Consciència de l'existència i l'entorn

Tenir Consciència de la pròpia existència i del teu entorn, t’apropa als altres i t’ajuda a actuar i a reconèixer-te.

• Consciència individual: És la vertadera llibertat, d’elecció, del coneixement, del ser. L’ésser humà és bonhomiós en el seu estadi primigeni, és invulnerable per estar menys exposat, per la seva tolerància a sentiments nocius, propis de las ments col·lectives com la vanitat, l’egoisme i la hipocresia. La consciència individual té ideals, trenca esquemes i models, perquè és atrevida i aporta noves idees, concep objectius que a la societat li semblen utopies. Per motius banals hi ha egòlatres, vanitosos, segregacionistes, que se senten diferents, que creuen pertànyer a una altra humanitat, que no aporten al be comú des del jo.
• Consciència col·lectiva: Conjunt de creences, pensaments i sentiments comuns a la majoria dels membres d'una determinada societat. Depèn de com fluctuen aquests, podem parlar de consciència social/grupal en evolució al favor o perjudici del bé comú.
• Consciència emocional: La consciència individual i la col·lectiva, discerneixen del que es creu com a bo o com a dolent, emocionalment ens sentim d’acord o en desacord amb les creences, pensaments o sentiments. L’encert emocional deriva en la intel·ligència emocional.
• Consciència temporal:  És selectiva i intencional. Prendre consciència sobre la pròpia existència i el nostre entorn, requereix un treball en el temps, s’aprèn a discernir entre el que volem i el que rebutgem amb un objectiu de futur.
• Consciència psicològica: Reconeixement del propi jo, des de les realitats que l’envolten i el limiten, també des de la introspecció. És la unitat central del pensament, les creences i els sentiments de l’individuo, que pren consciència de la pròpia presència/existència, ubicada dins l’entorn i la intimitat pura.
• Consciència moral: Marc de regles i normes amb el que ens anem dotant, per discernir quina conducta és valuosa o no, respecte del nostre pensament, creences o sentiments, en projecció cap a la relació amb el món exterior al jo, i l’acceptació de l’activitat del ser. D’aquest marc en podem dir el superjò, ens encotilla des de petits, aprofitant l’entorn que modela la consciència. 

Altres termes que cal tenir presents:

• A Consciència: Ben fet, sense frau.
• Tenir la Consciència neta: Estar sense falta.
• Tenir la consciència tranquil·la: Tenir la convicció íntima d'haver obrat bé.
• Segons bona consciència: D'acord amb els dictats de la consciència.
• Per esguard de Consciència: En coherència amb la pròpia consciència.
• En Consciència: Intimació a la consciència pròpia.
• No Tenir Consciència: No tenir escrúpols, obrar malament per mal instint.
• Tenir la consciència bruta: Estar en falta.
• Remordir/gratar la consciència: Estar intranquil per la convicció d'haver obrat malament.
• Netejar/descarregar la consciència: Deslliurar-se de la falta per mitjà de la reflexió o de la confessió.
• Prendre Consciència: Adonar-se’n o percebre la realitat.
• Inconsciència: Manca de sentit comú.
• Ésser una consciència: Ésser un cas de consciència, una cosa de què ens ha de remordir la consciència.
• Fer consciència: Provocar el sentiment de culpabilitat o de llàstima.
• Cas de consciència: Acció, la legitimitat de la qual és, dubtosa.
• Tenir la consciència molt ampla: Tenir-la poc estricta, ésser tolerant.

 Uns apunts més:

• El Conscient, és allò que és relatiu o que pertany a la consciència. Tenir consciència d’un mateix, de la teva condició, dels teus mèrits, vaja del propi ésser. Tant mateix, és allò que fem i diem amb ple coneixement, és part i estructura de la nostra personalitat.
• Subconscient: Que no és totalment conscient o que no ho és encara, però que pot arribar a ser-ho. En psicoanàlisi, part de l’estructura de la personalitat que es distingeix de l’inconscient pel fet que no és objecte de repressió permanent i per tant no necessita ésser tractada clínicament.
• Preconscient: Conjunt de processos psíquics latents, disponibles i aptes per a esdevenir conscients.
• Supraconscient: Contraposat al subconscient i l’inconscient, és la diferència entre instintiu, com activitat primigènia, i intuïtiu, l’activitat que traspassa l’intel·lecte.  

SUBCONSCIENT/PRECONSCIENT/CONSCIENT/INCONSCIENT-->CONSCIÈNCIA

Ocupes tots els estadis?

PEL RETORN DELS SAVIS i L'ABOLICIÓ DELS REIS

PEL RETORN DELS SAVIS i L'ABOLICIÓ DELS REIS

Només a l'Evangeli de Sant Mateu, i algun d'apòcrif, parlen de la visita de tres savis o mags al nounat Jesús de Natzaret. No és fins al cap d'uns quants segles que se'ls anomena reis, segurament per un error de traducció de l'arameu o del grec. Melcior, Gaspar i Baltasar, són els titulars i poca gent sap que n'hi va haver un de quart que mai no va arribar, Artabà.

Els monarques savis, han anat ampliant el seguici amb patges i carters reials, missatgers i emissaris, secretaris, criats i espietes, i altres fades, minairons o follets tradicionals segons demarcació, des de que a la segona meitat del segle XIX, es va començar a passejar cavalcades per tot arreu. La primera a Alcoi, a on hi tenen molt arrelada la tradició dels moros i cristians, i la segona a Igualada.

¿Per què mantenim el títol nobiliari de Reis o Reixos, que avui és un valor tan depreciat, i no parlem de Mags o Savis, que de segur transmeten valors més agraïts? A qui pot interessar mantenir la nomenclatura?

Ens toca als grans, que la nostra feina faci que d'aquí a uns anys, es celebri o no aquesta festa, se'n parli només dels savis o mags i mai més parlem de Reis o Reixos amb súbdits esclavitzats amb poca màgia, acompanyats de cavalls i camells domesticats. Que els nens deixin de preguntar-se perquè han de beure tant de cava a cada casa, que no arribaran, que són Mags i no borratxos! O, per què només hi ha fades?, i no Magues, Sàvies, Patgesses, Carteres, Emissàries, ...

Que segueixin el cometa Halley, i li diguin estrella guia, ja és prou al·lucinogen, deu de ser pels camells (sic), però ha arribat l'hora de la Revolta de l'esclavitzada comitiva. El criat Gregori; els patges Amadeu, Sisellu, Eliseu, Raimon, Hassam, Carim, Faruk, Gregori (patge o criat?), Xumet (el recollidor), Xiu-Xiu (Hassim Jezzabel), o en Viu-Viu amb la Fada Estel, l'Alí-Huck, acompanyat dels seus germans Alí-Key i Alí-Jan, el patge Shelim ajudat pels seus companys Xiormel, Pargas i Sartabal; els emissaris Pepet de la fumera, el Mag Maginet, en Melgabal o en Melgasar; o el degradat a Cap de la Casa reial Artabà, i no oblidem el Camarlenc reial. Tots ells, presents als diversos combois màgics de les distintes comarques de parla catalana, i dels que segur me n'he oblidat un munt. Unes escortes massa gòtiques o plateresques, o fins i tot barroques, depenent dels pressupostos municipals.

Una revolta que ha d'assimilar l'oblit de la nomenclatura reial per fer viure la màgia real d'aquesta diada de la mainada. Una revolta que reclami els drets laborals i socials per a tots els que hi participen des dels magatzems i botigues comercials, venent, empaquetant, transportant, recollint cartes i escoltant els dolços desitjos de les criatures. Als que, normalment, se'ls contracta per quatre dies i quatre rals, en condicions menors, això sí, reduint dràsticament l'índex d'atur a on després hi tornen. Una gent que viu la bogeria del consum nadalenc, per fer feliços nens i grans (suposadament), des d'un lloc de treball a precari.

Espero que en reflexionem, i que fem girar la festa cap a quelcom encara més màgic.

Bons Reixos, uix!, bona diada dels Mags d'Orient. Si cavalqueu, penseu en totes les persones que fan possible les Cavalcades, contractats i voluntaris, associats i no associats, funcionaris i laborals, que ho fan per raons necessàries, econòmiques o festives purament, però que si no hi fossin, tot seria prou menys fantasiós.

Mantenir les tradicions?, sí, no transformar-les?, mai. Han d'evolucionar i adaptar-se als nous temps.

Salut i República màgica.

SEMPRE? Va!, home, va! Ets viu!

Sempre em qüestiono, sempre relativitzo, sempre m'excito, sempre em calmo, si la vida em maltracta, és la proba de que sóc viu.


Aquest paràgraf que escric, no sé si és meu, fa molt de temps que me'l vaig anotar per desenvolupar idees. Sempre m'he dit aquests conceptes junts i per separat, potser perquè he vist massa gent patint. El patiment és relatiu i exclusiu de cada ésser, i no és graduable per una altra persona.
Si quelcom em fa mal, és prova fefaent de que sóc viu, i això em fa pensar i qüestionar-me, i quan ho tinc tot analitzat, relativitzo si em ve de gust, i quan se'm travessa algú o alguna cosa, i no em fot la gana d'engolir, m'excito i rebento amb molt de gust i mala llet. Tot plegat em du una pau interior que desemboca en sentiment de culpabilitat, per no haver pensat abans perquè se'm travessava.
No haver-me qüestionat amb decisió, fereix el que o qui rep les meves ires.
No haver tingut temps de relativitzar, és un fet que m'ha dut a l'explosió més visceral, i que?, doncs que n'he fet un gra massa.
Pensar en el dolor, l'engrandeix?, a mi em sembla que el localitza tant sols, a l'ànima, al cor, o potser és físic, i el fa més petit i suportable. Localitzar-lo l'aïlla, i permet salvaguardar la resta del ser. En tens consciència de l'origen i el torna dominable, això és relativitzar. No cal drogar-se per no sentir el dolor, a cops potser si per suavitzar-lo enganyant la ment, però no desapareix si no el guareixes, i si no el pots guarir, aprèn a conviure amb ell.
L'ira pot esdevenir un problema si es torna recorrent, és a dir, si tot el que no t'agrada ho soluciones amb un atac de nervis, una explosió de caràcter, diguem-ho així. Però la societat espera que siguis poc rebel, i això de la docilitat potser no és un bon consell. No cal ser sempre un be, també cal ser llop acorralat contra els qui trepitgen la vida dels altres. No és exigible que tothom agafi les mateixes responsabilitats i dedicacions que has escollit, però tampoc és de llei que interfereixin negativament en el teu estil de vida, fent-te mal a tu i al teu entorn.
Després de la tempesta, ve la calma, que no la pau. La pau interior l'aconseguiràs si superes la culpabilitat d'haver tingut un atac irat. Si el justifiques adequadament sense culpar ningú, l'analitzes degudament, podràs trobar la pau. Si et sents culpable, és que no has dominat res de res i no tens justificació. Has de reconduir la situació amb qui hagi rebut la teva explosió de caràcter injustificat, així trobaràs la pau o la justificació.
El dolor i el mal, poden ser el mateix o conceptes molt diferents, però sempre et faran sentir viu. Si sents ets viu, i quan l'ànima, el cor, o el cos fan mal, és la proba empírica de que hi ets. Això sí, no cal ser masoquista, que hi ha amics i metges per a tots els mals, fins i tot la soledat et pot guarir.
Salut i força.

Gent d'ordre, segons es miri

Visió divertida.

Darrerament sents dir a persones que són gent d'ordre?

Et sorprèn sentir que tens l'actitud desafiant del mascle alfa?, que les teves dents han trencat el somriure de l'independentisme?

T'has sentit excel·lir i guanyar davant els atacs frontals de Madrid gràcies al teu somriure?

T'han demanat que facis un acte de generositat?

Et dol aguantar querelles, fer passes de costat i arribar a trencar amb els pedaços d'una unió esmicolada?

No et preocupis, els teus mals es van acabar amb la nova solució, l'escrutini de les darreres eleccions al vespre. Sí!, només l'has de prendre durant una jornada, una sola dosi per via cognitiva, i veuràs que la gent d'ordre torna a sentir-se més comprensiva i progressista. Veuràs com un mascle alfa mai té una actitud desafiant, perquè no li cal, doncs, si és l'Alfa, ja és el dominant i al que desafien és a ell. Veuràs com tothom somriu, excepte aquells que senten el despit del que l'abandonen a peu d'altar, i al somriure et veuràs excel·lir per haver guanyat, davant de qualsevol front, no només del de Madrid. I això sí, faràs un acte de generositat no tenint en compte la bruta campanya que alguns han iniciat a hores d'ara.

I tot amb una sola dosi d'escrutini.

Visió seriosa.

Hi ha persones que darrerament s'omplen la boca dient que són gent d'ordre, volent dir que, els altres, no tenen la capacitat de treballar cap al mateix lloc cap a on remen ells, recordant-los que el seu ordre pot ser sever i repressiu, i que els altres són esbojarrats i inconscients. Els comparen amb el desafiament del mascle alfa, quan el mascle alfa no és qui desafia, lluita per mantenir el grup al seu voltant, i s'apoderen del somriure de la revolta independentista, perquè ells creuen saber com excel·lir i guanyar en contra les andanades unionistes.

Es queixen de que "Gent d'ordre eren catalanistes d'abans de la guerra, que van rebre amb alleujament als falangistes" diu en Poyano, i ara no m'agradaria de fer una actualització del concepte.

LA NACIÓ NACIONAL NACIONALISTA

LA NACIÓ NACIONAL NACIONALISTA

Aviat acabarem d’explicar la situació.

El PP i el Sr Rajoy, no han tingut en cap cas intencions, ni ara ni fa un any de completar el procés d’investidura presentat al Congreso. El seu objectiu és la perpetuació del partit i la personal, per salvar un fet al que no estaven acostumats, no obtenir els vots necessaris per seguir enganyant la gent que tenen subsidiada. Fa 40 anys ho van arrossegar des del franquisme cap al sistema polític democràtic de transició, ho van implantar a Galicia, i d’allà a cada una de les institucions que les urnes els hi anaven regalant, ajuntaments, CCAA, consells comarcals, diputacions...

El sistema alternant bipartidista PP-PSOE (fills del franquime – fills de falangistes), els ho va facilitar. Tant s’hi han instal·lat, que no diferencien entre la realitat i la ficció corrupta instaurada. El procediment és senzill, el temps els tornarà a fer guanyar unes eleccions, només cal esperar, i buscar el moment de desencís de la gent corrent, que els seus sempre solen sortir a votar. L’abstenció és una aliada del PP, i si pot ser perquè és Nadal millor, ho aprofitaran sense cap mena d’escrúpol. Les urnes es poden posar entre setmana, però no ho faran. Les urnes no arribaran als residents a l’estranger, i les urnes tornaran a mostrar frau en el vot per correu.

Hom diu que en cap cas volen renunciar a les noves eleccions, n’estan segurs de guanyar per desgast i fartera de l’electorat advers. Exmilitants, ex-fundadors i inclús càrrecs actuals ho reconeixen obertament, no els interessa altra cosa que esperar, és la tècnica Mariano. La corrupció és com la por, a cops emmudeix els que haurien d’alçar la veu. La corrupció no tan sols és econòmica, és l’ús del poder en conveniència pròpia, i d’això en porten més de 300 anys de pràctica. Són corruptes com a forma de vida, el seu ADN ho té incorporat.

Per altra banda, si després de les eleccions basques i gallegues, patissin en excés tant PP com PSOE, i el Parlament català tirés pel dret convocant un referèndum o fins i tot unes eleccions constituents, invocaran tots el déus de l’Olimp, per a defensar la “Nación Nacional Nacionalista” espanyola, per la pàtria pactaran PPSOEC’s i es menjaran tots els gripaus, activaran el 155 si cal, però no els caldrà, ja tenen les aixetes quasi tancades. Però sabem que en algun moment, haurem d’agafar aire i nedar sota l’aigua per passar sota la pesada taca de la corrupció política espanyola i catalana, i alliberar el nostre poble, divers, voluntariós i gens resignat.

El ressorgiment de la legitimitat dels catalans com a poble, amb procedències distintes i amb pes suficient, els ha desestabilitzat i desorientat. No comptaven amb aquesta força transversal en idees, representants, orígens, sensibilitats que no figuren en els seus retrògrads pensaments nacional espanyols. Tant és així que han tornat a engreixar les velles màquines del clavegueram franquista. Polítics, empresaris i periodistes de la caverna ens intenten esgarrapar i malferir per tot arreu, amb mentides i manipulacions, i sí, destapant també corrupció de catalans, corrupció consentida per ells mateixos durant anys. La darrera, una suposada carta presentada per una mal nomenada periodista, Cristina Seguí, que presenta una circular en la que es reclama diners als receptors per al moviment independentista, vaja l'impost independentista. No sols està mal redactada, si no que es veu d’una hora lluny que pot haver sortit del seu propi ordinador. Tots als qui acusa aquesta periodista, ho han desmentit enèrgicament doncs no té cap consistència, però no en faran cas, volen sentir mentides a Espanya. Anem sumant a les ingerències i insults de diaris espanyols i estrangers, missatges d’empresaris comprats, intervencions des d’alguns estaments com l’Església, o dels dinosaures col·locats via portes giratòries, o el mateix TC. Potser algú dubtava que el Sr. Sòria no seria premiat pels seus serveis patris, aquest híbrid entre Aznar i F Glez, farà les delícies de la corrupta institució a la que anirà a parar, per deixar el llistó més alt que en Rato. Us imagineu que haguessin investit Rajoy amb abstencions del PSOE o tránsfugues?, que hagués passat amb la notícia?

Igualment que premiaran al Sr. Fdez Díaz, enviant-lo al Vaticà per delícia del Sant Pare, amb el suport inestimable de Marcelo. Tot plegat amorosit pel Guerra de torn que ara du el nom d’Hernando, que fa la feina de l’aristocràcia de barri amb un llenguatge modernament obsolet i groller, intentant emular els seus predecessors  M A Rguez i A Acebes al que, per cert, cada cop imita més.

El greuge no és econòmic i social només, afecta a les persones com a éssers, a la seva dignitat, i no podem deixar-nos trepitjar, ni a nosaltres, ni als nostres ascendents ni descendents. Ja sabíem que havíem de fer el pas. Som #apunt per fer-ho, fem-ho.

Els colpistes del 36 es van fer dir Nacionals, els que defensaven la seva impostada Nació. Usen la paraula nacionalista com a pedra llançada per la fona, però se’ls tornarà com el bumerang. Ells són “la Nación, los Nacionales y los Nacionalistas”, i no deixen dubtes ni espais per respirar, la resta som súbdits o subsidiats, i treballem per a que ells visquin de nosaltres, d'això se'n diu paràsits.

Ja n’hi prou, fem el pas.

Salut, força i República.

El dia de les seves FFAA

Puc entendre que vulguin celebrar el dia del seu patró, però realment no sé perquè celebren el dia de las FFAA el 24 de maig (en cap de setmana).

He buscat opcions, i no en sé trobar el per què, no ho comprenc si ja celebren la Pasqua Militar el 6 de gener i el dia de la seva hispanitat el 12 d'octubre. També diuen que va ser un dia a l'atzar quan ho van decidir l'any 1977 per celebrar el primer

 l'any següent (1978). L'objectiu és, fomentar el coneixement i la integració de la societat amb els seus Exèrcits, no la de l'exèrcit a la societat.

Hòstia!, ara me n'adono, és just al bell mig, a la meitat de les dues dates. Per això no hi trobava l'explicació, era el primer cap de setmana dels 140 dies que marquen la meitat. Tot té una lògica, si no de que s'havien de gastar tants quartos dels pressupostos estatals.

Aquestes n'eren les opcions d'efemèrides per al 24 de maig:

• Aquesta segur que no > 1822: Havent guanyat la Batalla de Pichincha Equador s'independitza d'Espanya. Dia de les FFAA a l'Equador.
• Aquí els militars hi van tenir molt a veure > 1872: a Espanya es concreta el "Convenio de Amorebieta", liquidació de l'alçament carlista del 14 d'abril anterior.
• Aquesta seria bona > 1876: el "Congreso de los Diputados" espanyol aprova la "Constitución", vigent a Espanya fins la Segona República (malgrat el parèntesi de la dictadura de Miguel Primo de Rivera).
• Aquí el cos d'enginyers no era de l'exercit > 1928: inauguració del servei telefònic entre Espanya i la Gran Bretanya.
• Aquest tampoc > 1974: a Salamanca es crea la "Escuela Nacional de Aeronáutic" (ENA).
• I aquesta ja feia tres anys que ho celebraven > 1981: a la Plaça de Catalunya de Barcelona, 10 assaltants prenen la seu del "Banco Central". Hores després els GEOS alliberen els hostatges i detenen als 10 assaltants.

ACTUALITZAR ELS ACUDITS, CARA LA INDEPENDÈNCIA

Un nen japonès, migra als EEUU amb la seva família, i en arribar el pare l’inscriu a una escola de primària.

El primer dia de classe, la mestra presenta en Susuki als nens de sisè, com a fill d’un empresari japonès acabat d’arribar.

Tot seguit, la mestra els diu als alumnes:

-Avui començarem repassant una mica la història de Nord-América i la seva influència mundial.

-Qui va dir “Doneu-me la llibertat o doneu-me la mort”?

La classe va quedar ben callada, excepte en Susuki:

-Ho va dir Patrick Henry, 1775.

-Molt bé -va dir la mestra.

-Qui va dir “el govern del poble per al poble, no pot desaparèixer de la capa de la Terra”?

Altre cop, cap resposta dels nens de la classe, només Susuki obre la boca:

-Abraham Lincoln, 1863.

La mestra, sorpresa, els hi diu:

-Nois, us hauria de caure la cara de vergonya, en Susuki, que és nou al nostre país, en sap més de la nostra història que tots vosaltres.

La mestra sent un murmuri de fons:

-A la merda amb els maleits japonesos!

-Qui ha dit això?, pregunta la mestra.

De nou en Susuki aixeca la mà i diu:

-General McArthur 1942.

La classe queda muda i un dels nois crida:

-Vaig per vomitar!

La professora no albira a veure qui ha estat l’irrespectuós:

-Ja ni ha prou d’aquest color, qui ha dit això?

-George Bush pare, al primer ministre japonès el 1991, respon en Susuki

Un dels alumnes, furiós, un assetjador habitual, crida des del fons:

-Xarrupa que vessa!

En Susuki, excitat per tan protagonisme, salta de la cadira i diu:

-Bill Clinton a Mònica Lewinsky el 1997.

El primer de la classe crida:

-Era el primer fins que ha arribat aquest japonès de merda.

-Mario Vargas Llosa, durant les eleccions peruanes del 1990, -crida en Susuki.

La classe esclata en histèria, i la mestra es desmaia quan veu el caos.

Els nois s’acumulen al voltant de la esvaïda mestra, i un d’ells crida:

-Merda l’hem cagat!, i ara com ens en sortim d’aquesta sense que se n’adonin de que ha estat culpa nostra?

En Susuki somrient diu:

-José Luís Rodríguez Zapatero, Espanya octubre del 2011.

Els més cridaners de la classe, s’exalten encara més:

-Tot això és culpa teva!

En Susuki, veient la classe molt revoltada, es puja al pupitre i etziba:

-Mariano Rajoy a Rodríguez Zapatero durant tres legislatures del 2011 al 2016

Els alumnes el volen penjar, perquè creuen que els està aixecant la camisa, però just en aquell moment entra el director que ha sentit tot l’enrenou, i diu:

-Que són tots aquests crits?

I en Susuki respon iradament:

-Catalunya reclamant els seus drets durant més de 300 anys.

El director veient que no hi pot fer res i amb el cap cot, diu als seus alumnes:

-Marxem d’aquí!

I en Susuki somrient de nou, sorneguerament:

-Els catalans l’any vinent, quan aconsegueixin la independència.

Reflexió bàsica sobre el sistema impositiu.

Un país que pagui més imposts podrà ser socialment més just. Un salari mínim d'acord amb la mitjana europea aportaria més recaptació, i per tant més repartiment per a cada ciutadà, en tot allò que desitgeu socialment per al vostre entorn i les vostres vides, de tot allò que creieu que és imprescindible per fer avançar el país.

Un país en que les rendes més altes facin un major esforça fiscal, fa que aquestes rendes també gaudeixin de millors cobertures socials i estructurals,va en benefici de tots, i per tant és un estalvi per a tots, també per a les rendes altes.

Un país que recapti més, ha d'exercir més pressió sobre els beneficis societaris i l'ús del territori per part de les grans empreses, per poder oferir a canvi millors infraestructures i serveis, que els facilitin la producció sota uns canons de convivència i respecte vers el propi territori, que els ajudaran a incrementar els beneficis i de retruc la recaptació impositiva.

Un país que controla i recapta el seu sistema impositiu, pot dedicar-se objectivament a la solidaritat interna i exterior, les capes més desafavorides de la societat rebran més atenció i recursos per pal·liar la seva situació, i genera una solidaritat inversa quan aquells que estaven al pou en surten. Transforma la societat corrupta en una societat més sana i solidària.

Les Philípiques del 1982 fins avui.

L'any 1982, jo en comptava només amb 17, i no podia votar. Malgrat tot vaig seguir amb molt d'interès les campanyes dels diversos partits que contendien a les eleccions al "Parlamento" i al "Senado" del "Reino de España".

Tot hom recordarà aquells actes nomenats mítings que començàvem a conèixer, i en concret, les macroreunions del #PSOE. Allà un @Felipe_GlezM (ara desaparegut a Twitter), rebia l'oferiment de multitud de dones en edat fèrtil, que li proposaven una maternitat desinteressada. "¡Queremos un hijo tuyo!,¡queremos un hijo tuyo!", cridaven esverades, com si fossin fans adolescents d'un cantant de mantega.

Al cap de dècades he comprés que les ofrenes dels seus bressols uterins, no eren altruistes. Sabien perfectament que, al cap d'anys, podrien reclamar la fortuna multinacional que, aquest "prohom" atresora. Podrien fer rics als seus primogènits hereus. Primogènits perquè n'eren els primers fills del dirigent socialista amb cada una d'elles.

Avui els fills polítics, que no carnals, vaguen buscant una herència política desfeta sigla per sigla:

Partit: si, perquè està dividit, i caminen cap al sectarisme, sequaços del PP (AP)

Socialista: no, perquè han oblidat la lluita de classes per la igualtat

Obrer: no, perquè és ple de barons, amos i propietaris

Español: si, perquè no hi veuen més enllà en la seva ceguesa.

http://puertoreal.cnt.es/es/denuncias-sociales/4370-mas-de-20-testimonios-acreditan-que-felipe-gonzalez-ha-acumulado-para-si-y-su-familia-una-inmensa-fortuna.html

Em faig gran però, no em torno idiota.

Em faig gran però, no em torno idiota. Perdó volia dir que, no em torno conservador malgrat l'edat.

Hom diu que, les esquerres, somien i prometen un paradís utòpic  i inabastable.

De manera rasa. Crec que les esquerres pensen i treballen per fer polítiques en benefici de la col·lectivitat, i que per contra, les dretes, defensen i generen polítiques per a la individualitat personal o de les seves famílies. Les diferències són ben paleses quan fem una comparativa entre el suposadament món ric, i el 95% de la població mundial. Tan sols valorant les 100 fortunes més grans del planeta, podem saber que acumulen més riquesa que aquest 95% de persones menys afortunades econòmicament, i que amb aquests tresors es podria eradicar la fam mundial de manera permanent, segons els estudis.

Però no fem demagògia, les dretes algun cop han pensat en la col·lectivitat i han generat les pitjors guerres i han fet que la balança econòmica hagi basculat cap als més rics. El feixisme, el falangisme i el nacionalsocialisme, són clars exemples d’aquests models populistes, que ara tornem a veure ressorgir amb força. No me’n vull oblidar de les monarquies absolutistes, de les religions amb rics representants, i de les famílies o dels partits que, ocults darrera d’un suposat comunisme, hereten generació rere generació el poder i acumulen fortunes vinculades al crim social.

La massa treballadora sap perfectament qui és a cada lloc, i cal tenir ben oberts els ulls, tancar les orelles als cants de sirena que solen fer els més rics per vendre’ns, aquest cop sí, el paradís que et deixaran tastar, però que després recuperaran amb qualsevol crisi, cuinada a les brases de la dreta rica i explotadora.

Perdre alguns centenars de milers d’euros en forma de pis o negoci i anar a parar al carrer, perdre la feina i anar al carrer, perdre a cops la vida en tots els seus sentits, perdre l’autoestima en definitiva, no és gens comparable amb la pèrdua d’alguns milions de les fortunes dels grans rics que continuaran sent-ho i que recuperaran la seva fortuna en pocs anys arrossegant tot allò que mínimament va acumular la classe treballadora, el seu petit paradís. Uns ho perden tot i altres perden un bocí de la fortuna manllevada dels primers. Si no limitem la riquesa sempre hi haurà qui n’acumuli massa.

L’única solució és escapçar les cúpules dominants, tal i com va passar el 1789. Previ a la Revolució Francesa, va haver-hi multitud de petites revoltes en resposta a l’empobriment sistemàtic del poble per culpa d’un estat monàrquic absolutista i medieval, que el dessagnava per un suposat dret de propietat. Avui veiem un món artificial i globalitzat, i comptem petites revoltes, plantades en primavera, i desobediència civil, que farien global, per fi, el nostre particular 14 de juliol.

Els detonants són clars: la pobresa generalitzada a nivell mundial. La corrupció, ja no sols aplicable als pobles llatins. L’enriquiment desmesurat d’una ínfima part de la població. La legislació en defensa dels drets dels rics que sempre és viable. La legislació que és favorable als més pobres, que mai no té els recursos necessaris. Obsessió en demonitzar el sindicats i d’altres associacions que lluiten pels drets col·lectius de les persones. La insistència en radicalitzar fictíciament des de les dretes, els partits que defensen projectes d’esquerres. Intents sistemàtics de retallar els accessos al coneixement, no fos cas que tinguéssim massa cultura per engegar-los a dida. Minvar la sanitat pública per a que sigui un bé privatiu i de classe. Reformes laborals salvatges que acaben legalment amb el nivell mitjà de la població. Sobre explotació dels recursos i les persones. I milers de coses més.

Patiu quan els partits d’esquerra viatgen cap al centre, realment fan una remodelació cap a la dreta i no se’n sabran sortir, s’hi quedaran atrapats. Desconfieu quan els partits de dretes es proclamen i s’anomenen de centre, només busquen vots per via del missatge populista.

No estem sols, som molts i creuen que estem desunits, aquesta és la nostra. Visca la França revolucionària, amunt els pobles que es revelen, visca la Catalunya que no accepta l’ordre de la Monarquia Parlamentària del “Reino de España”.   

Del tot i el per... Conclusió...

Tots els dies que t’has manifestat.
Totes les vegades que ho has somiat.
Totes les respostes a les seves mentides i injustícies.
Totes les consultes, totes les diades.
Tot allò que hem estat.
Tot el que podem arribar a ser.
Tots els que ho volien i ja no hi són.
Tots els que vindran.
Tot allò que hem fet.
Tot allò que volem fer.
Tot, absolutament tot, hi cap dins un sobre, i es guanya en una urna.
Tot només depèn de tu.

Per qui ens va deixar i per qui vindrà,
Per tant insult, tanta amenaça i tanta por.
Per les andanes plenes de gent esperant.
Per aquelles maletes de cartró i aquelles sabates gastades.
Per la memòria d'aquella derrota.
Per tant fred, tanta pluja i tanta calor en una paradeta.
Per qui ja no ho pot veure i per les llàgrimes que va vessar.
Per tant sospir i tanta indignació davant de la tele.
Per la República.
Per tanta mentida i tanta traïció.
Per poder parlar com es vulgui i del que es vulgui.
Per tants que esperen que guanyem per alçar-se ells.
Per demostrar que sí que es pot més enllà d'un plató de televisió.
Per canviar-ho tot i tenir-ho tot.
Per equivocar-nos nosaltres i no esperar que ningú s'equivoqui per nosaltres.
Per tanta espera i tanta pèrdua.
Per aquella persona que tant t'estimava i que tant et va demanar que ho aconseguissis.
Pel més bell dels llegats que es poden deixar.
Per no haver de donar més explicacions de qui ets i per què ho ets.
Per demostrar que al carrer es guanya i es perd tot.
Per les abraçades, les rialles i les mirades a les diades.
Per no tornar a explicar per què a Catalunya es parla català.
Per no avergonyir-nos més dels presidents espanyols.
Per veure un PPSOE ser el que fa molt que hauria de ser: intranscendent.
Per no tornar a despertar-nos pensant quina portada de quin diari ens insultarà aquest matí.
Per no haver de reconèixer cap altre rei que no sigui aquell que càpiga als teus braços i et digui “papa” i “mama”.
Per no veure tanta indignitat camuflada de suficiència.
Per tenir una dreta decent i una esquerra valenta.
Per viure en un país on votar no sigui una “amenaça”.
Per aquells nens que no es mereixen que no ho aconseguim.
Per aquella gent gran que es mereixia haver-ho aconseguit molt abans.
Per començar-ho tot amb tot.
Per guanyar un país.
Per recordar-ho tot cada cop que hi ha eleccions.
Pel demà, no podem fallar
Per la república catalana.
Per tu, per mi, per ells, per tothom.

Aviam, t'has de fer un reciclatge, si vols defensar l'estatus quo, hauràs de trobar raons lògiques fora dels sentiments i les pors....
Les raons econòmiques que t'oferim són de prou pes perquè no tinguis cap dubte. I tranquil, els grans magatzems i empreses tenen a Catalunya, un pulmó igual al dels bancs, no marxaran, els seus beneficis.neixen als rius de les nostres butxaques..
Votar partits que defensen l'independentisme, no t'ha de fer por, ans el contrari, t'ofereix una oportunitat que no pots menysprear...

NOMÉS EN 180 ANYS: DE 1835 A 2015 - CATALANS A LES URNES!

NOMÉS EN 180 ANYS: DE 1835 A 2015

CONSEQÜÈNCIES DE L'OBTÚS PENSAMENT DE L’ESTAT ESPANYOL I PARAL·LELISMES

1835:

• Situació: Malestar pel xoc entre liberalisme i absolutisme, en l'entorn de les guerres carlines, i de crisi econòmica. Culpabilització de l'Església per la seva excessiva influència a l'Estat. Menysteniment de les classes populars i treballadores.
• Perjudicats: La classe treballadora.
• Detonant: Inauguració amb un mal espectacle de la Plaça el Torín.
• Conseqüència: Bullangues del 1835, principalment a Barcelona i Reus. Crema de convents i esglésies. Liquidació d'alguns funcionaris i de part del clergat, per estar vinculats als liberals o als conservadors.

CONSEQÜÈNCIES DE L'OBTÚS PENSAMENT DE L’ESTAT ESPANYOL I PARAL·LELISMES

1909:

• Situació: Després del fracàs del colonialisme espanyol a Cuba i Filipines, en un entorn de crisi econòmica, es prepara una imminent guerra contra el Marroc. Les places espanyoles del Nord d'Àfrica, eren percebudes a Catalunya com una qüestió aliena, pròpia de la política Madrilenya, Anticlericalisme latent, per la posició de l'Esglèsia i sindicats afins, de frenar el moviment obrer de base progressista.
• Perjudicats: La classe treballadora.
• Detonant: Mobilització de reservistes, molts d'ells ja amb família i majoritàriament catalans, Es permet a les famílies riques pagar per dispensar els fills, unes 1.500 pessetes. Sou mitja d'un obrer 5 pessetes.
• Conseqüència: La Setmana Tràgica a Barcelona i d'altres poblacions. 18 de juliol primers incidents al port amb suport dels partits republicans i socialistes. 21 juliol, després de la mort de 300 reservistes, vaga i aldarulls. Reacció del Ministre de Governació, declara l'estat de guerra i la suspensió de les garanties constitucionals a tota la província de Barcelona. Reacció del poble, 250 barricades a Barcelona, crema d'edificis religiosos (convents, esglésies i escoles), assalt de comissaries. L'exercit es nega a anar contra els revoltats. Es una revolta obrera i republicana, l'Estat la titlla de separatista.

CONSEQÜÈNCIES DE L'OBTÚS PENSAMENT DE L’ESTAT ESPANYOL I PARAL·LELISMES

1936:

• Situació: Crisi econòmica mundial d'entreguerres. Govern democràtic, d'esquerres i republicà, elegit a les urnes pel poble per sufragi universal. Cop d'estat de les dretes.
•  Perjudicats: La classe treballadora.
•  Detonant: No acceptació de la situació, per part de les dretes, l'Església, l'aristocràcia i part de l'exercit, de la pèrdua dels seus privilegis, ni de la democràcia. Insurrecció a Melilla 17 de juliol. Cop d'estat 18 de juliol.
•  Conseqüències: Guerra Civil 1936-39. Més de 500.000 morts. Aniquilació del pensament plural. Destrucció massiva d'infraestructures i de l'economia.
• Dictadura 1939-1977. “Ajusticiaments, assassinats i desaparicions forçoses”: a l'entorn dels 200.000, malgrat l'Estat ha ocultat sempre les dades. Milers de foses comunes, moltes als vorals de les carreteres. “Represàlies”: Contra qualsevol que no fos afecte al règim o en fos senzillament sospitós de no ser-ho. Camps de concentració amb treballs forçats; presó; espoli del patrimoni econòmic, intel·lectual o cultural. Intent d'aniquilació del coneixement, de la igualtat de gènere, de les cultures diferents, de l'homosexualitat, del laïcisme, del pensament polític plural, de la interrelació amb l'estranger...

CONSEQÜÈNCIES DE L'OBTÚS PENSAMENT DE L’ESTAT ESPANYOL I PARAL·LELISMES

2015:

•  Situació: Severa crisi econòmica mundial. Democràcia des del 1977. Transició en dubte. Creixement del sentiment independentista a Catalunya. Crisi de la configuració de l'Estat espanyol. Corrupció politico-econòmica desbocada. Milers de milions llançats en infraestructures inservibles, infrautilitzades i deficitàries.
• Perjudicats: La classe treballadora.
• Detonants: Des del 2010, negacions continuades a buscar una solució a l'encabiment insostenible de Catalunya dins d'Espanya. Greuge comparatiu permanent amb el tracte respecte d'altres CCAA dins l'Estat. Catalunya és la Nació sense estat amb més dèficit fiscal de tota Europa. L'ofegament, social, fiscal, d'inversions, polític, cultural per part de l'Estat vers Catalunya. Insults i menyspreus continuats. Incompliment permanent dels pressupostos estatals vers Catalunya, sobre tot en inversions d'infraestructures. I la gota que vessa el got, rodalies RENFE.
• Conseqüències: Quantes provocacions necessites més, per fer el pas definitiu. No calen ni violència, ni desqualificacions, només cal sortir al carrer per votar, per fer fora a liberals, neoliberals, feixistes, neofeixistes, monàrquics recalcitrants, religiosos fanàtics, i polítics dedicats al xou televisiu. Ja no cal vessar més sang, vessem les urnes de paperetes amb opcions que defensin la nostra terra. Que hi haurem de posar als llibres d'història?

CATALANS A LES URNES!

Més enllà de les nostres capacitats cognitives. Polítics i altres bèsties.

Els humans, més enllà de les nostres capacitats cognitives, ens formem de totes les experiències, informacions i aprenentatges que anem rebent al llarg de tota la nostra vida. Tot això configura el nostre pensament, les nostres idees, i aquests i aquestes són variables, modificables, i emmotllables a les circumstàncies canviants de l'entorn de cada un dels éssers que configuren aquesta humanitat. No naixem programats en el pensament, pot ser si que hi hagi trets de comportament en herència, però no de pensament.

Posem pel cas els polítics. No en neixen i no haurien de ser, especialment, hereus del pensament dels seus avantpassats. De la política se n'hauria d'entrar i sortir, i evidentment no hi hauria d'haver cap branc consanguini dedicat professionalment a crear una estirp  familiar per l'enriquiment del clan.

No són humans més avançats, no són humans diferents a la resta, senzillament el seu pensament es correspon a l'experiència viscuda, a la informació rebuda, i als aprenentatges participats. L'error d'algun d'ells és pensar, que la gent els seguirà sense haver rebut les mateixes formacions. 

Polítics i polítiques, en som tots. Uns se'n dediquen professionalment, uns altres de manera altruista o circumstancial, altres només expressen idees sense participar-hi més enllà de les convocatòries a les urnes. i uns altres se'n distancien.

Però hi ha moments a la vida, que hom ha d'ésser actiu i no pot deixar en mans dels habituals, les decisions que afectaran el seu futur i el de la seva descendència, fills o nets si en té.

Ens hi juguem molt per deixar-ho en mans d'aquells que han volgut fer de la política, un estil de vida per arrapar-se al poder. Famílies que fa cinc-cents anys que ens pressionen i se'n aprofiten, i d'altres que intenten crear nous feus per constrènyer les nostres llibertats de ciutadans.

Tots heu sentit que a l'època medieval, els feus eren la fórmula de funcionament normalitzada. Era una forma de vassallatge, de dependència, de servitud i subjecció de les persones. Ara depenem dels ingressos regulats, de les hipoteques o els lloguers, dels preus d'articles i serveis bàsics regulats per mercats despietats, etcètera.

Els territoris per créixer humanament, necessiten de l'aportació de tots, i no tan sols en forma d'imposts i taxes, sinó de l'empenta de la gent i del pensament consensuat de tots.

Ara és el moment, ara és l'hora de fer un nou país, amb fórmules més actuals i humanes, modernes des de l'òptica dels seus habitants, i no de la dels seus avantpassats o de les famílies que ara ens governen a l'ombra d'uns polítics titelles.

Si mireu l'espectre de l'imaginari polític als parlaments o el senat, hi trobareu molts cognoms repetits durant dècades i fins hi tot segles. Alguns d'ells han passat de la cort a les corts, canviant de cognoms però no de títols nobiliaris. Per tant no són ídols, ni imatges, ni tan sols figures santificades, als que calgui venerar en cap lloc sagrat. No són a la nostra imaginació, són de carn i ossos, i no, tant sols un imaginari espectral.

FAMÍLIES AMB NEFASTA TRADICIÓ

http://www.racocatala.cat/forums/fil/155039/50-families-mes-importants-catalunya

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/economia/nomes-families-espanya-gestionen-32000-milions-deuros-2787019

http://www.cgtcatalunya.cat/spip.php?article9919#.VZjmNvntmko

http://www.economiadigital.es/cat/notices/2015/05/-forbes-situa-ana-boti-entre-les-dones-mes-poderoses-del-mon-73600.php

Bé, hi ha moltíssims articles que en parlen, només cal buscar-los, Ara ho tenim a les nostres mans.

Recordeu aquest vell acudit? riem, però canviem el rumb de les nostres vides...

Va Franco, resucita, y se encuentra con el vigilante del Valle de los Caídos:

- Pero, ¿cómo es posible? – pregunta el vigilante.

- ¡Deje de extrañarse y dígame! ¿Quién manda ahora en España?

- Mandan los suyos, Excelencia. Mire, de presidente, Aznar.

- ¡Buen periodista Manuel Aznar Zubigaray! Escribió “Historia Militar de la Guerra en España”.

- ¡No! El nieto del periodista.

- ¿Quién es el portavoz del Gobierno?

- Pío Cabanillas.

- ¡Muy inteligente, si señor! ¡Cabanillas Gallas! ¡Mi ministro de Información!

- No, el hijo.

- ¿Quién está de embajador en Marruecos?

- Arias Salgado.

- ¡Bien! Mi otro ministro de Información y Turismo, Gabriel Arias Salgado.

- ¡No! El hijo.

- ¿Y quién anda por Castilla-La Mancha? ...como me gustaba cazar por sus inmensas fincas

- Adolfo Suárez.

- Muy buena elección, a ese chico, Adolfo, le nombré Secretario General del Movimiento y tenía un futuro prometedor. Podría haber llegado mucho más, incluso a Presidente del Gobierno, y no conformarse con una región.

- No, mi General, es el hijo, Adolfo Suárez Illana.

- ¿Y en Vascongadas y Cataluña, cómo van las cosas?

- Ahora las regiones se llaman autonomías y el ministro que las coordina es Jesús Posada.

- ¡Posada Cacho! Mi fiel gobernador civil de Soria.

- ¡No! El hijo. Y Oreja es el representante del partido del Gobierno en Vascongadas.

- ¡Hombre, mi fiel Marcelino!

- No, el sobrino.

- Bueno, y en Galicia, dime: ¿Quién está en mi Galicia natal?

- Fraga.

-¿El nieto?

- No... ¡¡¡ El de siempre !!!"

Salut, força i república.

ENDOFòBICA ? ? ? XIULADA ? ? ?

He trobat aquesta petició a change.org, i només vull fer unes consideracions.

1. Hi ha llibertat per fer les peticions que un vulgui. Però malgrat la paraula "endofòbia" o "endofòbica" no surt al diccionari de la RAE ni al DIEC, hom li ha donat un significat que ve a dir que és el menyspreu a un mateix, i l'odi a la pròpia raça o a la pròpia cultura.
2. Bé, queda clar que l'auto-odi, no sembla que pugui emparar-se en aquest concepte, a menys de que no sàpigues qui ets o que hagis comés alguna barbaritat de la que te'n penedeixes, i no és el cas dels que varen xiular al camp, als bars, al carrer, a casa o des del balcó.
3. Odi a la pròpia raça, terme ja per ell mateix desagradable, crec que aquesta qüestió no pot ser considerada, doncs molts de nosaltres, vivint al bressol mediterrani i a Europa, som, com vulgarment diuen, uns mil llets.
4. El tema de la cultura, queda clar que no som estrictament de les mateixes cultures, tenim llengües diferents, tradicions i costums diferents, es a dir, que el conjunt dels símbols, valors, normes, models d’organització, coneixements, objectes, etc., que constitueixen la tradició, el patrimoni, la forma de vida, d’una societat o d’un poble, no coincideixen del tot amb els que organitzen aquesta recollida de firmes.
5. Per últim, al final de la petició, com sempre ho trobem a change.org, hi ha la possibilitat de denunciar per contingut no apropiat, i si la definició de la petició ja ho és, més val que no llegiu els motius pels quals els 50.000 signants creuen que ho han de fer.

CARTA OBERTA ALS MILITANTS D'UNIÓ

Cada cop que a Catalunya assolim un nivell de maduresa política suficient, i aquest coincideix amb una època de greuges aberrants per part d’Espanya, s’inicia un camí abastament anhelat pel poble d’ara i de sempre, al nostre país. El camí cap a la independència requereix trencar amb els sentiments que encara lliguen algunes persones a aquell país que els castiga. En situacions de violència, diuen que la víctima sol justificar l’agressor, buscant el costat amable de qui l’ofega, sobre tot si hi va haver vincles sentimentals, fins que hom arriba i li obre els ulls a qui pateix per la seva vida i li revela el monstre que l’està anul·lant.

Ahir vàrem veure com UDC tornava a mostrar el seu costat indefinit respecte del procés madur d’independència. Sempre apareixen grups porucs, que busquen soterrar túnels que els permetin el retorn a l’Espanya que els castiga. Aquesta síndrome és el reflex d’aquells que han patit l’agressió i tornen a admetre a l’agressor, perquè no són prou madurs per admetre que poden ser independents de la seva antiga parella. L’únic que cal doncs, és fer-los veure que SÍ són capaços de viure en llibertat sense la seva antiga parella, que SÍ poden viure a l’habitatge que ja tenen i que és seu per dret, i que han d’aprofitar tot el que deixa l’agressor quan marxa i dictar-li una ordre d’allunyament.

Evidentment al seu Manifest Fundacional del 1931, optem per una Catalunya plenament autònoma que recuperi la plena llibertat dins d’una Espanya Federal. Crec que després de 83 anys, al novembre 84, cal que canviïn la vocació federalista per la independentista, doncs se’ns ha demostrat abastament que les intencions de l’Estat espanyol, no passen pas per permetre que l’evolució del seu país, derivi cap al model federal, i que l’objectiu és la re-centralització i l’espanyolització dels nostres usos i costums, és a dir, un genocidi cultural, tal i com han descrit diverses personalitats internacionals, que demanaran al PEN Internacional -membre consultiu de les Nacions Unides- que faci arribar a la comissió de Drets Humans de l'ONU aquest greuge.

Senyors d’Unió, no els demanem que dubtin més, els demanem que facin un retorn a la realitat i perdin les pors per iniciar definitivament el traspàs cap al país que mai havíem d’haver deixat de ser, CATALUNYA.

http://www.racocatala.cat/forums/fil/151725/manifest-fundacional-dunio-democratica-catalunya