Sempre em qüestiono, sempre relativitzo, sempre m'excito, sempre em calmo, si la vida em maltracta, és la proba de que sóc viu.
Aquest paràgraf que escric, no sé si és meu, fa molt de temps que me'l vaig anotar per desenvolupar idees. Sempre m'he dit aquests conceptes junts i per separat, potser perquè he vist massa gent patint. El patiment és relatiu i exclusiu de cada ésser, i no és graduable per una altra persona.
Si quelcom em fa mal, és prova fefaent de que sóc viu, i això em fa pensar i qüestionar-me, i quan ho tinc tot analitzat, relativitzo si em ve de gust, i quan se'm travessa algú o alguna cosa, i no em fot la gana d'engolir, m'excito i rebento amb molt de gust i mala llet. Tot plegat em du una pau interior que desemboca en sentiment de culpabilitat, per no haver pensat abans perquè se'm travessava.
No haver-me qüestionat amb decisió, fereix el que o qui rep les meves ires.
No haver tingut temps de relativitzar, és un fet que m'ha dut a l'explosió més visceral, i que?, doncs que n'he fet un gra massa.
Pensar en el dolor, l'engrandeix?, a mi em sembla que el localitza tant sols, a l'ànima, al cor, o potser és físic, i el fa més petit i suportable. Localitzar-lo l'aïlla, i permet salvaguardar la resta del ser. En tens consciència de l'origen i el torna dominable, això és relativitzar. No cal drogar-se per no sentir el dolor, a cops potser si per suavitzar-lo enganyant la ment, però no desapareix si no el guareixes, i si no el pots guarir, aprèn a conviure amb ell.
L'ira pot esdevenir un problema si es torna recorrent, és a dir, si tot el que no t'agrada ho soluciones amb un atac de nervis, una explosió de caràcter, diguem-ho així. Però la societat espera que siguis poc rebel, i això de la docilitat potser no és un bon consell. No cal ser sempre un be, també cal ser llop acorralat contra els qui trepitgen la vida dels altres. No és exigible que tothom agafi les mateixes responsabilitats i dedicacions que has escollit, però tampoc és de llei que interfereixin negativament en el teu estil de vida, fent-te mal a tu i al teu entorn.
Després de la tempesta, ve la calma, que no la pau. La pau interior l'aconseguiràs si superes la culpabilitat d'haver tingut un atac irat. Si el justifiques adequadament sense culpar ningú, l'analitzes degudament, podràs trobar la pau. Si et sents culpable, és que no has dominat res de res i no tens justificació. Has de reconduir la situació amb qui hagi rebut la teva explosió de caràcter injustificat, així trobaràs la pau o la justificació.
El dolor i el mal, poden ser el mateix o conceptes molt diferents, però sempre et faran sentir viu. Si sents ets viu, i quan l'ànima, el cor, o el cos fan mal, és la proba empírica de que hi ets. Això sí, no cal ser masoquista, que hi ha amics i metges per a tots els mals, fins i tot la soledat et pot guarir.
Salut i força.
Aquest paràgraf que escric, no sé si és meu, fa molt de temps que me'l vaig anotar per desenvolupar idees. Sempre m'he dit aquests conceptes junts i per separat, potser perquè he vist massa gent patint. El patiment és relatiu i exclusiu de cada ésser, i no és graduable per una altra persona.
Si quelcom em fa mal, és prova fefaent de que sóc viu, i això em fa pensar i qüestionar-me, i quan ho tinc tot analitzat, relativitzo si em ve de gust, i quan se'm travessa algú o alguna cosa, i no em fot la gana d'engolir, m'excito i rebento amb molt de gust i mala llet. Tot plegat em du una pau interior que desemboca en sentiment de culpabilitat, per no haver pensat abans perquè se'm travessava.
No haver-me qüestionat amb decisió, fereix el que o qui rep les meves ires.
No haver tingut temps de relativitzar, és un fet que m'ha dut a l'explosió més visceral, i que?, doncs que n'he fet un gra massa.
Pensar en el dolor, l'engrandeix?, a mi em sembla que el localitza tant sols, a l'ànima, al cor, o potser és físic, i el fa més petit i suportable. Localitzar-lo l'aïlla, i permet salvaguardar la resta del ser. En tens consciència de l'origen i el torna dominable, això és relativitzar. No cal drogar-se per no sentir el dolor, a cops potser si per suavitzar-lo enganyant la ment, però no desapareix si no el guareixes, i si no el pots guarir, aprèn a conviure amb ell.
L'ira pot esdevenir un problema si es torna recorrent, és a dir, si tot el que no t'agrada ho soluciones amb un atac de nervis, una explosió de caràcter, diguem-ho així. Però la societat espera que siguis poc rebel, i això de la docilitat potser no és un bon consell. No cal ser sempre un be, també cal ser llop acorralat contra els qui trepitgen la vida dels altres. No és exigible que tothom agafi les mateixes responsabilitats i dedicacions que has escollit, però tampoc és de llei que interfereixin negativament en el teu estil de vida, fent-te mal a tu i al teu entorn.
Després de la tempesta, ve la calma, que no la pau. La pau interior l'aconseguiràs si superes la culpabilitat d'haver tingut un atac irat. Si el justifiques adequadament sense culpar ningú, l'analitzes degudament, podràs trobar la pau. Si et sents culpable, és que no has dominat res de res i no tens justificació. Has de reconduir la situació amb qui hagi rebut la teva explosió de caràcter injustificat, així trobaràs la pau o la justificació.
El dolor i el mal, poden ser el mateix o conceptes molt diferents, però sempre et faran sentir viu. Si sents ets viu, i quan l'ànima, el cor, o el cos fan mal, és la proba empírica de que hi ets. Això sí, no cal ser masoquista, que hi ha amics i metges per a tots els mals, fins i tot la soledat et pot guarir.
Salut i força.
