TRADICIONS: enretirar el pessebre.

TRADICIONS

Ja ens acostem a la Candelera, dia en que es rememora el ritus jueu de l'ofrena d'espelmes (candeles de cera), justament 40 dies després del Natalici de Jesús, quan aquest va ser presentat al temple de Jerusalem i quan es va fer la Purificació de la seua mare, Maria de Natzaret, ritus imprescindible passada la quarantena del part, i que permetia la relació social amb l'entorn.

Tradicionalment el dia 2 de febrer es marca com el dia en què cal desmuntar el pessebre i, per tant, el moment en què es dóna per tancat el cicle de Nadal iniciat, prèviament, amb l'Advent amb tantes espelmes com setmanes queden fins el Nadal.

La Presentació del Nen Jesús i la Purificació de Maria, és una de les festes més antigues, en reconeixement a Maria, que es fan durant tot l'any. Va ser introduïda a la litúrgia cristiana pel papa Gelasi I l'any 496. El Papa Gelasi I va introduir la festa com a continuació de diverses tradicions gregues i romanes que se celebraven per aquestes dates. Com sempre passa, totes les festes cristianes són hereves de tantes altres festes paganes.

Aquest petit relat, m'ha fet recordar el nom de Haile Selassie, conegut com el Messies Negre. El Crist nou vingut, gran referent per a la religió rastafarian, que segueix la Bíblia amb una visió particular dels seus versicles, clar que també és particular la interpretació que en fan els cristians, en les seves múltiples i diverses branques.

Vaja que aquest cap de setmana enretiraré el pessebre. 

Fa 22 anys vàrem comprar el naixement, i ara, comptem amb gran nombre de peces, i coincidim amb un munt de pessebristes que, gràcies a la labor de "Les figures de la Mª Aurora", any rere any, anem ampliant aquesta simpàtica representació. Veureu que hi ha molts models de pessebres i gran imaginació en cada un dels artistes, i així els hem de dir, per les mostres que ens fan anualment. Però tot ho basem en les característiques figures que habiten a Betlem. En resum tot plegat és una fantàstica tradició. 

Fins el NADAL vinent!

("clic a sobre de la primera foto i ho podreu passar com en una galeria de visualització") 

'Experimento comparte', de Shackleton para Acción Contra el Hambre (camp...

Els nens tenen un instint primari exemplar. He estat pensant per què el perdem, i la conclusió és que són mancats de responsabilitats directes, és a dir, si s'han d'encarregar d'un germà petit i accepten la responsabilitat, pot canviar el comportament del vídeo, doncs hauran de decidir per instint de supervivència, i és possible que només comparteixin amb ell, igual que fan els pares davant l'escassetat. El tema és que vivim en el món ric i no en el pobre. Per tant hem de tornar a la idea de destinar l'1% del PIB nacional a socórrer als més necessitats i si els estats no ho fan, fer-ho a nivell particular.

Pensaments dels tres darrers trimestres del 2013

Transcripció dels pensaments dels,  tres darrers trimestres del 2013 (ho has pogut pronunciar?)

25-04-2013 1789 va ser molt violent, però als llibres d'història significa l'inici de l'edat contemporània, que va deixar enrere l'edat moderna que ens havia separat de l'edat mitjana. Pot ser han de venir temps que trencaran i deixaran enrere aquesta edat tan esgotada, l'any 2013 pot ser l'inici d'una nova franja a la història.

03-05-2013 Trabajar más sí, pero sin mermar condiciones sociales, econòmicas, laborales en general... Aquí los empresarios y dirigentes empresariales y políticos, pretenden que trabajemos más por menos, en peores condiciones. Hay que equilibrar salarios y augmentar condiciones sociales. Caramba olvidamos algo, lo escasos que son los puestos de trabajo, por tanto lo que hay que repartir son las horas laborales entre todos, por tanto trabajar más no quiere decir que unos trabajen 14 horas por un salario de 8hs, sinó que trabajen 4hs con un salario de 8hs. ¡Hay, que tendran menos beneficios!

05-06-13 Es pot acabar amb les cúpules polítiques, religioses, econòmiques?, queda clar que si, avui la formació del poble als països occidentals permetria acabar amb les cúpules corruptes, acaparadores, esclavitzants, assassines, destructores del ben estar social.

07-06-2013 Als sequaços de les teories neolliberals: el no mantenir el concepte d'igualtat d'oportunitats per a tots els ciutadans, ens duu al dessecament de la nostra societat, i com a conseqüència a la revolució...  

14-06-2013 A qui li posaries una espelma negra?, a un corrupte, a un polític, a un estafador, a un defraudador, ... clar que diuen que una espelma negra remou l'energia negativa i la tramet contra qui vulguis, però que aquesta al final sempre torna cap al que ha iniciat el conjur.

21-06-2013 Qui vol res, i no el deixen assolir-ho, ha de prendre camins distints als que solia prendre...

09-07-2013 Mi más profunda admiración hacia la gente distinta a mi, que percibe y vive en un mundo diferente al mio, pero no hacia ese supuesto "dios creador de las diferencias".

01-10-2013 Tota la puta vida per donar resposta a preguntes sobre l'existència, i ara ho han canviat tot, per trobar una puta pregunta de la que tots en sabem la resposta per a la nostra existència!

03-12-2013 Lao-Tsé, deia que si estàs deprimit vius en el passat, i que si estàs ansiós, frisós, neguitós, desficiós, és perquè vius en el futur, però que sols quan estàs en pau vius en el present, ja sigui pel que vius al moment o pel que has viscut o el que viuràs. Be no sé si ho deia tot això, però és la meva interpretació.

07-12-2013 L'escàs, són les hores de treball, per tant cal repartir-les amb més contractació i mantenir els sous per fer dels treballadors consumidors.

Els directius cobren molt més que els sous dels treballadors, de 15 a 30 vegades més. Les empreses no tenen límit amb l'obtenció de beneficis, i cada cop volen assumir menys riscos.

Molts cops s'ha dit que la productivitat dels treballadors ha pujat, sobre tot quan hi ha baixades de sous. La productivitat a Catalunya és extraordinària, la gestió que en fan les organitzacions és el que rebaixa aquesta excel·lent productivitat.

Els sous variables només beneficien als que es saben vendre, no als que treballen més i millor.

08-12-2013 De la pinta amb mantellina negra al cap, a les desconcertants indumentàries i polítiques poc elegants.., afarta'm i diga'm moro "(ande yo caliente y riase la gente)", per altra banda res a dir, total són els representants del "Gobierno del Reino de Espanya" davant tot el món. Recordem de les crítiques rebudes per altres representants polítics quan no s'han posat corbata, porten samarretes o sandàlies, o han fet us d'un llenguatge planer i de carrer, tan criticat pels "senyoritos" de la capital del "reino".

13-12-2013 Tinc filla, fills i dona, però em pregunto si hem de fer un assetjament permanent a les persones que han comés crims, pot ser amb demostra-los la nostra indiferència i rebuig n'hi ha prou. Si no és així, els que no vivim en pau som nosaltres. Per altra banda hem de saber separar les lleis dels sentiments.

Les lleis ens diuen que han d'estar lliures, però els sentiments no ens poden dur a fer linxar persones, des de les nostres paraules o els nostres actes.

Els crims han de tenir càstig, però també reconducció de les persones, i si no estan preparades per conviure en societat, la societat els ha de donar alternatives psicoterapèutiques com l'internament en hospitals d'aïllament o d'altres que els puguin ajudar a conviure.

NO ho dubtis, la pena de mort mai pot ser una bona solució. No podem quedar reclosos per la por, i no podem empènyer a un animal rabiós i ferit a defensar-se, el resultat pot ser pitjor. Em de buscar alternatives a la por.

19-12-2013 Quan el cérvol brama en excés o massa temps, és que s'ha fet vell i no pot suportar les banyes.

22-12-2013 El pes que ha de suportar una dona, quan ha de prendre la decisió de si avorta o no, i la cicatriu emocional que ha de guarir durant tota la seva vida, si això es produeix, són qüestions massa dures per a que un grup de polítics mal aconsellats per representants d'una religió que s'empassa tot el que hi posa al seu llibre sagrat, hi intervinguin.

Una "Nit Nadal" per a Gallardón.

Aquella nit de Nadal, una mare farta de patir, havia decidit d'avortar.

Cada any les creences l'obligaven a acceptar la gràcia del senyor en forma de nadó. Els desitjos carnals del seu marit, és transformaven en descendència massa sovint, i ella ho acceptava amb resignació crèdula, li havien dit que tot  era pecat. Cardar era pecat, però dins el matrimoni no. Avortar era pecat, però si tenies quartos se t'oferia una solució amb dispendi econòmic i moral. 

Tenien massa fills per poder-los mantenir, i tenir-ne més assegurava incrementar les boques a omplir i les despeses generals, tant mateix el seu futur era la pobresa i l'esclavatge. Per això, ella s'havia plantat. No volia ni patir ni parir més, fer de fàbrica d'esclaus era irracional.

Ella també se sentia esclava, de la criança es clar, ja havia arribat a superar el rècord Guinness.

De tots els fills, mai cap n'havia superat l'edat adulta dels trenta-tres anys, morien en revoltes o esgotats per la feina esclava, abans de superar aquesta edat. D'altres morien molt abans de la mitjana comuna, després d'haver patit tota la seva vida malformacions o malalties incurables. 

El governador Galiardonius, veient que cada cop tenia menys obrers per satisfer les necessitats dels terratinents, dictà dures normes per controlar els naixements de mà d'obra.

Aquest coi d'història fa 2014 anys que dura. I tot perquè una mare no va voler dir que s'havia allitat amb un dels repressors romans, obligada o per gust, el tema és que va parir una criatura, i que aquesta se la va empassar el Joseph, per amor o per interès, ves a saber. La resta ja us l'explicaré un altre dia.

Sempre ens posen lleis per satisfer les necessitats dels poderosos. No crec pas que la manca de mà d'obra es pugui cobrir impedint que les dones puguin avortar. Hi ha molta gent que desitja tenir criatures i no pot, cal fer normes perquè puguin adoptar amb facilitat. Hi ha molta altra gent que no vol tenir aquella criatura, i tenen masses raons que el Ministre Gallardón no pot obviar. Les malformacions, les malalties, la economia, els projectes de vida, un origen fraudulent, un origen forçat, l'edat, ..., o senzillament un error, no poden condemnar les persones a una vida no volguda. L'amputació és quelcom que una dona ha de poder decidir, i cap altra persona pot jutjar.

El pes que ha de suportar una dona quan ha de prendre la decisió de si avorta o no, i la cicatriu emocional que ha de guarir durant tota la seva vida, si això es produeix, són qüestions massa dures per a que un grup de polítics mal aconsellats per representants d'una religió que s'empassa tot el que hi posa al seu llibre sagrat, intervinguin.

QUI NO RECORDA MARIA?

curiosament, demanant-li al meu cercador, fotos de "EL PART DE MARIA", amb l'objectiu d'il·lustrar aquest document, em sortien moltes referències a aquesta "invenerable" monja, això, curiosament. 

Per cert, cedeixo el títol de l'escrit per a una suite per a piano. Si algú ho fa, li demano que m'ho faci saber. Gràcies.

Paràbola de “Les dues cosines”.

Paràbola de “Les dues cosines”.

Fa temps, vaig conèixer dues cosines, i encara segueixo el traç les seves vides.

L’una més gran i robusta, però molt més jove, amb l’ímpetu emocional de defensar els valors de la família tradicional. L’altra més vella i petita. però més forta, més viscuda per l’edat, la que sempre havia tibat del carro, la que encarava un divorci futur en aquells convulsos moments.

La més jove sempre buscava dirigir l’àmbit familiar, s’havia erigit indegudament com a cap. Era capaç de segar els anhels individuals de cada membre, per tal de mantenir-ne el tot com un únic nucli indivisible, sense, molts cops, tenir en compte les capacitats i les voluntats més evidents de cada un dels seus representants.

La família era amplia, però com sempre passa, alguns dels seus membres ressaltaven per be o per mal. Tenien altres cosins, disset n’eren en total, i d’aquests dos nois. A un d’ells el titllaven de rebel, l’altre era l’ovella negra per corrupte i malbaratador, preferien deixar-los corre i no entrar en conflictes massa sovint, encara que no defugien d’intentar coordinar les vides comunes. Tots disset vivien a la mateixa finca.

Aquell edifici, si així li’n podien dir, l’havien construït generacions abans amb l’objectiu de conservar la suposada unitat familiar i patrimonial, i mai n’havien fet la divisió horitzontal de la finca, no ho van trobar necessari, els avis eren molt estrictes. Els apartaments eren de diferents mides, amb diferents vistes als quatre punts cardinals, tots d’una o dues plantes d’alçària. Els habitacles més bons eren els que voltaven la piscina, i fins i tot hi havia dos mòduls aïllats situats a l’altre costat de la basa, però dins el terreny comú. La construcció inicial, havia estat en base a diferents cases individuals rejuntades segles abans, de manera que tot tenia una imatge apedaçada. Els habitacles centrals, havien quedat a sobre d’un turonet, sobresortint del conjunt, dins la finca, més exposats a les inclemències del temps.

Cada un dels cosins tenia la seva pròpia família, i l'educava com creia convenient, però evidentment compartien trets similars, als que no renunciaven. Malgrat això, i com passa a moltes famílies, no tots parlaven el mateix idioma a casa seva. Uns parlaven l’idioma dels avis paterns o materns, que eren de procedències distintes. Altres parlaven la llengua dels avantpassats, doncs l’havien pogut recuperar malgrat un dels avis els havia volgut uniformar en aquest aspecte. En total més de vuit idiomes, però alguns d’ells ja s’estaven perdent, generació rere generació, encara que d’altres entraven de nou, ja se sap l’immigració és un fet que s'integra a les famílies. La majoria apostava per l’educació pública, influïts per l’avi més culte, que era republicà. Però com sempre els més presumits, apostaven per l’escola i la sanitat privada, per sort n’eren els menys.

Com a totes les famílies hi havia membres que les suportaven econòmicament. Malgrat l’època que els havia tocat viure, s’havia constituït un fons comú d’ajuda a aquells que tenien dificultats i el repartiment es feia de bona fe, però de manera desequilibrada. Això havia estat motiu de discussió recurrentment.

Però tornem a les dues cosines, exponents principals del funcionament d’aquell assentament familiar.

La més jove dels disset, estava passant una mala època. El marit s’havia quedat a l’atur i ella era incapaç d’aportar recursos suficients per mantenir el ritme de vida que voldria, que per altra banda mai no havia estat proporcionat. Això li provocava una agressivitat desmesurada cap a la resta dels seus familiars. Els exigia que aportessin més al fons comú, segons ella, per abastir els problemes de tots. Però en realitat el que volia era injectar més diners a la seva unitat familiar, en detriment de la resta. Havia estat una actitud habitual en ella en temps de les vaques grasses, i l’havia aprés dels seus propis pares i avis, per això ella era tant tibada.

Aquest cop per a tots era una mala època. La cosina més gran no va voler donar la cara per la família de la seva cosina més jove, doncs estava en tràmits de divorci, i necessitava tots els recursos disponibles per a mantenir als seus. Va demanar que se li retornés més part dels fons comú, donat que, ella era qui més n’aportava i que no rebia mai la part proporcional al pes de la seva família.

La més jove es va emprenyar irracionalment, i respongué amb vexacions i insults. Ordí un pla d’atac per tal que, la resta dels quinze cosins, es confabulessin per obtenir la claudicació de la família de la cosina gran. Quasi be ho va aconseguir, però els resultats se li començaren a posar en contra.

Per altra banda, la cosina gran, no estava disposada a cedir en un pas tan important de la seva vida. El fet dolorós del divorci era inapel·lable. Sempre havien arribat a acords, però sempre havien beneficiat més a la resta, o no havien estat complertes les responsabilitats o compensacions vers la seva família. Aquest cop la seva vida sentimental o la de la seva pròpia família, estaven pel davant de qualsevol dels seus cosins. Ella era molt conscient, de que podia ser autosuficient, i que no li calien per res, les estrictes relacions amb la resta dels seus cosins. Tenia clar que ella s’entenia molt be amb els veïns de les altres finques limítrofes, i que la relació amb els seus cosins podia esdevenir igual.

Com sempre, davant del mal resultat, la cosina més jove, va canviar l’estratègia. Atacaria els sentiments. Va rebaixar el to agressiu, i va rememorar algun, dels que ella creia, bons moments. Aquesta estratagema sempre li havia funcionat amb tots, però algun cop ja li havia fallat amb la cosina gran. El funcionament era ben senzill, debilitava la percepció sentimental, creant un espai càlid i pròxim per fer refiar l’altra part, ho havia fet amb tots els cosins, enviant un missatge de bondat, enteniment i comprensió. Després, davant l’afebliment anímic i l’aproximació de l’altre, contraatacava fent sentir l’altra part com a culpable, injectant una sensació d’ofec que confonia la realitat i projectava la víctima com a mala persona.

Les experiències anteriors, ja tenien en sobre avís a tota la família de la cosina gran, que tenia molt clar que no cauria en el mateix parany de sempre, reafirmant així, encara més  la seva fugida d’aquell vincle afectiu que l’ofegava sentimental i econòmicament.

El divorci havia de canviar, per a be, una situació insostenible. Era un pas que havia de fer per poder començar una nova vida, lluny dels mals costums familiars, per poder salvaguardar la seva economia, la salut emocional de la seva pròpia família i el propi patrimoni, al que hi tenia tot el dret. Tanmateix serviria per tal que els seus setze cosins restants i les seves famílies aprenguessin a conviure d'una altra manera més sana, entre ells i amb ella.

Paràbola de “Catalunya i Espanya”

NO SOM UNA "RARA AVIS": NACIONALISMES A ESPANYA.

Ja sé que em direu que és poc rigorós, però la intenció és senzillament posar a sobre la taula una realitat, i obrir les ments d'alguns incrèduls. I no vull entrar en Ses Illes ni el País Valencià, per la proximitat de parentiu, o d'altres peculiaritats autonòmiques, regionals o com li vulguin dir.

El nacionalisme andalús és un moviment polític i social que defensa el reconeixement d’Andalusia com a nació dins d’Europa. Els principals partits polítics que representen al nacionalisme andalús són el Partido Andalucista (PA), el Partido Socialista de Andalucía (PSA) i altres partits més minoritaris i independentistes com Nación Andaluza (NA), Asamblea Nacional de Andalucía (ANA). També nomenar el Sindicato de Obreros del Campo (SOC) i el Bloque Andaluz de Izquierdas (BAI), així com a altres grups com l'organicazión juvenil Jaleo!!!, organització independentista i socialista.

El Nacionalisme asturià és un moviment de caire nacionalista que és dóna al Principat d'Astúries, a pesar de no ser un fenomen tan destacat com a Catalunya, Galícia o el País Basc, s'ha deixat notar en la política asturiana, encara que més a un nivell de moviment social que d'element amb una clara representació institucional. Malgrat aquest menor arrelament del nacionalisme, de forma curiosa, Astúries ha viscut diverses etapes de sobirania política, amb l'època del Regne d'Astúries entre els anys 718 i 925, la declaració de sobirania de la Junta General de 1808, i el Consell Sobirà d'Astúries i Lleó de 1937.

El leonesisme és un moviment cultural i socio-polític, autonomista, que persegueix el reconeixement de part dels territoris de l'antic "Reino de León" o "Región Leonesa", als que denominen "País Leonés o Región Leonesa" (les províncies de León, Zamora i Salamanca), com regió històrica, i el seu establiment com comunitat autònoma pròpia, escindida de la actual Castella i Lleó. Segons el Barocyl 2005, a favor d'això es mostra el 42% dels "salmantinos" i el 31% tant de "zamoranos" com de "leoneses".

El Partíu Nacionalista Lleonés (PNL) foi un partíu políticu d'ámbitu lleonés, calter lleonesista y anguaño inactivu.

Foi unu de los primeros partíos lleonesista de la provincia de Llión, tando n'activu mientres la primer parte de la década de 1980 (foi inscritu nel rexistro de partíos del Ministeriu del Interior en noviembre de 1984) y primeros años de la de 1990 Plantía:Sinreferencias Foi creáu por Javier Aguayo Blanco..

El Partit d'El Bierzo (PB) és un partit polític espanyol amb implantació a la comarca d'El Bierzo, de caràcter regionalista bercià, fundat el 23 d'abril de 1979. Compte amb prop de 1.000 afiliats a El Bierzo, dels quals 400 pertanyen a les Joventuts Regionalistes del Bierzo. El PB defensa el gallec com a part del patrimoni cultural del Bierzo i manté acords de cooperació amb el Bloc Nacionalista Gallec.

El cantabrisme o nacionalisme càntabre és una corrent social que preserva i promou el reconeixement de la personalitat política, lingüística i cultural de Cantàbria o del conjunt de terres de parla i cultura càntabres, l'anomenat País.

El nacionalisme aragonès és un moviment polític que defensa que Aragó té història, idioma, lleis i cultura pròpies suficients per a tenir una major autonomia i fins i tot per a conformar una nació independent. Un dels símbols més emprats pel nacionalisme aragonès és “l'estrelada” aragonesa, formada per les quatre barres d'Aragó i una estrella vermella al mig.

Des del principi del segle XVIII, en el qual Aragó va perdre definitivament la seva independència política, la sensació d'una unitat nacional era considerada vagament per la població aragonesa; no obstant això, en cap moment es deixen de tenir clares les característiques que configuren el territori i el poble aragonès, fruit de la continuïtat multisecular d'Aragó com a regne sobirà. Amb tot, no serà fins al segle XX (en 1919) quan començarà a albirar-se políticament una visió d'Aragó amb caràcter nacionalista, a través de les pàgines d’El Ebro, la revista de la Unión Regionalista de Barcelona, que després passaria a dir-se Unión Aragonesista.

Nacionalisme canari és un corrent ideològic que pretén la consideració de les Illes Canàries com a nació. Al llarg de la seva història, el terme ha estat usat per diversitat de moviments polítics d'un ampli espectre: des de moviments independentistes fins a altres moviments més moderats partidaris del federalisme dintre d'Espanya, passant per regionalistes o simplement autonomistes. Inclou també moltes tendències polítiques i socials, però tradicionalment les organitzacions d'esquerra són les més reivindicatives.

El Nacionalisme extremeny és un moviment polític testimonial i sense desenvolupar de la comunitat autònoma d'Extremadura. En aquesta comunitat han existit intents de crear moviments que anessin més enllà del típic regionalisme extremeny que no han prosperat. Avui no existeixen moviments plenament nacionalistes extremenys organitzats ni partits nacionalistes registrats. No obstant això, el PREx de Coalición Extremeña (PREx-CREx) va donar en 2007 un gir en el qual reconeix el caràcter de nació per Extremadura encara que sense canviar la seva línia regionalista cap a un possible nacionalisme extremeny.Els més propers a aquestes tendències solen tenir sovint unes postures més reivindicatives cap a l'idioma extremeny que els regionalistes.

Com a anècdota cal destacar que en 1999 es va inscriure en el registre de partits polítics el "Bloc Nacionalista Extremeny", que cert moviment d'extrema esquerra d'àmbit extremeny en els anys 80, el BPEX, va tenir relacions amb altres moviments sobiranistes o independentistes d'esquerra d'altres zones i que en 1986 el Bloque Extremeñista Revolucionario ocupava l'alcaldia de Majadas de Tiétar.

El nacionalisme gallec és un corrent eminentment social, amb dimensions cultural i política, que proposa el reconeixement de Galícia com nació. Dins del nacionalisme gallec es poden trobar dos corrents ideològics principals:

Un, el majoritari, que advoca per una àmplia autonomia, o per la transformació d'Espanya en un estat federal o confederal.

L'altre, el de l'esquerra independentista, que aposta per la ruptura amb l'Estat espanyol i amb el model de societat capitalista.

Aquests dos corrents, no obstant això, tenen punts en comú com són la defensa de la llengua (defensant alguns el reintegracionisme) i cultura gallega, el reconeixement de Galícia com nació i la defensa de la integració dels ajuntaments gallec-parlants d'Astúries i Castella-Lleó a Galícia. Per altra banda cal ressaltar el fet que a Galícia predomina el nacionalisme d'esquerres, des de posicions que van des de l'esquerra radical (Primeira Linha) fins a posicions moderades de centre-esquerra (BNG).

El Partit d'El Bierzo (PB) és un partit polític espanyol amb implantació a la comarca d'El Bierzo, de caràcter regionalista bercià, fundat el 23 d'abril de 1979. Compte amb prop de 1.000 afiliats a El Bierzo, dels quals 400 pertanyen a les Joventuts Regionalistes del Bierzo. El PB defensa el gallec com a part del patrimoni cultural del Bierzo i manté acords de cooperació amb el Bloc Nacionalista Gallec.

Nacionalisme basc és una ideologia política que advoca per la unitat i defensa de l'entitat política dels territoris que entén que configuren la nació basca i que actualment es reparteixen entre Espanya i França, pel que la seva extensió territorial es correspondria amb la d'Euskal Herria:

Iparralde ("la part nord"): corresponent als territoris de Lapurdi, Zuberoa i Baixa Navarra (Behe Nafarroa) en el departament francès dels Pirineus Atlàntics. És la part del País Basc en territori francès.

Hegoalde ("la part sud"): corresponent a la Comunitat autònoma del País Basc, la Comunitat Foral de Navarra, l'enclavament de Treviño a la província de Burgos i l'enclavament càntabre de la Valle de Villaverde. És la part del País Basc en territori espanyol.

Si bé existeixen concepcions nacionalistes que matisen aquest objectiu, aquesta ideologia es dirigeix en últim terme a constituir un estat independent a Europa que unifiqui els diversos territoris. Hi ha diverses concepcions i postures nacionalistes que difereixen quant a quin hauria de ser la destinació última d'aquesta unió basca i que abasten des de postures federalistes a independentistes, totes elles majoritàriament democràtiques.

El nacionalisme murcià, o murcianisme polític, és un corrent minoritària de pensament d'afirmació de l'anomenada nació murciana, com poble que estaria definit per una història, llengua i cultura pròpies, i comunes a tots els territoris del sud-est de la Península Ibèrica, que componen l'anomenat per molts autors com País Murcià.