmente la problemática de la deuda pública queda al amparo del Mecanismo Europeo de Estabilidad (MEDE), que tiene como objetivo “salvaguardar la estabilidad financiera de la zona euro” y que tendrá como función prestar asistencia financiera a los países que lo demanden. Esa asistencia la efectuará la Comisión Europea y el Fondo Monetario Internacional en colaboración con el Banco Central Europeo y se afirma en el Pacto que dicha asistencia se realizará “bajo unas condiciones estrictas” y tendrá que estar dirigido a “conseguir y conservar la mayor calificación de solvencia de las principales agencias de calificación crediticia”.
La asistencia financiera se realizará en forma de préstamos y de forma excepcional con la compra de deuda en los mercados primarios, pero siempre “con arreglo a un programa de ajuste macroeconómico sujeto a condiciones estrictas”. Es decir, que el Pacto implica sujetar a Europa a la condicionalidad que siempre han usado esos organismos para imponer las políticas de ajuste neoliberal y cuyos resultados han sido nefastos en todos los países en donde se han aplicado.
Conclusiones
El Pacto del Euro es un torpedo hacia la línea de flotación de la Europa social.
Es técnicamente deficiente porque se basa en simples concepciones ideológicas que no tienen más fuerza que el poder de quien resulta beneficiado con las medidas que se proponen.
El punto de partida del que parte (que para hacer frente a la deuda que atenaza a Europa es preciso aumentar la competitividad de las economías nacionales y que eso solo se puede conseguir reduciendo el coste del trabajo) es doblemente falso.
Por un lado es falso porque la deuda que está provocando problemas gravísimos a muchos gobiernos europeos y a las empresas y familias no se ha originado porque las economías europeas sean poco o muy competitivas. La deuda pública generada en los dos últimos años es consecuencia de que los gobiernos han debido afrontar la crisis financiera que han causado la banca internacional y los grandes fondos especulativos. Y la deuda privada es el efecto de la pérdida de ingresos producida por las políticas, como las que ahora se vuelven a proponer, de reducción salarial que se han aplicado en los últimos años. Así lo demuestra el que la crisis y la deuda hayan afectado a países y economías con muy desigual nivel de competitividad.
Y es falso también porque no es verdad, como hemos comentado, que la causa de la deuda sean los salarios excesivos o que se pueda alcanzar más productividad disminuyéndolos.
Por lo tanto, el Pacto de Euro es una colosal estafa concebida solo para favorecer los beneficios de la banca y de las grandes empresas porque diciendo que trata de luchar contra la deuda lo que provocará con el tipo de medidas que propone será que haya menos empleo, menos ingresos salariales y de pequeñas y medianas empresas y, por tanto, que la deuda aumente en realidad aún más en el futuro. ¡Que es justamente lo que le interesa y pretende la banca! porque no hay que olvidar que el negocio que le proporciona beneficio y poder es precisamente la generación de deuda.
La lucha contra la deuda de los líderes europeos es solo aparente. Es falsa. La verdadera causa del incremento brutal de la deuda en Europa ha sido la pérdida de peso de las rentas salariales de los últimos años y de la recaudación impositiva que han producido las políticas que vienen defendiendo. Lo que el Pacto del Euro dice que es luchar contra la deuda es, en realidad, una lucha contra el gasto público destinado a suministrar bienes y servicios sociales a la población de ingresos más bajos para justificar de esa forma su conversión en negocio privado mediante las privatizaciones que propone. Buena prueba de ello es que el Pacto de Euro no haga mención alguna del gasto público dedicado a subvencionar a los grandes grupos empresariales, a la banca o a la industria militar a la hora de ahorrar dinero público. Si de verdad quisiera reducir el gasto improductivo ¿cómo es que no propone reducir este último?
Y el Pacto del Euro no solo es una estafa por lo que dice sino también por lo que calla, es decir, porque no aborda los verdaderos problemas de la economía y la sociedad europeas: nada se hace para garantizar que el sistema bancario funcione y vuelva a financiar a empresas y consumidores; nada se propone para frenar a los especuladores que son los que realmente provocaron la crisis y los que ahora se hacen de oro gracias a las emisiones de deuda; guarda silencio sobre el incremento espectacular de las desigualdades, o sobre el uso criminal de los paraísos fiscales dentro del propio territorio europeo…, por citar solo algunos.
El Pacto del Euro, en fin, es un engaño para ocultar que el problema radica en la propia constitución de la unión monetaria sobre bases técnicamente erróneas, antisociales y solo favorables para el gran capital empresarial y bancario.
Europa es cada vez más necesaria pero su constitución monetaria y política se acerca más al diseño de una dictadura que al de una democracia real y por eso las mujeres y los hombres decentes que aspiran a vivir en un mundo justo, respetuoso con la naturaleza y en paz con los seres humanos, debemos oponernos con fuerza a este nuevo intento del Pacto del Euro dedicado a someter a las personas a la única razón del beneficio privado.
La Europa del euro neoliberal ha dado ya de sí todo lo que podía dar y esto solo ha sido el incremento de las desigualdades, crisis financieras, pérdida de puestos de trabajo, degeneración del empleo y cierre de millones de pequeñas y medianas empresas. Solo los beneficios del gran capital se benefician netamente del euro así que o se cambian las condiciones en que se encuentra Europa esclavizada por esta unión monetaria o no habrá otra alternativa que luchar por salir del euro para poder aplicar otras políticas económicas que proporcionen bienestar humano, sostenibilidad y equilibrio social y de cuyo contenido nos ocuparemos en un artículo posterior.
* Juan Torres López (http://www.juantorreslopez.com) es catedrático de Economía Aplicada en la Universidad de Sevilla y miembro del Consejo Científico de ATTAC-España. Alberto Garzón Espinosa (http://www.agarzon.net) es investigador en la Universidad Pablo de Olavide y miembro del Consejo Científico de ATTAC-España. Ambos son editores de www.altereconomia.org
  • AlterEconomía es un modesto intento de difundir análisis críticos sobre cuestiones económicas que no suelen aparecer en los grandes medios de comunicación precisamente porque son los que mejor ayudan a entender la realidad económica, a descubrir cómo actúan los grandes poderes económicos y a desvelar lo que se pretende que quede oculto a la inmensa mayoría de los ciudadanos.

dilluns, 13 de juny del 2011

NO ENTENEN RES. Que cal ser per què ens respectin? RACISME GRATUÏT

Discriminació al City Arms d'Olot                                           dijous 22 abr 2010 00:46
Olot ( La Garrotxa) Jordi Gasulla i Flavià, educaor en el lleure i estudiant de Magisteri
En Met és un noi de 18 anys. Dedica bona part del seu temps a organitzar activitats de cara als joves, col·laborar amb associacions culturals, ensenyar informàtica a gent gran i nens petits, etc. En definitiva, és un noi compromès amb la societat que l'envolta, d'aquells que tant de bo n'hi haguessin més.
El passat 19 de febrer de 2010 va sortir de festa per Olot amb el seu tiet, que feia mig any que no veia. Primer van anar a la Taverna de dalt, després al Dnit i finalment al City Arms. Aquell hauria estat un dia qualsevol si no fos perquè en arribar al City Arms el guàrdia de seguretat, dirigint-s'hi en castellà, els va prohibir l'entrada. Per què? —van preguntar ells dos. El guàrdia va dir que eren ordres de l'amo. Però quines ordres? “Prohibir la entrada de cualquier marroquí”.
Estupefacte, en Met li va explicar que ha nascut i ha viscut tota la vida aquí i que té el DNI espanyol com qualsevol altra persona, però no va servir de res. Al seu carnet d'identitat hi diu Mohamed (encara que tothom li diu Met), i això és motiu suficient per l'amo del City Arms per prohibir l'entrada a algú. Encara que sigui totalment il·legal —i immoral— fer-ho.
Encara ens hem de sentir dir, de tant en tant, "en cristiano que no le entiendo" i ara a sobre, si no ets més blanc no entres. Catalunya i tots els pobles de la riba Mediterrània han viscut sempre barrejant-se entre ells, a cops per la força, a voltes pel comerç, a cops barrejant cultures, a cops respectant la dels altres. Però pretendre que un català ha de ser més o menys blanc és el súmmum de la incoherència.
M'agradaria poder fer una anàlisi de la sang del porter, per poder veure quina n'és la proporció d'ari, àrab o jueu que reflecteixen els seus gens, o es pensa que és un iber pur que només du sang dels cromanyons ja desapareguts, que habitaven aquestes terres. També cal recordar que hi ha un cap de seguretat i un amo de la discoteca que han donat les indecents ordres que segueix aquest personatge. Potser si els coneixem podríem saber del cert si en té culpa o no de la seva xenòfoga actuació.