dilluns, 16 de gener del 2012

BOMBARDEJOS, MEMÒRIA IMPREGNADA.


http://www.catradio.cat/audio/600466/En-guardia---Els-refugis-de-la-Guerra-Civil
(pots seguir aquest enllaç mentre llegeixes l'article).

Els bombardejos de Barcelona
La Guerra dels Nou Anys va ser una guerra lliurada, a Europa i  les colònies americanes, del 1688 al 1697, entre França i la Lliga d'Augsburg com a resistència a l'expansionisme francès al llarg del Rin, i per salvaguardar els resultats de la Revolució Gloriosa d'una possible restauració de Jaume II d'Anglaterra, afavorida pels francesos. L'escenari de guerra a Nord-Amèrica, representat per colons francesos i anglesos, va ser conegut a les colònies angleses com la Guerra del rei Guillem. La guerra va començar amb la invasió francesa del Palatinat el 1688. L'únic teatre d'operacions de la Guerra dels Nou Anys decisiu al continent europeu fou Catalunya. Les tropes espanyoles només podien oferir resistència, i els aliats eren incapaços de prestar suport suficient. 
Els dies 10 i 11 de juliol de 1691 la ciutat de Barcelona patí un bombardeig de l'estol del Regne de França de vint-i-cinc galeres. L'estol francès més tard bombardejaria Vinaròs i Peníscola, i finalment, del 23 al 27 de juliol, llançaren un terrible bombardeig sobre Alacant, el port més important del Regne de València.
També, i dins la Guerra de Successió Espanyola, el que va esdevenir la nostra llossa, les lluites intestines entre borbons (Felip IV d'Aragó i V de Castella, o senzillament Felip d'Anjou) i  àustries (l'arxiduc Carles d'Àustria), van tenir com a resultat nous bombardejos de la ciutat. Entre el 1705 i el 1706 en els diversos setges, hi va haver ocupacions alternes de l'urbs per les dues parts contendents, sent bombardejada diverses vegades. Això s'allargà fins el 1714. 

El 3 de desembre de 1842 en compliment de les ordres del general Espartero, com a càstig a les revoltes civils que se seguien a Barcelona contra la política lliurecanvista del regent i que havien portat l'exèrcit a refugiar-se al castell de Montjuïc. Va començar el bombardeig artiller de la ciutat des d'aquesta posició dirigit pel capità general Van Halen mitjançant un miler aproximat de projectils. L'acció artillera va ser indiscriminada, provocant incendis per tota la ciutat. L'operació es va iniciar abans del migdia i va concloure en la seva primera etapa prop de les dues de la tarda. Es va reprendre dues hores després, quan diversos edificis públics i privats cremaven o havien estat derrocats i es recollia, per la població, als ferits.

A les 6 de la tarda van sortir dues comissions de ciutadans, una de la ciutat i una altra de la Barceloneta. Es van dirigir a la caserna general per demanar que se suspenguessin les hostilitats i oferint la submissió de la Ciutat. La junta revolucionària demanava el cessament de l'atac per cedir la plaça i l'exèrcit va exigir la prèvia rendició i lliurament dels responsables de la revolta. A la mitjanit, els negociadors havien arribat a un acord amb Van Halen, i es va donar per conclòs el bombardeig. El balanç final va ser 1014 projectils llançats, 462 edificis destruïts o danyats i entre 20 i 30 morts.


La Guerra Civil


En el context de la Guerra Civil Espanyola , els bombardejos aeris de la ciutat de Barcelona el març de 1938 es van produir els dies 16, 17 i 18 per part de la aviació legionària italiana i aviadors alemanys des de les seves tres bases a Mallorca (Illes Balears), causant entre 880 i 1300 morts i entre 1500 i 2000 ferits entre la població civil. Les xifres oficials de l'Ajuntament de Barcelona: 875 morts (118 nens), més de 1500 ferits, 48 edificis destruïts (que representen molts habitatges) i 78 greument danyats. És considerat el primer bombardeig per saturació de la història i el segon que més morts va causar en la guerra espanyola en una sola de les incursions després del de Guernica .
Entre les 22:08 hores del 16 i les 15:19 hores del 18 de març de 1938, es van desplegar els atacs aeris més durs que va patir Barcelona. Un infern que va durar 41 hores i que va suposar 12 atacs massius i el llançament indiscriminat de 44 tones de bombes sobre la població civil barcelonina, que va haver de patir atacs sistemàtics a intervals de tres hores entre acció i acció.

«No sé quantes vegades es va haver de bombardejar Barcelona, però aquest cop es solucionarà tot sense necessitat de bombardejar». La polèmica frase del catedràtic Gregorio Peces-Barba, en la qual el polític socialista evocava la sentència del general Espartero que «cal bombardejar Barcelona cada 50 anys per mantenir-los a ratlla», ha estat enarborada per la historiografia nacionalista catalana per reforçar la condició de la vella Barcino com a ciutat «màrtir». Així, arriben a afirmar que l'asseveració del llavors regent d'Espanya s'ha convertit en profecia, ja que en els últims tres segles la Ciutat Comtal ha patit de mitjana dos bombardejos massius cada centúria. Però Barcelona no és l'única urbs doblegada a base de bombes. Les restes de les muralles de Xàtiva, Alacant i València (al segle XIX, l'amenaça del duc de la Victòria es va complir cada 25 anys) donen fe, de l'alt preu que han pagat al llarg de la història aquestes tres ciutats per aferrar-se a les seves conviccions polítiques. Recordem el dolor de ciutats com Lleida i Granollers. Ens han castigat continuadament només per ser diferents, o per no ser gens espanyols.
Aquest nou tipus de tècnica de guerra (el bombardeig per saturació), va traumatitzar tota la ciutat i malauradament va convertir Barcelona en un dels primers escenaris de bombardejos sobre la població civil de la història.
Les reconstruccions històriques, condicionades per la victòria del bàndol franquista i la política de memòria selectiva del règim, van portar a no poder aclarir del tot l'origen de les responsabilitats d'aquells bombardejos. 
Tot i que els revoltats, no van deixar d'afirmar en tot moment, que els seus atacs contra la ciutat cercaven objectius militars i no civils, el cert és que va ser el comandament italià qui va decidir iniciar aquest nou tipus d’operacions, sense cap consulta prèvia a les autoritats franquistes, com també ho és que qui finalment va ordenar-ne la finalització va ser Franco, que va demostrar així que tenia l’autoritat per decidir sobre la sort de la vida dels barcelonins.


Un altre població abastament massacrada fou Granollers, que es va endur el sobre nom de la Guernica catalana. Un 31 de maig del 1938 fou bombardejada durant un minut per les forces aèries italianes amb el següents resultats: una vuitantena d'edificis afectats. El nombre de morts i ferits es calcula que fou de 224, 124 dones i 84 homes. El nombre de ferits greus, s'alçaria a 165, la majoria dels quals moririen durant el transcurs d'aquell dia. Es calcula, que el mateix dia del bombardeig moririen 195 persones (68 homes i 111 dones) de les quals 16 persones no pogueren ser identificades. Entre els mesos de juny i octubre, 29 persones perdrien la vida com a conseqüència de ferides provocades per les bombes. http://www.youtube.com/watch?v=ZylOx48sd9Q

Lleida va esdevenir un banc de proves per a l'aviació italiana, el 2 de novembre del 1937, es van acarnissar en un bombardeig que durà uns interminables 5 minuts i que s'endugué pel davant el centre de la ciutat amb el Liceu escolar (48 persones entre nens i professors escampats o sota les runes d'aquella escola impulsada per Frederic Godàs, basada en el model pedagògic de la igualtat, la llibertat, l'ajuda mútua, i el saber compartir) i el mercat de Sant Lluís, van deixar un total 221 morts i més de 700 ferits amb l'únic objectiu d'escampar el pànic i la por entre la població civil.


Fotos de Barcelona.















                                                                                                                                                                                                           
ACTUALITZAT EL 25-01-13

 http://www.cadenaser.com/sociedad/articulo/investigaran-els-bombardejos-l-aviacio-mussolini-barcelona/csrcsrpor/20130123csrcsrsoc_4/Tes

 http://setmanaridirecta.cat/noticia/quan-els-avions-mussolini-bombardejaven-catalunya

 http://www20.gencat.cat/docs/memorialdemocratic/21_Catalunya_Bombardejada/Documents/Dossier_Premsa_web.pdf

 http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/barcelona/laudiencia-ordena-investigar-els-bombardejos-italians-barcelona-2301311

 http://www.racocatala.cat/forums/fil/170728/justcia-investigar-bombardeig-feixista-barcelona-1938

 http://www.laxarxa.com/noticia/bombardeig-sobre-barcelona-fa-75-anys

 http://www.strambotica.com/foragitats/index.php/bombardeig-de-granollers-31-de-maig-de-1938

Publicat per a Cap comentari:

dimarts, 3 de gener del 2012

CRÒNICA DE REVOLTES: DEPREDACIÓ --> MORT --> ASSASSINAT

DEPREDACIÓ --> MORT --> ASSASSINAT

Fa molts dies, que em dona voltes al cap, el vídeo que podeu veure clicant l'enllaç de dalt. M'he estat preguntant moltes coses, i he intentat pensar i sentir com una persona que prem el gallet d'una arma de foc, o que endinsa la fulla d'un ganivet en el cos d'algú.
Ha estat realment difícil comprendre la necessitat dels humans de buscar el risc, de sentir l'adrenalina tensant els músculs i aflorant per la pell, de sentir-me caçador, depredador de la pròpia espècie.
  • Som caçadors?
  • Et creus capaç de ferir o matar algú?
  • Com és que hi ha gent que ho pot fer?
  • Com és que hi ha gent que no ho pot fer? 
  • La mort, genera sentiment de venjança, quan és violenta i inesperada?
  • Els sicaris, quins sentiments tenen?
  • Els que els lloguen, quins sentiments fan valer?
  • Has pensat mai en representar cap dels dos papers?
  • T'ha tocat mai representar algun dels dos papers?
Tanca els ulls i imaginat amb un ganivet a les mans, subjectant algú per l'esquena, i tallant-li el coll. La seva sang calenta, regalima per la teva mà i taca la teva roba. Una paraula s'ofega en la sanglotada de la sang, una mà t'estreny el braç. Un soroll pesant deixa caure un cos al terra. Respires fons, respires nerviós.
Pot ser prefereixes la imatge de la distància, detonant un arma contra un cos que cau desplomat gemegant i defallint. El soroll de l'explosió, l'olor a pólvora, el crits dels presents, la remor de les corredisses de la fugida. Respires fons, respires nerviós.
  • Has estat capaç de veure't?
  • Quin sentiment et provoca aquesta imatge?
  • Has pensat en algú del teu propi sexe i edat, o no?
  • Has pensat que ho feies a sang freda?
  • O, ho has plantejat sota la ferum de l'odi o la venjança?
  • Hi havia gent al voltant?
  • O, estaves sol amb la víctima?
  • Has pensat si realment era una víctima?
  • Has pensat si tenia família?
  • Has pensat si algú l'estimava?

En cas de que tinguis necessitats vitals i bàsiques, sense cobrir, es podria donar una situació desesperada que et portés davant aquest estat d'enfrontament o depredació. Si més a més fossin fruït del que tu entenguessis com a injustícia, potser et farien donar un mal pas.
  • T'ho havies plantejat mai?
  • Ho podries fer?
  • Que són necessitats vitals i bàsiques?
  • Que és una situació desesperada?
  • Que consideres una injustícia que t'empenyés a aquest estat?
Posem pel cas, que hi ha una guerra, ni que fos al teu barri o carrer. O que algú arruïnés la teva vida de la manera més injusta, que fessin mal a allò que més estimes. O que s'acumulessin danys físics o morals al teu entorn més o menys proper, però que afectes la teva vida de manera dura i intolerable.
  • Series capaç de defensar-te?
  • Atacaries, per no ser agredit, de manera preventiva?
  • Series el que infringiria la injustícia o els danys?
  • Podries acabar amb la vida d'algú que t'ha causat mal?
  • Com et sentiries sent violent?
La realitat és que no sabem si serem capaços de fer, o de ser, res de tot això Podem creure que podrem o no actuar per venjança, per odi, per defensar-nos o defendre el que estimem o volem. No sabem si el valor que donem a la vida estarà per sobre d'una o d'altra cosa. Pot ser que tinguem clar que podrem ser depredadors, caçadors o assassins, però veient les imatges de l'enllaç, vaig imaginar-me al capdavant d'una protesta i em vaig veure a l'altre costat prement un gallet. Em vaig veure oprimit per una dictadura, o assetjat a casa meva per algú que violava la meva intimitat. Em vaig veure empunyant un ganivet i patint pel mal que hagués fet a alguna altra persona. El que no he estat capaç de veurem és mort, però sí morint, perquè al cap i a la fi, quan sigui mort no podré veure ni sentir res del que m'hagi passat, no podré patir o notar remordiments. Senzillament ja no hi seré, algú pot ser que em plori, algú pot ser m'ignori, algú pot ser pateixi per haver-me mort. Però ni tan sols sortiré en una referència històrica, com l'home que, oferint el seu pit, cau abatut al mig del carrer per un tret d'un soldat mentre el grava algú que no sabrem mai qui és. Descansi en pau.
Publicat per a Cap comentari:

dilluns, 2 de gener del 2012

LAS 5 GRANDES MENTIRAS PARA SALVAR A LA BANCA. (Diario Público)

Artícle ben construít.


Las cinco grandes mentiras para salvar a la banca (enlace)

Las fallas en el discurso de los líderes europeos para que todo pase por el circuito financiero

ANA FLORESMADRID02/01/2012 09:09 Actualizado: 02/01/2012 09:09


Logo del euro frente a la sede del BCE en Fráncfort. efe

Logo del euro frente a la sede del BCE en Fráncfort. efe

Una fina lluvia cala a los europeos. Un goteo de argumentos que, a base de repetición, se quieren transformar en dogma. Se dice que el Banco Central Europeo (BCE) no puede prestar dinero directamente a los estados. Se dice que la crisis nacida con las subprime es ahora una crisis de deuda soberana. Se dice que hay que apretarse el cinturón para que vuelva la confianza del mercado para que los estados dejen de pagar intereses insostenibles por su deuda. Un nutrido grupo de expertos se lleva las manos a la cabeza. ¿Qué hay de verdad y qué no en el discurso de los líderes europeos? El Nobel de Economía Joseph Stiglitz ha denunciado que "el BCE está anteponiendo el interés de los bancos al de los países y los ciudadanos". En España, el catedrático de Economía Aplicada de la Universidad de Málaga, Juan Torres, ha escrito que "lo único que se está consiguiendo es privilegiar a la banca, que se hace con el muy rentable negocio de financiar a los estados y ni siquiera con sus propios recursos, sino con los que les da el BCE". Para colmo, añade Torres, se está provocando "un deterioro generalizado de la situación económica". ¿Ha dejado en algún momento de ser esto una crisis de la banca?

01. EL BCE
Para Stiglitz, "el BCE antepone el interés de los bancos al de los ciudadanos"

No financia a estados

El Tratado de Maastricht prohíbe expresamente que el BCE financie a los estados de la moneda única. En defensa de la ortodoxia la autoridad monetaria, con la canciller Angela Merkel dictándole el camino a seguir, se ha negado a cualquier fórmula que pudiese aliviar las tensiones del mercado de la deuda pública. Se niega a comprar títulos en las subastas, se niega a comprarlos de forma masiva en el mercado secundario y se niega a que se dé ficha bancaria al fondo de rescate para que pueda financiarse en la barra libre del BCE. La última ha sido negarse a prestar dinero al FMI para que este ayude a los países europeos con problemas. Al presidente del BCE, Mario Draghi, la idea le pareció un atajo para saltarse las normas. Pero ¿no es la banca otro atajo por el que se está obligando a pasar a los estados? Buena parte de las ingentes inyecciones de liquidez a la banca a lo largo de la crisis ha ido a comprar deuda.
Los préstamos de liquidez para las entidades rondan los 880.000 millones
La banca recibe liquidez a precios mínimos (actualmente al 1%) en la barra libre del BCE, entregando como garantía casi cualquier cosa. Y compra con ello deuda cada vez más cara. Es fácil pervertir el mecanismo y forzar altas rentabilidades. Las primas de riesgo (diferencia entre la rentabilidad que se exige al bono a diez años de cualquier país con respecto al alemán) se disparaban en los días previos a las subastas porque los bancos vendían en el mercado secundario deuda comprada anteriormente, menos rentable. La venta masiva hacía que se disparase la rentabilidad exigida. Además, se compraban de forma masiva CDS (seguros contra el impago de la deuda que no necesitan tener deuda realmente). Como existen muy pocos en el mercado, si se concentran órdenes de compra, el precio del seguro se dispara, lo que es interpretado como un aumento del riesgo de la deuda y eleva de nuevo la rentabilidad exigida.
El precio en el mercado secundario, que se toma como referente para las subastas, disparaba el precio de la emisión, que es el que paga el bolsillo de los contribuyentes.
España, cuyos niveles de endeudamiento público respecto al PIB están 20 puntos por debajo de los de Alemania, ha llegado a pagar por letras a 12 meses más de un 5% de interés y por bonos a diez años más de un 7% (cuatro puntos porcentuales más que Alemania). En las subastas, la demanda ha duplicado y en muchas ocasiones triplicado la cantidad adjudicada.
El Banco Central prestó medio billón a la banca al 1% a tres años
Se calcula que los préstamos de liquidez del BCE a la banca rondan actualmente los 880.000 millones. Tano Santos, catedrático de la Columbia Business School, no tuvo ningún pudor en decir recientemente en una jornada sobre el euro organizada por Fedea que la banca está utilizando la deuda pública para sanear sus balances y añadió, de paso, que era bueno que provocasen esa tensión en los precios de los bonos, porque así fuerzan a los gobiernos a realizar las reformas.

02. RECORTES
En dos años, se han esfumado 50.000 millones del circuito del crédito en España

El mercado castiga la deuda y el déficit

No son los estados los que están enfermos. Necesitan ajustes, pero es la banca europea la que invirtió en activos de riesgo que siguen en sus balances como hipotecas subprime, en el caso de la francesa, osuelo y ladrillo, en la española.
Con el grifo del crédito cerrado y la economía agonizando, a la Autoridad Bancaria Europea (EBA) no se le ha ocurrido otra cosa que imponer unas normas de solvencia más estrictas que las previstas en Basilea III que van a obligar a recapitalizar la banca antes de mediados de 2012. Se calcula que se necesitarán unos 114.000 millones. ¿De dónde saldrán?
La morosidad de las familias se mantiene estable en el 3%
Cuando llegó julio y la exministra de Economía de Francia Christine Lagarde fue nombrada directora gerente del FMI, activó la alarma contra la banca europea. Avisó de que estaba enferma en lugar de haber solucionado el problema cuando era la máxima responsable en su país. Se cortó la financiación en dólares desde EEUU a la zona del euro. El circuito del crédito entre bancos se volvió a secar. Nadie se fiaba de nadie.
El 27 de agosto, con las primas de riesgo disparadas en Europa hasta niveles apocalípticos, Lagarde se dirigió al mundo desde el encuentro tradicional que mantienen cada año los banqueros en la estación de esquí de Jackson Hole (Wyoming, EEUU). Dijo que la banca europea necesitaba una "recapitalización urgente". Habló de una posible "crisis de liquidez", despertando el fantasma de Lehman Brothers, si no se solucionaba. Y dijo que "habría que utilizar fondos públicos". Otra vez.
Mientras en Europa se impone la tijera, el único gasto público que se está sacralizando son los intereses de la deuda, que se lleva la banca. España ya los ha convertido en sagrados en su Constitución al mismo tiempo que ha impuesto que haya un límite al déficit estructural para recortar de todo lo demás. Un reciente informe de la Fundación de las Cajas de Ahorros (Funcas) señalaba que España ha conseguido recortar un punto porcentual su déficit eliminando las políticas extraordinarias de impulso a la economía, pero que la mitad de ese recorte se la ha comido el aumento de los intereses de la deuda.

03. EL GRIFO DEL CRÉDITO

El BCE presta el dinero a la banca para que circule hacia la economía real

El BCE dijo, al anunciar las últimas medidas extraordinarias para inyectar liquidez a la banca, que era para que el dinero llegase a familias y empresas. Pero la banca estábloqueando el dinero para atender a los vencimientos de su deuda y sus necesidades de recapitalización. La semana pasada, después de haber tomado prestado medio billón al 1% en la subasta a tres años del BCE, llegaron a depositar en el propio BCE 452.034 millones.
Se estima que las españolas pudieron tomar prestados hasta 100.000 millones en la subasta a tres años y es probable que hayan incrementado también la cantidad bloqueada, puesto que llevan haciéndolo desde julio, cuando volvieron los problemas de desconfianza entre los bancos. Según el último informe de Estabilidad Financiera del Banco de España, debido a "las dificultades en el acceso a la financiación en los mercados", las "entidades españolas", entre febrero y septiembre de 2011, "incrementaron su apelación bruta" a la liquidezdel BCE "en 31.280 millones de euros (64% más), mientras que el aumento del saldo vivo se cifró en 145.995 millones (33%más)".
Y no sólo se quedan con lo que les llega del BCE. Tampoco transforman en crédito a familias y empresas los ahorrosque captan. Según el mismo boletín del Banco de España, "la expansión continuada de los depósitos tomados de empresas no financieras y familias contrasta con la notable desaceleración y, en los últimos trimestres, caída del crédito a estos sectores. De este modo, el diferencial entre la tasa de crecimiento de los depósitos con respecto a la del crédito ha pasado a ser positivo (mayor captación de depósitos en relación con el crédito concedido) desde mediados de 2008 hasta la actualidad".
A finales de 2008, había concedidos créditos y préstamos en instituciones financieras españolas por un total de 2,45 billones de euros. A finales de 2010 eran 2,40 billones. Se habían esfumado en dos años 50.000 millones del circuito del crédito.

04. BURBUJA

Es culpa de todos

Es fácil conocer a alguien que compró más de una casa para especular, que quiso sacar rentabilidad de una inversión cuyo valor crecía a doble dígito año tras año. Lo hicieron particulares y lo hicieron empresas de cualquier sector.
El crédito fácil y barato sedujo a las familias, que se endeudaron para comprar inmuebles y, con esa garantía real, incluyeron en el préstamo el automóvil o las vacaciones. Al margen de cuánto contribuyeron los poderes a mantener la ilusión de que no había riesgo (con declaraciones como las del actual ministro de Economía, Luis de Guindos, y el de Hacienda, Cristóbal Montoro, en 2003, negando la existencia de una burbuja inmobiliaria cuando formaban parte del Gobierno de José María Aznar), los males de la banca, desde luego de la española, no están en el crédito a las familias.
Según el Banco de España, los activos dudosos del crédito al sector privado, que mantiene cifras de incremento cercanas al 25% internanual, "se derivan del crédito concedido a empresas de construcción y promoción inmobiliaria. Para el resto de empresas, el ritmo de avance es inferior al registrado un año antes".
Y, en un país con cinco millones de desempleados, los créditos dudosos de las familias se mantienen en un porcentaje muy bajo sobre el total y no hacen sino disminuir desde hace un año. La ratio de dudosos para familias se mantuvo prácticamente estable (3%) entre junio de 2010 y 2011. La tasas de préstamos dudosos concedidos a familias para adquisición de vivienda se situaba en el 2,44%. El crédito a empresas de construcción y promoción alcanzaba en la misma fecha un porcentaje de dudosos de cobro del 17,1%, frente al 10,9% de un año antes.


05. PROMESAS

Normas a la banca que nunca llegan, como la 'tasa Tobin'

Aquello de refundar el capitalismo, las promesas de regular a la banca se quedaron en nada. De forma intermitente y paralela siempre a otras decisiones se alude a la inminente creación de la tasa a las transacciones financieras, la famosa tasa Tobin, que gravaría con un pequeño porcentaje los movimientos de capital, poniendo así freno a la especulación. Cuando no son los líderes europeos los que no se ponen de acuerdo, es el presidente de EEUU, Barack Obama, quien se muestra en contra.
Publicat per a Cap comentari:
Subscriure's a: Missatges (Atom)