D'on sorgeix el problema, no és pas un fet lingüístic. El
problema rau en el fet de com concebem el concepte de relació humana i de país.
Una de les anomenades glòries catalanes, entre d'altres, és el pactisme. Més enllà de ser un concepte buit
o superflu, va ser base jurídica d'interrelació entre la gent d'aquest país, i
concret dels seus governants. Era una norma, concepte moral i jurídic, sorgit amb el feudalisme, que regulava les relacions
entre les dues parts que establien el pacte feudal, és a dir entre iguals o amb
plebeus.
Aquest fet era entès, no com a imposició d'una part
damunt l'altra, sinó com un compromís entre dues parts lliures, basat en el
respecte mutu i la fidelitat recíproca en el compliment dels termes del pacte. Va
adquirir una força extraordinària a Catalunya, i esdevingué gradualment la base
de les relacions de la monarquia catalanoaragonesa amb els seus súbdits
(afavorit per l'evolució social catalana) i formà el mecanisme constitucional
català, amb l'organització d'uns representants dels estaments en un cos, la cort general,
única institució europea -juntament amb el parlament anglès- que plantejà d'una
manera eficaç i estable les relacions entre poder i subjectes. Això fou la base de la democràcia moderna.
La teoria del pactisme català és expressada ja en forma desenvolupada en el
llibre dotzè de "Lo Crestià", de Francesc Eiximenis (Girona, 1327/32-Perpinyà,
1409), que nega tota vàlua
jurídica a la violència i a les conquestes armades. L'arribada al poder
dels Trastàmara (1412) representà un reforçament de l'esperit pactista català, ara amb actitud defensiva davant l'autoritarisme de la dinastia castellana,
que hagué d'adaptar-s'hi, no sense conflictes (guerra contra Joan II), i
procurant, en tot moment, de reforçar l'autoritat reial fins a arribar al
compromís que suposà la Constitució de
l'Observança (Poc valria...), en
la qual Ferran II de Catalunya-Aragó acceptà la doctrina pactista (1481). La
unió de Castella i Catalunya-Aragó comportà un agreujament d'aquesta situació,
que es mantingué, però, relativament estable mentre Castella pogué sostenir la
seva política imperialista sense ajuts externs. La crisi castellana del s XVII
enfrontà l'autoritarisme del comte duc d'Olivares i les institucions catalanes
i provocà, després de reiterades tensions, la Guerra dels Segadors. El conflicte es repetí en topar l'absolutisme de FelipV amb l'esperit
pactista català, que restà reduït a la impotència per la derrota militar
(guerra de Successió), però que ha continuat essent una de les
característiques bàsiques del caràcter català. Jaume Vicens i Vives l'analitzà
en el seu assaig Notícia de Catalunya i en altres obres històriques.
En resum, l’esperit bel·licista i
autoritari dels castellans, (entenent per castellà al que procedeix de l’antic
Regne de Castella, i no aquell que parla aquest idioma), sempre toparà amb els
nostres conceptes: de democràcia, de relació, de respecte, de compromís. Tots
ells els vàrem forjar durant l’edat mitjana, i evolucionàrem com a país i
poble, cosa que alguns encara no han entès ni comprès, i això els fa menys avançats
o evolucionats democràticament, i per això tenen aquests rampells que tant ens
fan patir. Només a títol d'exemple recordeu el comportament dels polítics espanyols o les declaracions del fill de la tan castellana casa de Alba, "Cayetano Martínez de Irujo y Fitz-James Stuart" (nom sencer), http://www.lasexta.com/sextatv/salvados/cayetano_de_alba___me_hubiera_encantado_vivir_en_el_medievo/286293/1061 (3'28"), és un tema que el porten als gens.
Som i serem, com diu la sardana, i
encara podem combatre aquest continu atac a les nostres institucions, a la
nostra cultura, al nostre patrimoni, a la nostra gent, en definitiva a tot
Catalunya. Tenim poc marge des de l’òptica
jurídica, és el que ens han deixat, però cal trencar barreres i anar més enllà,
no afluixar, i creure fermament en el que reivindiquem.
Quan alguns parlen d’espoli, no sols
ens hem de referir a un tema impositiu, cal pensar en com s’han estat fent
lleis, des de fa moltes dècades, per afavorir les empreses no catalanes, inclús
per forçar que empreses del nostre país, patrimoni al cap i a la fi, hagin
hagut d’instal·lar les seves seus centrals i la seva raó social a la capital
espanyola o als seus entorns. Altres
lleis han atacat la nostra cultura, d’altres han intentat malmetre el nostre
patrimoni natural, d’altres fan que la vida aquí ens sigui molt més cara.
La confrontació ja dura fa més de 500
anys i des d’en fa 300 que ens ofega, ha arribat l’hora de posar fi a aquesta
situació, i buscar l’aixopluc de les lleis internacionals i si això no pot ser,
que la nostra sang no hagi de ser vessada.
MES INFORMACIÓ a favor i en contra
