Paràbola de “Les dues cosines”.
Fa
temps, vaig conèixer dues cosines, i encara segueixo el traç les seves vides.
L’una
més gran i robusta, però molt més jove, amb l’ímpetu emocional de defensar els
valors de la família tradicional. L’altra més vella i petita. però més forta, més
viscuda per l’edat, la que sempre havia tibat del carro, la que encarava un
divorci futur en aquells convulsos moments.
La
més jove sempre buscava dirigir l’àmbit familiar, s’havia erigit indegudament
com a cap. Era capaç de segar els anhels individuals de cada membre, per tal de
mantenir-ne el tot com un únic nucli indivisible, sense, molts cops, tenir en
compte les capacitats i les voluntats més evidents de cada un dels seus
representants.
La
família era amplia, però com sempre passa, alguns dels seus membres ressaltaven
per be o per mal. Tenien altres cosins, disset n’eren en total, i d’aquests dos
nois. A un d’ells el titllaven de rebel, l’altre era l’ovella negra per
corrupte i malbaratador, preferien deixar-los corre i no entrar en conflictes
massa sovint, encara que no defugien d’intentar coordinar les vides comunes.
Tots disset vivien a la mateixa finca.
Aquell
edifici, si així li’n podien dir, l’havien construït generacions abans amb l’objectiu
de conservar la suposada unitat familiar i patrimonial, i mai n’havien fet la
divisió horitzontal de la finca, no ho van trobar necessari, els avis eren molt
estrictes. Els apartaments eren de diferents mides, amb diferents vistes als
quatre punts cardinals, tots d’una o dues plantes d’alçària. Els habitacles més
bons eren els que voltaven la piscina, i fins i tot hi havia dos mòduls aïllats
situats a l’altre costat de la basa, però dins el terreny comú. La construcció
inicial, havia estat en base a diferents cases individuals rejuntades segles
abans, de manera que tot tenia una imatge apedaçada. Els habitacles centrals,
havien quedat a sobre d’un turonet, sobresortint del conjunt, dins la finca, més exposats a les inclemències
del temps.
Cada
un dels cosins tenia la seva pròpia família, i l'educava com creia
convenient, però evidentment compartien trets similars, als que no renunciaven.
Malgrat això, i com passa a moltes famílies, no tots parlaven el mateix idioma
a casa seva. Uns parlaven l’idioma dels avis paterns o materns, que eren de
procedències distintes. Altres parlaven la llengua dels avantpassats, doncs l’havien
pogut recuperar malgrat un dels avis els havia volgut uniformar en aquest
aspecte. En total més de vuit idiomes, però alguns d’ells ja s’estaven perdent, generació rere generació,
encara que d’altres entraven de nou, ja se sap l’immigració és un fet que s'integra a les famílies. La majoria
apostava per l’educació pública, influïts per l’avi més culte, que era republicà.
Però com sempre els més presumits, apostaven per l’escola i la sanitat privada,
per sort n’eren els menys.
Com
a totes les famílies hi havia membres que les suportaven econòmicament. Malgrat
l’època que els havia tocat viure, s’havia constituït un fons comú d’ajuda a
aquells que tenien dificultats i el repartiment es feia de bona fe, però de
manera desequilibrada. Això havia estat motiu de discussió recurrentment.
Però
tornem a les dues cosines, exponents principals del funcionament d’aquell
assentament familiar.
La
més jove dels disset, estava passant una mala època. El marit s’havia quedat a
l’atur i ella era incapaç d’aportar recursos suficients per mantenir el ritme
de vida que voldria, que per altra banda mai no havia estat proporcionat. Això
li provocava una agressivitat desmesurada cap a la resta dels seus familiars.
Els exigia que aportessin més al fons comú, segons ella, per abastir els
problemes de tots. Però en realitat el que volia era injectar més diners a la
seva unitat familiar, en detriment de la resta. Havia estat una actitud habitual
en ella en temps de les vaques grasses, i l’havia aprés dels seus propis pares i avis,
per això ella era tant tibada.
Aquest
cop per a tots era una mala època. La cosina més gran no va voler donar la cara
per la família de la seva cosina més jove, doncs estava en tràmits de divorci,
i necessitava tots els recursos disponibles per a mantenir als seus. Va demanar
que se li retornés més part dels fons comú, donat que, ella era qui més n’aportava
i que no rebia mai la part proporcional al pes de la seva família.
La
més jove es va emprenyar irracionalment, i respongué amb vexacions i insults.
Ordí un pla d’atac per tal que, la resta dels quinze cosins, es confabulessin per
obtenir la claudicació de la família de la cosina gran. Quasi be ho va
aconseguir, però els resultats se li començaren a posar en contra.
Per
altra banda, la cosina gran, no estava disposada a cedir en un pas tan important de la
seva vida. El fet dolorós del divorci era inapel·lable. Sempre havien arribat a
acords, però sempre havien beneficiat més a la resta, o no havien estat
complertes les responsabilitats o compensacions vers la seva família. Aquest
cop la seva vida sentimental o la de la seva pròpia família, estaven pel davant
de qualsevol dels seus cosins. Ella era molt conscient, de que podia ser
autosuficient, i que no li calien per res, les estrictes relacions amb la resta
dels seus cosins. Tenia clar que ella s’entenia molt be amb els veïns de les
altres finques limítrofes, i que la relació amb els seus cosins podia esdevenir
igual.
Com
sempre, davant del mal resultat, la cosina més jove, va canviar l’estratègia.
Atacaria els sentiments. Va rebaixar el to agressiu, i va rememorar algun, dels
que ella creia, bons moments. Aquesta estratagema sempre li havia funcionat amb
tots, però algun cop ja li havia fallat amb la cosina gran. El funcionament era
ben senzill, debilitava la percepció sentimental, creant un espai càlid i
pròxim per fer refiar l’altra part, ho havia fet amb tots els cosins, enviant un missatge de bondat, enteniment i
comprensió. Després, davant l’afebliment anímic i l’aproximació de l’altre,
contraatacava fent sentir l’altra part com a culpable, injectant una sensació d’ofec
que confonia la realitat i projectava la víctima com a mala persona.
Les
experiències anteriors, ja tenien en sobre avís a tota la família de la cosina
gran, que tenia molt clar que no cauria en el mateix parany de sempre, reafirmant així, encara més la seva
fugida d’aquell vincle afectiu que l’ofegava sentimental i econòmicament.
El
divorci havia de canviar, per a be, una situació insostenible. Era un pas que
havia de fer per poder començar una nova vida, lluny dels mals costums
familiars, per poder salvaguardar la
seva economia, la salut emocional de la seva pròpia família i el propi
patrimoni, al que hi tenia tot el dret. Tanmateix serviria per tal que els seus setze cosins restants i les seves famílies aprenguessin a conviure d'una altra manera més sana, entre ells i amb ella.
Paràbola de “Catalunya
i Espanya”
