Em faig gran però, no em torno idiota. Perdó volia dir que, no em torno conservador malgrat l'edat.
Hom diu que, les esquerres, somien i prometen un paradís
utòpic i inabastable.
De manera rasa. Crec que les esquerres pensen i treballen
per fer polítiques en benefici de la col·lectivitat, i que per contra, les
dretes, defensen i generen polítiques per a la individualitat personal o de les seves famílies. Les diferències
són ben paleses quan fem una comparativa entre el suposadament món ric, i el
95% de la població mundial. Tan sols valorant les 100 fortunes més grans del
planeta, podem saber que acumulen més riquesa que aquest 95% de persones menys
afortunades econòmicament, i que amb aquests tresors es podria eradicar la fam
mundial de manera permanent, segons els estudis.
Però no fem demagògia, les dretes algun cop han pensat en la
col·lectivitat i han generat les pitjors guerres i han fet que la balança
econòmica hagi basculat cap als més rics. El feixisme, el falangisme i el
nacionalsocialisme, són clars exemples d’aquests models populistes, que ara tornem
a veure ressorgir amb força. No me’n vull oblidar de les monarquies
absolutistes, de les religions amb rics representants, i de les famílies o dels
partits que, ocults darrera d’un suposat comunisme, hereten generació rere
generació el poder i acumulen fortunes vinculades al crim social.
La massa treballadora sap perfectament qui és a cada lloc, i
cal tenir ben oberts els ulls, tancar les orelles als cants de sirena que solen
fer els més rics per vendre’ns, aquest cop sí, el paradís que et deixaran
tastar, però que després recuperaran amb qualsevol crisi, cuinada a les brases
de la dreta rica i explotadora.
Perdre alguns centenars de milers d’euros en forma de pis o
negoci i anar a parar al carrer, perdre la feina i anar al carrer, perdre a cops la vida en tots
els seus sentits, perdre l’autoestima en definitiva, no és gens comparable amb
la pèrdua d’alguns milions de les fortunes dels grans rics que continuaran
sent-ho i que recuperaran la seva fortuna en pocs anys arrossegant tot allò que
mínimament va acumular la classe treballadora, el seu petit paradís. Uns ho
perden tot i altres perden un bocí de la fortuna manllevada dels primers. Si no
limitem la riquesa sempre hi haurà qui n’acumuli massa.
L’única solució és escapçar les cúpules dominants, tal i com
va passar el 1789. Previ a la Revolució Francesa, va haver-hi multitud de petites
revoltes en resposta a l’empobriment sistemàtic del poble per culpa d’un estat monàrquic
absolutista i medieval, que el dessagnava per un suposat dret de propietat.
Avui veiem un món artificial i globalitzat, i comptem petites revoltes,
plantades en primavera, i desobediència civil, que farien global, per fi, el nostre particular 14 de juliol.
Els detonants són clars: la pobresa generalitzada a nivell
mundial. La corrupció, ja no sols aplicable als pobles llatins. L’enriquiment
desmesurat d’una ínfima part de la població. La legislació en defensa dels
drets dels rics que sempre és viable. La legislació que és favorable als més
pobres, que mai no té els recursos necessaris. Obsessió en demonitzar el
sindicats i d’altres associacions que lluiten pels drets col·lectius de les
persones. La insistència en radicalitzar fictíciament des de les dretes, els partits
que defensen projectes d’esquerres. Intents sistemàtics de retallar els
accessos al coneixement, no fos cas que tinguéssim massa cultura per engegar-los
a dida. Minvar la sanitat pública per a que sigui un bé privatiu i de classe.
Reformes laborals salvatges que acaben legalment amb el nivell mitjà de la
població. Sobre explotació dels recursos i les persones. I milers de coses més.
Patiu quan els partits d’esquerra viatgen cap al centre,
realment fan una remodelació cap a la dreta i no se’n sabran sortir, s’hi
quedaran atrapats. Desconfieu quan els partits de dretes es proclamen i s’anomenen
de centre, només busquen vots per via del missatge populista.
No estem sols, som molts i creuen que estem desunits,
aquesta és la nostra. Visca la França revolucionària, amunt els pobles que es
revelen, visca la Catalunya que no accepta l’ordre de la Monarquia
Parlamentària del “Reino de España”.
