Solstici d'estiu, nit del Foc, nit
de bruixes, nit del Ros o la rosada, nit per cremar tot allò que ens pesa, tot
allò que creiem dolent, potser per fer el veritable canvi d’any.
Una nit d’unió de la riba
mediterrània amb una mateixa llengua, digues-li com vulgues, català oriental o
occidental, alacantí, alguerès, balear, barceloní, eivissenc, formenterenc, gironí
salat o no, mallorquí, menorquí, lleidatà, tarragoní, tortosí, valencià, ...,
fins i tot al Carxe en parlen, ah!, no m’oblido de la Val d’Aran ni de l’Alguer.
Catalans del sud o del nord, valencians
del nord o del sud, illencs, celebrem aquesta nit màgica, foragitem els mals
esperits. Sentim-nos una cultura, una llengua comuna i pròpia, perquè al llarg
de la història ens ho han posat igualment de difícil. Si cal, per un dia,
sentim-nos andorrans tots plegats, un punt independent, un punt aïllat a la
muntanya, un pel neutral, però un punt prop del cel que ens empara a tots sota
la mateixa Lluna plena de la Nit de Sant Joan.
Enguany és més propera, la Lluna
plena més gran la veurem la nit del 23, la nit més curta de l’any.
Encengueu fogueres per venerar el
Sol. Fem foc sagrat per cremar la negativitat, per fer nou tot allò que és
vell. Purifiquem l’aire i l’esperit amb herbes remeieres i fums de sacres olors.
- Begueu caves i altres vins, secs i dolços, negres i blancs.
- Mengeu coca i altres pastes. Endrapeu botifarres, botifarrons, sobrassades, fuets, secallones, acompanyats d’un bon pa amb tomàquet...
- Invoqueu encantades, follets i dimonis. Balleu al voltant de les fogueres. Dels petards no en diré gaire res, doncs m'escalfen i em refreden tant ràpid com esclaten. Els seus fums i llums m'emborratxen, però planyo les persones que pateixen pel seu soroll i odio els inconscients que els llencen a mala fe. Malgrat tot gaudeixo de veure des d'una atalaia la guerra que es munta cada Nit de Sant Joan, el cel lluita amb la claror de la Lluna, el fum del sofre cremat i els llums de les explosions.
- Feu l’amor, és una magnífica nit pels amants iniciats o no.
- Banyeu-vos de la seva llum, a ser possible nus, en una petita cala de mar salada, en un estany d’aigua freda, en una bassa d’aigua reescalfada pel Sol, a la piscina del veí o a la terrassa sota la mànega d’una dutxa o del rec. Això sí, podreu veure l’aigua clara i transparent il·luminada pels rajos blancs de la reina de la Nit de Sant Joan, exposeu-vos a la Lluna plena! Torneu-vos una mica bojos, que mai no heu estat del tot serens.
- Feliciteu-vos la festa com si Nadal fóra, és una de les coses que més impressiona als forans, i convideu-vos a la revetlla.
Ja les podeu fer
ben altes
les fogueres
aquest any
cal que brillin
lluny i es vegin
els focs d’aquest
Sant Joan.
Cal que es vegin
de València,
de Ponent i de
Llevant...
i en fareu també
en la Serra
perquè els vegin
més enllà...
i el crit d’una
sola llengua
s’alci dels llocs
més distants
omplint els aires
encesos
d’un clamor de
Llibertat!
Joan Maragall
XÀBIA https://www.youtube.com/watch?v=QiSshXTTavs
CIUTADELLA https://www.youtube.com/watch?v=lJbiBbhDVvo
CIUTADELLA DIA DES BE https://www.youtube.com/watch?v=aIaRf5KUW-M
LA FLAMA DEL CANIGÓ
La Flama del Canigó és una tradició catalana vinculada al solstici d'estiu que té lloc en diversos indrets dels Països Catalans cada any, entre el 22 i el 23 de juny. S'inicia amb la renovació del foc al cim del Canigó i culmina amb l'encesa de les fogueres de la nit de Sant Joan després que la flama, portada per voluntaris, es reparteixi per tot el país. Està emparentada amb altres celebracions del solstici al Pirineu, com les falles d'Isil, Alins, Durro, Vilaller, Barruera, Pont de Suert i Andorra o la crema d'eth Haro a la Val d'Aran, on el foc que baixa de la muntanya també és el protagonista de la nit. Però més enllà d'aquesta festa, la Flama del Canigó té una simbologia vinculada amb la persistència i la vitalitat de la cultura catalana.
Lo ram santjoanenc
Lo dia de Sant Joan
n’és dia de festa grossa;
les nines del Pirineu
posen un ram a la porta,
d’ençà que una n’hi hagué
d’ulls blavencs i cella rossa,
tenia una estrella al front
i a cada galta una rosa.
Un fallaire li ha caigut
a l’ull, malhaja la brossa!;
n’apar un esparverot
que fa l’aleta a una tórtora.
Lo matí de Sant Joan
la tortoreta se’n vola,
se’n vola voreta el riu
a cercar ventura bona.
Un ramellet cull de flors,
millor ventura no troba,
floretes de Sant Joan,
de romaní i farigola,
i amb elles fent una creu
del mas la llinda en corona.
Quan arriba el seu galant
a la casa entrar no gosa;
ella li diu des de dins:
–Doncs, per què et quedes defora?
–Perquè em barres lo portal
amb les flors d’aqueixa toia.
–Una ramellet te fa por?
–Me fa por d’aspi sa forma.
–No és d’aspi, no, que és de creu;
si et fa por no ets cosa bona.
–Doncs só el maligne esperit
que les ànimes se’n porta.
Si no fos lo ramellet
la teva fóra ma esposa;
avui jauríem plegats
en mon jaç de foc i sofre.–
D’ençà que això succeí,
ribera amunt del Garona,
lo matí de Sant Joan,
des del Cantàbric a Roses,
les nines del Pirineu
posen un ram a la porta.
Dins Canigó, cant I: L'aplec (Jacint Verdaguer)
