APROXIMACIÓ AL FET VITAL DE LA MORT.

           Com ja sabeu els que em coneixeu de més a prop, sempre he pensat que, l'asèpcia amb la que la nostra societat tracta el tema de la mort, està allunyant-nos del coneixement i de l'assumpció d'un fet que forma part de la vida. Les conseqüències anímiques, que impacten a sobre dels que no viuen aquest fet com a una situació normal, els fan patir en excés per no haver comprés, per no haver-se preparat, per no voler assumir, o senzillament per la solitud, encara que estiguin recolzats i acompanyats.

         Educar els fills en aquests aspectes, no és fàcil, se'ls pot fer referències a la mort quan pregunten o quan els fas participar d'un funeral, un enterrament o quan algú proper fina. Però educar els fills significa tenir una societat més conscient i sana, doncs procurarem que no pateixin en excés l'impacte de la mort d'éssers estimats o propers, sobre tot quan la seva desaparició és sobtada, imprevista. Cal doncs, integrar de nou i de forma quotidiana, la proximitat a la mort, com a fet natural que és.

         M'he tornat a endinsar en aquest tema, perquè a mi em va estar privada l'educació al respecte, sense una voluntat expressa, senzillament l'entorn així ho acostumava a fer. No és el primer cop que m'hi refereixo, però cada cop que hi penso, em venen al cap els meus besavis, els companys d'escola, la noia que vaig negar conèixer i que podia haver estat un gran pas dins la meva vida, el cosí, l'amiga, els pares, ..., tots aquells que van desaparèixer sense tancar correctament un dol que podia haver estat més fàcil, cercles de vides que van concloure sense tancar la porta. Avui procuro que no es repeteixin aquests errors que em pesen, malgrat cregui tenir-los assumits, però mai del tot controlats.

          El detonant de tornar a tocar el tema, han estat tres darrers fets:

• El primer és que he vist algú molt proper, tornant a patir per no haver fet passes d'acostament a algú que ja no hi és, i això ha deixat una porta oberta que li dol, i que espero poder ajudar-lo a pal·liar aquest desencís. Normalment el desconcert sentimental que genera la mort sobtada d'algú és de difícil control.
• En segon terme vaig veure un documental anomenat "Al final de l'escapada", on es tracta el dret a la mort digna que es mereix una vida tan digna com la d'en Miguel Núñez, activista social i polític, un model de vida per a mi, mort el passat 2008.
• I com a tercera qüestió, he descobert una sèrie de 13 programes amb una durada d'uns 15', sota el nom de "El vol de la papallona" emesos en diversos mitjans que parlen detingudament d'un munt de temes que ens poden educar, ajudar a pair la mort quan ens colpeix o ens arriba.
• També fer record d'algun llibre: "La mort una alba", de Kübler-Ross, a on tracta de pal·liar el dolor dels que no han mort, però que pateixen per la pèrdua d'algú, un bon ajut encara que no siguis creient de res. "El llibre tibetà de la vida i la mort", a on podrem fer el lligam per no perdre el fil entre la vida i la mort. Sogyal Rimpoché, igual que altres creients de diferents dogmes o religions ens revela la seva visió ancestral sobre el tema. Podríem afegir qualsevol altre, però aquests em van ajudar.

         Espero que amb aquesta publicació, pugui ajudar a aquells que pateixen per la mort dels que s'estimen o els hi són propers, i que així iniciïn un camí més planer. No cal que ho veieu en un sol dia, podeu anar clicant de mica en mica, en qualsevol cas tot us serà profitós.

"AL FINAL DE L'ESCAPADA"  http://www.tv3.cat/videos/3907370

"EL VOL DE LA PAPALLONA" SÈRIE DE 13 PROGRAMES SOBRE LA MORT .

1. Veure la mort i sortir-se'n: Coneixerem els testimonis de la Maria, el Roger i l’Odila, tres persones que s’han trobat de cara amb la mort i que li han guanyat la batalla. En aquest capítol ens explicaran com han superat la malaltia i com aquesta experiència els ha canviat la manera d’entendre la vida.
2. La por a la mort: Mentre que a Occident la mort és un tabú, a altres religions i cultures s’entén com el final d’un procés natural que forma part de la vida. En aquest capítol conversarem amb un budista, un mexicà que entén la mort com una festa, un sacerdot cristià, un jueu, un musulmà i un ateu. Tots ells ens donaran el seu punt de vista. El filòsof Francesc Torralba mirarà de posar ordre a totes aquestes reflexions.
3. El final de la vida: Com arriba la mort a les nostres vides? A vegades s’acosta de manera sobtada sense avisar i en d’altres és el final d’una llarga malaltia. Com reaccionen els familiars que s’enfronten a una mort? Més enllà de la pèrdua, el capítol també explica què és la mort en termes científics i biològics. Des d’un punt de vista més espiritual la doctora en Metafísica, Anji Carmelo, descriu el seu concepte de la mort com un fet alliberador.
4. Conviure amb la mort: Aquest capítol està basat en el punt de vista d’aquells professionals que miren la mort als ulls en el seu dia a dia. Una psicooncòloga, un mossèn i un funerari ens ofereixen una visió de la mort totalment normalitzada, com a part de la seva rutina. També sabrem com ha estat el seu procés d’adaptació perquè treballar amb la mort no els perjudiqui personalment.
5. Em vull morir: En aquest capítol veurem com hi ha persones que es volen morir i no poden per qüestions legals i d’altres que s’omplen de valor i es treuen la vida. Reflexionem al voltant del suïcidi i l’eutanàsia. Morts induïdes que ens fan plantejar fins a quin punt de desesperació s’ha d’arribar per prendre aquesta decisió. També coneixerem l’estat en què queden les famílies.
6. Lluitar per viure: En aquest capítol entrem en la intimitat del Jordi, un jove de 41 anys que pateix un càncer que ha fet metàstasi. Durant tres mesos ens explicarà a través d’una videocàmera com la malaltia li ha canviat la vida, la visió del seu futur i també de la idea que té de la mort. En definitiva, les seves gravacions ens mostraran com lluita per viure.
7. L'embolcall de la mort: Quan es produeix una defunció hi ha tot un seguit de passos a seguir. Veurem com es prepara tot, però des del punt de vista dels professionals que ajuden a preparar tot el ritual fúnebre. El capítol també farà un repàs de com ha evolucionat i com s’ha modernitzat el sector. Veurem urnes ecològiques per conservar cendres i, fins i tot, descobrirem com les restes dels nostres éssers estimats poden convertir-se en diamants.
8. La vida en una funerària: A través de les reflexions d’en Josep Fenés i la Montserrat Nat, dues persones que han dedicat tota la seva vida a l’àmbit funerari, coneixerem el dia a dia en un tanatori. Les històries humanes de la gent que hi treballa s’entrellacen amb totes les situacions que s’hi produeixen arran de la mort d’algú, des que arriba el difunt fins que el cotxe fúnebre se l’emporta cap al cementiri.
9. El dol: El procés de dol és segurament una de les situacions més dures de la vida. En aquest capítol veurem com les persones que l’estan passant gestionen aquest dolor a través de les trobades, els consells dels psicòlegs i les experiències personals que es donen cita als grups de dol. Farem un viatge a través de les emocions de la Mercè i el Jordi, que van perdre un marit i un fill respectivament. Ens explicaran com a través d’un gran treball personal i gràcies al suport dels grups de dol han superat la pèrdua.
10. Didàctica de la mort: Com s’explica als nens què és la mort? Com es prepara als bombers per comunicar una defunció? Aquests són alguns dels aspectes que es tracten en aquest capítol, ja que tenir coneixements de la mort ens ajuda a saber més sobre la vida. També farem pedagogia de la mort amb Concepció Poch i a través d'un taller veurem com la mort relacionada amb l’art ens pot ajudar a canalitzar les nostres emocions.
11. Un òrgan una vida: A partir de diversos casos veurem com l’òrgan d’algú pot salvar la vida d’un altre. Coneixerem les dues vessants dels trasplantaments, les reflexions d’aquells que n’han donat i dels que n’han rebut. La Montse, que ha donat un ronyó al seu marit; el pares de l’Ariadna, que van decidir donar els òrgans de la seva filla al morir; i la Laia, que espera un trasplantament de cor, són alguns dels testimonis que veurem en aquest capítol.
12. Els secrets d'un cementiri: En aquest capítol descobrim les entranyes dels cementiris i de les persones que hi treballen. Enterramorts, conductors de cotxes fúnebres i el gerent d'un tanatori i d'un cementiri, entre d'altres, ens explicaran com es posa en marxa aquesta gran maquinària, que treballa per tenir-ho tot a punt perquè els familiars i amics s’acomiadin del seu ésser estimat. A més, descobrirem que els cementiris poden ser també un punt d’interès turístic i cultural.
13. La mort, llei de vida: Quan envellim la mort s’entén com un fet normal, que forma part del camí natural de la vida. En aquest capítol veurem com s’enfronten les persones grans a la mort. Uns ho fan amb calma i serenor, mentre per a d’altres mirar la mort els omple de por. També viurem la història d’amor de la Marta i el Tiziano que amb més de 80 anys s’han tornat a enamorar i viuen feliços sense pensar en la mort.

La "Dansa de la Mort a Verges", és un fet tradicional que empeny la gent a reconèixer la vida i la mort com un fet proper.

A la seva senyera, hi pots llegir una meravellosa frase "LO TEMPS ÉS BREU", ajuda a conscienciar-te, a entendre que el que no facis avui per una persona, pot ser que demà ja no ho puguis fer, i això pot deixar una porta oberta que no sabràs com tancar de principi, i que hauràs de treballar de valent per reconduir els sentiments, el dol, sobre tot quan hi hagi una mort sobtada.

CONTAMINACIÓ: Burilles al mig del riu Bellós als Pirineus, ànim fumadors!

Un cap de setmana d'aquest estiu, com quasi be sempre, he visitat la comarca del Sobrarbe a l'Aragó. És una terra que m'estimo per raons obvies de família. Una petita excursió m'ha fet vessar el got.

La consciència que tots hauríem de tenir de no embrutar, és ben lluny del nostre comportament. Habitualment faig sortides en solitari per les serralades properes al poble que visito. Al vell mig dels camins, trobo restes del pas dels homes, restes que són escombraries i no pas vestigis d'un emplaçament habitat. Llaunes, ampolles, plàstics, robes, ferros, ..., un mostrari, que quan puc, recullo per transportar-los al contenidor de deixalles més proper. N'hi ha tants que la major part s'han de quedar allà. Podria ser que alguna bossa haig arribat per una bufada de vent, però la veritat n'és una altra.

El que m'ha fet vessar el got, ha estat un zona de bany al riu Bellós, que el descriuen d'aquesta manera en aragonès:

 (http://an.wikipedia.org/wiki/R%C3%ADo_Bell%C3%B3s)

O río Bellós u Bellos, a sobén dito garona d'Anyisclo en o suyo corso superior, ye un río que trascorre tota la suya lonchitut en acomarca d'o Sobrarbe, d'entre las valles d'Anyisclo, o Quinyón de Fanlo y la valle de Puértolas.

Tien o naixedor en a versant meridional d'o mallo d'as Tres Serols, en as faixas d'o Mallo Escuro (As Solas, 3002 m), a on que d'alto d'a penya en libra tota una torrentera escrumosa que s'espernia per o cillo, fendo puesto ta un d'es endreitos més vesitatos d'o Parque Nacional d'Ordesa y d'as Tres Serols, conoixito como la Fuent Blanca (anque encara se n'ha conservato lo toponimo Font Blanca, que se siente ocasionalment).

A suya garona se cuela per astí enta la barranquera d'A Grallera a escape, o forato que el ha de portar ta dintro d'a valle d'Anyisclo per on que circula, dintro d'as buegas d'o mesmo Parque Nacional, per bells 10 km, dica que n'amaneixe per baixo d'o puesto d'a ermita de Sant Urbez en o molín d'Aso. Mientres o suyo transcorrer per Anyisclo, o Bellós ha agafato las auguas d'o barranco d'a Pardina y en plegando ta lo molín, replega tamién o barranco d'Aso que enta lo puesto en ye baixato de Fanlo.

Zaga d'o molín, o Bellós se mete rapedo ta dintro d'ixaltro forato, dito Foz de Sant Urbez per o decir d'a falordia d'o santo, y en enzata, d'allá ta baixo, lo camín d'o congosto d'as Cambras, per a on que més afuscato que no per alto en Anyisclo, be de correr altros 9 km dica la Fuent d'os Banyos de Puyarruego. A Fuent d'os Banyos ye una viu d'auguas sulfurosas en a mesma ripa d'o río, que ya d'abe buens tiempos congregaba chent con toz ixambre de males d'á redol d'o Sobrarbe, que iban enta allá només que ta banyar-se-be. En o lugar de Puyarruego lo río ha socavatas unas gorgas en a penya que fan a bien precisament ta banyar-se.

En a mesma campeta de Puyarruego, o Bellós i recibe las auguas d'A Yesa, o suyo més gran afluent, que en ye baixato d'a valle de Vio. D'entre Puyarruego y Escalona l'augua ye més calmera y baixa sin guaire corrient.

         

De zones de bany com aquesta n'està ple, però aquesta, pot ser la de més fàcil accés. Allà s'hi poden ajuntar desenes de persones i fins i tot algun centenar. La pressió que s'exerceix sobre el riu hauria de ser mínima, doncs la gent que hi puja, en general, són persones a les que els hi agrada la muntanya i no hi solen deixar brutícia. Això!, no hi solen. La meva indignació és suprema davant la quantitat de puntes de cigarretes que hi podia comptar, cap altra escombraria, només centenars i centenars de burilles procedents de les boques dels fumadors. No sols contaminen amb el fum dels seus cigarrets en un ambient tant net, sinó que llencen temeràriament aquestes brosses incendiaries que són de molt llarga durada en la seva descomposició. Segurament en la propera tamborinada que caigui a les muntanyes, els litres i litres d'aigua que hi solen descarregar en aquestes zones, seran capces d'escombrar-les totes i sepultar-les al fons del primer pantà que trobin, sempre i quan no s'hagi provocat cap incendi abans, que ja hagi acabat amb l'entorn. Curiosament en cap moment vaig veure ningú fumant i molt menys llançant cap d'aquests centenars de bombes de combustió.

La veritat és que com a exfumador, m'he d'acusar d'haver llançat burilles als carrers de la meva ciutat, però també he de dir que en els darrers anys de la meva addicció, ja fa alguna dècada, vaig ser-ne conscient de que fer-la a terra era una porcada, i vaig acostumar-me a apagar molt be la cigarreta i a dipositar-ne les restes al cistell de la brossa més proper.

Aquests darrers dies, m'he estat fixant, arreu a on anava, de quin era el comportament de la gent fumadora, i en general ben pocs feien l'acte de llençar les burilles apagades i a la brossa.

Ànim fumadors, que avui podreu canviar de costums i ajudar a que ciutats i natura estiguin més nets i a que ens costi menys els netejar-los.

Possiblement d'aquí a centenars d'anys, una persona com tu o com jo, picarà el terra i descobrirà les restes de milers de filtres i no entendrà com podíem ser tan i tant porcs, i comprendrà perquè emmalaltíem nosaltres i el nostre entorn.

ELS RIUS SÓN VIDA - OS RÍOS SON BIDA

Pensaments segon trimestre 2012

1. "Quan adverteixi que per produir necessita obtenir autorització de qui no produeix res; quan comprovi que el diner flueix cap a els que trafiquen no bens, sinó favors; quan percebi que  molts es fan rics pel suborn, por influències més que pel treball, i que les lleis no el protegeixen contra ells sinó, ans el contrari, són ells els que són protegits contra vostè; quan adverteixi que la corrupció és recompensada i la honradesa es converteix en un autosacrifici, aleshores podrà afirmar, sense temor a equivocar-se, que la seva societat està condemnada."   Ayn Rand (1950)
2. Finalment serà que tenim una pobre persona turmentada (JC I), que mitiga el seu dolor matant elefants i dissipa la seva responsabilitat demanant disculpes incoherents...16-04-2012
3. Per primer cop, el benefici empresarial respecte del PIB, és superior a la massa salarial de tot el país sobre el mateix PIB. Pensa el que vulguis, però jo ho veig una incongruència, som molts més els que penquem, assalariats o autònoms o petits empresaris, és l'evidència de que encara que redueixin vendes no redueixen beneficis, és demostratiu de que hi ha massa gent sense cobrar o cobrant massa poc. 21-04-2012
4. Un antropòleg va proposar un joc als nens d'una tribu africana. Va posar un cistell ple de fruites a prop d'un arbre i li va dir als nens que el que arribés primer, guanyaria totes les fruites. Quan va donar la senyal de sortida per que correguessin, tots els nens van agafar-se de les mans i corregueren junts, després van seure junts per gaudir del premi. Quan els va preguntar per què havien corregut així, si un de sol podia haver guanyat  totes les fruites, li respongueren: UBUNTU, com què UBUNTU?, a la cultura Xhosa significa: "Jo sóc perquè nosaltres som". No en sé l'origen. Ubuntu és una paraula africana antiga per designar humanitat, -compartir, tenir compte i estar amb harmonia amb tota la creació-. Com a ideal, promou la cooperació entre individus, cultures i nacions. 23-04-2012
5. Un fet inevitable, si vostès no respecten els pactes, si vostès ens maltracten, nosaltres volem marxar. Ja dura massa temps, d'haver de sentir la cremor que ens vol fer perdre l'autoestima, que ens vol anul·lar política i culturalment. Fa 300 anys que paguem la pena de ser diferents. 27-04-2012
6. El primer pas és no reconèixer la pèrdua d'una generació, i crear un nou espai, un nou camí, per no quedar al voral del camí que ens han marcat, es a dir, la marginalitat. No cal ser antisistema, només cal anar a un altre sistema. Hem oblidat la senzillesa de viure, ens hem complicat massa la vida, o ens l'han complicat. Retornem a l'origen, siguem civilitzacions, no esclaus d'un sistema globalitzat. 06-05-2012
7. Xiular els borbons i als seus signes, és llibertat d'expressió..., com també deu de ser llibertat autoritzar una manifestació el dia 25 a Madrid convocada per l'extrema dreta, la que en molts casos avala les teories nazis i feixistes, les teories de les supremacies i els exterminis, de la intolerància i la exclusió. Aguirre demana suspendre la Copa del Rei i jugar-la a porta tancada per evitar les xiulades Per què no hem de caure en la provocació?, xiular relaxa molt, xiular es una expressió, xiular és el que volen i volem..., doncs xiulem. 22-05-12
8. Conciencia colectiva: creencias, pensamientos, sentimientos comunes a una sociedad. A conciencia: aquello que haces bien, sin fraude alguno. No tener conciencia: aquello que haces mal, sin escrupulos. Tomar conciencia: darse cuenta o percibir la realidad. Inconciencia: falta de sentido común. En definitiva tener cociencia de tu existencia y de tu entorno, te acerca a los demás y te ayuda a actuar. 24-05-12

MARINALEDA, MOLT LLUNY DE LA UTOPIA SOCIAL.

          Fa molt de temps que tot hom, usem una expressió en diverses modalitats, que cada cop odio més i de la que n’intento fugir: “... hauríem de començar a....”, “...ja va sent hora de...”, “...algú hauria de...”, “...penso que hauríem de...”. El fotut d’aquests termes és, que denoten sempre un pas previ a un fet. que mai no s’acaba de realitzar, que mai no acaba de succeir, perquè tots plegats pensem molt, però actuem poc.

          Potser sortim al carrer a sumar presència, amb un resultat que no té el reconeixement dels governants. Potser pertanyem a alguna organització més o menys compromesa, potser assistim a actes a on no badem boca. Volem fet i no paraules.

          Vaig escrivint i vaig pensant, que tot plegat no és del tot cert. Jo, a les concentracions hi participo activament, a les reunions hi expresso el meu parer, difonc el meu pensament i això ha tingut conseqüències. A voltes, algú molt proper no m’ha entès i m’ha atacat verbalment, i m’he tingut de defensar argumentant i argumentant, malgrat les evidències m’avalen, però com no són dintre de l’ordre establert, no les acaben de comprendre. A vegades les conseqüències han influït a la meva vida laboral o familiar.

          Les generacions que estem compartint aquest espai de temps, ridícul d’altre banda, dins la història de la humanitat, hem estat massa adormits, i ara al treure’ns la son, no tots tenim un bon despertar. És clar que això passa en aquesta petita porció de gent, que vivim en l’opulència del món occidental, que l’orient vol imitar i que la resta ho veu com una pel·lícula massa cara i inaccessible. 

Doncs be, resulta ser que Marinaleda, és molt lluny de la utopia. Aquest  poble proper a Sevilla i amb poc més de 2.500 habitants, ha donat el pas. Ha actuat, s’ha compromès. Quan diem Marinaleda, ens referim, evidentment, a la gent que allà hi viu.

L’any 1997 obtenen els fruïts de dècades lluita, que transformaran el poble, que convertiran la utopia en realitat, feina per quasi be tothom, i una vida digna que depèn d’ells mateixos. (http://www.marinaleda.com/historia.htm).

          Avui són l’exemple de utopia convertida en realitat, ells han fet, ells han caminat, ells van començar, i les paraules es van tornar realitat.

http://www.marinaleda.com/datosgenerales.htm

http://www.deredactie.be/cm/vrtnieuws/mediatheek/programmas/terzake/2.19975/2.19976/1.1226597 (el reportatge és en alemany, però les entrevistes són en castellà)

          Hom pot relacionar la seva manera de viure amb l’anarquisme col·lectivista, que advoca per fer que els bens de producció i comercialització, han de ser de propietat col·lectiva, a l’igual que la seva administració. Per tant es pot crear una petita illa en mig d’un entorn capitalista. Una cooperativa que faci que el poble visqui amb dignitat.

          Evidentment tot el que es produeix, reverteix de manera igualitària en els propis col·lectivistes, incidint en la creació d’un entorn de convivència adequat.

          És veritat que per poder arribar a un estadi similar, s’ha de tenir una educació humana molt diferent a la que fa anys ens estan inoculant, una educació que formi persones amb pensament col·lectiu, i no amb obsessió individualista.

          IDEES PRINCIPALS: 

• Abolició de l'Estat perquè estarà sempre corrupte i en mans d'una classe privilegiada.
• L'autoritat ha de ser l'esperit públic i col·lectiu.
• Respecte humà.
• Llibertat, igualtat, fraternitat.
• Destrucció de totes les institucions de la desigualtat, la fundació de la igualtat econòmica i social de tots.
• Sobre aquesta base s'elevaran la llibertat i la moralitat i es construirà la humanitat solidària.

          Tot plegat una gran realitat, que ara molts envegem, cal doncs mirar enrere, per fer memòria de velles idees utòpiques del socialisme, d’aquelles ciutats Icària, a on un nombre reduït d’habitants, a l’entorn de 100.000, compartien i col·lectivitzaven l’esforç del treballador, el benefici comú, la relació humana, i a on avui hi podríem aportar les exigències sobre els drets humans i socials en general. A on el progrés, revertís sobre totes les persones i no sobre les butxaques dels que no fan res per l’evolució comuna, i si ho fan tot per a les seves butxaques.

          Actua ara, després no valdran els plors. 

D'ON SORGEIX EL PROBLEMA: EL PACTISME

            D'on sorgeix el problema, no és pas un fet lingüístic. El problema rau en el fet de com concebem el concepte de relació humana i de país. Una de les anomenades glòries catalanes, entre d'altres, és el pactisme. Més enllà de ser un concepte buit o superflu, va ser base jurídica d'interrelació entre la gent d'aquest país, i concret dels seus governants. Era una norma, concepte moral i jurídic, sorgit amb el feudalisme, que regulava les relacions entre les dues parts que establien el pacte feudal, és a dir entre iguals o amb plebeus.

       Aquest fet era entès, no com a imposició d'una part damunt l'altra, sinó com un compromís entre dues parts lliures, basat en el respecte mutu i la fidelitat recíproca en el compliment dels termes del pacte. Va adquirir una força extraordinària a Catalunya, i esdevingué gradualment la base de les relacions de la monarquia catalanoaragonesa amb els seus súbdits (afavorit per l'evolució social catalana) i formà el mecanisme constitucional català, amb l'organització d'uns representants dels estaments en un cos, la cort general, única institució europea -juntament amb el parlament anglès- que plantejà d'una manera eficaç i estable les relacions entre poder i subjectes. Això fou la base de la democràcia moderna.

     La teoria del pactisme català és expressada ja en forma desenvolupada en el llibre dotzè de "Lo Crestià", de Francesc Eiximenis (Girona, 1327/32-Perpinyà, 1409), que nega tota vàlua jurídica a la violència i a les conquestes armades. L'arribada al poder dels Trastàmara (1412) representà un reforçament de l'esperit pactista català, ara amb actitud defensiva davant l'autoritarisme de la dinastia castellana, que hagué d'adaptar-s'hi, no sense conflictes (guerra contra Joan II), i procurant, en tot moment, de reforçar l'autoritat reial fins a arribar al compromís que suposà la Constitució de l'Observança (Poc valria...), en la qual Ferran II de Catalunya-Aragó acceptà la doctrina pactista (1481). La unió de Castella i Catalunya-Aragó comportà un agreujament d'aquesta situació, que es mantingué, però, relativament estable mentre Castella pogué sostenir la seva política imperialista sense ajuts externs. La crisi castellana del s XVII enfrontà l'autoritarisme del comte duc d'Olivares i les institucions catalanes i provocà, després de reiterades tensions, la Guerra dels Segadors. El conflicte es repetí en topar l'absolutisme de FelipV amb l'esperit pactista català, que restà reduït a la impotència per la derrota militar (guerra de Successió), però que ha continuat essent una de les característiques bàsiques del caràcter català. Jaume Vicens i Vives l'analitzà en el seu assaig Notícia de Catalunya i en altres obres històriques.

            En resum, l’esperit bel·licista i autoritari dels castellans, (entenent per castellà al que procedeix de l’antic Regne de Castella, i no aquell que parla aquest idioma), sempre toparà amb els nostres conceptes: de democràcia, de relació, de respecte, de compromís. Tots ells els vàrem forjar durant l’edat mitjana, i evolucionàrem com a país i poble, cosa que alguns encara no han entès ni comprès, i això els fa menys avançats o evolucionats democràticament, i per això tenen aquests rampells que tant ens fan patir. Només a títol d'exemple recordeu el comportament dels polítics espanyols o les declaracions del fill de la tan castellana casa de Alba, "Cayetano Martínez de  Irujo y Fitz-James Stuart" (nom sencer), http://www.lasexta.com/sextatv/salvados/cayetano_de_alba___me_hubiera_encantado_vivir_en_el_medievo/286293/1061 (3'28"), és un tema que el porten als gens.

            Som i serem, com diu la sardana, i encara podem combatre aquest continu atac a les nostres institucions, a la nostra cultura, al nostre patrimoni, a la nostra gent, en definitiva a tot Catalunya. Tenim  poc marge des de l’òptica jurídica, és el que ens han deixat, però cal trencar barreres i anar més enllà, no afluixar, i creure fermament en el que reivindiquem.

            Quan alguns parlen d’espoli, no sols ens hem de referir a un tema impositiu, cal pensar en com s’han estat fent lleis, des de fa moltes dècades, per afavorir les empreses no catalanes, inclús per forçar que empreses del nostre país, patrimoni al cap i a la fi, hagin hagut d’instal·lar les seves seus centrals i la seva raó social a la capital espanyola o als seus entorns.  Altres lleis han atacat la nostra cultura, d’altres han intentat malmetre el nostre patrimoni natural, d’altres fan que la vida aquí ens sigui molt més cara.

            La confrontació ja dura fa més de 500 anys i des d’en fa 300 que ens ofega, ha arribat l’hora de posar fi a aquesta situació, i buscar l’aixopluc de les lleis internacionals i si això no pot ser, que la nostra sang no hagi de ser vessada.

MES INFORMACIÓ a favor i en contra

http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0128833

http://www.tv3.cat/historiesdecatalunya/cronologia/cron103448882.htm

http://webs.racocatala.cat/eltalp/pactisme.htm

PENSAMENTS PRIMER TRIMESTRE 2012

1. En contra de les tendències dels segles precedents, i retonant a les idees dels grecs d'A.C., un país petit és més facilment governable. En democràcia, hi ha menys diferències entre rics i pobres, per tant la justícia és més propera i real, la seva productivitat sol ser més alta, el reconeixement social avança pel be de tota la comunitat. Per tant un país petit és fa més viable. La globalització ha de ser una eina de relació, no d'ocupació ni d'enpobriment o enriquiment. 09-01-2012
2. ¡Ay, las dos españas!, siempre discutiendo. Lo que nunca percibieron, es que nunca existieron ni una ni dos, sencillamente las engañaron. Les crearon una ilusión administrativa, para gozo y disfrute de unos pocos ricachones, que desde siglos atrás, devoran y saquean a los pueblos que habitan en la península. Cuanto más los cabrean, más les sisan, cuanto más les sisan, más los cabrean. Y así de ciegos,  no ven que los ricachones, los aristócratas y sus adláteres políticos o religiosos, se forran más aun, y se ríen de las disputas del mal llamado pueblo español. Les dan el opio del futbol, de las tertulias, de las revistas del corazón, de los concursos de zombis,  y celebran juicios entre ellos, donde se acaban de mofar de las instituciones más o menos democráticas y de las libertades, que deben residir en el pueblo llano. Llano que no simple, llano que no tonto. Rían, pues, ustedes y arremetan contra los que nos sisan, estafan y saquean en nombre de su españolidad, no discutan entre iguales, que los ladrones son otros. Ríanse ustedes de todo y para todos, que los respetos solo traen mal humor. Si una cosa caracteriza la cercanía con nuestros vecinos, es el humor negro, irreverente y ácido, como el del señor Rubianes, actor inmortal e inmoral (que no amoral) galaico-catalán.  Cabrearse no es bueno, pero podemos echar pestes de lo que bien no está, es decir, nos podemos quejar y, si podemos, actuar en contra de ello.20-01-12
3. Ai, les dues espanyes!, sempre discutint. El que mai no van percebre, és que mai varen existir ni una ni dues, senzillament les enganyaren. Els hi van crear una il·lusió administrativa, per a goig i gaudi d’uns pocs potentats, que des de fa segles, devoren i saquegen als pobles que habiten a la península. Quant més els cabregen, més els cisen, quant més els cisen, més els cabregen. I així de cecs, no veuen que els potentats, els aristòcrates i els seus adlàters polítics o religiosos, es folren més encara, i es riuen de les disputes del mal nomenat poble espanyol. Els hi donen l’opi del futbol, de les tertúlies, de les revistes del cor, dels concursos de zombis, i celebren judicis entre ells, a on s’acaben de mofar de les institucions més o menys democràtiques i de les llibertats, que han de residir en el poble ras. Ras que no simple, ras que no ximple. Riguin, doncs, vostès, i carreguin contra els que ens cisen, estafen i saquegen en nom de la seva espanyolitat, no discuteixin entre iguals, que els lladres són uns altres. Riguin vostès de tot i per a tots, que els respectes sols porten mal humor. Si una cosa caracteritza la proximitat amb els nostres veïns, es l’humor negre, irreverent i àcid, com el del senyor Rubianes, actor immortal i immoral (que no amoral) galaic-català. Emprenyar-se no és bo, però podem llençar pestes del que be no està, es a dir, ens podem queixar i, si podem, actuar contra això.20-01-12
4. ‎775.400 a Catalunya + 641.300 al País Valencià + 146.500 a les Illes Balears= 1.563.200 aturats als Països Catalans , més del 20%. Renda per habitant als Països Catalans 22.733€ (2010), renda per habitant Espanya 23.063€. PIB(2010) 322.438Milions d'€ el 30,7% d'Espanya. Habitants el 29.19% 13.769.922 persones.27-01-12
5. Els empleats d'ETT,s, no sols haurien de ser controlats quan els contracten per ocupar llocs fixes, sinó que les ETT,s haurien de tenir-los com a fixes, si més no en un % dels serveis que presten a d'altres empreses, ja que no són merament una empresa de selecció. 03-02-12
6. Crec que generalment els partits que governen o han governat, ajuden empreses i empresaris afectes, amb la solidaritat impositiva a la que ens obliguen, i sinó fan lleis adequades per als empresaris i empreses afectes als seus governs, tal i com podem intuir en els contractes, en les obres adjudicades, en els projectes realitzats o no..., fins i tot se'n aprofiten de les catàstrofes... Compren roba, canals, eines, construccions, cotxes, etc. i procuren afavorir als que coneixen, no ho fan amb clau de país.05-02-12
7. Ha quedat oberta la veda per a la liquidació de contractes laborals, un cop liquidats, te'n faran un en pitjors condicions, no pateixis. 12-02-12
8. M'has sentit dir moltes vegades que la solució a la crisi, per desgràcia, no té una sortida pacífica. Hi ha molta informació, que ens pot guiar o confirmar dades sobre l'origen d'aquesta o sobre una futura confrontació bèl·lica a escala mundial, només cal buscar-la. Tan sols pensa si veus solucions a curt de la situació econòmica, financera, política,... Tan sols pensa si creus que podem continuar pagant els carburants a aquests preus. Tan sols pensa, i si pot ser, actua.21-02-12
9. Hi ha esquerres amb o sense PSOE, és un concepte més obert i dinàmic, que representa el progrés i no el retrocés. Representa l'evolució i no la involució. 21-02-12
10. L'inventor del terme "supermama", hauria de ser condemnat a treballs forçats i forçosos. Pretenem, que les nostres companyes o mares, estiguin al peu del canó davant les llars, les feines o la societat en general, al mateix ritme que aquells que no s'impliquen o fan veure que fan, però que no van. Això si, la societat exigeix que, a sobre tinguin, un bon aspecte cada matí, i que la seva psique sigui equilibrada, controlada, i que els seus horaris siguin de disponibilitat total.27-02-2012
11. Si no juguen al joc de tots, si s'enriqueixen a costa de tots, si èticament són reprovables, si el seu egoisme causa el patiment de milers de milions de persones, com és que encara són aquí? Ells són pocs, nosaltres, hi som tots.28-02-2012
12. El terme "PRIMAVERA VALENCIANA" no m'agrae, preferix "VALÈNCIA S'ESCALFA", és més sobre l'esclafament global polític.28-02-12
13. La "ROJA" ja juga amb els colors del PP, aquell blauet tan tendenciós, clar com la roja, no?, si, si.28-02-12
14. Hoy te ¨cagarás¨ por lo molestas que resulten las reivindicaciones de los demás, mañana sufrirás las consecuencias por todo aquello que no comprendiste que ocurría. SantAnna. 01-03-12
15. Als que no poden treballar, alguns els diem treballadors en atur. Als que ja varen acabar la seva vida laboral, els hi diem pensionistes, als discapacitats o incapacitats, els intentem protegir. Tu a quina societat vius? A la del tu i només tu? A la meva vida laboral de la SS hi ha diversos dies que no hi figuren, per vaga, i al teu? Pot ser acotes el cap   quan t'insulten, o quan et roben, pot ser ja és hora de que l'aixequis i defensis no sols el que és teu, si no també el que són drets de tots, encara que tu creguis que amb tu no hi va. 09-03-2012
16. Rousseau hablaba del soberano, identificando al pueblo como a tal, y en el debe residir, pués, la soberanía, y no en los oligarcas, los amos, los representantes religiosos, los poderes militares, u otros acaparadores de nuestro poder democrático. No te duermas, actua.12-03-2012
17. Un poble capaç de construir, mai no l'acaben d'enderrocar. 19/03/12

LA FORMACIÓ (EDUCACIÓ) QUE HAN VOLGUT.

Durant més de 25 anys, ens han format per a les necessitats que creien que els eren imprescindibles, convertint en un negoci més, la formació de les bases treballadores. Si ho feien com a empresa els subvencionaven des de qualsevol dels organismes oficials, fent estafes si calia per obtenir-les. I si no muntaven acadèmies, escoles especialitzades o sectorials, i animaven les universitats i els universitaris a fer mestratges (masters), era essencial.

Ara se'n retiren de l'embull que han muntat, ja no els hi és necessari que aquelles persones que han invertit en coneixement professional segueixin treballant per a ells. Han tret amplis rendiments, tant de la feina generada, com de la formació que els han donat, i ara se'n retiren. Cal enfonsar el món, l'objectiu és tornar als temps en que les diferències entre pobres i rics eren més accentuades, ells seran un pel menys rics, però nosaltres serem absolutament més pobres.

La formació rebuda era i és sectària o sectorial. La gent no s'ha format, senzillament, per tal de tenir més coneixements, ho ha fet per ser un millor professional. Professional!, de què?, del sector exclusívament.
Poca gent s'ha preocupat de tenir coneixements per formar-se com a persona, el que prevalia era ser un excel·lent professional. Professional!, per a què?, si ja no els servim.

Us torno a recordar aquelles declaracions d'un destacat membre i representant d'aquestes escoles sectàries i sectorials, en concret d'economia i empresa: "ens hem equivocat durant vint anys, en la formació dels directius que ens han dut a la crisi", aquestes declaracions les feia l'any 2008 amb l'inici de la crisi. Pocs mesos després el mateix personatge deia: "aquests directius són els que ens trauran d'aquesta crisi", es a dir qui ens hi va ficar, ara patirà per reparar el mal que va fer, sí sí..., els traurà a ells, als grans capitalistes que per això els paguen, es clar amb danys col·laterals, la pobresa generalitzada no per a ells.

Sobràdament preparats, total per a què?, anem pensant que hem de fer. Que coi!, ja ens ho hem pensat iniciar una neteja dels que dirigeixen erròniament els paisos i les empreses, han de ser substituïts.

SERVEIS PÚBLICS: MENTIDES I VERITATS OCULTES

LES MENTIDES QUE ENS EXPLIQUEN

LES VERITATS QUE ENS AMAGUEN

Defensem els nostres SERVEIS PÚBLICS

1a. Mentida: El deute públic és el causant de la crisi

Al contrari. El deute públic, que tampoc és tant alt si el comparem amb els d'Alemanya i França, és conseqüència de la crisi. Està motivat, per una banda, pels diners que l'Estat ha destinat a taponar els forats produïts per la banca i també dels que s'han hagut de dedicar a mitigar les situacions originades per l'auge salvatge de l'atur, originat en bona part per l'esclat de la bombolla immobiliària i, per l'altra, per la dràstica disminució dels ingressos de l'Estat, a causa de la fallida en cadena de milers d'empreses que no reben els préstecs bancaris.

2a. Mentida: No hi ha més opció que retallar

No és així. Es poden augmentar els ingressos, especialment si es persegueix amb eficàcia el frau fiscal, que hom xifra en més de 80.000.000.000€, el 72% d'aquest el fan les grans empreses i les grans fortunes. També es pot reduir la inversió militar, estalviar en medicaments donant prioritat als genèrics, reduir la despesa energètica i revisar els concerts amb centres educatius d'elit i les exempcions religioses. Les polítiques de retallades en els serveis públics obeeixen a una opció ideològica, que té com a objectiu fonamental la seva degradació, asfixien l'economia d'un país i augmenten l'atur.

3a. Mentida: Sobren empleats públics

La realitat demostra el contrari. Al nostre país, hi ha 6,5 empleats públics per cada 100 habitants, mentre que a la resta d'Europa hi ha 15.

4a. Mentida: Hi ha un excés de despesa pública

De cap manera. Aquest argument és una generalització injustificada, que amaga el malbaratament en què han incorregut algunes administracions, més preocupades per l'ostentació, que per oferir uns serveis de qualitat. L'any 2010 la despesa pública espanyola equivalia al 45% del PIB, 5,3 punts per sota de la mitjana dels 27 països de la Unió Europea. Pel que fa al capítol de personal, la majoria d'empleades i empleats públics són mileuristes, o ni tan sols arriben a aquesta xifra a final de mes. La despesa en educació (en % del PIB): a Catalunya: 3’2%, a Espanya: 4,5%, a Finlàndia: 6%. La mitjana a la OCDE: 5%.

5a. Mentida: L'oferta privada pot substituir la pública

Els qui defensen aquesta afirmació, argumenten que el sector privat gestiona millor que el públic i resulta més barat. Res més allunyat de la realitat. La crisi ja està demostrant els perjudicis de les privatitzacions sobre els professionals i els usuaris. La empresa privada mai assumeix els serveis que no generen beneficis, perquè anteposen aquests últims a la qualitat dels mateixos. 

1a. Veritat: Hi ha altres sortides a la crisi

Per descomptat. Islàndia és l'evidència. Fins i tot el mateix FMI discrepa del fonamentalisme en l'austeritat imposat per la cancellera alemanya Angela Merkel. A CCOO proposem un Pacte per a l'Ocupació que permeti el rellançament de l'economia, contempli també una reforma fiscal i del sistema financer, un pacte de rendes i un acord per regular els preus d'aliments bàsics, transport, habitatge, electricitat i gas. I, per descomptat, una forta inversió en el sector públic, justament l'opció contrària a la que postulen els governs neoliberals.

2a Veritat: Es poden incrementar els ingressos de forma justa i eficaç

La nostra fiscalitat és de les més regressives i ineficaces d'Europa. Hi ha molt marge de maniobra per fer una reforma fiscal més justa i que asseguri els ingressos necessaris per sostenir les despeses que demana una sortida de la crisi que consolidi l'Estat de benestar. Les polítiques i inversions públiques són necessàries per sortir de la crisi; invertir en serveis públics és invertir en les persones.

3a Veritat: Els serveis públics dinamitzen l'economia

Prova d'això és que, en aquells països amb un Estat de benestar més desenvolupat, el percentatge de persones que treballen per al sector públic augmenta. Aquest és el cas de Dinamarca, amb un 26%, el 22% de Suècia, o el 19% de Finlàndia. Per contra, abusar de les retallades en els serveis públics anul·la una font de creixement econòmic, prosperitat, ocupació, equilibri i cohesió social.

4a Veritat: Cal enfortir els serveis públics per disminuir la desigualtat

Uns serveis públics forts són l'única garantia d'uns nivells mínims d'equitat social. Només uns serveis públics suficients i de qualitat poden assegurar per a tota la ciutadania, i no només per a una minoria, un ensenyament de qualitat, la cura de la nostra salut, la millora de les condicions mediambientals, la seguretat ciutadana, la mobilitat, la informació, la justícia, la cultura ... i uns sistemes de protecció social que atenguin els més desfavorits i satisfacin les seves necessitats bàsiques.

5a Veritat: No hem de deixar als nostres fills una societat pitjor que la que rebem

La trajectòria lineal del progrés social està en seriós perill de trencar-se en la generació dels nostres fills i les dels seus descendents, en negar-se'ls una feina estable, uns ingressos bàsics per gaudir d'una vida digna i un futur de prosperitat. Aquesta ruptura intergeneracional constitueix un vergonyós retrocés històric que no hem de consentir.

LA BANCA ÈTICA, ÉS POSSIBLE?

Hi ha un concepte que molta gent li costa de definir, el guany.

El guany ha de ser mesurat, ha de ser proporcionat, mai pot ser excessiu ni dolorós. El guany, no hauria de proporcionar sempre pèrdua en una altra part. Qui ofereix alguna cosa buscant el guany, sempre hauria de proporcionar una compensació justa i real al demandant.

Val a dir que, per a l'obtenció del guany no sempre hi ha d'haver dues o més parts, hom pot generar guany o guanys, col·lectiva o individualment, sense que hi hagi cap part perjudicada. D'aquí l'altruisme d'algunes persones, que generen guanys per a d'altres sense res a canvi.

L'excedent econòmic que s'obté d'una relació comercial, basada en la producció material o immaterial, sempre ha de ser l'apropiada per als que ofereixen, i adequada a les possibilitats del demandant. Si un productor agrícola de patates, com exemple, no rep el que li costa la producció, més una compensació digna al seu esforç deixarà de produir, però si la compensació és desproporcionada deixarà de vendre, a menys que tingui un producte exclusiu. Però encara i així, si l'exclusivitat és d'un producte bàsic i necessari, no hauria de exagerar el seu guany, doncs provocaria empobriment als seus compradors. De tal manera que per evitar l'empobriment, aquests, entrarien en el cercle viciós d'haver de pujar els preus del que poguessin produir. Resultat inflació.

Molts cops hem sentit dir, que algú es treia el barret davant els guanys que un altre ha estat capaç d'obtenir, molt per sobre del que és l'habitual. Sempre he pensat que algú, l'altra part, ha perdut per la part que no valia allò que adquiria. Tots ho hem vist i sentit en el món de la construcció, en el sector immobiliari.
Si els estats no són capaços de legislar uns límits màxims d'enriquiment, mai no serem capaços de sortir d'aquest món injust. Si els estats no són capaços de limitar les fortunes, la pobresa existirà en la mateixa proporció que actualment és. Més del 90% del món és pobre, i nosaltres hi som a l'altra banda, en el 5% més ric. Aleshores, com tenim la sensació de que no som rics? És molt senzill, perquè hi ha un 1% del món que acapara més del 90% de la riquesa mundial.
Un cop vaig llegir que només amb les cent persones que la revista "Forbes" publica com a més rics del planeta, només amb les fortunes de les 100 primeres persones, es podria acabar definitivament amb l'epidèmia de fam mundial.  (els més rics del món,, penseu que els americans a on diuen bilions es refereixen a milers de milions). Moltes d'aquestes persones tenen el seu origen i la seva residència en països a on els índex de pobresa són extrems. També és curiós que les llistes de les fortunes dels reis, reines i dictadors, no hagin estat actualitzades des del 2006, si més no, no les separen de les llistes corrents.
No us assembla vergonyosa aquesta situació, i no ens hem de culpabilitzar, no hem de tenir remordiments per viure com vivim, perquè al cap i a la fi es un miratge. Som esclaus del nostre sistema de consum i crèdit, som culpables d'acceptar-ho, no de viure així. Podríem viure de manera més senzilla, si, però ara vivim així, i ho hem de reconduir.
Reconduir, pot passar per redirigir les entitats bancaries actuals, cap al concepte de banca ètica, acotada per uns governs ètics, que pensin en que l'ésser humà és prioritari, doncs és qui realitza els negocis, doncs és a les dues bandes o parts del tracte. Les empreses, siguin financers o no, són escriptures públiques, i qui les governen són persones com tots nosaltres. És doncs exigible la responsabilitat, a cada un dels caps que prenen decisions en nom dels seus accionistes, o dels seus votants en cas dels governs.
La banca ètica no sols s'ha de basar en no negociar o treballar amb productors no ètics convencionals, és a dir, la indústria armamentística, la farmacèutica més voraç. les químiques més nocives, les irrespectuoses mineres corruptes, qualsevol de les empreses que viatja a països no desenvolupats per esclavitzar els treballadors, ... La banca ètica ha de controlar l'excessiu benefici, tant propi com dels seus clients, en la relació mútua o en les seves respectives activitats individuals.
Beneficis sí, però limitats i dignes per a tothom. Benefici moderat per no generar excessius desequilibris. Beneficis limitats en la seva acumulació, per no permetre el creixement de grans fortunes. Beneficis per ser reinvertits en investigació i desenvolupament, ambdós productius per a tothom. Beneficis per afavorir els menys afavorits, en forma d'obra social.
Això sí que seria banca ètica.

Altres dades són:
Els més rics d'Espanya.
Els més rics dels bancs.
LLista dels més poderosos, compte que a l'ombra n'hi ha de molt més poderosos.
Els més poderosos del món
Qui són el club Bilderberg, el poder real
El poder a l'ombra.
Poder i ciència, solucions reals. Capítol 13 resum.
Energia lliure. La base de molts dels problemes.

Escriure a mà o a màquina, no ha de ser un dilema...

Fa molts dies que vull fer-vos arribar aquest escrit, sobre un article publicat per la revista TIME  el 3 d'agost de 2009 , crec que com a mínim ens farà reflexionar i pensar que escriure a mà, no és ni costos, ni tan cansat, ni molt menys desagradable, si més no, tot el contrari. Arran d'aquest document, he navegat llegint d'altres escrits sobre el tema, i crec que tinc la sort de no haver perdut l'ús de l'escriptura manual lligada, doncs prenc notes així i habitualment, en un bloc que solc dur a sobre. Hi anoto pensaments, coses a fer, coses que no s'han d'oblidar per poder-les comentar, resums de coses que he sentit i que em fan pensar, o fins hi tot algun paràgraf per alguna de les meves publicacions a la xarxa. L'hàbit d'escriure a mà és un benefici nutricional per al nostre cervell, que no podem menysprear.

Recordo quan, en altres temps, era un luxe tenir una bona estilogràfica o un bon bolígraf. L'elegància de l'escriptura amb un estri o un altre, o la senzillesa pràctica de l'ús d'un BIC. Cal·ligrafies de diferents mestres, per a diferents persones amb diferents personalitats.

(www.time.com/time/magazine/article/0,9171,1912419,00.html)

LES REVOLUCIONS, PODEN SER PACÍFIQUES?

Veient aquest documental m'han retornat les ganes de pensar que els conflictes tenen solucions pacífiques. Havia perdut l'esperança de que fos així:

Llegir aquest llibre, m'ha fet comprendre que, havia oblidat certes coses. Que són més lògiques, dins del concepte humanitat, les actuacions pacífiques:
 http://www.aeinstein.org/organizations/org/DelaDict.pdf
Molt interessant l'apèndix dels "mètodes de l'acció no violenta".

Ara be, si mirem els països que han donat un tomb a la truita recentment, (Sèrbia, Ucraïna, Geòrgia, Egipte, Tunísia, o Síria per exemple) en tots han patit violència en el seu moviment revolucionari, sí, des dels governs repressors, però els morts han estat nombrosos, i sinó repasseu l'hemeroteca. Quants dels tirans han estat condemnats?
Pot ser crec, que la sentència no hauria de ser com la de Gadafi, però també crec que és difícil passar full quan has estat represaliat, humiliat, espoliat, torturat, o ves a saber que.
Pacífic, sí, com Gandhi, però també ens semblen icones altres revolucionaris com Robespierre, Garibaldi, Bolivar, Zapata, Villa, Trotsky, Durruti, Guevara i no varen ser més revolucionaris Montesquieu, Rousseau, Voltaire, Marx, ..., que foren els inductors ideològics. No són bàsics els conceptes llibertat-igualtat-fraternitat?, la llibertat és, no estar subjecte a una autoritat arbitrària o a un poder aliè que ens constreny, respectar les circumstàncies de vida dels altres de manera general, sentint-nos iguals. La condició de veure'ns com a iguals sense diferències de sexe, creença, edat o procedència social. Obliguem-nos a sentir lligams entre nosaltres que facin de la fraternitat una nova pell.
Els treballadors no poden caminar sense els burgesos, els burgesos han d'entendre que no poden avançar sense els treballadors, el que no és comprensible és l'existència d'altres que es consideren fora d'aquestes dues parts del binomi. Creuen estar per sobre del be i del mal, i infligeixen severs correctius polítics i econòmics, de manera cíclica, a aquest tàndem de treballadors i empresaris burgesos. També de manera cíclica apareixen moviments revolucionaris que han fet avançar tota la humanitat a cop de garrot, o de canvi creatiu.
Fa poc vaig dir que érem al 1788, i que el 2012 seria un altre 1789. Tot dependrà de com ens escanyi la corda. Recordeu que tot plegat està immers en una crisi mundial en un món globalitzat, i que la paraula tsunami està malauradament de moda.